AVUI EL FEIXISME VA ASSASSINAR EL
PRESIDENT DE CATALUNYA, LLUÍS COMPANYS.
ÉS L'ÚNIC PRESIDENT EUROPEU ELEGIT
DEMOCRÀTICAMENT QUE VA MORIR AFUSELLAT PEL FEIXISME.
El gran dictador
–pel·lícula escrita, dirigida i protagonitzada per
Charles Chaplin– es va estrenar a Nova York el 15 d'octubre del 1940. Aquesta
paròdia del nazisme i de la inhumanitat de Hitler i Mussolini va rebre cinc
nominacions als Oscar. La recordem tornant-ne a veure el discurs final, un crit
a la llibertat i a la pau, i llegint-lo traduït al català.
"Em sap greu, però
no vull ser un emperador. No va amb mi. No vull governar ni manar ningú.
M'agradaria ajudar a tothom, si fos possible, jueus i gentils, homes blancs,
negres. Ens hem d’ajudar els uns als altres. Els éssers humans som així. Volem
fer feliços els altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear
ningú, en aquest món hi ha lloc per a tots. La bona terra és rica i ens pot
alimentar a tots. El camí de la vida pot ser lliure i bonic, però l’hem perdut.
La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha alçat barreres d’odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt ràpidament però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El mecanisme que crea abundància ens deixa amb la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta. Es perdrà tot.
Els avions i les ràdios ens fan sentir més propers, la veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana, exigeix la germanor universal que ens uneix a tots nosaltres. Fins i tot ara mateix la meva veu arriba a milions de persones de tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens petits, víctimes d’un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. Als qui em puguin escoltar els dic: no us desespereu, la desgràcia que patim no és res més que la passatgera cobdícia i l’amargor d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà i cauran els dictadors i el poder que li van prendre al poble tornarà al poble. I així, mentre l’home existeixi la llibertat no faltarà.
Soldats, no us rendiu a aquells homes que en veritat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides. I us diuen què heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us tracten com a bestiar i com a carn de canó. No us entregueu a aquest individus inhumans, homes màquines, amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines. No sou bestiar. Sou homes. Porteu l’amor de la humanitat als vostres cors, no l’odi. Només els que no estimen odien. Els que no estimen i els inhumans. Soldats, no lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat.
Al capítol 17 de Sant Lluc es llegeix: "El regne de Déu està dins de l’home". No d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes. En vosaltres. Vosaltres, el poble, teniu el poder. El poder de crear màquines. El poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica. De convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder. Actuant tots units, lluitem per un món nou. Per un món decent que doni als homes treball i a la joventut un futur i a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres van aconseguir el poder. Però van mentir. No han complert les seves promeses i mai les compliran.
Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen el poble. Lluitem ara per fer nosaltres realitat el que ens havien promès. Lluitem per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals. Per eliminar la cobdícia, l’odi i la intolerància. Lluitem pel món de la raó. Un món en què la ciència i el progrés porti la felicitat a tots els homes. Soldats, en nom de la democràcia, ens hem d’unir tots!"
La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha alçat barreres d’odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt ràpidament però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El mecanisme que crea abundància ens deixa amb la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta. Es perdrà tot.
Els avions i les ràdios ens fan sentir més propers, la veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana, exigeix la germanor universal que ens uneix a tots nosaltres. Fins i tot ara mateix la meva veu arriba a milions de persones de tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens petits, víctimes d’un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. Als qui em puguin escoltar els dic: no us desespereu, la desgràcia que patim no és res més que la passatgera cobdícia i l’amargor d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà i cauran els dictadors i el poder que li van prendre al poble tornarà al poble. I així, mentre l’home existeixi la llibertat no faltarà.
Soldats, no us rendiu a aquells homes que en veritat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides. I us diuen què heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us tracten com a bestiar i com a carn de canó. No us entregueu a aquest individus inhumans, homes màquines, amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines. No sou bestiar. Sou homes. Porteu l’amor de la humanitat als vostres cors, no l’odi. Només els que no estimen odien. Els que no estimen i els inhumans. Soldats, no lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat.
Al capítol 17 de Sant Lluc es llegeix: "El regne de Déu està dins de l’home". No d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes. En vosaltres. Vosaltres, el poble, teniu el poder. El poder de crear màquines. El poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica. De convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder. Actuant tots units, lluitem per un món nou. Per un món decent que doni als homes treball i a la joventut un futur i a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres van aconseguir el poder. Però van mentir. No han complert les seves promeses i mai les compliran.
Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen el poble. Lluitem ara per fer nosaltres realitat el que ens havien promès. Lluitem per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals. Per eliminar la cobdícia, l’odi i la intolerància. Lluitem pel món de la raó. Un món en què la ciència i el progrés porti la felicitat a tots els homes. Soldats, en nom de la democràcia, ens hem d’unir tots!"
CASTELLANO
Una gran mayoría alabó
las secuencias más importantes, como la del globo terráqueo, que tenía gracia y
sentido, o como la entrevista entre Hynkel y Napoleoni, donde este visitante es
colocado por su anfitrión en una silla más baja que la propia, para humillarle
de antemano. También fue muy mencionada la secuencia en que el barbero judío
afeita a un cliente al compás de la Danza húngara de Brahms; ese episodio es ajeno a todo sentido
político, pero es una pieza maestra de actuación cómica. Se formularon
objeciones de todo orden. Las menores señalaban que el humor parecía muy elaborado
y poco espontáneo en muchas escenas, como probable resultado de un guión
construido con diálogos y escasa imaginación visual… El estreno en España
–concluye este desaparecido historiador uruguayo– se produjo en 1976, o sea,
treinta y seis años después de su filmación.
No obstante, The Great Dictator poseía –y posee todavía hoy– una
intención más amplia: la defensa de los derechos humanos, del hombre sencillo,
cuyo símbolo fue siempre nuestro Charlot. ese antológico discurso final (6
minutos) es una manifiesta contra las dictaduras de todos los tiempos y una
proclamación del Humanismo –incluso con un fondo cristiano (Chaplin nunca fue
comunista)– que llega a emocionar al espectador. Pero sin renunciar a la
historia de amor, no sólo colectiva sino individual, del relato (incorporado
por la “chica” enamorada del barbero judío –disfrazado al final de Hitler–,
Paulette Goddard, que encarna a la angelical Hannah).
Sobre
este histórico discurso, su propia autor manifestó en The
New York Times, también en torno a las objeciones mayores que se le
hacían acerca de este gran final:
Es la conclusión lógica de la historia. Para mí es el discurso
que el pequeño barbero hubiera pronunciado, el que debía pronunciar. Hay quienes
aseguran que se sale de su personaje. ¿Y qué? La película dura dos horas y tres
minutos. Si durante dos horas y tres minutos es pura comedia, ¿no se disculpará
que la finalice con una nota que refleja en forma honesta y realista el mundo
en que vivimos, y no se disculpará un alegato a favor de un mundo mejor?
Atención: está dirigido no solo a los soldados, sino a todos nosotros, las verdaderas víctimas de una
dictadura.
Les fotos són baixades d'internet, de diferents webs i llocs
i les poso no pas per menyscabar els drets de ningú,ans amb la intenció de retre
No cal dir que els retiraré, igual que els textos, si algú se'n sent perjudicat.
8 comentaris:
Charles Chaplin. Un genio en todo su trabajo, pionero de su época y para toda la humanidad un ejemplo inigualable...!
Hay que ponerse de rodillas ante su sabiduría, inteligencia y humanidad hasta nuestro presente y para todo..., en un próximo futuro...!!!
Una abraçada de l'avi Manel #YOSOYAUTISTA
El més trist és que els responsables de l'assassinat de Companys no han estat jutjats, i l'estat que va executar la farsa de judici encara no l'ha anul·lat.
Ni se ha anulado el juicio, ni se anulará.
Los herederos de los que le procesaron y fusilaron, están en el poder.
Un abrazo.
Las críticas del puritanismo norteamericano, producidas por los contenidos o trasfondos sociales de las películas de Chaplin, se vieron incrementadas notablemente con la película El gran dictador (The Great Dictator, 1940), una sátira contra las dictaduras, en la que personifica caricaturescamente a Hitler. El mismo Chaplin comentó posteriormente que si hubiera sabido en aquello momentos la verdad sobre los campos de concentración y el exterminio nazi, nunca hubiera osado realizar la película.
Una abraçada, Manel!
Xavier, s'han fet moltes campanyes, i cal fer-ne moltes més, les que calguin, és un deute moral que tenim, com a societat democràtica, amb en Lluís Companys i amb tots aquells que van ser sotmesos a consells de guerra il·legals, per uns tribunals il·legals, d'un règim il·legal, fruit d'un cop d'estat feixista. Tot plegat és molt trist, clar que sí.
No podías decirlo mejor, pero un país que tenga que vivir sin justicia no es democrático en absoluto. Ya no se trata de él solo sino de todos. De seguir con la saga de los hijos de aquellos no se cuánto tiempo puede pasar.
Un abrazo.
Con RODERICUS,
Salut
Ya lo creo que están en el poder, y lo que durarán mientras nosotros les sigamos votando.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada