diumenge, 24 de gener de 2016

Quina gràcia / Qué gracioso





Una imatge d'UBÚadella / GATARO
Quina gràcia!! Albert Boadella es posava sempre contra tot "Quisqui", i nosaltres anàvem a veure'l perquè era descarat, i feia tot allò que a fer un artista: provocar, posar-se contra el poder i no deixar que es facis deus. Que divertit era aquell "UBÚ PRESIDENT" en què es ficava amb el Jordi Pujol. Que divertida aquella obra què es ficava amb  Felipe González, i contra els socialistes en general, o almenys amb la majoria. Però a vegades la vida dóna molts toms i tota l'admiració cau a bocins.

Ara un grup teatral de Barcelona ha organitzat un "UBÜadella" i el que criticava passa a ser criticat.
Ah!, però ara el crític Boadella ja no defensa la necessitat de criticar i riures de tothom. Ara critica amb una ferocitat digne dels pitjors dels bitxos a tots aquells que ironitzen sobre ell. No, no, jo no el critico per haver-se fet del PP, ell té tot el dret de fer-se de qui vulgui. Si ara ho creu convenient jo no tinc cap problema, i mira que li podia recordar un munt de coses -com ara que no escrigui en castellà tan sovint-!

Però no demostrar que sap posar-se en ell mateix lloc que el UBU President, o en Felipe i d’altres, això és lamentable. El fa petit, poca cosa, miserable...

Una imatge d'UBÚadella / GATARO
TRADUCCIÓN
 
Qué gracioso! Boadella se metía con todo quisqui, y nosotros lo íbamos a ver porque era descarado, y hacía lo que debe hacer el artista: provocar, meterse con el poder, no dejar que se endiose. Qué divertido aquel Ubú President en que se metía con Pujol. Qué divertida aquella obra en que se metía con Felipe y la mayoría de socialistas. Pero a veces la vida da unos giros y toda la admiración se cae a pedazos. 

Ahora un grupo teatral de Barcelona ha organizado un UBÜadella en que el criticado es el crítico. Ah, pero ahora el crítico Boadella ya no defiende la necesidad de reírse de todo el mundo. Ahora critica con una ferocidad digna de una bicha mala a quienes ironizan sobre él.

 No, no me meto con él porque se haya hecho pepero: me resulta desagradable ese episodio pero todo el mundo tiene el derecho de hacerse de lo que crea conveniente. Y mira que le podria recordar cosas, -como que no  escribiera tanto en castellano-

Pero no mostrar la anchura de miras que tú pedías a los otros me parece lamentable por pequeño,  por chiquito, por miserable.



Siempre procuro dar la referencia editorial, y espero que se entenderá que lo hago desde la admiración y con ánimo de recomendarles -no con ningún ánimo de lucro, obviamente, ni con intención de perjudicar los derechos de nadie, todo lo contrario-.
 Si en algún caso se detecta en este post conflicto de copyright o de cualquier otro tipo, agradeceré que me lo hagan saber y  lo suprimiría inmediatamente. Fotos  ARA.CAT
Muchas gracias


divendres, 22 de gener de 2016

fotoperiodista Manel Armengol

 

El proper 1 de febrer es compliran quaranta anys d’una de les fotografies més emblemàtiques de la Transició. És la imatge que el fotoperiodista Manel Armengol va prendre el 1976 al Passeig de Sant Joan quan cobria una manifestació pacífica –sota el lema Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia i organitzada per l’Assemblea de Catalunya– que va ser reprimida violentament per la policia. Aquelles fotografies, censurades a Espanya, van veure la llum en prestigiosos diaris i revistes de l’estranger com The New York Times, Paris-Match o Time.

A dia d’avui, però, aquella fotografia, així com la resta de l’arxiu d’Armengol, esperen un destí incert mentre el seu autor calcula amb neguit els dies que resten perquè es faci efectiu el desnonament del pis de Barcelona on ha passat els darrers vint anys de la seva vida. Un cop més, la crisi deixa a la cuneta a un dels referents del periodisme català.

