dimarts, 10 d’octubre de 2017

Per un temps tanco el blog / Por un tiempo cierro el blog





Aquests dies m'estic rellegint el blog i m'adono que ha passat molt de temps d'ençà que vaig començar. Amb el temps aquest blog ha canviat, i jo també. I en aquest canvi les meves idees i els meus valors també han anat adquirint una altra perspectiva.
De bon principi vaig entendre que un blog era una eina fantàstica per parlar de coses importants, com ara el càncer. Al cap de molt de temps en vaig obrir un altre dedicat únicament a això, al càncer, i quan la Fundació Carreras ho va saber, vaig ser un col·laborador d'ells.

Amb aquest blog he tingut la sort de fer molts amics, encara que amb alguns d'ells possiblement no ens coneixerem mai personalment. La distància és important, a vegades és insalvable, però tant se val: fer i mantenir amistats és sempre un motiu d'alegria, i els que tenim blogs ho sabem prou bé. Trobar amics en aquest mitjà no és una qüestió de sort, és una qüestió d'afinitat, d'afecte i —per part meva—moltes vegades d'admiració. Aquí he crescut i he compartit i après molt de tots vosaltres.

El blog de “Vivències” m'ha donat moltes alegries; també alguns maldecaps, i alguna vegada fins i tot llàgrimes.
Mai no ha sigut un blog d'èxit, però a pesar d'això, i amb l'ajuda dels amics sobretot, i també de la Fundació Carreras, crec que hem fet coses importants. Algunes, penso, molt importants, al larg de més de 1.600 posts, que em sembla que és un bon nombre.

Ara fa tres anys vaig començar un voluntariat que m'ha fet descobrir més del que ja sabia sobre unes realitats que existeixen en el meu entorn. Hi dedico molt de temps. Per aquest motiu penso que ha arribat el moment de tancar aquest blog, perquè la meva motivació ja no és aquí, i ja veieu que fa temps que no hi publico gaire.
Però el fet de tancar aquest blog no vol dir que no en tingui cap altre. Al contrari, gestiono un altre blog on ara hi poso tot l’esforç. 

Està dedicat a les persones amb discapacitat intel·lectual i/o trastorn mental, i a les seves famílies, perquè si ho desitgen puguin seguir des del blog allò que fem entre tots. Amb això incloc altres persones que, des de fora, també hi aporten la seva col·laboració desinteressada.

La meva implicació és ara total amb aquestes persones. Grans persones, joves i no tan joves que, gràcies a la Fundació AMPANS i a la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny, han format un grup de lectura en veu alta. Dit així no sembla gran cosa, però hi posem tot el cor; i alguna cosa devíem fer bé, perquè la nostra Biblioteca va guanyar l'any passat el primer premi a escala nacional de Bones Pràctiques de Lectura Fàcil.

N’estem molt contents; però aquest premi no és pas el més important. El que més valor té és la feina que hi fa el nostre grup de lectors, amb les seves aportacions personals, complementada amb la tasca que hi realitzen els professionals. I jo, al blog nou, me’n faig ressò.
Us deixo el lloc on podeu trobar-me si així ho desitgeu: https://vivenciesjosep.wordpress.com/

Agraeixo la paciència que heu tingut totes les persones que heu passat per aquí. Us desitjo a tots molta sort, i que la vida ens doni un camí ben llarg. Una forta abraçada a tothom. Salut!


Josep


TRADUCCIÓN





Estos días estoy releyendo el blog y me doy cuenta que ha pasado mucho tiempo desde que empecé. Con el tiempo este blog ha cambiado, y yo también. Y en este cambio mis ideas y mis valores también han ido adquiriendo otra perspectiva.
Desde el principio entendí que un blog era una herramienta fantástica para hablar de cosas importantes, como el cáncer. Al cabo de mucho tiempo abrí otro dedicado únicamente a esto, el cáncer, y cuando la Fundación Carreras lo supo, fui un colaborador de ellos.

