dimarts, 8 de desembre de 2015

La veu de Neus Català / La voz de Neus Català





La veu de Neus Català, supervivent d’un camp d’extermini nazi, és un testimoni de lluita contra l’oblit d’una de les atrocitats humanes més impactants. Infermera, i comunista de vocació (durant la Guerra Civil va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya), el 1939 va creuar la frontera amb 182 nens orfes i es va instal·lar a França, on el 1943 va ser denunciada als nazis. D’allà va ser deportada al campament de Ravensbrück, i més endavant al de Flossenburg, fins que va ser alliberada. Aquest any, amb motiu dels cent anys de naixement de Neus Català i en reconeixement de la seva lluita, ha rebut la Medalla d’Or de la Generalitat.
“Vull veure-ho tot.
Veure per poder-ho explicar.
Explicar a tothom el que els meus ulls han vist.Perquè és un deure.
Perquè he sobreviscut i tinc un deure moral vers les dones, les grans oblidades, que van morir als camps de la mort.
El meu pare em deia de petita: «No abaixis mai els ulls per ningú, mai».
Ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai, vaig plorar davant d’un nazi. Era la meva manera de resistir. Jo només plorava a les nits, perquè les nits eren eternes, l’insomni,.. Els nazis em van prendre la son, però no em van prendre la llibertat ni la vida.”

Aquestes són paraules de Neus Català, lluitadora i republicana, nascuda el 1915 al petit poble dels Guiamets, el Priorat. És una dona catalana que va viure la Segona Guerra Mundial en un camp de concentració nazi. I que encara és viva.
Aquest any 2015,coincidint amb el centenari, la Generalitat de Catalunya commemora, a través de l’Institut Català de les Dones, l’Any Neus Català. Recentment, també se li ha atorgat la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
Neus Català era una jove inquieta, alegre, compromesa i molt tossuda. Quan va esclatar la Guerra Civil ja formava part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. El 1939 va creuar la frontera amb 182 nens orfes com a responsable sanitària i va emprendre el dur camí cap a l’exili a França, on es va casar i va col·laborar amb la Resistència. El 1944 va ser deportada al camp d’extermini de Ravensbrück, a 90 quilòmetres de Berlín. L’anomenaven el camp de les dones perquè entre el 1939 i el 1945 hi van ser registrats 132.000 dones i nens, 20.000 homes i 1.000 adolescents. Hi van morir 92.000 persones. Posteriorment la van traslladar al camp de Holleischen. En conjunt va sobreviure 15 mesos als camps de la mort, com ella s’hi refereix. Des de l’exili, va continuar lluitant contra el franquisme i difonent el que havia vist i viscut.
Els records de Neus Català, novel·lats el 2012 per Carme Martí al llibre Un cel de plomsón autèntiques lliçons de vida convertides en una història impossible de deixar de llegir.
Recorda la Neus: “No he plorat mai davant d’un nazi, però he vist un nazi plorar davant meu, quan els dos trens de deportats que ens duien a mi i a l’Albert, el meu primer marit, es van creuar en direccions oposades, i ens vam veure, i ens vam reconèixer, i vam cridar, tan desesperats, i vam dir-nos tantes coses…, aquell dia vaig veure un nazi plorar”. Les parelles que van sobreviure a l’horror, diu la Neus, no han pogut tornar a conviure juntes, perquè ja no se senten marit i muller, sinó germans. I és que als camps de la mort, va conèixer l’infern, però també la solidaritat i la germanor sense límits.
A Ravensbrück, els nazis la van esterilitzar, com a la resta de dones; era una pràctica habitual, però anys més tard, miraculosament, va tenir 2 fills, un noi i una noia, que viuen a França. Actualment la Neus Català viu en un geriàtric al seu poble natal, els Guiamets. Com els ocells, que sempre tornen al niu, per morir.
TRADUCCIÓN

 
La voz de Neus Catalán, superviviente de uncampo de exterminio nazi, es un testimonio de lucha contra el olvido de una de las atrocidades humanas más impactantes. Enfermera, y comunista de vocación (durante la Guerra Civil formó parte de las Juventudes Socialistas Unificadas de Cataluña), en 1939 cruzó la frontera con 182 niños huérfanos y se instala en Francia, donde en 1943 fue denunciada a los nazis . De allí fue deportada al campamento de Ravensbrück, y más adelante al de Flossenburg, hasta que fue liberada. Este año, con motivo de los cien años del nacimiento de Neus Català y en reconocimiento de su lucha, ha recibido la Medalla de Oro de la Generalitat de Catalunya.

