dimecres, 23 de desembre de 2015

Dedicat a les persones amb Discapacitat Intel•lectual [El llibre de la selva] //Dedicado a las personas con Discapacidad Intelectual, [El Libro de la selva]





Biblioteca Balsareny
A l'abril a la Biblioteca em van dir: Hem pensat amb tu perquè escriguis una història, què serveixi per al Club de Lectura de la Biblioteca. És per les persones amb  Discapacitats Intel·lectuals, d'Ampans,  venen els dilluns. És "El diari d'Anna Frank"

Vam començar, i a poc a poc vam anar avençant. Es llegia, es comentava. Parlaven d'altres coses relacionades o no, amb el tema. Així fins al final.

No ens la vam prendre amb tristesa, ho vam fer pensant què havíem llegit un dels millors llibres que s'han llegit mai.

Vam aprendre que el que va passar allà un dia molt llunyà no torni a passar mai més. I si ens posem tristos, ho deixen per un altre dia, o un altra estona, i mentrestant parlarem de l'Anna, del cel i dels ocells com si estiguéssim a la seva finestra. D'acord?

Així va començar tot, i vaig agafar tanta estima a totes les persones que venien, que a poc a poc he anat deixar una mica el bloc, mig aturat, de la mateixa manera que sense voler també he deixat per falta de temps les nostres visites, i les sempre tan interessants entrades de tota mena als vostres blocs. Durant aquests mesos he escrit un llibre que tots coneixem, però no de la manera que l’escriu en Walt Disney. El vaig començar a l'estiu, i al setembre ja ens trobàvem de nou fent un club del llibre.


Pensava en un llibre antic que em vam regalar. "El libro de las tierras vírgenes",

Vam tindre l'estimada col·laboració de la Núria, la bibliotecària i de l’Anna la  psicòloga dels companys d'Ampans.  I el meu agraïment a Montse, una amiga professional de la psicologia de persones en fase terminal de SIDA i càncer. 

 També d’un llibre que aquest sí que es “El llibre de la selva” (escrit fàcil)
El llibre que he fet no estat escrit expressament explicant la història del nen, en “Mowgli”, ni de ningú, tan sols ho comento com inici el perquè els llops l’adopten i viuen amb ells. Hem estat llegint i conversar sobre la selva de l'Índia, i la diversitat dels animals i plantes que conviuen amb ell, i ell creix aprenent d’ells. I un fet important. Que no hi ha animals dolents. Maten per menjar.
Ni que el lleó és millor que la lleona.

De totes maneres el més interessant ha estat no la història del "El llibre de la selva sinó el món interior d’ells. És sorprenent com creus que d’alguna manera tractes d'aprendre tots junts, vosaltres i jo i, en realitat en moltes coses sou vosaltres qui m'ensenyeu a mi.

Aquí tenim algunes de les preguntes que hi vaig incloure en el llibre que vaig fer per llegir, però què hi ha vegades no ho fèiem (passaven plana).

a)
Alguns dels animals viuen en clans, en societats d’individus iguals,
com ara els llops, els bandar log (els micos) i els gossos salvatges.
Creus que entre els humans actuals hi podríem trobar també alguna mena de clans? Se te n’acut algun?

b)
Quines persones creus que farien qualsevol cosa per tu?

c) I tu, per qui ho donaries tot?

d) Els animals tenen un líder, un cap de colla, i els humans en diem un pare, una mare, un germà, un alcalde, el mestre d’escola, un amic… Quin és el teu?
—(Aquesta pregunta va portar molts problemes) Ningú volia contestar, quan ho van fer ningú deia ni el pare, ni el mestre ni els amics de l’escola)
Fins que jo no vaig dir:la meva mare ningú va dir res. Un d’ells va dir: “Un amic.... Però ja és mort!”...I va plorà....
Algun d’ells diuen, o La Residència, o bé la família sencera.

D1) Pregunto perquè els amics de la classe no eren amics seus. Algun d’ells expliquen perquè eren insultats o inclús els hi pegaven per no se iguals.

e) Mowgli és expulsat d’entre els llops perquè no és un llop;
després, és expulsat d’entre els humans perquè l’acusen
de ser un noi llop. Et sembla que, avui dia, en la nostra societat,
es donen també actituds d’intolerància respecte d’algunes persones
que es veuen diferents de la majoria?
Creus que el racisme i el rebuig dels immigrants –els diferents–,
en el nostre entorn, van decreixent? Explica la resposta, si no els saps digues Sí o No.

f)
Mowgli viu dues civilitzacions: la dels animals de la selva
i la dels humans. En totes dues hi troba estimació i rebuig
a la vegada. Com et sents, tu, en la teva “civilització”?

