dimecres, 17 de juny de 2015

Dedicat a les persones amb Discapacitat Intel·lectual



Anna Frank   
Annelies Marie Frank, més coneguda com Anne Frank (12 juny 1929  – març de 1945), fou una adolescent alemanya jueva nascuda a Frankfurt del Main  a Alemanya. Autora d'un diari íntim escrit mentre s'amagava amb la seva família i quatre amics, durant l'ocupació alemanya d'Amsterdam a la Segona Guerra Mundial.
El diari fou ofert a Anne per al seu tretzè aniversari, i relata la seva visió dels esdeveniments en aquestes dates: del 12 de juny de 1942 fins al 1r d'agost de 1944. Ha estat traduït del neerlandès a nombroses llengües i ha esdevingut un dels llibres més llegits al món. Diverses pel·lícules, telefilms, obres teatrals i òperes s'han basat en aquesta obra. Descrit com el treball d'un esperit madur i perspicaç, ofereix un punt de vista íntim i particular sobre la vida quotidiana durant l'ocupació alemanya. Gràcies als seus escrits, Anne Frank esdevingué una de les víctimes més cèlebres de l'Holocaust.


 
Biblioteca
 Hem pensat amb tu perquè escriguis una història, què serveixi per al Club de Lectura de la Biblioteca. És pels Discapacitats Intel·lectuals , d'Ampans, els que venen els dilluns.
Bé, ja sabeu que en el que pugui podeu comptar amb mi.  
—Es tracta d'escriure la història d'Anna Frank. Enguany és complexen els 70 anys de la mort en el camp de concentració de Bergen-Belsen
—Jo no  sóc capaç de fer això. És molta responsabilitat. No sabria ni per on començar....

Els hi vaig escriure la història del diari. Ho vaig fer com em van aconsellar. Una explicació senzilla, com si fos la pel·lícula "La vida és bella". (Si és vol fer alguna comparació)....
 
A poc a poc vam anar avençant. És llegia, es comentava. Parlaven d'altres coses relacionades o no, amb el tema. Així fins al final.



—Ara que ja hem llegit tots la història de Anna Frank, avui començarem a explicar-la. Ja sabeu què és  una història verídica que va passar fa molts anys. 

No ens la pendrem amb tristesa, ho farem pensant què hem llegit un dels millors llibres que s'han llegit mai. 

 —Ho farem per a passar-ho bé i per a aprendre que el que va passar allà un dia molt llunyà no torni a passar mai més. I si ens posem tristos, ho deixen per un altre dia, o un altra estona, i mentrestant parlarem de l'Anna, del cel i dels ocells com si estiguéssim a la seva finestra. D'acord?
La casa d'Anna Frank és un lloc en el qual ens resultaria impossible no reflexionar sobre la vida. L'Anna i tota la seva família es van veure sotmeses a viure amagat més de dos anys a "la casa del derrera" però malgrat la cura que van posar en sobreviure, van morir tots, excepte Otto. És injust, oi?


—Però la casa d'Ana Frank també és el lloc perfecte per al primer petó dels nostres protagonistes, no et sembla, Lluís? ...
I tu que hi dius, Josep Maria, oi que si?

Ho veieu? "Existeix en el món alguna cosa més bonica que estar asseguda davant d'una finestra oberta en els braços d'un noi al qual vols, escoltant els ocells cantant i sentint com el sol t'acaricia les galtes?"19 abril 1944Anne Frank

—Tu que dius de tot? (em pregunten)
—Que quan veig la situació actual del món, els conflictes, odis, els genocidis que es produeixen, sento molta pena i molta vergonya.
—Josep. He llegit que la Història torna a passar, i no és veritat. Cap història es repeteix, ni les que són bones. O no en pasen?..No n'hi ha de bones?

—Tu que dius de tot això? (Em tornen a preguntar)—Ja us dic que hem de procurar entre tots que no torni a passar. Una història així a cada persona és suficient,  cadascuna és una vergonya en si.


