dijous, 22 de juny de 2017

Les paraules del ministre / Las palabras del ministro

Zoido sobre las mofas por la muerte del torero Iván Fandiño:

"Quienes lo hacen no merecen ser de nuestra sociedad"



No hi entenc i no hi vull entendre. Això dels toros se m’ha escapat tota la vida. Afortunadament. Un deliri de mort i de masclisme. De vestits impossibles, cuetes ridícules i orelles tallades. Una cultura primitiva d’homes heterosexuals per sobre de tot, disfressats de bandera. No s’entén. Però s’hi pot estar en contra.
La cosa aquesta dels toreros representa una tradició sanguinària que aplega tants anacronismes que s’hi ha de lluitar per força. Els toros són l’Espanya de la mantellina, la de la peineta, la de les dones callades resant un parenostre i la dels homes excitats amb un “ Olé ” que poden escriure amb el fum dels puros. Són el símbol d’unes idees en caps de reis i de ministres que serveixen una pàtria retrògrada. Però, ai cada vegada que un torero mor a l’arena. 
Ai, que aquí la pena és profunda. La pena de les veus planyívoles que lamenten una cornada com si l’arena no fos el regne del cel. 
Ai, quan mor un torero i la llibertat d’expressió només sent la mort del toro. 

Persones que fan mofa de la mort d’una persona jove. Ho diu el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido. Aquestes persones “no mereixen ser de la nostra societat”. “Els intolerants no formen part d’aquesta societat”, afegeix. Ha mort un torero. No fa gràcia. Però pot no fer pena. De fet, morir mentre exerceixes la passió de la teva vida és una sort. D’entre totes les morts possibles, aquesta sembla feliç.
No m’agraden els toreros. Ni les toreres. No entenc com es pot estimar un animal i després fer-lo sagnar d’aquella manera. S’ha de tenir cervell de legionari. No em cal fer mofa de cap mort per pensar en les paraules del ministre i sentir-me al·ludida. M’apunto a no formar part d’aquesta societat esperpèntica que defensa una masculinitat basada en el valor de fer mal acarnissadament a un animal amb una excusa cultural que representa valors nefastos.
El valor no és plantar-se davant d’un toro amb una espasa. L’home no ha de ser l’ésser que sotmeti sistemàticament les bèsties, les dones, el món per al seu propi plaer. L’home no cal que es colpegi el pit per indicar-nos el seu coratge. Podem no entendre l’escalador o l’escaladora que s’aferra a muntanyes impossibles, o qui vola jugant-se la vida per un cel que està fet per als ocells. Però aquest és un somni humà. Matar toros és un malson. No distreu. No impressiona. És una lluita desigual. El toro no mata. El toro no es resigna i té banyes. Tot és molt simple, en realitat. Que deixin els toros en pau. La poètica de la violència és un dels grans enganys dels caps que pensen en imperis. El torero Enrique Ponce va dir: “Si el toro patís, se n’aniria”. Qui vol formar part d’una societat amb aquesta lògica aclaparadora?
També Enrique Ponce considera que “una plaça de toros, sense la presència de les dones, no seria el mateix, perquè elles són la font principal d’inspiració en el toreig”. Que petites que es queden de vegades les lletres del reggaeton! I les dones que formen part d’aquesta societat exclusiva van a veure els toros i els toreros. Toreros, com el Cid, que diuen: “Els toros nerviosos són com les dones, la que es deixa es deixa, i la que no es deixa crec que comet un error”. Ric per no agafar una banderilla. Encara que no em veig capaç de punxar ningú si no és amb paraules. A mi la mort no em fa gràcia. El que em fa gràcia és que es parli d’intolerància cada vegada que es mor un torero. No és la persona. És la insolència. La vida, ja ho sé, està feta per a tot tipus de desavinences.
Les persones que s’ofenen en direcció contrària aplaudeixen els ministres que treballen per mantenir unes tradicions que es vanten del seu coratge i perpetuen uns costums indignes. Jo procuro, per a la meva salut mental, no alegrar-me de la mort de ningú. A vegades no és fàcil, què vols. Però prefereixo alegrar-me dels passos que condueixen a l’extinció d’aquests escenaris que només complauen els que aturen el temps per fer-nos el camí encara més difícil. Mira, tu, cadascú és com és.