Nascut a Badalona al 1949, Manel Armengol era un periodista de formació que complementava els seus articles amb imatges pròpies. Poc a poc els companys de professió n’hi anaven demanant més, i així va ser com la seva carrera va anar passant de l’escriptura a la fotografia. Arran de la instantània d’aquella càrrega policial, –tota una icona reproduïda en nombroses ocasions– amb només 26 anys Armengol va saltar a la fama.

 L’any 1977 se li concedí el Premi a la millor Fotografia de Premsa per les imatges sobre les manifestacions de Barcelona de 1976, que foren publicades a tot el món per mostrar un dels moments més representatius de la transició política a Espanya.   Era l’inici d’una carrera com a fotògraf de renom que el portaria a treballar en països com els Estats Units o la Xina. Una època en què va col·laborar amb prestigioses publicacions

A partir de 1980 i en el transcurs dels set anys posteriors, va dedicar-se quasi exclusivament a la fotografia arquitectònica i ambiental del Modernisme català. Ha portat a terme exposicions temàtiques d’elements de la natura com són el foc, aigua, terra o fusta.

TRADUCCIÓN


El próximo 1 de febrero se cumplen cuarenta años de una de las fotografías más emblemáticas de la Transición. Es la imagen que el fotoperiodista Manel Armengol tomó en 1976 en el Paseo de San Juan de Barcelona, cuando cubría una manifestación pacífica -bajo el lema  "Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia" Libertad, Amnistía, Estatuto de Autonomía y organizada por la  "Assemblea de Catalunya" Asamblea de Cataluña- que fue reprimida violentamente por la policía. Aquellas fotografías, censuradas en España, vieron la luz en prestigiosos periódicos y revistas del extranjero como The New York Times, Paris-Match o Time.

A día de hoy, sin embargo, aquella fotografía, así como el resto del archivo de Armengol, esperan un destino incierto mientras su autor calcula con desazón los días que quedan para que se haga efectivo el desahucio del piso de Barcelona donde ha pasado los últimos veinte años de su vida. Una vez más, la crisis deja en la cuneta a uno de los referentes del periodismo catalán.



Nacido en Badalona en 1949, Manel Armengol era un periodista de formación que complementaba sus artículos con imágenes propias. Poco a poco los compañeros de profesión  iban pidiendo más, y así fue como su carrera fue pasando de la escritura a la fotografía. A raíz de la instantánea de aquella carga policial, -toda un icono reproducida en numerosas ocasiones- con sólo 26 años Armengol saltó a la fama. 



En 1977 se le concedió el Premio a la mejor Fotografía de Prensa por las imágenes sobre las manifestaciones de Barcelona de 1976, que fueron publicadas en todo el mundo para mostrar uno de los momentos más representativos de la transición política en España. Era el inicio de una carrera como fotógrafo de renombre que le llevaría a trabajar en países como Estados Unidos o China. Una época en la que colabora  con prestigiosas publicaciones.


A partir de 1980 y en el transcurso de los siete años posteriores, se dedicó casi exclusivamente a la fotografía arquitectónica y ambiental del Modernismo catalán. Ha llevado a cabo exposiciones temáticas de elementos de la naturaleza como son el fuego, agua, tierra o madera.


 
 Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives i no es pretén cap infracció dels drets d'autor. Moltes gràcies.

 Fotos de internet. 

Siempre procuro dar la referencia editorial, y espero que se entenderá que lo hago desde la admiración y con ánimo de recomendarles -no con ningún ánimo de lucro, obviamente, ni con intención de perjudicar los derechos de nadie, todo lo contrario-.
 Si en algún caso se detecta en este post conflicto de copyright o de cualquier otro tipo, agradeceré que me lo hagan saber y  lo suprimiría inmediatamente. Fotos de internet. Muchas gracias



dimarts, 19 de gener de 2016

Montserrat Gudiol



Vaig descobrir l’obra de Montserrat Gudiol quan jo devia tenir sobre uns vint-i-cinc anys, em sembla recordar.
Ales hores jo treballava fora de Barcelona, i el mateix temps feia un curs d'Electrònica Industrial aplicada, a l’Escola Industrial, entre altres coses.