—En el llibre diu que va tindre la mala sort de ser Jueva. —Què va tindre la mala sort de viure allà.—Que va tindre la mala sort de viure en els tems de Hitler

—Mireu, penso que el llibre s'equivoca. No és mala sort ser jueva, ni francès ni català. Això no es mala sort.
—La mala sort és viure sota la intolerància. Era Hitler, també dieu en Franco, perquè va fer matar més d'un familiar vostre després de la guerra.

—M'haguera agradat que aquesta història no acabés així. Ningú mereix la persecució per ser jueu, ni homosexual, gitano o simplement que no pensin com els altres. L'Anna hagués estat una gran escriptora. La recordarem sempre, oi?
(La seva psicòloga els  pregunta):
—Què penseu que hagueren fet amb vosaltres?—A la càmera de gas. (diuen tots)
Penso què són millors que jo


Hi ha circumstàncies i moments en què sembla que ens introduïm en la mateixa classe de túnel que no sabem on condueix. I és una llàstima terrible que la humanitat no aprengui; sembla que no aprengués del que ha passat. Hi ha moments en els quals també estem sumits en l'amnèsia col·lectiva, i això en fa una pena tremenda).


 Ja fa unes setmanes és va escollir aquets llibre, per nosaltres, per conèixer una història que va passar fa molts anys.
Ara penso que ha estat una lectura fàcil. Vosaltres ho heu fet fàcil. En sabeu molt. Ho hem entès molt rapit i hem tingut una lectura agradable. Ho hem fet entre tots per un principi democràtic. El què som! No com ho feien  els nazis. Ho recordeu?
Vam dir que la democràcia  és una organització que a partir d'uns principis  bàsics admet diferents models amb possibilitat o necessitat de canvis i millores. Oi? Bé, ha estat així en tot moment.

Tot el llibre són situacions reals i que ens permeten posar-nos en la pell de les persones com l’Anna Frank, el seu pare, en Piter, la mare…Entre tots hem fet un bon treball, hem fet una lectura individual i em veu alta. També hem fet pauses per comentar les paraules que no s’entenien, i per comentar què els passava a cada un d’ells. Ho hem fet molt bé, i donàveu la nostra opinió sempre.
 Hem parlat tots, i cada un donava la seva opinió de l'evolució de la seva sexualitat adolescent. I, sobretot, quan les primeres menstruacions són viscudes com "alguna cosa està succeint dins del seu cos". El període passa a ser "Un dolç secret". I passa a parlar molt de les seves sensacions internes. Ella ho parla amb en Piter. Ell sí que l'entén.

Hi havia pauses per comentar una expressió que ens suggeria una opinió... Com quant s’enamora l’Anna. Els camps de concentració. Tindre poc menjar. La por. Els lladres...La mort... l’Anna que té por que la descobreixin.
La noia té por que la matin a trets.
A la nit, l’Anna, també té por dels avions.
I si pot, va al llit del seu pare.
Això sona infantil”, (Ho escriu al diari)

Penso que el fet de llegir tots junts és un espai de coneixement personal i de grup, i amb l’Anna Frank hem après a comunicar-nos. Anna Frank ens explica, en el seu diari, com era la seva vida abans d’amagar-se, i la seva vida després de la detenció.
Parla de la por, el calvari de viure al camp de concentració. Vosaltres heu après de l’Anna i jo he après amb vosaltres.

I tots junts em après  tot això.
Llibertat
Humanitat
Felicitat
Valor
Generositat
Bondat i Amor

—Amics meus, us vaig dir l’altre dia què la primera paraula que sempre em ve a la memòria quan penso en l’Anna és “expressiva”. Era molt expressiva per l’edat que tenia, molt més que les altres noies. Era molt atractiva i li agradava riure i fer riure els altres. Era simpàtica i molt espavilada. Feia unes imitacions subtils d’altres persones. En el record sempre la veig asseguda en una gran butaca amb les mans sota la barbeta i mirant directament la persona que estigués al seu davant. De com era ella ho hem parlat alguna vegada, oi?
Tenia un posat molt de “coqueta”, malgrat que jo no ho veia aleshores... Suposo que n’estava enamorat. Qui ho deia això? En Piter, o jo? Clar, en Piter!!
Ara que ja hem acabat si voleu, podem fer una valoració entre tots. Què hem après?

