Cercar en aquest blog

dimecres, 9 de setembre del 2015

L’independentisme ja no és cap somni, és una decisió / El independentismo ya no es un sueño, es una decisión




De las poquísimas voces amables con la decisión de los catalanes en España destaco la de Gabilondo. Amable, que ya es de agradecer, pero también fina y justa, señalando la seriedad del tema y la inoperancia del estado en este tema. Coincido con sus análisis. Ha reclamado desde siempre que se tomase en serio el asunto, que se hiciera algo desde Madrid, y ha denunciado que no se hiciera. Leerlo, escucharlo, se me hace raro, porque no oigo a casi nadie español decir lo que él dice. "Recuerdo con frustración todas las cosas que se han hecho mal en el pasado. Y las que no se han hecho". Finalmente insiste en algo que ya le he oído en alguna ocasión: no es quien se puede ir, es quien ya se ha ido, quien ya no se siente vinculado a España. Siendo crítico con todos por lo menos no se ha quedado callado y ha pedido diálogo, pero no desde una posición española, que eso lo hacen todos, sino desde una posición equidistante. Es por eso que se me hace tan extraño y pienso que es tan triste que eso sea una minoría.

Junto a Gabilondo quiero destacar otras dos voces que también destacan por ser  desde siempre partidarios del dialogo, no del más absoluto silencio, y sobre todo nunca han sido pardidarios  del "dialogo" del miedo.
Suso de Toro y Ramon Cotarelo

VER VIDEO blogs.elpais.com/la-voz-de-inaki


 foto vilaweb.cat


12 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Lamentablement els espanyols que comprenen el cas català son un "rara avis"

Josep ha dit...

Mai haguera pensat que en aquest país no sortissin més veus intel·ligents que realment sabessin en el seu moment escoltar la veu de Catalunya. Que poc podia imaginar que "el seu diàleg" de la por, no fes por.

Oliva ha dit...

DONCS QUE T'ESPERAVAS?...VAN FER RES PEL LENDAKARI IBARRETXE?...SIII,ANULARLO E INVESTIT UN "BOTIFLER"...I ARA ESTAN RÈPETIN LA JUGADA,"MAS,MAS,MAS".PERO NO PODEN,SOM UNA GENT PACIFICA,PERO ALLO DE "LADRAN PERO NO MUERDEN",SE ACABAT¡¡¡.

Alfonso Robles Motos ha dit...

Josep, curiosament fa ja temps un polític de la dreta, Herrero de Miñón, ja insinuava el que passaria. Et aclareixo que en un moment donat es ho van llevar políticament d'enmig. Ell parlava que s'havia desaprofitat totes les oportunitats que s'havien donat per solucionar la qüestió basca i catalana: constitució, elaboració d'estatuts, revisió dels mateixos i sempre acusava la política de l'estat d'una manca d'interès per reconèixer la seva particularitat.
El govern central mai dialogarà en els termes que s'estudien ara, ja que això signifiqués acceptar i reconèixer que cal conversar sobre la independència, la forma de negar-la és la ignorància, com el nen petit que diu "el nen no està" tapant-se els ulls . Dialogar significa aeptar que hi ha el principi i això mai ho acceptaran.
Una abraçada Josep

Helena Bonals ha dit...

En relació al que diu Oliva, capgirant-ho, "ladran, es que cabalgamos".

Núria Martínez (Bruixeta) ha dit...

Cada vegada que un espanyol, com Gabilondo, Suso de Toro... parla bé de Catalunya i entén el procés... es un goig inexplicable. LLàstima que com diu l'amic Xavier son molt poquets els que ho fan. Tant complicats som? Jo crec que no

Relatus ha dit...

Jo fa molt temps que estic desvinculada d'Espanya, com a mínim des que vaig començar a pensar en aquestes coses (sense saber ni què era la política). M'agrada que hi hagi intel·lectuals espanyols que ens respectin però ni aquests ni els altres em faran canviar de parer, perquè no és un tema racional sinó sentimental.
Malgrat això, és cert que les opinions contràries però ben expressades són les úniques que fan replantejar-me coses.

Josep ha dit...


Sí, Oliva, ja recordo el cas d'Ibarretxe. El van voler anul·lar i ho van aconseguir. Però penso que a Catalunya és diferent. Aquí no és el Mas com ells diuen. El dia que no hi hagui el Más Catalunya seguirà sent el que és.


Bona Diada!

Josep ha dit...


Alfons ja recordo el fet de Herrero de Miñon. Ell ho va intentar i no van voler. Inclús l'any passat ho va intentar un altre vegada. Deia que no era una solució de la Justícia, sinó política. Era fer un pacte Gobern Central i Generalitat, blindant quatre coses. (economia, finances, lingüística i cultural), que és el que podrien votar els catalans en referèndum d'acord amb l'article 152 de la Constitució.
Si hagués estat tal com deia Herrero de Miñon no se si això significa acceptar que Catalunya és més o menys. Però crec que era una bona solució. Que també penso que alguna cosa sembla'n ja formava part de l'Estatut famós que es va retallar tant. Almenys era alguna cosa més que el silenci i molta gent s'haguera conformat.

Una abraçada, Alfons.

Josep ha dit...

Helena, i tan "que cavalgamos" Però fa quatre dies encara creien que estàvem parats. Crec que avui un ministre ha reconegut que han fet tard.(o alguna cosa molt semblant)

Bona Diada.

Josep ha dit...


Bruixeta, és veritat el que dius. El que costa d'entendre és com pot se possible que ningú, ja sigui un polític, un periodista, un savi, el que sigui...no hagi obert la boca per res. Només hi ha tres periodistes -ja no dic valents-, sinó no comprats pels diaris nacionalistes espanyols? I la gent d'esquerres, tampoc? L'únic que creia diria alguna cosa és el Pablo Iglesias, i la veritat és que aquest home m'ha decebut, no sols per això, sinó també amb altres coses.
Bona Diada.

Josep ha dit...

Exactament, Loreto, el que dius està molt ben dit, i estic amb tu. [Les opinions contràries però ben expressades són les úniques que fan replantejar-me coses]. Si ho hagués fet així ara mateix Espanya no tindria el problema de què Catalunya se'n va. Les persones que per sentiment ja volien una Catalunya lliure continuarien lluitant molt més. El silenci, les males maneres, la por, el menyspreu, el no fer ni deixar fer. Tot i suma. I els anys també.
"Que no vull esperar. Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules".

Bona Diada!

Trampa de foc (I) de Núria Martí Constans

     Els primers anys del segle XX van ser anys d’avenços, creixement i revolució.   En aquell món dinàmic, les dones hi van tenir un paper ...