Con este blog he tenido la suerte de hacer muchos amigos, aunque con algunos de ellos posiblemente no nos conoceremos nunca personalmente. La distancia es importante, a veces es insalvable, pero no importa: hacer y mantener amistades es siempre un motivo de alegría, y los que tenemos blogs lo sabemos bien. Encontrar amigos en este medio no es una cuestión de suerte, es una cuestión de afinidad, de afecto y -por mis parte-muchas veces de admiración. Aquí he crecido y he compartido y aprendido mucho de todos vosotros.

El blog de "Vivències" me ha dado muchas alegrías; también algunos dolores de cabeza, y alguna vez incluso lágrimas.
Nunca ha sido un blog de éxito, pero a pesar de ello, y con la ayuda de los amigos sobretodo, y también de la Fundació Carreras, creo que hemos hecho cosas importantes. Algunas, pienso, muy importantes, a lo largo de más de 1.600 posts, que me parece que es un buen número.

Hace tres años empecé un voluntariado que me ha hecho descubrir más de lo que ya sabía sobre unas realidades que existen en mi entorno. Le dedico mucho tiempo. Por este motivo pienso que ha llegado el momento de cerrar este blog, porque mi motivación ya no está aquí, y ya veis que hace tiempo que no publico mucho.
Pero el hecho de cerrar este blog no quiere decir que no tenga ningún otro. Al contrario, gestiono otro blog donde ahora pongo todo el esfuerzo. 

Está dedicado a las personas con discapacidad intelectual y / o trastorno mental, y a sus familias, para que si lo desean puedan seguir desde el blog lo hacemos entre todos. Con ello incluyo otras personas que, desde fuera, también aportan su colaboración desinteresada.

Mi implicación es ahora total con estas personas. Grandes personas, jóvenes y no tan jóvenes que, gracias a la Fundació AMPANS y a la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny han formado un grupo de lectura en voz alta. Dicho así no parece gran cosa, pero ponemos todo el corazón; y algo debíamos hacer bien, porque nuestra Biblioteca ganó el año pasado el primer premio a nivel nacional de Buenas Prácticas de Lectura Fácil.

Estamos muy contentos; pero este premio no es lo más importante. Lo que más valor tiene es el trabajo que hace nuestro grupo de lectores, con sus aportaciones personales, complementada con la labor que realizan los profesionales. Y yo, en el blog nuevo, me hago eco.
Os dejo el lugar donde puede encontrarme si así lo deseáis: https://vivenciesjosep.wordpress.com/

Agradezco la paciencia que habéis tenido todas las personas que habéis pasado por aquí. Os deseo a todos mucha suerte, y que la vida nos dé un camino bien largo. Un fuerte abrazo a todos. Salud!

Josep



10 comentaris:

Rodericus ha dit...

Ten siempre a Itaca en tu mente.
Llegar allí es tu destino.
Mas no apresures nunca el viaje.
Mejor que dure muchos años
y atracar, viejo ya, en la isla,
enriquecido de cuanto ganaste en el camino
sin aguardar a que Itaca te enriquezca.

Aquí siempre tendrás a los amigos que has ganado.

Un abrazo, y hasta siempre

Fackel ha dit...

Mucha suerte y feliz entrega a los nuevos proyectos. Solo te pido disculpas si en mis disidencias he podido ofenderte. Malos tiempos para la cordura y la convivencia, ¿verdad? Cuídate mucho, Josep. Un abrazo.

xavier pujol ha dit...

Ha estat un plaer llegir el teu blog. Ets una persona d'una gran humanitat Josep. Visitarem l'adreça que ens proposes per saber de les teves inquietuds, que sempre són positives.
Com que et tinc a la llista, si mai tornes a publicar al blog et llegiré d'immediat.
Una abraçada Josep, i fins a sempre.

Francesc Cornadó ha dit...

Josep em sap molt greu que tanquis el blog, et trobaré a faltar. La meva admiració i et felicito per la teva tasca de voluntariat. Et desitjo que tinguis molta sort.
Amics per sempre
Francesc Cornadó

Josep ha dit...

