«”Choro porque acaban de matar al meu pai”.”Cala, neno, cala —replicó el fascista,…—. Pronto vas a acabar de chorar”. Le hicieron varios disparos en la cabeza y calló el muchacho sin llanto, mudo,…» (Miguel Hernández, MH)
No descobriria res si us diguera
que la meua escola usava la mateixa llengua que la de Miguel Hernández, el gran
poeta oriola de la “Generación del 27”. Jo vaig estudiar en castellà o
espanyol, dieu-li com vulgueu, “por imperativo legal”.
Hagués pogut començar l’article
d’altra manera, dient que havia adquirit els meus coneixements escolars en la
llengua de Giménez Caballero, José Antonio Maravall o José María Peman, tres
“intel·lectuals orgànics” del franquisme, tres insignes polígrafs de
l’autoritarisme i l’uniformisme imposat.
«Hemos de acabar
con ese disfrazado fascismo de orgías, de cobardes resentidos» (MH)
De fet, com a estudiant, al meu
país jo no podia haver sigut escolaritzat en altra llengua i, per suposat, molt
menys en aquesta que escric, perquè senzillament estava prohibida. No podia ser
escolaritzat ni jo ni la generació que em va precedir ni bona part de la
generació que va vindré després de la meua.
Determinades associacions de
pares, mares i ensenyants de les comarques històricament castellanoparlants del
migjorn valencià encetaren l’hivern passat una campanya contra la presència del
valencià al programes educatius plurilingües que usava el següent eslògan:
«Queremos que nuestros hijos aprendan en la lengua de Miguel Hernández». Feien
—fan— trampa, perquè associen el rebuig frontal i irracional al valencià com a
llengua d’ensenyament —imprescindible per a construir un model plurilingüe, com
indiquen totes les investigacions nacionals i internacionals— a la figura
literària i humana del poeta Miguel Hernández.
«No me pongas
obstáculos que tengo que salvar» (MH)
Aquests foscos personatges, es
mire com es mire, han posat en marxa tota una maniobra de manipulació
ideològica i moral inqüestionable. Han usat la figura d’un escriptor que
parlava i escrivia admirablement en castellà, però que fou perseguit,
empresonat i devastat mèdicament fins a la mort pel franquisme, com a argument
per a oposar i confrontar el castellà i el valencià, les dues llengües oficials
del País Valencià presents històricament en els seus territoris i que han de
ser objecte de convivència i desenvolupament cultural recíproc i compartit.
No és la primera volta que passa.
Molts dels liberticides autoritaris del nostre país han manipulat
desvergonyidament la figura del gran poeta d’Oriola per legitimar-se
democràticament. Una vegada buidada la significació alliberadora, combativa i
republicana de l’autor de “Vientos del pueblo”, en convertir-lo en un escriptor
“neutre” i mistificar-lo grollerament, ja els pot servir per als seus
interessos. Diuen que l’usaren per a donar nom a la segona universitat pública
meridional i així evitar-se que es diguera “Ausiàs March” —ja sabeu, “más vale
una España roja que rota”— o, mes d’una vegada, hem llegit pròlegs
institucionals a la seua obra, o sobre la seua obra, que eludeixen la seua
condició de comunista, defensor de la República al front de combat, o víctima
de la repressió, amb expressions del tipus “muriendo de una lamentable
enfermedad en el reformatorio de Alicante”, tractant de fer-nos veure que,
pobret, va morir sota atencions hospitalàries exemplars. Sovint, certes
institucions, usen els seus versos més innocus i descontextualitzats per
decorar espais públics, oblidant sempre el seu sentit de combat i alliberament.
Intenten enganyar-nos, però no ho aconsegueixen. Hernández va ser un poeta que
des de d’un prodigiós domini de la llengua espanyola va posar els seus versos
sempre al servei de la causa de la llibertat i la revolució.
Uns i altres formen part del
mateix col·lectiu: manipuladors professionals als qui no els tremola la
consciència per a usar un poeta que es troba en les antípodes del seu pensament
d’intolerància social, cultural i idiomàtica.
«¿Para qué
palabras? / Bastan los ejemplos.» (MH)
Començava l’article dient que jo
vaig aprendre, inevitablement, en la llengua de Miguel Hernández, i només en la
llengua de Miguel Hernández, fins als vint anys. M’agradaria, però, afegir
alguna cosa més. Vaig aprendre en la llengua d’aquest genial i admirat poeta i
home, sí, però —oh, paradoxes de la vida!— en aquella escola no m’ensenyaren ni
un sol vers d’ell, i això que havia nascut a la vora de la meua terra com qui
diu. Més aviat me l’ocultaren intencionadament.
