no vull ser un emperador / No quiero ser un emperador

AVUI EL FEIXISME VA ASSASSINAR EL PRESIDENT DE CATALUNYA, LLUÍS COMPANYS.

 ÉS L'ÚNIC PRESIDENT EUROPEU ELEGIT DEMOCRÀTICAMENT QUE VA MORIR AFUSELLAT PEL FEIXISME.

El gran dictador –pel·lícula escrita, dirigida i protagonitzada per Charles Chaplin– es va estrenar a Nova York el 15 d'octubre del 1940. Aquesta paròdia del nazisme i de la inhumanitat de Hitler i Mussolini va rebre cinc nominacions als Oscar. La recordem tornant-ne a veure el discurs final, un crit a la llibertat i a la pau, i llegint-lo traduït al català. 

"Em sap greu, però no vull ser un emperador. No va amb mi. No vull governar ni manar ningú. M'agradaria ajudar a tothom, si fos possible, jueus i gentils, homes blancs, negres. Ens hem d’ajudar els uns als altres. Els éssers humans som així. Volem fer feliços els altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú, en aquest món hi ha lloc per a tots. La bona terra és rica i ens pot alimentar a tots. El camí de la vida pot ser lliure i bonic, però l’hem perdut.

La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha alçat barreres d’odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt ràpidament però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El mecanisme que crea abundància ens deixa amb la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta. Es perdrà tot.
 
Els avions i les ràdios ens fan sentir més propers, la veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana, exigeix la germanor universal que ens uneix a tots nosaltres. Fins i tot ara mateix la meva veu arriba a milions de persones de tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens petits, víctimes d’un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. Als qui em puguin escoltar els dic: no us desespereu, la desgràcia que patim no és res més que la passatgera cobdícia i l’amargor d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà i cauran els dictadors i el poder que li van prendre al poble tornarà al poble. I així, mentre l’home existeixi la llibertat no faltarà.

Soldats, no us rendiu a aquells homes que en veritat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides. I us diuen què heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us tracten com a bestiar i com a carn de canó. No us entregueu a aquest individus inhumans, homes màquines, amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines. No sou bestiar. Sou homes. Porteu l’amor de la humanitat als vostres cors, no l’odi. Només els que no estimen odien. Els que no estimen i els inhumans. Soldats, no lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat.

Al capítol 17 de Sant Lluc es llegeix: "El regne de Déu està dins de l’home". No d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes. En vosaltres. Vosaltres, el poble, teniu el poder. El poder de crear màquines. El poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica. De convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder. Actuant tots units, lluitem per un món nou. Per un món decent que doni als homes treball i a la joventut un futur i a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres van aconseguir el poder. Però van mentir. No han complert les seves promeses i mai les compliran.

Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen el poble. Lluitem ara per fer nosaltres realitat el que ens havien promès. Lluitem per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals. Per eliminar la cobdícia, l’odi i la intolerància. Lluitem pel món de la raó. Un món en què la ciència i el progrés porti la felicitat a tots els homes. Soldats, en nom de la democràcia, ens hem d’unir tots!"

CASTELLANO

Una gran mayoría alabó las secuencias más importantes, como la del globo terráqueo, que tenía gracia y sentido, o como la entrevista entre Hynkel y Napoleoni, donde este visitante es colocado por su anfitrión en una silla más baja que la propia, para humillarle de antemano. También fue muy mencionada la secuencia en que el barbero judío afeita a un cliente al compás de la Danza húngara de Brahms; ese episodio es ajeno a todo sentido político, pero es una pieza maestra de actuación cómica. Se formularon objeciones de todo orden. Las menores señalaban que el humor parecía muy elaborado y poco espontáneo en muchas escenas, como probable resultado de un guión construido con diálogos y escasa imaginación visual… El estreno en España –concluye este desaparecido historiador uruguayo– se produjo en 1976, o sea, treinta y seis años después de su filmación. 

No obstante, The Great Dictator poseía –y posee todavía hoy– una intención más amplia: la defensa de los derechos humanos, del hombre sencillo, cuyo símbolo fue siempre nuestro Charlot. ese antológico discurso final (6 minutos) es una manifiesta contra las dictaduras de todos los tiempos y una proclamación del Humanismo –incluso con un fondo cristiano (Chaplin nunca fue comunista)– que llega a emocionar al espectador. Pero sin renunciar a la historia de amor, no sólo colectiva sino individual, del relato (incorporado por la “chica” enamorada del barbero judío –disfrazado al final de Hitler–, Paulette Goddard, que encarna a la angelical Hannah).

Sobre este histórico discurso, su propia autor manifestó en The New York Times, también en torno a las objeciones mayores que se le hacían acerca de este gran final:

Es la conclusión lógica de la historia. Para mí es el discurso que el pequeño barbero hubiera pronunciado, el que debía pronunciar. Hay quienes aseguran que se sale de su personaje. ¿Y qué? La película dura dos horas y tres minutos. Si durante dos horas y tres minutos es pura comedia, ¿no se disculpará que la finalice con una nota que refleja en forma honesta y realista el mundo en que vivimos, y no se disculpará un alegato a favor de un mundo mejor? Atención: está dirigido no solo a los soldados, sino a todos nosotros, las verdaderas víctimas de una dictadura.

Les fotos són baixades d'internet, de diferents webs i llocs 

i les poso no pas per menyscabar els drets de ningú,ans amb la intenció de retre 

No cal dir que els retiraré, igual que els textos, si algú se'n sent perjudicat.