Cercar en aquest blog

dissabte, 1 d’agost del 2015

“Qualsevol canvi és una oportunitat” / "Cualquier cambio es una oportunidad"



Amb aquest post recollit de la revista Catorze.cat i escrit per Eva Piquer, voldria dir-vos que estaré uns dies sense escriure tant, precisament perquè el voldria dedicar a escriure uns contes i històries per les persones amb Discapacitat Intel·lectual. També amb paralisi cerebral





 
Treballs fets per ells i cedits a la Biblioteca de Balsareny


 LLIBRE:



 He entrat en un llibre i, al cap d'una hora llarga, n'he sortit millor: més feliç, més sàvi, més reconciliat amb l'existència. Allò que passa quan una lectura t'atrapa i t'enriqueix i et fa volar i et fa plorar i et fa aplaudir en silenci. El títol del llibre, va: La caiguda. Memòries d'un pare en 424 passes, del brasiler Diogo Mainardi.
 
El fill gran de Mainardi té paràlisi cerebral. Aquesta és la certesa a partir de la qual son pare arrenca a caminar. Pas a pas, com en Tito. Construint un relat circular, com la història d'en Tito. Circular i rodó, dos adjectius que no sempre són sinònims. Mainardi ens agafa de la mà, es penja a l'esquena una motxilla plena de referents culturals i ens fa avançar per on vol al llarg de 424 passes. No són capítols, ni pàgines, ni paràgrafs: són passes, les passes vacil·lants d'en Tito, convertides en la unitat de mesura de totes les coses. Els lectors caminem al ritme que marca Mainardi i també acabem convençuts que els culpables de la paràlisi d'en Tito són Pietro Lombardi, John Ruskin, Napoleó Bonaparte i Adolf Hitler, a part de la dottoressa que va intentar accelerar el part perquè era dissabte i volia plegar aviat.

Repartir culpes és la manera que té l'autor de no morir aixafat pels remordiments en recordar que el mateix dia del naixement d'en Tito ell mateix va afirmar, contemplant la façana de l'hospital de Venècia projectada per Pietro Lombardi: "Amb aquesta façana, accepto fins i tot un fill deforme". De no morir aixafat pels remordiments en recordar, també, que mesos abans del naixement d'en Tito havia escrit en un article que desitjava tenir "un fill tortuga", una criatura que es pogués desactivar girant-la de panxa enlaire cada cop que es mogués massa. La providència, sempre tan malparida, va obsequiar Mainardi amb un fill deforme. Amb un fill tortuga.


  Abans de ser pare Mainardi pensava que, si un fill seu quedés en estat vegetatiu, preferiria que es morís. Però així que el fill deixa de ser una hipòtesi, aquell raonament abstracte deixa de tenir sentit: ell només vol que el nen sobrevisqui, "perquè l'estimaria i el cuidaria fos com fos". Aquesta contradicció, tan humana, s'entén perfectament quan caminem al costat d'en Tito, que no és un nen imaginari sinó una persona real i estimada. "Estimàvem tant en Tito que vam començar a estimar la mateixa paràlisi cerebral", escriu el seu pare.

Saber caure —afirma Mainardi— té molt més valor que saber caminar. I la vida d'un fill amb paràlisi cerebral té un valor incalculablement més gran que la dels nazis que van ordenar l'extermini en massa de nadons invàlids, primer, i l'extermini en massa del poble jueu, després.

El 2005 és l'any en què Diogo Mainardi ha estat més feliç. Per dos motius. Perquè el 16 de juny va néixer el seu segon fill, en Nico, a qui van estalviar la dottoressa i l'amniotomia mal practicada i la paràlisi cerebral. I perquè el setembre del mateix any en Tito va aconseguir fer setze passes sense caure. Unes passes que al cap d'uns mesos ja eren vint-i-set, i quaranta-quatre, i tres-centes cinquanta-nou. I quatre-centes vint-i-quatre. Les que calen per escriure un llibre rodó.


 Fotos d'internet. seran retirades a petició.
 


                                TRADUCCIÓN

 

Con este post recogido de la revista Catorze.cat y escrito por Eva Piquer, quisiera deciros que estaré unos días escribiendo menos, precisamente porque quisiera dedicar más tiempo para escribir unos cuentos e historias a las personas con Discapacidad Intelectual. Y también con parálisis cerebral. Muy agradecido.


