Si s’havia de triar entre la consciència
social i l’experimentació literària, ningú no li va dir a Juan Goytisolo.
L’escriptor va mantenir fins al final el seu doble compromís amb el seu temps i
la seva obra creativa i ho va fer de forma radical, sense fissures. Fins
i tot quan fa dos anys va acceptar el premi Cervantes 2014, el més
important de les lletres espanyoles, ho va fer amb el discurs més curt i
contundent que es recorda –i sense el preceptiu jaqué: duia l’única corbata que
tenia, comprada feia 35 anys–. “Les raons per indignar-se són múltiples i
l’escriptor no pot ignorar-les sense trair-se a si mateix”, va dir desgranant
davant del Rei les injustícies de la crisi econòmica, política i social, i fent
fins i tot una al·lusió a Podemos. “No ens resignem”, va clamar. El cos de
l’escriptor, però, va defallir aquest diumenge després d’un any complicat arran
d’una caiguda i d’un ictus. Juan Goytisolo va morir als 86 anys a
Marràqueix i serà enterrat al Marroc, al cementiri civil de Larraix, on
també descansa Jean Genet.
Nascut a Barcelona l’any 1931, fill
d’una família burgesa d’origen bascocubà, va perdre la mare en un dels
bombardejos franquistes del 1938, una desgràcia que influiria la seva obra i la
dels seus germans, el difunt poeta José Agustín i el novel·lista i acadèmic
Luis. Després de publicar les dues primeres novel·les, emmarcades en el
realisme crític de la immediata postguerra (Juegos de manos i Duelo en el
Paraíso), el 1956 va exiliar-se a París, on va treballar d’assessor de
l’editorial Gallimard i es va casar amb l’escriptora francesa Monique Lange.
Trencament amb la covenció
Tot i l’èxit dels llibres anteriors, en què
utilitzava la literatura com una arma de transformació política de la realitat, Goytisolo
va viure un gir personal i literari: va trencar amb una literatura canònica i convencional
alhora que va assumir la seva homosexualitat, una doble ruptura que
cristal·litzaria en l’àcid retrat d’Espanya de 'Señas de identidad' (1966) i en
el conjunt de la trilogia d’Álvaro Mendiola, que completen 'Reivindicación del
Conde Don Julián' i 'Juan sin tierra'.
“Les modes l’havien portat a un lloc en el
qual se sentia un impostor. Recupera el seu tarannà experimental i
avantguardista i s’endinsa en un camí personal, d’una banda de viatge pel
nord d’Àfrica i de l’altra, de recerca d’un llenguatge singular –explica el
crític literari i expert en la seva obra Jorge Carrión–. Llegeix els clàssics,
el Arcipreste de Hita, Fernando de Rojas, San Juan de la Cruz, Cervantes, i
porta aquest llenguatge anacrònic al segle XX a través de mestres i referents
com James Joyce”. L’escriptor explicaria aquesta evolució a les biogràfiques
'Coto vedado' (1985) i 'En los reinos de taifa' (1986), i es pot comprovar en
títols com 'Makbara' (1980), 'La saga de los Marx' (1993), 'El sitio de
los sitios' (1995) i 'Carajicomedia' (2000).
“Inventa una narrativa que és molt
tradicional perquè connecta amb el llenguatge dels clàssics del Segle d’Or
però al mateix temps és molt contemporània perquè formalment canvia de la
prosa a la poesia, incorpora el corrent de consciència, paraules i sintaxi en
francès i àrab, i temàticament aporta temes nous com l’homosexualitat i la
televisió”, afegeix Carrión. Ell es considerava “de nacionalitat cervantina”,
no només per esquivar parlar de pàtria i nacionalitat, també “per un sentit de
l’humor irònic i intel·ligent” i “una obra on aparentment tot és molt real i
formalment és més complex”, opina el seu editor, Joan
Tarrida.
Un esperit lliure
Goytisolo va fer un camí del tot solitari i
heterodox, fins i tot geogràficament: des dels anys 80 va viure entre París
i Marràqueix, on vivia el seu excompany i on es va instal·lar de forma
definitiva el 1997. Però que fos un esperit lliure no vol dir que abandonés el
compromís polític, tot i que en la literatura no n’hi havia ni rastre si no era
per mofar-se’n. El paper d’intel·lectual amb voluntat d’influència l’exercia
en els reportatges i articles a El País. Per exemple, quan denunciava la
situació del barri de La Chanca a Almería o quan lluitava perquè a la plaça
Djemà-el-Fna de Marràqueix no obrís un centre comercial i en canvi fos
Patrimoni de la Humanitat.També va fer de reporter en els conflictes de Bòsnia,
Txetxènia, Palestina o Algèria. “És un d’aquells escriptors que al mateix temps
que treballa la seva intimitat i la seva consciència, s’obre i es preocupa de
la història moderna i del dolor del món”, diu Tarrida.
Goytisolo va deixar d’escriure ficció amb
'Telón de boca' (2003) i la seqüela 'El exiliado de aquí y allá' (de 2008, any
en què rep el Premio Nacional). “ Tinc la impressió que ja he dit tot el
que havia de dir. No he escrit mai per guanyar-me la vida, sinó que m’he
guanyat la vida per poder escriure”, va dir a l’ARA el 2011. Galàxia Gutenberg va començar a
publicar les seves “obres incompletes” el 2015. Les anomenava així perquè havia
deixat obert l’últim volum, ja que es va mantenir actiu fins l’últim any. “Els
responsables del seu llegat decidiran què es fa amb el que té escrit”,
assegurava ahir el seu editor.
LAURA SERRA
