diumenge, 16 d’agost de 2015

"Quiet" Marius Serra / "Quieto" Marius Serra


Personalment havia tingut un exemplar a les meves mans en més d'una ocasió i no m'havia atrevit a comprar-lo per por del que m'hi trobaria, per por del que em podria fer sentir. Però per molt que ens tapem els ulls o les orelles, les coses que no ens agradarien que existissin són igualment allí fora. Ara agraeixo l'oportunitat que he tingut de conèixer la història del Llullu i em sorprenc per la generositat d'un pare i d'una família per a compartir la seva història.

 El meu agraïment a Montse. S




Màrius Serra ens explica en “Quiet” la seva experiència com a pare d’un nen amb paràlisi cerebral. Ho fa des de l’experiència que li ha donat ser el pare de Lluís, llullu, de vuit anys, una experiència carregada d’anècdotes, de bones i de dolentes, però ben allunyada del victimisme fàcil i afrontant la situació amb valor i energies, amb reivindicacions i denúncies. Una novel·la exemplar per la lluita que hi ha al rerefons i per la capacitat de l’autor de fer-nos veure una malaltia amb uns altres ulls, els d’un pare que fa del seu nen amb encefalopatia greu un campió de la mobilitat reduïda.
El viatge va des del naixement fins als viatges a què no han renunciat pel fet de tenir un fill amb aquesta discapacitat. Però aquest viatge també inclou la vida quotidiana, el dia a dia, i les visites a hospitals, metges, converses amb diferents persones de l’entorn del Llullu sense negligir cap temàtica, fins i tot la sexual... També ens insinua certes diferències de criteri dintre de l’àmbit familiar més estricte de com afrontar la nova situació i les repercussions quotidianes que té.



 Aquesta mirada, però, no és ni impúdica ni lacrimògena sinó que guarda un equilibri formal i argumental esplèndid, que ens deixa bocabadats davant un fi sentit de l’humor acompanyat de ràbia i indignació, però també de comprensió i de tota la munió de sentiments contradictoris a què una situació límit ens aboca. I el que és més important, els sentiments més forts poden ser disparats per l’anècdota o incident aparentment més irrellevant, com a cúmul de diverses situacions.

També es fa èmfasi en les diverses mirades que rep tota la família, especialment en Llullu, per part de les altres persones que no saben, no sabem, com reaccionar davant seu. El cas més emblemàtic i fora de lloc és el del restaurant en què se’ls negava l’entrada a causa de la presència d’en Llullu.



  Al final, un foliscopi de fotografies de Jordi Ribó de Granollers amb disseny gràfic de Miquel Llach ens permet veure en Llullu fent una acció que mai no va poder fer en la realitat, córrer
 SERRA, Màrius: Quiet, 2009. Editorial Empúries. Barcelona. Segona edició.


 TRADUCCIÓN 


Personalmente había tenido un ejemplar en mis manos en más de una ocasión y no me había atrevido a comprarlo por miedo de lo que me encontraría, por miedo de lo que me podría hacer sentir. Pero por mucho que nos tapemos los ojos o los oídos, las cosas que no nos gustarían que existieran son igualmente allí fuera. Ahora agradezco la oportunidad que he tenido de conocer la historia de Llullu y me sorprendo por la generosidad de un padre y de una familia para compartir su historia.
Muchas gracias, Montse.



Màrius Serra nos explica en “Quieto”  "Quiet" su experiencia como padre de un niño con parálisis cerebral. Lo hace desde la experiencia que le ha dado ser el padre de Luis, llullu, de ocho años, una experiencia cargada de anécdotas, de buenas y malas, pero bien alejada del victimismo fácil y afrontando la situación con valor y energías, con reivindicaciones y denuncias. Una novela ejemplar para la lucha que hay en el trasfondo y por la capacidad del autor de hacernos ver una enfermedad con otros ojos, los de un padre que hace de su niño con encefalopatía grave un campeón de la movilidad reducida.

El viaje desde el nacimiento hasta los viajes a los que no han renunciado por el hecho de tener un hijo con esta discapacidad. Pero este viaje también incluye la vida cotidiana, el día a día, y las visitas a hospitales, médicos, conversaciones con diferentes personas del entorno de Llullu sin descuidar ninguna temática, incluso la sexual ... También nos insinúa ciertas diferencias de criterio dentro del ámbito familiar más estricto de cómo afrontar la nueva situación y las repercusiones cotidianas que tiene.