Ara anem a fer un altra cosa. Mireu com està escrit tot aquest tros curt del capítol d’avui, o bé  d'altres ...
Això ho vam explicar el primer dia. Recordeu que la Mireia, la meva néta ho va fer per a nosaltres, i m'ho va donar escrit? No us coneix, però li agradaria.


[...] Mowgli és un nadó que es perd a la jungla i el troba la pantera Bagheera. Aquesta el porta amb una família de llops, la qual l'adopta. Un tigre, però, el descobreix i vol matar-lo per por que no es faci gran i esdevingui caçador. Bagheera vol portar-lo a un poblat humà malgrat les reticències de Mowgli, qui s'escapa i coneix diversos personatges de la selva, on viu diverses aventures. Destaca la seva amistat amb l'ós Baloo.
El nen no vol saber res dels humans però aprèn una tècnica pròpia dels homes, fer foc, per vèncer el tigre enemic.[...]

Veieu com a vegades hi ha un puntet com aquest, però més petit?. 

També hi ha comes com aquesta,
Això en el vostre Centre ja us ho han explicat. Digueu-nos si en veieu alguna malament. Si estan bé pareu un moment a cada una d’elles abats de continuà llegint. D'acord?

—Un d’ells, el més callat, el que si no li diguessin res, ni que llegís, no ho faria. Doncs va dir: “Mira, Josep, no recordo el cognom, se que era polonès, es deia, Gezi, Jerti, Jerzy o alguna cosa així. Va escriure un llibre amb 40.000 paraules, sense puntuar. Es titulava alguna cosa de “Los niños”, Ara no recordo més...


I Saramago ho feia perquè així ho fes jo. Posar els punts”
—Josep, és llegit a Josep Pla?, jo si, els vint volums.


Tinc una noia al meu costat (molt bona persona, i si fitxa molt en tot) que quan veig que té ganes d'acabar (tots, no ella sola) per anar a fer una “Sopa de lletres” a l'ordinador li dic d’anar a fer-lo. Em diu que Si amb el cap, acosta el seu cap per un moment a la meva espatlla, li brillen més ells ulls, i ens hi posem.


—Quin vols fer?
—Avui les eines del camp, com l’avi...
I volem demostrar la seva intel·ligència, i la velocitat en què ho fa, que no és ximpleta, primer em mira, somriu, li brillen els ulls, i em diu....va.
 

En un moment fa la “Sopa de lletres”... És l’hora, i se’n van tots de la biblioteca. S’ha acabat la tarda, i el llibre. Lliurament dels diplomes.

Alguns d'ells

 Poema de Nadal

Nadal és un temps
Per estar amb la
família
celebre dignament
el Naixament de Jesus
amb humil pessebre
de la vila de Betlem
Juntament amb els
seus pares Josep
i Maria
Nadal és un temps
de Pau i Felicitat.

Autor:Tots
 
Biblioteca Balsareny

En abril en la Biblioteca me dijeron: Hemos pensado en ti para escribir una historia, que sirva para el Club de Lectura de la Biblioteca. Es para las personas con Discapacitad Intelectual, de Ampans,  vienen  los lunes. Es "El diario de Ana Frank"

Empezamos, y poco a poco fuimos avanzando. Se leía, se comentaba. Se hablaban de otras cosas relacionadas o no, con el tema. Así hasta el final.

No nos la tomamos con tristeza, lo hicimos pensando que habíamos leído uno de los mejores libros que se han leído nunca.

Aprendimos que lo que pasó allí un día muy lejano no vuelva a ocurrir nunca más. Y si nos ponemos tristes, lo dejamos para otro día, o bien otro rato, y mientras tanto hablaremos de Anna, del cielo y de los pájaros como si estuviéramos en su ventana. De acuerdo?

Así empezó todo, y cogí tanta estima a todas las personas que venían, que poco a poco he ido dejando un poco el blog, está medio parado, de la misma manera que sin querer también he dejado por falta de tiempo nuestras visitas , y las siempre tan interesantes entradas de todo tipo en vuestros blogs. Durante estos meses he escrito un libro que todos conocemos, pero no de la manera que lo escribe en Walt Disney. Lo empecé en verano, y en septiembre ya nos encontrábamos de nuevo haciendo un club del libro.