CAIGUDA, LA
Ficha Técnica
Editorial:
ANAGRAMA
Any d'edició:
ISBN:
978-84-339-1517-7
EAN:
9788433915177
Pàgines:
176
Disponibilitat:
Sense estoc, disponible en breu
També en format:
ebook
Idioma:
TAMBIÉN EN CASTELLANO, DISPONIBLE EN BREVE



LIBRO:                    
He entrado en un libro y, al cabo de una hora larga, he salido mejor: más feliz, más sabio, más reconciliado con la existencia. Lo que pasa cuando una lectura te atrapa y te enriquece y te hace volar y te hace llorar y te hace aplaudir en silencio. El título del libro, La caída. Memorias de un padre en 424 pasos, del brasileño Diogo Mainardi. El hijo mayor de Mainardi tiene parálisis cerebral. Esta es la certeza a partir de la cual su padre arranca a caminar. Paso a paso, como Tito. Construyendo un relato circular, como la historia de Tito. Circular y redondo, dos adjetivos que no siempre son sinónimos. Mainardi nos coge de la mano, se cuelga en la espalda una mochila llena de referentes culturales y nos hace avanzar por donde quiere a lo largo de 424 pasos. 
No son capítulos, ni páginas, ni párrafos: son pasos, los pasos vacilantes de Tito, convertidas en la unidad de medida de todas las cosas. Los lectores caminamos al ritmo que marca Mainardi y también acabamos convencidos de que los culpables de la parálisis de Tito son Pietro Lombardi, John Ruskin, Napoleón Bonaparte y Adolf Hitler, a parte de la dottoressa que intentó acelerar el parto porque era sábado y quería plegar pronto. 


Repartir culpas es la manera que tiene el autor de no morir aplastado por los remordimientos al recordar que el mismo día del nacimiento de Tito él mismo afirmó, contemplando la fachada del hospital de Venecia proyectada por Pietro Lombardi: "Con esta fachada, acepto incluso un hijo deforme "


De no morir aplastado por los remordimientos al recordar, también, que meses antes del nacimiento de Tito había escrito en un artículo que deseaba tener "un hijo tortuga", una criatura que se pudiera desactivar girándola boca arriba cada vez que se moviera demasiado. La providencia, siempre tan malnacida, obsequió Mainardi con un hijo deforme. Con un hijo tortuga. Antes de ser padre Mainardi pensaba que, si un hijo suyo quedara en estado vegetativo, preferiría que se muriera. Pero así que el hijo deja de ser una hipótesis, aquel razonamiento abstracto deja de tener sentido: él sólo quiere que el niño sobreviva, "porque la amaría y cuidaría toda costa". Esta contradicción, tan humana, se entiende perfectamente cuando caminamos junto a Tito, que no es un niño imaginario sino una persona real y estimada. 


 "Amábamos tanto a Tito que empezamos a amar la misma parálisis cerebral", escribe su padre. Saber caer -afirma Mainardi- tiene mucho más valor que saber andar. Y la vida de un hijo con parálisis cerebral tiene un valor incalculablemente mayor que la de los nazis que ordenaron el exterminio en masa de bebés inválidos, primero, y el exterminio en masa del pueblo judío, después. En 2005 es el año en que Diogo Mainardi ha sido más feliz. Por dos motivos. Porque el 16 de junio nació su segundo hijo, Nico, al que ahorrar la dottoressa y la amniotomía mal practicada y la parálisis cerebral. Y para que en septiembre del mismo año Tito logró hacer dieciséis pasos sin caerse. Unos pasos que al cabo de unos meses ya eran veinte y siete, cuarenta y cuatro, y trescientas cincuenta y nueve. Y cuatrocientas veintidós cuatro. Las que son necesarias para escribir un libro redondo.





Fotos de internet. 

Siempre procuro dar la referencia editorial, y espero que se entenderá que lo hago desde la admiración y con ánimo de recomendarles -no con ningún ánimo de lucro, obviamente, ni con intención de perjudicar los derechos de nadie, todo lo contrario-.
Si en algún caso se detecta en este post conflicto de copyright o de cualquier otro tipo, agradeceré que me lo hagan saber y  lo suprimiría inmediatamente. Muchas gracias.

Fotos d'internet. seran retirades a petició.
 

18 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Josep, endavant, amb empenta.
Gent bona és el que necessita questa societat.
Com tu.

María ha dit...

Amigo, Josep, he leído tu comentario y veo que necesitas mi ayuda, sobre algo relacionado de poemas, díme en qué puedo ayudarte, que encantada, en lo que esté en mis manos, pueda ayudarte.

Un beso.

cantireta ha dit...

Josep,

vaig escriure un poema, "Elogi de la caiguda", que es va "colar" en un Treball de Síntesi sobre la discapacitat intel·lectual. "Vàrem" treure un 9, l'autora del llibre (filla d'una cuidadora del meu fill) i jo :-)

Gràcies, sempre, pel recolzament.

Abraçades.

miquel ha dit...

Bona feina, Josep, val la pena.

Francesc Cornadó ha dit...

El projecte val la pena. Endavant Josep.
Salut
Francesc Cornadó

Montse.G. ha dit...

Josep. Siempre es digno y generoso dedicar tiempo a los demás. En tu caso doblemente.
Pero creo que ya has podido comprobar que el tiempo que dedicamos a los otros, es tiempo que ganamos. Tiempo que enriquece a quien da y a quien recibe. Que siempre son ambas partes. Adelante siempre, Josep.
Una abraçada gran.

Josep ha dit...

Xavier, ja fa més de mig any, amb van demanar que escrivís per ells i elles, jo tenia molta por perquè no ho havia fet mai. Al cap de poc tems vaig veure que sóc jo qui necessita "la seva societat" Que "macos" són!