Esta mirada, sin embargo, no es ni impúdica ni lacrimógena sino que guarda un equilibrio formal y argumental espléndido, que nos deja boquiabiertos ante un fino sentido del humor acompañado de rabia e indignación, pero también de comprensión y de toda la multitud de sentimientos contradictorios a que una situación límite nos lleva. Y lo que es más importante, los sentimientos más fuertes pueden ser disparados por la anécdota o incidente aparentemente más irrelevante, como cúmulo de diversas situaciones.

También se hace hincapié en las diversas miradas que recibe toda la familia, especialmente Llullu, por parte de las otras personas que no saben, no sabemos cómo reaccionar ante él. El caso más emblemático y fuera de lugar es el del restaurante en el que se les negaba la entrada debido a la presencia de Llullu.



Al final, un foliscopio de fotografías de Jordi Ribó de Granollers con diseño gráfico de Miquel Llach nos permite ver Llullu haciendo una acción que nunca pudo hacer en la realidad, correr.


Pero bueno: para eso están los libros, para contar las cosas que apenas pueden decirse. Y para crear ficciones con el paso de sus hojas. Incluso la ficción de la carrera que nunca ocurrió… (Màrius Serra, Quieto, Barcelona, Anagrama, 2008)


Mi agradecimiento a Montse. S






 fotos de internet. serán retirados a petición
 
Siempre procuro dar la referencia editorial, y espero que se entenderá que lo hago desde la admiración y con ánimo de recomendarles -no con ningún ánimo de lucro, obviamente, ni con intención de perjudicar los derechos de nadie, todo lo contrario-.
Si en algún caso se detecta en este post conflicto de copyright o de cualquier otro tipo, agradeceré que me lo hagan saber y  lo suprimiría inmediatamente. Muchas gracias.


 

6 comentaris:

Miquel ha dit...

Interesante. Lo intentaré coger de la biblio cuando lo pongan en circlación.
Gracias.

Oliva ha dit...

JO EL VEI MOLT SOVINT AN LLULLU,BAIXAVA PER UN CARRER TRANSVERSAL AL MEU,ERA UN VEI MES,QUE NO CRIDABA GENS L'ATENCIO,A FORÇA DE CIRCULAR AN NORMALITAT PEL BARRI,PERO EL MEU PENSAMENT ANAVA SEMPRE PER LA MARE,QUE EMPENYIA EL "COTXET"...
QUAN VA MORIR,QUE FOU EN UN LLOC PUBLIC,I ERAN PRESENTS ELS MEUS FILLS GRANS,I AN VAN EXPLICAR LA DOLÇE SERENO DELS PARES...EN EL MEU RESPECTA,LA MARE ENCARE VA CREIXER MES.

Josep ha dit...

Miquel, si que lo es, y pienso que en la biblioteca lo tendrán. Es deaquellos libros que sin querer se leen de un "tirón". No deja indiferente, te lo aseguro.
Salut.

Josep ha dit...

Afortunadament cada cop més la gent mira els discapacitats d'un altra manera. També els nostres pensaments van dirigits als pares, potser més a la mare, és veritat . En aquells temps jo els vaig veure un parell de vegades a la plaça Virrei Amat. No se si vivien allà...
Gràcies per vindre, Oliva.

Montse ha dit...

Jo el vaig devorar. M'interessava molt el punt de vista d'una familia que es va mantenir unida enfront l'adversitat, i com que no va ser el meu cas, em va deixar un cert regust agredolç, de felicitat per la familia que envoltava el llullu, i de tristesa per la que no envolta el meu fill. També hi vaig apendre molt, moltissim, a agafar-me les coses del dia a dia amb humor.
M'alegro que t'hagi agradat Josep.

Josep ha dit...

Tots aquests llibres traspuen una manera de ser que no es pot amagar. La gràcia és com explicar-ho.
Estic plenament d’acord en el que dius d’aquests regust agredolç. Ha de ser molt difícil l'equilibri de sentiments i el domini d’un mateix en tot aquest aprenentatge, amb l'esforç i la lluita que s’ha de dur a terme perquè els fills aconsegueixin una vida el més feliç possible.
M’imagino i crec entendre molt bé els passatges més durs. I el desconcert que sovint assalta (si és d’aquesta manera que a mi em sembla)
Llegint el teu comentari valoro moltes coses d’una mare. L'alegria que neix de la generositat, de l'amor, l'afecte, de la tendresa i de l'esperança. Llegir-te -en aquest comentari- commou i contagia optimisme.
El llibre m’agradat perquè amb ell he après moltes coses.
Moltes gràcies, Montse.