No hem fet l’amor després de la
notícia, hi ha com un estrany pudor
 |
Foto: Robert Ramos |
Maria-Mercè Marçal va néixer el 13 de novembre del 1952 i va morir el 5 de
juliol de 1998. Recordem la poeta i escriptora amb un fragment del llibre El senyal de la pèrdua, que recull
escrits inèdits dels seus últims anys: un dietari de la malaltia i una
correspondència amb el biògraf de Renée Vivien.
1 d'agost
1996
Avui és el tercer dia que visc amb la mort enganxada, arrapada al costat dret. Fa tres o quatre mesos —potser cinc, ja, amb el terror de les primeres proves que, aparentment, em van tranquil·litzar— vaig començar un poema. Només un vers: «Covo l’ou minúscul de la mort, arran de pit, sota l’aixella». Ara tinc tendència a canviar-lo una mica: «La Vida cova l’ou minúscul de la mort /ran del meu pit, la meva aixella». Però no sé continuar en vers. M’imagino que d’aquest ou minúscul n’ha de sorgir un ocell d’ales immenses —de llum i d’ombra— que ho colgarà tot. Ara o, si tinc sort, més tard. No consola —no em consola— pensar que sempre, en qualsevol cas, el final és idèntic: «je feraismon squelette aussi bien que tout le monde...» (cito de memòria, però de quiera?: la comtessa de Noailles?). […]
Avui és el tercer dia que visc amb la mort enganxada, arrapada al costat dret. Fa tres o quatre mesos —potser cinc, ja, amb el terror de les primeres proves que, aparentment, em van tranquil·litzar— vaig començar un poema. Només un vers: «Covo l’ou minúscul de la mort, arran de pit, sota l’aixella». Ara tinc tendència a canviar-lo una mica: «La Vida cova l’ou minúscul de la mort /ran del meu pit, la meva aixella». Però no sé continuar en vers. M’imagino que d’aquest ou minúscul n’ha de sorgir un ocell d’ales immenses —de llum i d’ombra— que ho colgarà tot. Ara o, si tinc sort, més tard. No consola —no em consola— pensar que sempre, en qualsevol cas, el final és idèntic: «je feraismon squelette aussi bien que tout le monde...» (cito de memòria, però de quiera?: la comtessa de Noailles?). […]
[…] Jo, com qualsevol altra dona, una de cada deu —em sembla. La diferència. Potser viure sense pit —com les amazones—, orgullosa guerrera, mantenint
encara la mort a ratlla.
Covava l'ou de la mort blanca
Mare,
no ploris per mi, mare./ No ploris per mi mare, plora amb mi
Covava l'ou de la mort
blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l'esglai
de l'ombra.
Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l'esglai
de l'ombra.
Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.
(Del poemari pòstum «Raó del cos»)