http://www.ara.cat/opinio/mort-del-toro
natze farrè


Traducción
No entiendo y no quiero entender. Esto de los toros se me ha escapado toda la vida. Afortunadamente. Un delirio de muerte y de machismo. De vestidos imposibles, colitas ridículas y orejas cortadas. Una cultura primitiva de hombres heterosexuales por encima de todo, disfrazados de bandera. No se entiende. Pero se puede estar en contra.

La cosa esta de los toreros representa una tradición sanguinaria que reúne tantos anacronismos que se debe luchar por fuerza. Los toros son la España de la mantilla, la de la peineta, la de las mujeres calladas rezando un padrenuestro y la de los hombres excitados con un "Olé" que pueden escribir con el humo de los puros. Son el símbolo de unas ideas en cabezas de reyes y de ministros que sirven una patria retrógrada. Pero, ay cada vez que un torero muere en la arena. Ay, que aquí la pena es profunda. La pena de las voces lastimeras que lamentan una cornada como si la arena no fuera el reino del cielo. 
Ay, cuando muere un torero y la libertad de expresión sólo siente la muerte del toro. Personas que hacen mofa de la muerte de una persona joven. Lo dice el ministro del Interior, Juan Ignacio Zoido. Estas personas "no merecen ser de nuestra sociedad". "Los intolerantes no forman parte de esta sociedad", añade. 

Ha muerto un torero. No hace gracia. Pero puede no dar pena. De hecho, morir mientras ejerces la pasión de tu vida es una suerte. De entre todas las muertes posibles, ésta parece feliz.

No hace mucho tiempo leí que habia que volver a traer los toros a Catalunya. Yo lo que pido es que de punta a punta no haya ni un correbous y toros embolados, ni nada que se le parezca!. No me gustan los toreros. Ni las toreras. No entiendo como se puede querer a un animal y luego hacerlo sangrar de aquella manera. Hay que tener cerebro de legionario. No necesito hacer mofa de ninguna muerte por pensar en las palabras del ministro y sentirme aludido. Me apunto a no formar parte de esta sociedad esperpéntica que defiende una masculinidad basada en el valor de hacer daño encarnizadamente a un animal con una excusa cultural que representa valores nefastos. El valor no es plantarse delante de un toro con una espada. El hombre no debe ser el ser que someta sistemáticamente las bestias, las mujeres, el mundo para su propio placer. 

El hombre no es necesario que se golpee el pecho para indicarnos su coraje. Podemos no entender el escalador o la escaladora que se aferra a montañas imposibles, o quien vuela jugándose la vida por un cielo que está hecho para los pájaros. Pero este es un sueño humano. Matar toros es una pesadilla. No distrae. No impresiona. Es una lucha desigual. El toro no mata. El toro no se resigna y tiene cuernos. Todo es muy simple, en realidad. Que dejen los toros en paz. La poética de la violencia es uno de los grandes engaños de los jefes que piensan en imperios. El torero Enrique Ponce dijo: "Si el toro sufre, se iría". Quién quiere formar parte de una sociedad con esta lógica aplastante?
También Enrique Ponce considera que "una plaza de toros, sin la presencia de las mujeres, no sería lo mismo, porque ellas son la fuente principal de inspiración en el toreo". Que pequeñas que se quedan a veces las letras del reggaeton! Y las mujeres que forman parte de esta sociedad exclusiva van a ver los toros y los toreros. Toreros, como el Cid, que dicen: "Los toros nerviosos son como las mujeres, la que se deja se deja, y la que no se deja creo que comete un error". Rio por no coger una banderilla. Aunque no me veo capaz de pinchar nadie si no es con palabras. A mí la muerte no me hace gracia. Lo que me hace gracia es que se hable de intolerancia cada vez que se muere un torero. No es la persona. Es la insolencia. La vida, ya lo sé, está hecha para todo tipo de desavenencias.
Las personas que se ofenden en dirección contraria aplauden los ministros que trabajan para mantener unas tradiciones que se jactan de su coraje y perpetúan unas costumbres indignas. Yo procuro, para mi salud mental, no alegrarme de la muerte de nadie. A veces no es fácil, qué quieres. Pero prefiero alegrarme de los pasos que conducen a la extinción de estos escenarios que sólo complacen los que detienen el tiempo para hacernos el camino aún más difícil. Mira, tú, cada uno es como es.