Pensaba en un libro antiguo que me regalaron. "El libro de las tierras vírgenes",

Tuvimos la estimada colaboración de Nuria, la bibliotecaria y de Anna su psicóloga. Y mi agradecimiento a Montse, una amiga profesional de la psicología de personas en fase terminal de SIDA y cáncer. También de un libro que este sí que es  "El libro de la selva" (escrito fácil)

El libro que he hecho no fue escrito expresamente contando la historia del niño, "Mowgli", ni de nadie, solo lo comento como inicio en que los lobos lo adoptan y viven con ellos. Hemos estado leyendo y conversardo sobre la selva de la India, y la diversidad de los animales y plantas que conviven con él, y él crece aprendiendo de ellos. Y un hecho importante. Que no hay animales malos. Matan para comer. Ni que el león es mejor que la leona.


De todas formas lo más interesante ha sido no la historia del  “libro de la selva "sino el mundo interior de ellos. Es sorprendente cómo crees que de alguna manera tratas de aprender todos juntos, -vosotros y yo-, y en realidad en muchas cosas sois vosotros los que me enseñáis mí.

Aquí tenemos algunas de las preguntas que incluí en el libro que hice para leer, pero que algunas veces no lo hacíamos (pasaban página).

a)
Algunos de los animales viven en clanes, en sociedades de individuos iguales, como los lobos, los bandar log (los monos) y los perros salvajes.
Crees que entre los humanos actuales podríamos encontrar también algún tipo de clanes? Si te ocurre  alguno?

b)
¿Qué personas crees que harían cualquier cosa por ti?

c) Y tú, por quien lo darías todo?

d) Los animales tienen un líder, un jefe de grupo, y los humanos le llamamos un padre, una madre, un hermano, un alcalde, el maestro de escuela, un amigo... ¿Cuál es el tuyo?
 
(Esta pregunta trajo muchos problemas) Nadie quería contestar, cuando lo hicieron nadie decía ni el padre, ni el maestro ni los amigos de la escuela)
Hasta que yo no dije: "mi madre" nadie dijo nada. Uno de ellos dijo: "Un amigo.... Pero ya está muerto!”... Y lloró....
Alguno de ellos dicen, o La Residencia, o la familia entera.

D1) Pregunto porque los amigos de la clase no eran amigos suyos. Alguno de ellos explica porque eran insultados o incluso les pegaban por no ser iguales.

e) Mowgli es expulsado de entre los lobos porque no es un lobo;
después, es expulsado de entre los humanos porque que lo acusan
ser un niño lobo. Te parece que, hoy en día, en nuestra sociedad,
se dan también actitudes de intolerancia respecto de algunas personas que se ven diferentes de la mayoría?
Crees que el racismo y el rechazo de los inmigrantes -los diferentes-,
en nuestro entorno, va creciendo o  decreciendo? Explica la respuesta, si no los sabes di Sí o No. O no digas nada.

f) Mowgli vive dos civilizaciones: la de los animales de la selva
y la de los humanos. En ambas encuentra estimación y rechazo
a la vez. Como te sientes, tú, en tu "civilización"?

Ahora vamos a hacer otra cosa. Mirad como está escrito todo este trozo corto del capítulo de hoy, y de  otros...

Esto lo explicamos el primer día. Recordáis que Mireia, mi nieta, lo hizo para nosotros, y me lo  dio escrito? No os conocéis, pero le gustaría.


[...] Mowgli es un bebé que se pierde en la jungla y lo encuentra la pantera Bagheera. Esta lo lleva a una familia de lobos, la cual lo adopta. Un tigre, pero, lo descubre y quiere matarlo por miedo a que no se haga mayor y se convierta en cazador. Bagheera quiere llevarlo a un poblado humano a pesar de las reticencias de Mowgli, quien se escapa y conoce varios personajes de la selva, donde vive diversas aventuras. Destaca su amistad con el oso Baloo.
El niño no quiere saber nada de los humanos pero aprende una técnica propia de los hombres, hacer fuego, para vencer el tigre enemigo. [...]


Otra cosa... Veis como a veces hay un (puntito como éste, pero más pequeño ?.
También hay comas como esta,
Esto en vuestro Centro ya os lo han explicado. Decidnos si veis alguna mal. Si están bien parad un momento a cada una de ellas antes  de continuar leyendo. De acuerdo?