Des del primer moment amb va atrapar i seduir i en vaig gaudir enormement cada vegada que tenia la sort de coincidir amb una les seves exposicions -i que pogués accedir- com anar a la Galeria Dau al Set, a la Sala Gaspar o d'altres. També obres individuals  a la Sala Parés.










Tenia alguna cosa que m’arribava… M'hi sentia identificat.
Han passat els anys, ja sóc gran, però la seva obra em segueix arribant i emocionant.
Mai no he tingut l’honor de conèixer-la, però li agrairé sempre el que ha aportat a la pintura i a aquells que ens agrada
Gràcies, Montserrat.






L’obra de Gudiol es caracteritza per una gran sensibilitat i elegancia. El misteri, la serenor i la melanconia son trets tambe presents en les figures de Montserrat Gudiol.

Montserrat Gudiol i Corominas (Barcelona, 1933-2015).
Pintora, dibuixant i grabadora és filla de l’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol i Ricart.
S’inicia en el món de l’art de manera autodidacta l’any 1947. Va formar-se a l’estudi de restauració de pintura medieval de la seva família i al 1950 comença a pintar sobre taula i sobre paper. L’any 1966 neixen els primers gravats de Montserrat Gudiol i al 1972 les seves primeres litografies.





La seva obra mostra un gust per la fantasia, on el color i les figures es fonen en un món de misteri, dominat per personatges esfilagarsats, cecs, sovint amb escenes de maternitat, clarament influïda pels temes del surrealisme i les formes de Pablo Picasso en les seves èpoques blau i rosa. La pintura de Gudiol també mostra interioritat, silenci, pau i tristesa



Ha exposat a Barcelona, Málaga, Sevilla, Bilbao, Sud-àfrica, els Estats Units, l’antiga Unió Soviètica, el Canadà, etc. Així mateix, ha estat Primer Premi Internacional de Dibuix de la Fundació Ynglada Guillot, de Barcelona, i té obra al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), i a museus de Madrid, Bilbao, Johannesburgo, Flint, Montreal, San Diego, Miami, Indianápolis, entre altres.
Al 1980 Gudiol va realitzar un monumental San Benito per a l’Abadia de Montserrat i l’any 1981 va ser la primera dona que va ingressar com a membre numerari en la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de San Jordi.
Les obres de Montserrat Gudiol estan buscades pels millors col·leccionistes d’àmbit nacional i internacional.


CASTELLANO

 


Dicen que hay sonidos que envuelven a la pintura y que ésta devuelve si alguien penetra su secreto. La catalana Montserrat Gudiol  los escuchaba con deseo y sin pasión durante sus faenas de restauración de pintura medieval.

  
Pero no los quería todos, solamente aquellos que supiesen absorber y labializar entre los dedos el silencio emblemático de la mujer. Y los dedos se expresaron caminando por los símbolos, traspasando muros y paredes, construyendo con los cuerpos, adivinando los misterios.


 Es toda una condición del ser la que rasga el velo, la que oye la tierra, la que calla lo insondable, la que habita espacios sublimes, la que es carne sin necesidad de espíritu.

  Algunos pondrán reparos a la consistencia de esta obra, otros hablarán de influencias y ascendientes, otros dirán que es aburrida, pero los más sordos seguirán quietos contemplando y percibiendo.







Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives i no es pretén cap infracció dels drets d'autor. Moltes gràcies.
 Fotos de internet. 

Siempre procuro dar la referencia editorial, y espero que se entenderá que lo hago desde la admiración y con ánimo de recomendarles -no con ningún ánimo de lucro, obviamente, ni con intención de perjudicar los derechos de nadie, todo lo contrario-.
 Si en algún caso se detecta en este post conflicto de copyright o de cualquier otro tipo, agradeceré que me lo hagan saber y  lo suprimiría inmediatamente. Fotos de internet. Muchas gracias