Cercar en aquest blog

divendres, 2 de juny del 2017

Carles Capdevila ha mort aquest dijous


 El periodista, filòsof, col·laborador de TV3 i Catalunya Ràdio Carles Capdevila ha mort aquest dijous als 51 anys, com a conseqüència d'un càncer de còlon. Tenia la malaltia des del 2015. Ell mateix va publicar al diari "Ara", que dirigia en aquell moment, un article en què explicava que li havien diagnosticat aquesta malaltia pocs dies abans de fer 50 anys. En aquella columna, hi deia textualment:
" Fins que me'n pugui desfer, el càncer m'acompanya, i és lògic que a les meves dèries habituals, que ja coneixeu i que inspiren aquests articles, ara s'hi afegeixi la dèria per sobreviure."
L'any passat va rebre el Premi Nacional de Comunicació  
Carles Capdevila va fundar el diari "Ara" i el va dirigir durant cinc anys. Va comunicar als seus treballadors que deixava la direcció del diari que havia fundat sense abandonar l'humor:
"Res, us vull anunciar que el consell d'administració, que els amos de l'empresa, quan vaig tornar, em van fer una oferta generosa per deixar la direcció de l'Ara, i per ocupar una plaça més adequada a la meva situació i que la vaig acceptar agraït. Penso que és el millor pel projecte i també per mi, per tant, ara i aquí, us anuncio formalment que deixo de ser el vostre director per sempre, us acabeu de lliurar de mi com a jefe."
Capdevila també era escriptor. Va publicar sis llibres sobre educació, comunicació i humor, així com contes dins del col·lectiu Germans Miranda.
A la darrera etapa de la seva vida, tenia molt clar que volia vèncer la malaltia, dedicar-se com va dir textualment a "l'únic marrón de veritat" que tenia i allunyar-se de tothom que no tingués sentit de l'humor.
FINS SEMPRE, CARLES, ET TROBAREM A FALTAR

 Per sempre al nostre record.









4 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

E.P.D.

xavier pujol ha dit...

No exagero Josep. He plorat.

Josep ha dit...

E.P.D.
Un abrazo.

Josep ha dit...

M'ho crec, Xavier, a mi m'ha passat el mateix. El trobarem a faltar, n'és tinc segur. Una gran persona, sens dubte.
Una abraçada.

Trampa de foc (I) de Núria Martí Constans

     Els primers anys del segle XX van ser anys d’avenços, creixement i revolució.   En aquell món dinàmic, les dones hi van tenir un paper ...