dissabte, 7 de setembre de 2019

-UN CONTE SOBRE EL DRET A LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ-




 —Hi havia una vegada un país sense noms.
-UN CONTE SOBRE EL DRET A LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ-

—Visca, avi, aquest conte no el conec! Explica-me’l, de pressa!
—Se sap que era un país en què les coses no hi tenien nom.
—Si no hi tenien nom, com en deien de les coses?
—Coses, simplement. Per exemple, “aquella cosa d’allà” o “la cosa que hi ha damunt de l’altra”. També deien: “fixa’t en això que veus aquí” o “porta’m allò que hi ha allà”. I així amb totes les coses.
—No ho entenc, avi.
—Per exemple, al país sense noms les persones no tenien nom.
—Però tothom té un nom. Jo em dic Laura. I tu ets el meu avi Frederic.
—No pas al país sense noms. Les persones entre elles es deien: “ei tu” o “noi, escolta” o “vosaltres, què feu aquí?”.
—Avi, explica’m més coses del país sense noms.
—Els dies de la setmana no es deien de cap manera.
—I com podien distingir el dilluns del divendres o el dimecres del diumenge? —preguntava la Laura, estranyada.
—No ho podien distingir.
—Els carrers, avi Frederic. També em diràs que els carrers no tenien nom?
—Doncs, no en tenien. Ni les parades de metro, ni les escoles, ni els equips de futbol.
—I les mascotes?
—Tots els animals es deien únicament “animals”. I dels menjars en deien senzillament “aliments”. “De primer vull aquest aliment” o “cambrer, porti’m l’aliment cuit al punt” o “doble ració d’aquest aliment”, demanava la gent en un restaurant.
—Avi, no m’imagino vivint en el país sense noms.
—Per què no?
—Perquè si no pogués dir que sóc la Laura, neta de l’avi Frederic, que estudio en una escola que es diu Somiatruites, que està a la plaça Llibertat…; si no pogués explicar que tinc una gateta molt bonica que es diu Miula, i que el meu menjar favorit són els pastissets de nata…; si no pogués dir cap d’aquestes coses pel seu nom, no podria explicar qui sóc.
—Al país sense noms, ningú no podia explicar qui era. Estava prohibit que les persones fossin úniques i diferents. La llei deia que totes les persones juntes havien de formar una trista massa de gent sense nom.
—I com havia pogut passar, avi?
—En aquell país, un dia va arribar al poder un terrible dictador que va ordenar esborrar els noms de les coses. Després va manar eliminar moltes paraules dels diccionaris. I tot seguit, va dir que les paraules dels diaris, dels contes i dels còmics havien de desaparèixer. De manera que els infants que aprenien a llegir trobaven les pàgines dels llibres en blanc. I va passar que moltes paraules no les van arribar a conèixer mai.
—I les persones no van lluitar per salvar les paraules?
—No, perquè havien deixat de ser persones. El dictador ferotge havia substituït els seus noms per números i, a poc a poc, havien anat oblidant qui eren: no es recordaven del seu nom, ni dels noms dels seus pares, ni sabien quants germans tenien, ni qui eren els seus amics. Amb l’eliminació de les paraules els hi havien robat la memòria, els records i el passat.
—De veritat? Quin país més trist.
—Però, una nit, va passar una cosa veritablement extraordinària.
—Avi, de pressa, explica’m què va passar.

Fotografia de Caras Ionut

http://www.contesdemantega.cat/quant-a-mi/

-UN CONTE SOBRE EL DRET A LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ-

  —Hi havia una vegada un país sense noms. -UN CONTE SOBRE EL DRET A LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ- —Visca, avi, aquest conte no el ...