"Quiero verlo todo.
Ver para poderlo explicar
Explicar a todo el mundo lo que mis ojos han visto. Porque es un deber                                                                                                                                                     Porque he sobrevivido y tengo un deber moral hacia las mujeres, las  grandes olvidadas, que murieron en los campos de la muerte.
Mi padre me decía de pequeña: "No bajes nunca los ojos para nadie,   nunca».
Lo quise mirar todo, y nunca, nunca, nunca, lloré delante de un nazi. Era mi manera de resistir. Yo sólo lloraba por las noches, porque las noches eran eternas, el insomnio, .. Los nazis me robaron el sueño, pero no me robaron la libertad ni la vida"

Estas son palabras de Neus Català, luchadora y republicana, nacida en 1915 en el pequeño pueblo de Els Guiamets, Priorat. Es una mujer catalana que vivió la Segunda Guerra Mundial en un campo de concentración nazi. Y que todavía está viva.
Este año 2015, coincidiendo con el centenario, la Generalitat de Cataluña conmemora, a través del Instituto Catalán de las Mujeres, el l’Any (año) Neus Català. Recientemente, también se le ha otorgado la medalla de Oro de la Generalitat de Catalunya.
Neus Català era una joven inquieta, alegre, comprometida y muy tozuda. Cuando estalló la Guerra Civil ya formaba parte de las Juventudes Socialistas Unificadas de Cataluña. En 1939 cruzó la frontera con 182 niños huérfanos como responsable sanitaria y emprendió el duro camino hacia el exilio en Francia, donde se casó y colaboró con la Resistencia. En 1944 fue deportada al campo de exterminio de Ravensbrück, a 90 kilómetros de Berlín. Le llamaban el campo de las mujeres que entre 1939 y 1945 fueron registrados 132.000 mujeres y niños, 20.000 hombres y 1.000 adolescentes. Murieron 92.000 personas. Posteriormente la trasladaron al campo de Holleischen. En conjunto sobrevivió 15 meses en los campos de la muerte, como ella se refiere. Desde el exilio, continuó luchando contra el franquismo y difundiendo lo que había visto y vivido.
Los recuerdos de Neus Catalán, novelados en el 2012 por Carmen Martín en el libro Un cel de plom (Cenizas en el cielo) (2012) (traducido al castellano) son auténticas lecciones de vida convertidas en una historia imposible de dejar de leer.
Recuerda Neus: "No he llorado nunca delante de un nazi, pero he visto un nazi llorar delante de mí, cuando los dos trenes de deportados que nos llevaban a mí ya Albert, mi primer marido, se cruzaron en direcciones opuestas, y nos vimos, y nos reconocimos, y llamamos, tan desesperados, y tuvimos decirnos tantas cosas ..., ese día vi un nazi llorar ". Las parejas que sobrevivieron al horror, dice Neus, no han podido volver a convivir juntas, porque ya no se sienten marido y mujer, sino hermanos. Y es que en los campos de la muerte, conoció el infierno, pero también la solidaridad y la hermandad sin límites.
En Ravensbrück, los nazis la esterilizan, como  el resto de mujeres; era una práctica habitual, pero años más tarde, milagrosamente, tuvo dos hijos, un chico y una chica, que viven en Francia. Actualmente Neus Catalán vive en un geriátrico en su pueblo natal, los Guiamets. Como los pájaros, que siempre vuelven al nido, para morir.


Siempre procuro dar la referencia editorial, y espero que se entenderá que lo hago desde la admiración y con ánimo de recomendarles -no con ningún ánimo de lucro, obviamente, ni con intención de perjudicar los derechos de nadie, todo lo contrario-.
Fotos de internet.
 http://www.nuvol.com/noticies/neus-catala-no-he-plorat-mai-davant-dun-nazi/
Si en algún caso se detecta en este post conflicto de copyright o de cualquier otro tipo, agradeceré que me lo hagan saber y  lo suprimiría inmediatamente. Muchas gracias


11 comentaris:

Miquel ha dit...

El otro día salió a colación Pius XII, y lo que se hubiera podido evitar si hubiera presionado ...
Un saludo.
salut

Lectoracorrent ha dit...

El que no entenc és per què vam trigar tant de temps a conèixer la història d'aquesta dona i la d'altres dones i homes que van viure l'infern de dues guerres. Montserrrat Roig ja en va parlar en el llibre "Els catalans als camps nazis", però la denúncia i reivindicació no van anar massa enllà. Ha estat molt més tard que hem conegut detalls d'aquelles històries per altres mitjans.

Per cert, a propòsit de Neus Català, que en el fragment que cites diu "...mai, mai vaig plorar davant d'un nazi", en el llibre de Montserrat Roig a la p. 326 explica que la van fer anar a les dutxes amb altres dones, i els van fer deixar la roba en un lloc i els van prendre els vestits per dur a desinfectar i després els van fer que es posessin roba d'altres dones; ella no volia posar-se unes calces que eren totes brutes de pus i porqueria, però van apallissar-la perquè les agafés. I diu: "Aquella va ésser la primera vegada que vaig plorar davant d'un SS." Potser la memòria li falla, cosa que no és estrany (em falla a mi, que tinc molts menys anys que ella!).

xavier pujol ha dit...

