Cercar en aquest blog

dimecres, 8 de juliol del 2015

els Beatles a Barcelona / los Beatles en Barcelona







Les autoritats franquistes van demorar fins a última hora els permisos necessaris per a l’actuació del grup britànic a Madrid i Barcelona. Francisco Bermúdez, el promotor que va organitzar els concerts, no va rebre el vistiplau fins set dies abans. D’altra banda, la premsa de l’època va intentar treure importància a l’esdeveniment, tot referint-se a la banda com a “melenudos” i dient que ja no venien tants discos com havien arribat a vendre i que ja estaven en decadència. El cert és que l’actuació a Barcelona va ser un èxit i, segons els especialistes, res no va tornar a ser com era, ni en l’àmbit musical ni en el social. La visita de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr va ser curta, però va significar un abans i un després.

L’altre dia es van complir cinquanta anys de l'actuació dels Beatles a la Monumental deBarcelona. Jo hi vaig ser aquell 3 de juliol del 1965. Estaven a fora perquè no vam poder entrar. El concert va suposar una injecció de modernitat i fins i tot d'"antifranquisme" per a una Barcelona que en poc temps va veure la Caputxinada, 
La jerarquia eclesiàstica clarament identificada amb la dictadura va tenir que fer front als canvis d’actituds d’uns capellans que adoptaven posicions progressistes de més compromís social i polític amb fets importants com la Caputxinada o la manifestació de capellans. L’11 de maig de 1966 una manifestació de clergues vestits amb sotana es dirigiren, després de concentrar-se en el Palau Episcopal i fer una pregària a la Catedral, cap a la Prefectura Superior de la Policia –a la Via Laietana de Barcelona- en protesta per les tortures que havia rebut el dirigent estudiantil i membre del PSUC, Joaquim Boix Lluch, el qual havia estat detingut juntament amb altres líders estudiantils.



La posada en marxa de la discoteca Bocaccio i la consagració del Carrer Tuset com a àrea d'impuls a la llibertat i la renovació cultural.
Per a mi en aquells temps d'estudiant va ser un abans (gris) i un després carregat d'il·lusió.

La inoblidable barra de Bocaccio...

La Cova del Drac. 

1967.- Membres de la nova cançó a les taules de La Cova del Drac. A la foto superior: Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Rafael Subirachs. A la inferior: Remei Margarit, Maria Amèlia Pedrerol i Pau Riba. (Fotos: Pau Barceló. Institut del Teatre)
Es deia que hi havia un polític, Manuel Jimenez de Parga (després, en l’etapa post franquista destacaria en la política espanyola) aquest home ens ensenyaria com funcionaven les democràcies occidentals, i també que sense altres partits polítics les democràcies no ofereixen garanties d’alternança.


Val a dir que durant aquells anys seixanta del concert dels Beatles, la inexistència de partits polítics democràtics donava peu al fet de la incipient oposició al règim es manifestés a través d associacions de veïns, agrupacions sindicals antagòniques al sindicalisme vertical falangista, entitats catòliques, fundacions progressistes o, fins i tot, colles sardanistes, esbarts dansaires o els Setze Jutges.
Joan Manuel Serrat, Josep Maria Espinàs y Francesc Pi de la Serra en el entoldado
«Els Setze Jutges» cuando todavía eran nueve. De izquierda a derecha y de arriba a abajo: Guillermina Motta, Josep Maria Espinàs, Remei Margarit, Delfí Abella, Xavier Elies, Enric Barbat, Francesc Pi de la Serra, Miquel Porter y Maria del Carme Girau.
Els que vam viure aquell anhel no ens expliquem l’evolució d’aquests últims temps. Les agrupacions d’indignats i altres fórmules ens fan recordar el tipus de règim contra el qual vam lluitar per ser acceptats a Europa o ens fan recordar, simplement, el règim imperant en certes dictadures personalistes del Tercer Món.


Franco va condicionar i afectar profundament la meva infància i adolescència. La por i l’esperit de la derrota soferta per la guerra civil marcaven la pauta. Érem una societat oprimida i desballestada; vivíem en una ciutat tancada en ella mateixa. Viure encongits davant tanta repressió política i cultural no ens beneficiava en res. Vaig passar anys i anys d’un nacionalcatolicisme anorreador. La intransigència política es sumava a la moral i a una beateria anacrònica que ens portava a una docilitat ideològica pròpia de la postguerra. Fins que no van arribar els Beatles no era conscient d’aquests valors tronats que impregnaven tota una vida i seguia com bonament podia, de bona fe i prou.
I ara estem igual. Amb un govern espanyol que diu que ens estima molt. Quina sort!!