Uno De ellos, el más callado, El que si no le dijeran nada, ni siquiera que  leyera, no lo haría, dijo: "Mira, Josep, no recuerdo el apellido, se que era polaco, se llamaba, Gezi, Jerti, Jerzy o algo así. Escribió un libro con 40.000 palabras, sin puntuar. Se titulaba algo de "Los niños", Ahora no recuerdo más...

Y Saramago lo hacía porque así lo hiciera yo. Poner los puntos.
Josep, Has leído a Josep Pla?, yo sí, los veinte volúmenes.


Tengo una joven a mi lado (muy buena persona, y se fija  mucho en todo lo que se hace) y cuando veo que tiene ganas de terminar (todos, no ella sola) para ir a hacer una "Sopa de letras" en el ordenador le digo de ir. Me dice que Si con la cabeza, acerca su cabeza por un momento en mi hombro, le brillan más los ojos, y nos ponemos en el ordenador.

¿Qué quieres hacer?
Hoy Las herramientas del campo, como el abuelo...
Y queriendo demostrar su inteligencia, y la velocidad en que lo hace, pero sobretodo su inteligencia, primero me mira, sonríe, le brillan los ojos, y me dice ....va.

En un momento hace la "Sopa de letras” Es dificil, no importa... Es la hora, y se van todos de la biblioteca. Se acabó la tarde, y el libro. 
Aquí con sus diplomas.
Algunos de ellos

Alguno de los poemas. Traducido lo mejor posible.

Poema de Navidad

 Navidad es un tiempo
Para estar con la
familia
celebrando dignamente
el Nacimiento de Jesus
con humilde pesebre
de la Villa  de Belén
Junto con los
Sus padres José
y María.
Navidad es un tiempo
de Paz y Felicidad.

Autor:Todos



23 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Lectura de llibres i poemes. Qualsevol tipus de persona té la seva mesura.
Josep, si no has tingut prou temps pels blogs és perquè tal com dius l'has dedicat a aquesta iniciativa de tanta plenitud social.
Vaig ser llobató i coneixíem bé els moviments dels animals descrits al Llibre de la Selva. Per això ens dèiem llobatons.

Molt Bones Festes a Balsareny.

Miquel ha dit...

BOn Nadal i millor any nou ¡
Salut

Josep ha dit...


Tens raó, Xavier, jo també ho era, més aviat que tu, que ets molt jove, però és una història que tots coneixem. Ells també, i com pots veure va se la comparació entre la civilització dels llobatons, els gossos, i les persones que en diem Discapacitats com ells.


Jo no els coneixia fins a l'abril, tenen molts problemes mentals, però són intel·ligents. Pel que dic ho pots veure. Jo seria incapaç de llegir-me en Josep Pla. I per part de la noia, que no creies que era un acudit la seva intel·ligència. Són difícils, bastant. Però fantàstics. Bon nadal per Sants!!!

Josep ha dit...

Bon Nadal, Miquel, i una fota abraçada a la família!!!
Feliç Any Nou!
Salut.

Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Bones festes estimat Josep i familia, molts petons...!!!

María Perlada ha dit...

Que la magia de tus sueños se transformen en realidad en tu vida .

!!!!!!! Feliz Navidad !!!!!!

Un beso muy grande.

Josep ha dit...

Els nostres millors desitjos per vosaltres! Bon nadal!

Josep ha dit...

Lo mismo te deseo para ti, María!! Feliz navidad!
Un beso muy grande.

Mari-Pi-R ha dit...

Tu ausencia en el blog ha remplazada por una actividad muy noble.
Que tengas unas felices fiestas con los tuyos con mucho amor y paz.
Un abrazo

KRT ha dit...

Josep, a la Biblioteca hi fas una feina extraordinària, i no m'estanya que els teus amics i deixebles d'Ampans n'estiguin tan contents. Per cert, l'amic Ignasi és un bon poeta: aquest poema de Nadal està la mar de bé. Una obra d'art, sempre que surt del cor, és fantàstica, i evidentment aquest és el cas. Si ha llegit vint volums de Josep Pla té un gran mèrit, perquè jo no he anat pas tan enllà! I pel que fa al llibre d'un polonès que és tot escrit amb comes, sense cap punt ni a part, és ben cert: l'autor es diu Jerzy Andrzejewski, i el llibre es diu 'Las puertas del Paraíso'. Gràcies, Josep, per la bona feina que fas. BVon Nadal i feliç any 2016 a tu i la teva família, als amics d'Ampans, als col·legues de català, a les bibliotecàries (molta sort a la Núria!) i a tots els teus lectors.