Jo, com tants altres joves de la
meua generació, vaig descobrir Miguel Hernández fora de l’escola i de
l’institut, en lectures clandestines, en llibres adquirits en la rebotiga de
les llibreries, que els rebien i venien d’amagat. Recorde el meu primer “Miguel
Hernández”, l’antologia de María de Gracia Ifach, pseudònim de Josefina
Escolano (Caudete, Albacete, 1905 – València, 1983), que publicà l’editorial
argentina Losada, la mateixa de l’Antología rota, de León Felipe
—“cuando Franco, ese sapo hiscariote i ladrón…”—, també comprat i llegit
clandestinament. Les lectures i audicions de discos, com els de Paco Ibáñez,
serviren per a enamorar-me de l’obra de l’oriolà. Mentre, a l’institut, ens
explicaven com sabien i amb ocultacions vergonyoses, la “Generación del 27”,
mostrant-nos uns “domesticats” Lorca, Alberti o Cernuda i passant per damunt
d’Hernández.
«Me llamo barro
aunque Miguel me llame. Barro es mi profesión y mi destino / que mancha con su
lengua cuanto lamé.» (MH)
Al meu poble, però, ben aviat
començàrem a organitzar recitals i homenatges al poeta mort cruelment a la
presó d’Alacant. Un company seu de captiveri, el nostre poeta local Paco Mollà,
ens mostrà la veritat en carn viva, la que ens ocultaven els liberticides
d’ahir, com els d’avui.
I heus ací la meua paradoxa,
alhora que descobria el potencial literari, humà i alliberador dels versos
castellans d’Hernández descobria també el valor cultural de la meua llengua a
través d’Espriu, Estellés, Raimon, Serrat, Ovidi Montllor, el teatre de “La
Cassola” d’Alcoi, l’obra d’Enric Valor, etc. Miguel Hernández és indestriable
de tots aquells que m’ensenyaren la meua condició social, cultural i nacional.
El poeta oriolà no s’excloïa de la meua realitat universal d’home parlant de
dues llengües i vivencialment pertanyent a dues cultures, ans al contrari,
Hernández, i molts altres com ell, li donaren un sentit ple.
«Porque un pueblo
ha gritado ¡libertad!, vuela el cielo. /Y las cárceles vuelan.» (MH)
Per això, el 1976, vaig viure
intensament emocionat i compromès el «Ven a Miguel Hernández», el gran homenatge
que els demòcrates de l’Estat espanyol, prenent com a epicentre Oriola, vam
retre al poeta. Va ser convocat en quatre llengües, que ara són oficials:
català o valencià —dieu-li com vulgueu—, gallec, basc i castellà i hi
participaren artistes que s’expressaven democràticament i igualitària en
aquestes quatre llengües, un homenatge intercultural prenyat d’actes i
perseguit pel franquisme, és a dir, pelliberticides. Ahir com avui. Ens
prohibiren molts actes en la “la lengua de Miguel Hernández” —“censurado”,
“prohibido”, “no autoritzado por orden gubernamental”, “subversivo”…— i
nosaltres els féiem —uns públics, d’altres clandestins—, sempre en les quatre
llengües agermanades pel poeta i per les ànsies de llibertat.
El nostre Miguel Hernández, el
dels demòcrates i els valors republicans —l’únic reivindicable—, està lligat
ineludiblement a la fraternitat del pobles, al plurilingüisme respectuós i
desitjat com a estandard col·lectiu.
«Aunque bajo la
tierra, / mi amante cuerpo esté / escríbeme, paloma, / que yo te escribiré.»
(MH)
Usar i manipular la seva figura,
avui dia, per justificar la mutilació formativa i cívica de les noves
generacions de valencianes i valencians, en nom d’una paternitat, o maternitat,
dubtosament responsables, és un gest de penosa projecció immoral.
Un model educatiu plurilingüe i
intercultural no imposa res a ningú. De la mateixa manera que les campanyes
alfabetitzadores no han imposat mai la capacitat de llegir i escriure a ningú.
Un valor de la Il·lustració mai no és una imposició. Ensenyar les llengües
pròpies i en les llengües pròpies d’un territori i d’una ciutadania que
hi conviu forma part d’un pacte convivència i civilitat, la mateixa que va
defensar el poeta d’Oriola a les trinxeres davant del feixisme internacional i
l’ultracatolicisme dels cacics. Un pacte que significa el ple domini de les
dues llengües i l’estima per les formes cultural que s’hi incardinen.
Jo els proposo un nou eslògan dit
en tres llengües, en podem afegir més: “Queremos aprender en la lengua de
Miguel Hernández, Thomas Stearns Eliot y Vicent Andrés Estellés”, “Volem
aprendre en la llengua de Miguel Hernández, Thomas Stearns Eliot i Vicent Andrés
Estellés” i “We want to learn in the language of Miguel Hernández, Thomas
Stearn Eliot and Vicent Andrés Estellés”. Cap de les tres llengües ha de negar
ni imposar-se sobre les altres dues. No usem Miguel Hernández per a justificar
l’etnocidi idiomàtic al segle XXI i al nostre país.