                                TRADUCCIÓN 





Las autoridades franquistas demoraron hasta última hora los permisos necesarios para la actuación del grupo británico en Madrid y Barcelona. Francisco Bermúdez, el promotor que organizó los conciertos, no recibió el visto bueno hasta siete días antes del evento. Por otra parte, la prensa de la época intentó restarle importancia refiriéndose a la banda como “melenudos” y diciendo que ya no vendían tantos discos como habían llegado a vender y que ya estaban en decadencia. Lo cierto es que la actuación en Barcelona fue un éxito y, según los especialistas, nada volvió a ser como antes en la ciudad, ni a nivel musical ni a nivel social. La visita de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison y Ringo Starr fue corta, pero significó un antes y un después.
El otro día se cumplieron cincuenta años de la actuación de los Beatles en la Monumental de Barcelona. Yo fui aquel 3 de julio de 1965. ( Estábamos fuera simplemente  porque no pudimos entrar). El concierto supuso una inyección de modernidad e incluso de "antifranquismo" para una Barcelona que en poco tiempo vio la Caputxinada,




La puesta en marcha de la discoteca Bocaccio y la consagración de la CalleTuset como área de impulso a la libertad y la renovación cultural. Para mí, en aquel tiempo de  estudiante, significó un antes (gris) y un después cargado de ilusión.




Esta era la barra de la discoteca barcelonesa Bocaccio. En los 70 era punto de reunión de lo que se denominó la “gouche divine”, gente intelectual o profesional contrarios a Franco. En lugar de reunirse asambleariamente como los obreros, lo hacían en un ambiente con música y con una copa en la mano. En esa sala se forjaban contactos, conciertos, mecenajes, apoyos clandestinos, ediciones prohibidas, etc
Oriol Regas. amigo de Serrat, era el propietario de esta discoteca que abrió sus puertas en 1967 y las cerró en 1986.
Serrat era asiduo de esta discoteca,  y alli se encontraba con gente de la música, pero también con arquitectos, periodistas, modelos … que pensaban que habia que conquistar la democracia y la libertad
María Asquerino en su rincón de Bocaccio
                                                               
                                                                 La Cova del Drac

 

1967.- Miembros  de la nova cançó en las mesas de La Cova del Drac. foto superior: Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Rafael Subirachs. inferior: Remei Margarit, Maria Amèlia Pedrerol i Pau Riba. (Fotos: Pau Barceló. Institut del Teatre)
Se decía que había un político, Manuel Jiménez de Parga (luego, en la etapa post franquista destacaría en la política española) este hombre nos enseñaría cómo funcionaban las democracias occidentales, y también que sin otros partidos políticos las democracias no ofrecen garantías de alternancia.
Cabe decir que durante aquellos años sesenta del concierto de los Beatles, la inexistencia de partidos políticos democráticos daba pie a la incipiente oposición al régimen se manifestara a través de asociaciones de vecinos, agrupaciones sindicales antagónicas al sindicalismo vertical falangista, entidades católicas, fundaciones progresistas o, incluso, grupos sardanistas, grupos de danza o els Setze Jutges

Los que vivimos aquel anhelo no nos explicamos la evolución de estos últimos tiempos. Las agrupaciones de indignados y otras fórmulas nos hacen recordar el tipo de régimen contra el que luchamos para ser aceptados en Europa o nos hacen recordar, simplemente, el régimen imperante en ciertas dictaduras personalistas del Tercer Mundo.

Franco acondicionó y afectó profundamente mi infancia y adolescencia. El miedo y el espíritu de la derrota sufrida por la guerra civil marcaban la pauta. Éramos una sociedad oprimida y desguazada; vivíamos en una ciudad cerrada en sí misma. Vivir encogidos ante tanta represión política y cultural no nos beneficiaba en nada. Pasé años y años en un nacionalcatolicismo avasallador. La intransigencia política se sumaba a la moral y a una beatería anacrónica que nos llevaba a una docilidad ideológica propia de la posguerra. Hasta que no llegaron los Beatles no era consciente de estos valores trasnochados que impregnaban toda una vida y seguía como buenamente podía, de buena fe y basta.
Y ahora estamos igual. Con un gobierno español que dice que nos quiere mucho. Qué suerte !!