Què ens ha aportat de bo el fet de llegir aquesta història? Ens hem sentit a gust o ens hem avorrit?

Ah! He trobat un escrit vostre, crec què és d’en Manel, i pregunta d’on veien els jueus, què feien en aquell moment, i en aquells temps?.
Mireu a la plana 109 i veureu un escrit meu què diu això:Relat escrit entre 1942 i 1944, en plena 2a guerra mundial.
Molts anys abans, els jueus tenien els mateixos drets que qualsevol altra persona Però fou llavors que van sorgir diverses publicacions antisemites i algunes veus van criticar les decisions dels governs europeus d’equiparar els jueus amb la resta de ciutadans Se’ls acusava, si eren pobres, de ganduls i bruts; si eren rics, d’usurers. D’aquí l’expressió “ets un jueu”.
En el segle XX, el nazisme va adoptar el pensament antisemita del segle XIX. Hitler defensarà una teoria basada en l’antisemitisme del segle XIX que suposava la superioritat de la “raça ària”. Hitler diu que els jueus són uns ganduls dels quals cal desfer-se i que Alemanya s’ha de purificar dels jueus.
Acabada la 2a guerra mundial i eliminat el nazisme, els jueus van ser
restablerts amb tots els seus drets. L’any 1948 es constituïa oficialment l’estat d’Israel, on emigraren molts jueus de tot el món.


Res més, tan sols desitjar-vos un bon estiu i que per setembre estigueu tots aquí. Se que heu de llegir, m’ho en dit, i està molt bé que ho feu.
I tu,... si et sents trist o espantat, no et preocupis. L'estiu, com totes les grans coses, trasbalsa l'ànima. Intenta escriure un diari com feia l’Anna, on puguis escriure sobre els teus sentiments (i al setembre, si vols, el llegirem junts). No ens importa la lletra, oi que no?
Quines coses...
Abans tenia por perquè no us coneixia. Ara tinc por perquè vosaltres no em coneixeu a mi. No patiu. No feu cas. Són coses meves.

Moltes gràcies a tots.

Bon estiu!

Us vull molt!







Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives i no es pretén cap infracció dels drets d'autor, ni  de cap institució.


Siempre procuro dar la referencia editorial, y espero que se entenderá que lo hago desde la admiración y con ánimo de recomendarles -no con ningún ánimo de lucro, obviamente, ni con intención de perjudicar los derechos de nadie, todo lo contrario-.
Si en algún caso se detecta en este post conflicto de copyright o de cualquier otro tipo, agradeceré que me lo hagan saber y  lo suprimiría inmediatamente. Muchas gracias.

Fotos d'internet. seran retirades a petició.
 

17 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Un bon treball. Fer pensar les persones.
Al món hi ha víctimes perquè hi ha botxins.
Encara estem en el llarg camí d'acabar amb la crueltat d'unes persones envers les altres.
Accions com la que ens mostres van en la direcció adequada per arribar algun dia a la igualtat de drets total.

Miquel ha dit...

Todo me resulta angustiosamente triste..
Un abrazo
Salut

Josep ha dit...

Xavier, he de confessar que creia que seria difícil que ells entenguessin la vida de l'Anna, i el perquè de cada una de les coses que li passen (només parlem d'ella no de les SS, ni de la guerra, ni de qualsevol cosa) Doncs no, i no només això sinó que la seva humanitat, la seva innocència fa què sigui com dius. Jo no sóc ningú, ni tan sols en ser, però crec que tens raó quan dius que un pas com aquests pot ser el primer granet de sorra perquè algun dia hi hagi la igualtat que tots esperem. En aquest cas el que et puc dir amb tota seguretat que després d'acabar el llibre he après tant ells com jo. Ells de l'Anna i jo d'ells
Un altra cosa és que la seva discapacitat es manifesti en altres coses que desgraciadament encara la Ciència no hi ha trobat solució. Són molt emotius, alguns. O altres més coses, però entendre aquesta història ja pots ven creure que si, i sense cap problema. I la crueltat d'unes persones envers les altres no cal que sigui contra un discapacitat intel·lectual. És contra un gitano, la religió, o per que és negre.