Montse G. ha dit...

Hola Josep. Espero que hayas pasado un Feliz día de Nadal. Dicho esto. Vamos a lo interesante y es, la magnífica labor que llevas a cabo con estas personas. No es nada sencillo y seguro que durante el tiempo que llevas con ellos lo habrás podido comprobar, en alguna ocasión. Hay que conocerlos en su individualidad, lo que sirve para uno puede no servir para otro, y organizar unos temas que les interesen es complicado, pero con paciencia, amor y mucha mano izquierda lo consigues, como lo estás consiguiendo tú. Yo trabajé durante un tiempo con un perfil parecido (todos son distintos) y sé que es muy complicado. Así que te felicito de corazón.

Una abraçada, Josep.

Manuel Valero Ribes ha dit...

Bones festes Josep i família:

Felicitats per la gran tasca que desenvolupes entre els éssers humans menys afavorits, tens empatia i ho dones tot en generositat i esforç en una dedicació que poses primer el cor ia continuació el cervell ....!
 
Enhorabona i que puguis dedicar-li tot el temps del que disposis ..., persones amb el teu altruisme són molt necessàries en aquest món d'interessos ... !!!

L'avi Manel #YOSOYAUTISTA

Josep ha dit...

Mari-Pi-R. Te deseo un Feliz Año. El bloc no lo tenia parado pero casi casi. la verdad es que estas personas se lo merecen todo.
Un abrazo.

Josep ha dit...

Ramon, tot el mèrit és de la biblioteca en general, jo en aquest cas el que faig és aprendre de tots, ells els primers. Hi ha molts tipus i causes diferents de discapacitat intel·lectual. Alguns s'originen abans que un nadó neixi, altres durant el part i altres a causa d'una malaltia greu en la infància. Però sempre abans dels 18 anys. Pel que sembla també són així després d'un accident. Sigui el que sigui són molts tipus i molts casos totalment diferents. Ja ho veus tu mateix a través d'aquest senyor que ha fet el poema. Són excel·lents persones i per poc que facis per ells t'ho agraeixen moltíssim.
Pel que fa a mi veig que no cal escriure cap compte ni cap història. N'hi ha prou que parlem sobre aquella història i amb tota la profunditat que és pugui. El llibre per llegir ja hi és a la biblioteca, no cal escriure'l

Tant de bo estiguin amb nosaltres molt de temps.

Moltes gràcies.

Josep ha dit...

Hola, Montse.
Ante todo darte las gracias por toda la ayuda que me prestas. Efectivamente no es nada fácil porque cada uno es diferente del otro. Solo hay algo que les une. El amor entre ellos y a la vez contigo. Se necesita un minimo de conocimientos para hacer según que preguntas, aunque a veces sin hacerlas ellos mismos hablan de lo que saben, y alguno de ellos sabe mucho. Aquí tienes el ejemplo de uno de ellos(Ramon Carreté también lo comenta)A mi particularmente me desbordarian si no supiera encontrar salidas. Son encantadores, amigos, educados, cariñosos, nadie es más que otro...Es dificil encontrar ejemplos y comparaciones entre ellos y nosotros.
Muchas gracias por todo, Montse.
Una abraçada molt gran.

Josep ha dit...

Amic Manel, alguna cosa hi tens que veure tu també. Almenys aprendre com es poden fer les coses. Es fan estimar, i tant que si.

Es molt important que avui veiem a la persona amb discapacitat intel·lectual:

Com a persona, com un ciutadà més.
A cada persona en el seu entorn, amb les seves capacitats i les seves limitacions.
Amb possibilitats de progressar si li donem els suports adequats.

Una forta abraçada.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Déu ni do, quina experiència. Tots teniu la ment oberta i així apreneu els uns dels altres, és molt enriquidor.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Ei, que me'n descuidava. Molt bones festes, Josep!!

Josep ha dit...