Siempre procuro dar la referencia editorial, y espero que se entenderá que lo hago desde la admiración y con ánimo de recomendarles -no con ningún ánimo de lucro, obviamente, ni con intención de perjudicar los derechos de nadie, todo lo contrario-.
Si en algún caso se detecta en este post conflicto de copyright o de cualquier otro tipo, agradeceré que me lo hagan saber y  lo suprimiría inmediatamente. Muchas gracias.

Fotos d'internet. seran retirades a petició.




12 comentaris:

Mari-Pi-R ha dit...

Lástima que no pudiste entrar, pero me figuro que si que los pudiste escuchar.
Ya de ello tantos años y en cambio como la España ha cambiado y poco tiene por envidiar a otras naciones.
Un abrazo.

Francesc Cornadó ha dit...

Ens vam creure que podiem canviar-ho tot. Fou una il.lusió. Passa el temps i malgrat certes llibertats formals, el poder continua ensenyant les dents, administrant la venjança i dient a cadescú el què ha de consumir. Un desencant i poca esperança. Potser els Beatles o els Setze Jutges foren el cant de les sirenes, però el pobre que no podia anar a Boccacio ara tampoc podria anar-hi, si existis encara aquella discoteca. Anem fent passes ilusionades, creient-nos assolir uns nivells de benestar, però les desigualtats van creixent mentre el club Bildeberg controla, decideix i imposa els seus criteris neo-lliberals a governs i a la citadania. Cap procés m'enlluerna, no tinc cap esperança.
Salut

Tot Barcelona ha dit...

Otra época ¡¡¡¡¡ ahhh Bocaccio y la Teresa Gimpera.

Franziska ha dit...

¡Qué tiempos aquellos! Si, recuerdo muy bien el alboroto que se montó fue inevitable que me enterara hasta yo que estaba completamente ajena a lo que pasaba a mi alrededor y además, no comprendía nada de lo que se ocultaba tras aquellas critícas a los "melenudos" -era una especie de insuslto, de menosprecio-. En principio, a mi no me gustaba que cantaran en inglés -yo no les entendía-, así es que les ignoré.

Años más tarde, mi hijo mayor tuvo una colección de discos de los Beetles y los adoraba. Entonces, me enteré de algunas cosas y pude entender otras. Mi reflexión es que aunque ya estaba mucha gente preocupada por lo que iba a pasar cuando Franco se muriera aún seguíamos viviendo en la caverna -muchos como yo que no habíamos conocido otra cosa-, en aquella sociedad que todo pasaba por el tamiz de la censura del régimen y de la Iglesia.

Todo lo que nos relatas es una demostración palpable de cómo viviamos
sin que nadie aceptara que tuviéramos opiniones.

Interesante tema. Gracias por compartirlo. Un abrazo. Franziska

xavier pujol ha dit...

Quan van venir els Beatles a Barcelona jo només tenia 10 anys, però gràcies als discos que es comprava un oncle molt jove, i a les explicacions dels meus germans més grans, ja n'era seguidor i admirador.
El disc de 4 cançons del "A hard's day night" va ser el meu bateig a les guitarres elèctriques.
No m'agradaven les traduccions que feie els Mustang i companyia. Preferia escoltar les veus originals dels Beatles que entendre la lletra.
De Franco, la llista de greuges seria tan llarga que no s'acabaria. Es pot resumir amb uns quants adjectius o substantius:
assassinats, tortures, injustícies, anticatalanisme, empresonaments arbitraris... i a sobre, avorriment.
Alguns dels seus ministres més destacats, encapçalats per Fraga Iribarne, van fundar el PP, el partit que després de gairebé 40 anys de la mort del dictador, governa l'Estat Espanyol.

KRT ha dit...

Una excel·lent composició de lloc dels anys 60, que ens van obrir a les ànsies de llibertat i de canvi. Que continuem sentint, i que ens continuen motivant. Alguns dels referents d'aquell temps han canviat (a millor o a pitjor), d'altres es mantenen ferms, i altres han mort... Però els ideals de joventut perviuen, em penso, potser amb menys exaltació, però a molts ens continuen movent. Cal que neixin flors a cada instant... Gràcies, Josep!

Josefa ha dit...

Querido Josep. Me encantan las fotos que dejas en este post, tan lleno de historia. Aunque triste pues nos trae recuerdos de tiempos oscuros. Afortunadamente ya nada es comparable en España a aquellos días. Disfrutamos de una democracia que ya quisieran tener algunos paises. ojalá no nos equivoquemos en el afán de mejorarla.
Gracias por los haikus dejados en tu comentario en el blog de josefa. Eres un encanto. Con tu permiso publicaré algunos.
Un beso.