Quina sort tenir heroïnes com la Neus que hagin sobreviscut aquells horrors.
Quina mala sort que de la humanitat hagin sorgit engendres que van idear els camps d'extermini nazis, i també els camps de la mort del franquisme.
Alguns responsables d'aquelles atrocitats, encara viuen.
L'inexplicable és que un partit fundat per franquistes pugui guanyar unes eleccions.

Josep ha dit...

Miquel, Lo de Pius XII también he leido algo de esto, y siempre me pregunto quien le presionó a él...
Salut.

Josep ha dit...

Mestres feia el post el tros on diu "No he plorat mai davant d’un nazi, però he vist un nazi plorar davant meu" a mi també em va estranyar perquè igual que tu recordava perfectament el que deia en el llibre de Montserrat Roig.

Tinc a la memòria moltes coses perquè el dia que el meu pare el va comprar mentre la Montserrat li signava ell plorant li deia que allà van assassinar a familiars i amics de la infància. De Gandesa (el seu poble), Corbera d'Ebre, la Fatarella, Horta de Sant Joan i Pinell de Brai. P. 443


Potser la memòria li falla, no en tinc cap dubte, però si parlem de plorar jo mateix ho hagués fet quasi sempre davant d'un SS o qualsevol d'ells. Explica la Neus que a una amiga seva li van manà que pengés a un altra dona i que per no fer-ho es va llençar contra els filats elèctrics i va morir electrocutada. És un altre motiu per plorar davant de qui sigui allà mateix...
Penso que el sentiment està per sobre de la dignitat sense voler…

Hada Isol ♥ ha dit...

Cuanta fortaleza la esta mujer! y que bien que haya logrado lo que se propuso,que es poder contar lo vivido,porque todo acto atroz merece eso,que se lo recuerde,que se transmita al mundo lo horroroso que fue,porque el olvido solo permite que todo suceda de nuevo.Un abrazo querido Josep quwe tengas buen día con los tuyos!

Josep ha dit...

Sí que hem tingut sort, Xavier. Gent com ella que han pogut explicar que feien, o altres com Francesc Boix que a més podia fotografiar coses i gent, i que va servir per portar-lo al Judici de Nuremberg.
Que hi hagi gent com els nazis això si no té explicació. Suposo que si ha de néixer per ser d’aquesta manera.
I tu trobes inexplicable que un partit fundat per franquistes pugui guanyar unes eleccions, doncs, jo no. Comença'n pel Juan Carlos successor de Franco i hereu de la corona. L'aprovat no era més que oficialitzar més aviat que tard el nomenament del relleu, el atado y bien atadoi que buscaven els durs del franquisme. Els poders del tirà eren totals i només ell podia nomenar al seu successor.
De franquistes hi havia molts, i encara hi són, i en algun lloc hi ha d'estar, doncs estan en un partit que a més que està fundat per ells mateixos i encara ara s'omplin la boca amb ella, amb la Constitució. Ni volen dir res del franquisme... i tornaran a guanyar ja veuràs...

KRT ha dit...

La seva longevitat l'ha convertida en un símbol vivent de la defensa dels drets humans enfront de les aberracions del nazisme. És ben cert que els reconeixements li han arribat molt tard, però ella ha estat molts anys lluitant per evitar que es perdés la memòria del genocidi. El seu combat és per la justícia i per la democràcia, contra els totalitarismes que degraden la humanitat i assassinen per diferències de color de pell, religions, creences, llengües o ideologies diferents. Gràcies per recordar-la, a ella i les seves causes.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Tinc el llibre de memòries a la tauleta... a punt per llegir -o patir-!

Josep ha dit...

Loreto, és un llibre de llegir i patir. I si ets de patir, no llegeixis "Un cel de plom" els records de Neus Català, novel·lats el 2012 per Carme Martí, són autèntiques lliçons de vida convertides en una història impossible de deixar de llegir. Però és molt dur, molt...

Josep ha dit...

Saps que passa Ramon, que a mi sempre em dona l'impressió que els reconeixements sempre arriben una mica tard. Amb ella i amb altres personalitats com ella que des de sempre ha lluitat per la justícia i per la democràcia, contra els totalitarismes. El fet de comentar això de què repeteix la manera de reivindicar la seva dignitat davant d'un nazi és veritat que aquí diu que només ho ha fet una vegada, segurament ho serien moltes més, però no és d'estranyar que li passes moltes vegades, com a moltes persones allà dins.
Moltes gràcies.