“La
casa del balcón posee aún
luz de conversaciones y refugio,
y cuando de los dos quede uno solo,
tendrá por compañía los recuerdos,
la hiedra y el ciprés hasta encontrarnos
en las ciudades de este sueño”
y cuando de los dos quede uno solo,
tendrá por compañía los recuerdos,
la hiedra y el ciprés hasta encontrarnos
en las ciudades de este sueño”
(Joan Margarit: fragmento del poema
“Tantas ciudades a las que debimos haber ido”)
“Cuanto más viejo me hago, no reconozco otra
aventura que valga la pena que la propia vida”
TRES DONES
Una
fotografia que ens vam fertres anys després d’acabada la guerra.
És el jardí, de fet un pati descuidat
que hi havia darrere de la casa.
Cap dels qui hi som somriu.
La por impregna els vestits, tantes vegades
estripats i sargits, com les famílies.
Mirem cap a la càmera: la mare
amb el pentinat alt d’una pel·lícula
de la França ocupada.
L’àvia torça un mocador amb les mans
per un dels fills, encara a la presó.
Gairebé no recordo l’altra dona:
seca de passar pena, la tieta
va morir d’un atac passats uns mesos.
Entre elles tres, en una bicicleta,
als quatre anys, seriós, semblo un adult.
Que poc en queda,
guardat en el quartot de la memòria,
que dóna al jardí sec d’una tardor
amb fantasmes de roses: el jardí
de la infantesa, el pati de la por.
TRES MUJERES
Esta
fotografía nos la hicimosa los tres años de acabar la guerra.
Es el jardín, en realidad el patio
trasero y descuidado de la casa.
Nadie de los que estamos sonreímos.
El miedo impregna los vestidos
rotos y remendados tantas veces,
igual que las familias.
Miramos a la cámara: mi madre
con su peinado alto de película
de la Francia ocupada, y mi abuela
que retuerce un pañuelo entre sus manos
por un hijo, en la cárcel todavía.
A la otra mujer casi no la recuerdo:
mi tía, enflaquecida por las penas,
murió del corazón al cabo de unos meses.
Entre las tres, en bicicleta, serio
como un adulto, a los cuatro años.
Qué poco queda ya
guardado en el cuartucho del recuerdo,
que da a este jardín seco de un otoño
con fantasmas de rosas.
Jardín de mi niñez: patio del miedo
Fotografías:
antigua, refugiados catalanes en
el paso fronterizo de Le Perthus en febrero de 1939 y moderna, de Berta Vicente Salas, tres mujeres de la misma
generación que sonríen.
MARE RÚSSIA
Era
l’hivern de l’any seixanta-dos:
el llum encès en el capçal del llit
no s’apagava fins a ser esvanit,
a l’alba, per murmuris de clarors.
Tolstoi va ser incansablement llegit:
mentre en algun badiu bordava un gos,
jo imaginava, al bosc, un fabulós
passeig en els trineus sota la nit.
Va nevar a Barcelona, aquell hivern.
Calladament ens van embolcallar
els flocs de neu com una gran vitrina,
i, en arribar el bon temps, amb el desgel,
tu ja tenies per a mi, Raquel,
el rostre clar d’una Anna Karenina.
el llum encès en el capçal del llit
no s’apagava fins a ser esvanit,
a l’alba, per murmuris de clarors.
Tolstoi va ser incansablement llegit:
mentre en algun badiu bordava un gos,
jo imaginava, al bosc, un fabulós
passeig en els trineus sota la nit.
Va nevar a Barcelona, aquell hivern.
Calladament ens van embolcallar
els flocs de neu com una gran vitrina,
i, en arribar el bon temps, amb el desgel,
tu ja tenies per a mi, Raquel,
el rostre clar d’una Anna Karenina.
LA NOIA DEL SEMÀFOR
Tens
la mateixa edat que jo tenia
quan començava a somiar trobar-te.