Josep ha dit...

Todo lo que pasó en aquel tiempo con los Beatles sin ellos, el mundo sería hoy diferente. Llegaron a un país sumido entre los toros, el futbol y la Brigitte Bardot.
Aquí triunfaba Raphael, el Dúo Dinámico, Los Brincos, Pekenikes, Los Sírex, Los Relápagos, Los Mustang. (Que precisamente ellos cantaban sus canciones).. Por otro lado, estaba un régimen que veía en la llegada de estos «melenudos» una peligrosa invitación al cambio de costumbres. Además, existía el temor a que los previsibles tumultos fueran aprovechados por elementos subversivos. Los Beatles actuaron en Madrid aproximadamente durante 25 minutos, y tocaron doce canciones.
Parece ser que no triunfaron como en Barcelona. Pienso que ello fue debido a que el Catalunya habían grandes movimientos, muchas ansias de libertad, muchas ilusiones con todas las cosas que sucedían. Las revoluciones estudiantiles, el inmediato Mayo Francés, los curas comunistas que estaban al lado del pueblo. Los cantautores. El dejar de lado de una vez a la España de Radio Nacional, aquel folclore de las castañuelas baratas. (Teniendo como teníamos a grandes artistas y bailarines que tocaban la guitarra y las castañuelas como los propios ángeles) del Ángelus a las 12 del mediodía y el famoso “Diario hablado” El parte!!
Pero amiga mía, esto parece que forme parte de nuestro ADN. Aquí en Barcelona si vas por las tiendas de “recuerdos” aun ves como Recuerdo principal unas astas de toro (bien grandes) y unas banderillas (cutres). Del resto de España no existe nada.
Al final, Franziska, de momento solo decepción. Algo que pudo ser pero aun sigue todo “Atado y bien atado” Ojalá alguien vuelva a cantar “l’Estaca, de Lluis Llach” A ver si espabilamos.
Un abrazo.

Josep ha dit...


Xavier, em sembla que aquests dics l'hem tingut tots, grans i petits. En el meu cas ja coneixia les guitarres elèctriques perquè ja m'agradaven, i a més era un fidel seguidor d'Els Shadows". Amb el Cliff Richard , no. Tot sols.
El que dius d'en Franco no hi ha paraules, com tampoc hi són ara amb els del PP per més que vulguin canviar d'imatge. Faran el que sigui, menys reconèixer el que són i d'on venen.
Deien que els Beatles van triomfar més aquí que a Madrid. Jo no ho compararia. No és per menysprear-los però nosaltres els hi dúiem molt avantatge amb temes de llibertat. Nosaltres anàvem molt a França. Allà apreníem el que ens negaven aquí.

Josep ha dit...

Tens tota la raó, KRT. Cal que neixin flors a cada instant. Afortunadament això ens passa. Nosaltres d'una manera o un altre ens aixequem a cada caiguda.
l'Assemblea de Catalunya, en mossèn Xirinacs i tants altres. Tot ho tenim sempre a tocar però no arriba el dia. Tinc ganes que com deia l'Ovidi Motllor Ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer.

Moltes gràcies.

Relatus ha dit...

Ostres, tinc el CD de la Nova Cançó del qual has posat la foto, els dos volums. Els vaig comprar a la Fira del Disc quan es feia a Girona. De fet, era molt jove quan vaig comprar-lo i no tenia ni idea de qui eren, pensava que només eren cançons tradicionals catalanes.
A mi encara em faltaven bastants anys per néixer, quan van venir els Beatles a Barcelona, però m'imagino el que va representar.

Josep ha dit...


Si que va representar molt, Loreto. Pels que només els agradava la música i pels que a més representava un pas endavant en les il•lusions de canviar la llibertat pels toros. Es va perdre una mica la por... Però no es va guanyar el què esperaven. El Maig del 68 va passar igual... Recordo una frase que ara he tornat a veure: "Per deixar de ser esclau primer has de creure-t'ho" Fixa't, tu ho vas comprar a la fira del disc, i nosaltres quan podíem anàvem, o ens portaven de França, algun disc de vinil (camuflat, és clar). Sobretot de Llach i Raimon .

Trampa de foc (I) de Núria Martí Constans

     Els primers anys del segle XX van ser anys d’avenços, creixement i revolució.   En aquell món dinàmic, les dones hi van tenir un paper ...