Pienso que nunca es tarde para afrontar nuevos retos con ilusión, y emprender proyectos con entusiasmo, hacer propósitos e incorporar nuevos hábitos en nuestra vida. A veces la vida es un incesante volver a empezar. En mi caso no es la primera vez, si no es por una cosa es por otra. De todas formas siempre tendré tiempo para venir a saludarte y darte un abrazo.
Muchas gracias por todo.

Un abrazo, Rodericus.

Josep ha dit...

Fackel, llevo tres años poniendo todo mi esfuerzo con este “reto” personal hacia unas personas que por circunstancias de la vida tienen una discapacidad intelectual. Sé que poco o nada puedo hacer por ellos en cuanto a esta discapacidad, pero si hacerles participes de lo que leen, de lo que explico, preguntan, ven el blog…Cada uno es el protagonista de la novela.
Yo también te pido disculpas, a veces nuestro cerebro "quiere tener razón" .con aquello que no coincide con nuestras creencias y nuestras percepciones. De todas formas creo que estas cosas no pasarían si en vez de ser a través de este medio todos pudiéramos hablar personalmente. Puede ser que sean malos tiempos para la cordura y la convivencia, no digo que no, aunque yo no lo percibo tanto como se dice.
Muchas gracias por todo.
Un abrazo.

Josep ha dit...

Xavier, ja saps que per mi també és un plaer entrar en el teu blog, però sobretot conèixer-te a través del blog. Per aquestes persones els hi dedico molt de temps perquè encara que només es tracti que fer-los llegir crec que també és bo que cadascun s'impliqui en els personatges de la novel·la. I jo també, clar.
Som els enamorats de "Romeu i la Julieta". Dels poemes que fan algunes d'aquestes persones i també els de Martí i Pol. De l'emoció de "Moby Dick". Del "Mecanoscrit" de Manuel de Pedrolo. De la Teresa de "Les mateixes estrelles" que fuig amb la seva filla Miranda de les bombes i la bogeria de guerra civil, I de les persones de Barcelona en "El temps de les cireres".

Jo també et vindré a veure i fer-te una abraçada.

Josep ha dit...


Francesc, jo també us trobaré a faltar, sobretot a persones com tu, que difons la cultura i la pau cada vegada que publiques alguna cosa.
Pel que fa al blog penso que ha arribat el moment de tancar-lo. Vull se honest amb mi mateix, i de la mateixa manera que el vaig obrir amb molta il·lusió ara és l'hora de plegar perquè la meva motivació ja fa temps no és aquí. Fins ara he pogut anar fet una cosa i un altre, però ara la dedicació és plena
Et diré el que sempre els hi dic a les persones que em pregunten que hi fan allà (A la Fundació): "Tots nosaltres som el petit engranatge d'un rellotge molt gran. Un rellotge d'il·lusions" Per això estem a la Fundació.

Si disposes d'una estona mira aquest post, és una de les coses que faig, explico en el blog el mateix que fem a la biblioteca quan ens reunim, d'aquesta manera els seus familiars saben el que fem. L'única cosa és que procuro no posar noms.

Moltes gràcies per tot, Francesc.
Una abraçada.
https://vivenciesjosep.wordpress.com/tag/el-circ-de-la-papallona/

KRT ha dit...

Et continuaré seguint en el blog nou. Ànims i a cuidar-se, que de feina prou que en tens, i la fas molt bé. Gràcies, Josep, i endavant.

Josep ha dit...

El blog el deixo aquí com si fossin les golfes, però no el taparé amb un llençol. Crec que és la forma més cruel d'arraconar les coses.
Quan no es pot fer tot el que es vol, és qüestió d'anar deixant per un altre moment una cosa o un altre i procurar fer millor les que realment importen. Moltes gràcies pels teus consells i també pel suport. Continuarem des de la Biblioteca.

Moltes gràcies, Ramon.