dilluns, 23 de març de 2020

Emocions contra lideratges




La construcció d’un líder sempre segueix uns patrons molt marcats, i avui en dia encara masculinitzats, amb valors com la força, la intensitat i la seguretat. A vegades, amagar qualsevol mena de debilitat sembla que en sigui l’objectiu final.
Ja durant els anys vuitanta, el psicòleg Albert Mehrabian va constatar que la comunicació verbal, la paraula en si, prevalia només un 7%. Quan comuniquem, és el llenguatge preverbal i el no verbal el que incideix al missatge que volem donar. La presència, l’escenari, el to, o les expressions facials fan molt més que un bon discurs, ens agradi o no.
Per posar-nos en context, fa un parell de dies, el director dels serveis de Salut de la Comunitat d’Aragó es va trencar, plorant, en plena roda de premsa sobre el coronavirus. Les xarxes, l’opinió pública i professional l’homenatjaven i mostraven certa empatia; tot considerant-lo persona i aplaudint l’acte d’humanitat.
Però just fa poc més d’una setmana, vam poder viure una situació similar amb unes reaccions prou allunyades. Quan la Consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya, Alba Vergés, va anunciar el confinament d’Igualada, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui i Òdena, va emocionar-se davant una allau de crítiques que van qüestionar des de la seva professionalitat a la seva integritat com a Consellera.
Dues situacions similars, en moments complexos per a tots, però amb respostes ben diferents, massa i tot.  I una diferència clara: un és home, l’altra dona. Possiblement tot passa per un sistema patriarcal que encara avui duem a l’esquena i ens ensenya que plorar ens fa dèbils. I més si ets dona. I més si ets d’esquerres.
Si bé és cert, enlloc ens diuen que el lideratge vagi condicionat pel gènere, però adopta certs valors que trobem emmirallats amb el sexe masculí, com la seguretat o la serietat per tal d’entrar així dins el cànon de la tendència social en política.
Les dones, a poc a poc conquereixen  escenaris polítics exposant-se a un recull de crítiques constants i amb la por de trencar-se com si de vidre fossin. I potser, tot recau en la des-masculinització completa de la política, per veure-ho tot més clar, més nítid.
Sovint ens esforcem a afirmar que la comunicació és també emoció. Demanem als líders que s’emocionin. I quan ho fan, i de forma natural, sembla que se’ls tiri el món a sobre. Va essent hora de portar la teoria a la pràctica.
El lideratge femení és colossal, augmenta la capacitat per empatitzar i reconèixer les necessitats dels altres, en aquest cas de la ciutadania. Això és el que va fer la Consellera Vergés, i no la va fer dèbil; més aviat la va fer persona.
No sé qui ens va explicar que plorar ens feia dèbils, però s’equivocava. Plorar, també és empatia, i una gran fortalesa; encara invisibilitzada. I tot acompanyat del valor i el compromís, sense emportar-se per sentiments personals, de fer el que és millor per la ciutadania del teu país, encara que costi.
Tots plorem, Consellera. Ells, també.
Gràcies per des-masculinitzar la política, i forta abraçada.

3 comentaris:

xavier pujol ha dit...

L'Honorable Consellera, Senyora Alba Vergés és una gran professional.
Tot el meu suport per la gestió que està fent, quan la deixa el gobierno central.

Josep ha dit...

Totalment d'acord, Xavier! I no et pots imaginar com veig la gran diferència que hi ha entre uns i altres.

Helena Bonals ha dit...

Entre l'Alba Vergés i el cap de l'exèrcit espanyol... quina diferència!

Emocions contra lideratges

La construcció d’un líder sempre segueix uns patrons molt marcats, i avui en dia encara masculinitzats, amb valors com la força, la i...