Moltes gràcies pels teus bons desitjos


Bon estiu

Josep ha dit...

Hola, Maria. Muchas gracias como siempre por tu ayuda. En este caso como es muy larga la peticición y también la respuesta, te he mandado un correo. Como siempre agradezco todo lo que haces para ayudarme. También gracias por tu blog.

Un beso.

Josep ha dit...

Hola, Cantireta!
I et sabria cap greu enviar-me el poema, "Elogi de la caiguda". Jo el posaré en les coses que escrigui per ells i elles. Està clar que faré constar el teu nom i els que tu diguis.

Estic ben segur que el suport me'l donen tots ells.

Avui és un diumenge diferent. Demano favors a tothom.

Una abraçada molt gran.

Josep ha dit...


Si que val la pena, Miquel. Sembla mentida que amb els anys que fa que em conec a bastant d'ells i fins fa uns mesos no ho havia pensat mai. De fet van ser ells (els monitors) que m'ho van demanar. Em sento tan bé com ells.

Bon estiu, i moltes gràcies.

Josep ha dit...


Escriure i llegir per tots ells t'enriqueix i et fa aplaudir en silenci. Els hi vaig escriure per primera vegada "La història del diari d'Anna Frank" Ho vaig fer com em van aconsellar. Una explicació senzilla, com si fos la pel·lícula "La vida és bella". (Si és vol fer alguna comparació).
A poc a poc vam anar avençant. Es llegia, es comentava. Parlaven d'altres coses relacionades o no, amb el tema. Així fins al final. Quan vam acabar vaig veure el que jo havia après d'ells.


Moltes gràcies, com sempre pel teu suport, Francesc.


Bon estiu

Relatus ha dit...

Que vagi molt bé el projecte i que gaudeixis molt tirant-lo endavant. Bon estiu, Josep

Josep ha dit...

N’estic plenament convençut. Nenes i nens, joves i grans fan crear una il•lusió molt gran per fer el que sigui per a tots ells. Moltes gràcies.
Bon estiu , Loreto.

KRT ha dit...

Josep, és una feina molt bonica la que fas, i la faràs molt bé perquè la fas amb aquest cor tan gran que tens. Endavant i que per molts anys puguis continuar ajudant, tal com dèiem els escoltes: "Tant com puc". Gràcies.

Josep ha dit...

Montse, qué cosas podemos hacer si tenemos una discapacidad?
Hay tal vez algunas pocas cosas que nunca podremos hacer (nadie)
Puede el león volar como el águila?,
Vivimos miles de sensaciones diferentes.
Vivimos con lo que realmente es importante porque todos
queremos lo mismo: que nos quieran
, jugar, aprender y querer.
Y si nos lo proponemos, un día cuando seamos mayores, llega-
remos a ser lo que soñemos ser.

Una abraçada.

Franziska ha dit...

Debe ser más frecuente de lo que creemos que cuando se presentan dificultades serias en la vida de una persona, es cuando nos enfrentamos con nosotros mismos y cuando nos conocemos realmente. Creo que ese libro me va a gustar mucho. Estaré atenta a su publicación. Creo que a todos los padres que hemos tenido hijos sin grandes problemas -nunca tan perfectos como habríamos deseado-, nos viene bien aprender a valorar la inmensa suerte que hemos tenido porque, a cualquiera de nosotros se le pueden torcer las cosas, así de chiripa y sin buscarlo y sin tener culpa alguna. También hay que considerar que nosotros -la sociedad- no tiene una postura de comprensión sino, en el mejor de los casos, de lástima. Eso no es justo.

Un abrazo. Franziska

Josep ha dit...

Gràcies a tu per l’ajuda des de sempre. Estic segur que si, que sortirà molt bé, però no per mi, sinó per ells mateixos que gairebé ho fan tot. Només és posar molta il·lusió.

Entre tots ho farem tot. Gràcies, KRT.

Josep ha dit...

Franziska, estoy seguro que este libro, igual que otros que podria recomendarte te gustarán. Yo de ti me pondría en contacto con la Editorial para que sean ellos quien te avisen.
Tengo otros, alguno destacado, como “Quiet” Quieto. Pero la mayoria son historias verdaderas, de niños verdaderos, cuyas vidas han sido escritas por sus padres.
Intentar cambiar una situación sólo con el esfuerzo individual genera impotencia. A modo de ejemplo: si solo somos nosotros quienes no utiliza bolsas de plástico en el supermercado o quien separa la basura orgánica de la no orgánica, poco conseguiremos para el beneficio del medio. Pero con la colaboración de muchas personas, a veces los proyectos se hacen realidad.
La sociedad es así, Franziska, yo tampoco muchas veces no la entiendo, -Aunque yo forme parte- Por una parte es como dices,; es injusta porque parece que no comprenda, y por la otra se desborda delante de una petición de ayuda. Entonces no tiene lástima, lo que tiene es generosidad.

Un abrazo.

Trampa de foc (I) de Núria Martí Constans

     Els primers anys del segle XX van ser anys d’avenços, creixement i revolució.   En aquell món dinàmic, les dones hi van tenir un paper ...