Encara no sabia, igual que tu
no has après encara, que algun dia
l’amor és aquesta arma carregada
de soledat i de malenconia
que ara t’està apuntant des dels meus ulls.
Ets la noia que vaig estar buscant
tant de temps quan encara no existies.
I jo sóc aquell home cap al qual
voldràs un dia dirigir els teus passos.
Però llavors seré tant lluny de tu
com ara tu de mi en aquest semàfor.
quan començava a somiar trobar-te.
Encara no sabia, igual que tu
no has après encara, que algun dia
l’amor és aquesta arma carregada
de soledat i de malenconia
que ara t’està apuntant des dels meus ulls.
Ets la noia que vaig estar buscant
tant de temps quan encara no existies.
I jo sóc aquell home cap al qual
voldràs un dia dirigir els teus passos.
Però llavors seré tant lluny de tu
com ara tu de mi en aquest semàfor.
MATÍ AL CEMENTERI DE MONTJUÏC
 |
| sepultura en el cementerio de Montjuïc
|
He
pujat la muntanya de les tombes.
He vingut fins a aquí travessant l’erm
de Can Tunis, nevat de plàstics grisos
i xeringues, on vaguen tremolosos
els ionquis com estàtues de draps.
Diu que l’Ajuntament vol arrasar-ho,
cobrir de formigó aquests camps d’herbotes
davant l’enorme reixa de la porta
del cementiri, alçat enfront del mar.
Serà pels morts més mala companyia:
els difunts, el seu mur i el seu silenci
s’adiuen amb els ionquis, com soldats
vagant perduts després de la derrota.
He vingut fins a aquí travessant l’erm
de Can Tunis, nevat de plàstics grisos
i xeringues, on vaguen tremolosos
els ionquis com estàtues de draps.
Diu que l’Ajuntament vol arrasar-ho,
cobrir de formigó aquests camps d’herbotes
davant l’enorme reixa de la porta
del cementiri, alçat enfront del mar.
Serà pels morts més mala companyia:
els difunts, el seu mur i el seu silenci
s’adiuen amb els ionquis, com soldats
vagant perduts després de la derrota.
Pujant
pel vell camí davant del port
vaixells i grues es van fent petits
i el mar es va eixamplant.
Aquí, en el lloc més alt,
estàs salvada del dolor del món.
vaixells i grues es van fent petits
i el mar es va eixamplant.
Aquí, en el lloc més alt,
estàs salvada del dolor del món.
Joan Margarit i Consarnau (1938), es un poeta catalán que ha
desarrollado una obra poética bilingüe donde, como en un cuadro de Rembrandt,
la oscuridad y las sombras infunden e intensifican la luz. Joan Margarit nos
recuerda que no es la muerte lo que tenemos que comprender, sino la vida. Y su
poesía se sitúa en el territorio de la memoria
sentimental. Su poesía es realista, con una fuerte presencia de
elementos autobiográficos, un uso bien equilibrado de la metáfora, y
reflexiones de una naturaleza moral que pasa de lo individual a lo colectivo.
Los temas están ligados al tiempo; el envejecimiento, la muerte, los recuerdos
de la guerra, la familia, el amor. Pasión quieta por reflejar la cotidianeidad
mecida por un halo de tristeza por el inexorable devenir de la existencia.
“i, sobretot, res de poeta maleït: tinc por, però me’n surto sense idealisme.
A vegades, les llàgrimes rellisquen
darrere el vidre fosc de les ulleres”(Joan Margarit: fragment poema “Autoretrat”)
Para
ampliar información:
http://amoralart.cat/portfolio/joan-margarit/
Siempre procuro dar
la referencia editorial, y espero que se entenderá que lo hago desde la
admiración y con ánimo de recomendarles -no con ningún ánimo de lucro,
obviamente, ni con intención de perjudicar los derechos de nadie, todo lo
contrario-.
Si en algún caso se detecta en este post conflicto de
copyright o de cualquier otro tipo, agradeceré que me lo hagan saber y lo
suprimiría inmediatamente.
Fotos de internet.