6 comentaris:

xavier pujol ha dit...

He llegit l'article al diari Ara i m'ha agradat de seguida. L'autora exposa un tema cruel amb molta subtilesa.
Jo també sóc totalment contrari a la tortura dels toros.
Sortosament a Catalunya els hem fet fora. Ara només falta acabar també amb els toros embolats i altres salvatjades que encara es fan contra els animals.

Josep ha dit...

Xavier, un article molt bo. Això dels toros és un negoci que viu gràcies a les subvencions d'aquells contraris a les associacions animalistes, d’un estat que sempre està contra el progrés que ve de Catalunya, on, per la pressió de l'opinió pública, es va prohibir els toros. Acció-reacció, Catalunya fa i l'estat reaccionari, intenta desfer. I en l'aspecte de la dona, més que reaccionari, cavernícola. El ministre s'ha lluït!!
Si, els correbous ni un, ja ho dic, de totes maneres si t’hi fixes cada vegada en queden menys

Tot Barcelona ha dit...

La vara de mesurar s'ha d'aplicar sempre per la mateixa rasadora i la mateixa mesura.
Estic completament d'acord en l'abolició dels braus i el seu sofriment innecessari, de la mateixa manera que estic a favor de penalitzar tot allò que sigui constitutiu de delicte, d'insult, de menyspreu a una persona.

Quan ens posem amb la llei a defensar a un animal (sigui aquest el que sigui), ens hem de posar en contra que algú s'alegre de la mort d'una altra persona.

Pel que fa a les corregudes de braus a Catalunya crec que s'equivoquen els qui pensen que que cada vegada va a menys. Els diran que són els senyals d'identitat d'aquell lloc i que si ens els agrada que no vagin.
A veure qui lleva els corre-bous de Tortosa, d'Amposta, o de Sant Carles...

Una abraçada

Josep ha dit...

Es verdad, Miquel, no estoy de acuerdo hacer burla de una persona que muere, me guste o no lo que haga. Y pienso que estas cosas las traen en las famosas redes sociales que nadie controla. No se si alguien será capaz de que en los pueblos del Baix Ebre se termine con esta otra salvajada, yo por lo menos así lo deseo, hay sitios que si se ha terminado, incluso el mismo pueblo ha sido quien lo ha abolido. Lo grave es que sea un ministro quien sea quien diga toda esta barbaridad.
Salut.

Hada Isol ♥ ha dit...

Tienes razón, además pienso que las personas que defienden al toro no son las que se puedan mofar de la muerte del torero, es una practica que daña al animal indefenso y que además es de riesgo porque ese hombre bien podría estar viviendo aun si no se hubiera dedicado a herir a un pobre animal, deberían dejar de hacer esta practica porque no entretiene es dolorosa y es una falta de respeto a un ser vivo.Un abrazo.

Josep ha dit...

Isabel, esto forma parte de lo que es este pais. Por suerte en Catalunya si que se ha terminado con esta practica salvaje. La lástima es que en el resto de España aun exista.
Un beso.