Són increïbles!!! Jo no seria capaç ni de bon tros de fer algunes coses que saben fer ells. Qui seria capaç de llegir 20 toms del Pla? Tenen limitacions pel que fa a la seva intel·ligència
i dificultats per adquirir habilitats que els permetin
adaptar-nos a l’entorn. Això pot fer que els costi
comunicar-se o tenir cura d'ells mateixos, i
establir relacions. Val la pena conèixer com són i estar amb ells. Són tan dolços

Moltes gràcies, Loreto. Bon any!!

Hada Isol ♥ ha dit...

Que linda experiencia Josep,sabes? siempre me pregunto porque aquí en nuestras bibliotecas no se hacen tantas actividades,siento una especie de envidia sana,el otro día fui a una biblioteca del centro y no me dieron el libro para leer en el salón porque tenía que estar inscripto,madre mia! que penita,antes con el dni te daban el libro para leer en el salón,que es una biblioteca publica no de sus socios,debía llenar un montón de formularios y yo simplemente fui a opasar un rato,era mas largo el tiempo de llenar todas esas formas y encima debía esperar unos días a que me autoricen,demasiada burocracia,encima que solo te dan un libro y ya y no hacen una sola de las actividades que veo hacen por allá! que desperdicio! Que lindo escribir este libro amigo mío,el tema y como lo encaraste me gusta mucho,que bueno que tu tiempo fuera del blog ha sido por algo tan pero tan hermoso,que alegría! un abrazo y feliz año nuevo!

Mariaisabel ha dit...

Estimat Josep, en primer lloc et demano disculpes. No tinc perdó, però em passa com a tú: dedico el meu temps al voluntariat i he deixat quasi totalment el blog.
Això no ho justifica eh? Però també saps que la meva malaltia ha fet que hagi mesurat una mica les meves activitats (Tú precisament em pots entendre molt bé, ja que has passat més o menys el mateix). Però aquí estem, amb ganes de viure i fer coses.
T'haig de dir que he quedat meravellada amb el teu escrit i et felicito per la teva tasca. Quina enveija sana tinc!!!
Veritat que ets sents feliç? Jo no podria viure sense fer el que faig. Amb els meus amics els quals em donen tant i tant.
Segueix, Josep, segueix. Això ens dona vida, apart d'amor (el necessitem tant en els temps que estem!)
Una forta abraçada i Bon Any d'aquesta amiga de blog que no t'oblida
Mariaisabel

Josep ha dit...

Hola, Isabel, Feliz año!!
Sí que es una gran experiencia, y más tal y como empezó todo. Me siento muy bien por hacerlo. En esto de las bibliotecas hay actividades que las crean las propias bibliotecarias. Siempre recordaré cuando Susi hacia cursillos de algo en concreto de informática, o de fotografía, o bien “montaba” un club de lectura. Y para los niños hacia más cosas. Para todo esto pedía permiso porque son actividades que no forman parte de la normalidad. O sea prestar libros o películas, ir a leer o estudiar. Aquí es fácil de obtener un carnet, basta con enseñar el DNI, y en un momento te lo hacen. Quizás sea la única cosa que no hay papeleo.
Volviendo a lo que hago sí que empiezo haciendo un librito, no un libro sobre una historia. “El libro de la selva” o el primero que hice “El diario de Anna Frank” ya existen cientos, y todo el mundo los conoce. Lo que hago es relatar y resumir el libro (lo hago fácil para que la lectura sea agradable, comprensible y fácil de leer).
A partir de aquí vienen las preguntas que forman parte del libro y las hacemos entre todos. No creas que es difícil para ellos contestar, seguramente lo son más para nosotros. Son geniales, dulces, cariñosos….
Un abrazo, Isabel

Josep ha dit...


Mira Maribel, vaig començar el mes d'abril de l'any passat, amb molta por perquè no en sabia, i tenia més por per ells que per mi, en ser persones amb una discapacitat intel·lectual (no gaire greu) però tots són diferents, encara que la majoria el seu estat ha sigut en els parts, o malalties de quant eren petits. També hi compta el mal tracte a l'escola, que si actualment hi és, imagina els anys 1960 més o menys.

Per aprendre a conèixer-los tinc la gran sort de tindre una amiga que era (s'ha jubilat fa poc) infermera a l'hospital psiquiàtric de Sant Boi. Era especialista en malats terminals de SIDA i càncer.

Amor, tot el que vulguis!!! Entre ells i amb mi. Són tan autèntics... Tan.... Tan...

Un altra cosa molt encertada que dius, referint-te a l'amor..."el necessitem tant en els temps que estem"

Una gran abraçada, estimada amiga.