Moltes gràcies.

Josep ha dit...

Miquel, y lo es. Pero te sorprenderias si lo probaras. Si tratamos de explicarles la vida de Anna Frank,(la vida de Anna Frank) que aquí solo se trata de esto, seguramente tu no entenderás como ellos la pueden entender. Su discapacidad no creas que les afecta para quedarse embobados en las primeras palabras. Evidentemente hay infinidad de grados.
Lo que resulta angustiosamente triste era la actitut, y lo sigue siengo, del dictador que causa tropelias.

Salut.

KRT ha dit...

Josep, a la biblioteca amb aquest grup fas una feina extraordinària. Gràcies per compartir-la amb tots els teus lectors. Em trec el barret.

Montse ha dit...

Josep, has hecho un trabajo endiabladamente difícil. Conectar con estos chicos. Eso, es un gran mérito por tu parte. Si ellos no hubieran querido habría sido imposible, no confían en el primero que llega. Tú, les has hablado de un tema real, te has acercado a ellos en su nivel, a través de esta triste historia, pero es que la vida tiene estas historias. A ellos se les suele preservar de todo lo malo que hay en el mundo, pero es que ellos forman parte de este mundo y no se les debe negar su derecho a saber y conocer hasta donde son capaces y como habrás comprobado son capaces de "mucho". De dar y recibir afecto, sólo hay que mirarlos con la mirada limpia de cualquier prejuicio, sea bueno o malo.
Claro está que, hay niveles de discapacidad, no todos son capaces de participar (aunque a su modo), de esta actividad que ha culminado de forma tan satisfactoria para todos. Te felicito.
Una abraçada, Josep.

Josep ha dit...

Bona part va ser gràcies a tu que em vas animar i vas dir-me la manera de fer-ho. I també a la Montse. Ella em va explicar de quina manera podia entendre el seu món. Ha estat molt positiu, i si hem de valorar la feina feta, el que més he guanyat he sigut jo. Aquestes persones tenen alguna cosa molt especial què jo no tinc.
Ara ho faig amb una il·lusió tremenda. I pensar que era jo el que deia que no entendrien res d'allò què se'ls expliqués. Estava molt equivocat.

I ara fins a setembre.


Moltes gràcies, KRT.

Josep ha dit...

Hola, Montse.
Igual como le contesto a KRT, que le doy las gracias, para ti hago lo mismo. Sin conocer la manera de hacerlo también hubiese sido imposible. Lo hice como explicas, al principio tenía mis miedos al fracaso, pero no por mí, sino porque creía que una equivocación mía les podía perjudicar. Nada más lejos. No solo se habló de la casa y las personas que allí vivían, sino que se habló de todo (De guerra no) aunque siempre uno u otro sacaba este tema (la guerra civil española, y su familia) Se habló con toda naturalidad de sexo, de aburrimiento, de enfados producidos por estar las 24 horas del día todos juntos allí dentro, del amor, de hambre, de miedo, de la ventana…ya ves, de todo. Seguramente más de un hombre no hubiera sabido hablar de la menstruación de Anna como lo hacían ellos. Que delicadeza!
Muchas gracias por todo.
Una abraçada.

Montse ha dit...

Quina feina tan feixuga i, tanmateix, que bé que l'has fet!

Loreto Giralt Turón ha dit...

Bona feina, Josep. Quanta vida que dóna, la literatura!

cantireta ha dit...

Tinc un discapacitat a casa. Mon fill de 12 anys.

Et felicito. Quan parlo del què és la intel·ligència a classe i als recitals, dic que és la capacitat de resposta a preguntes que semblaven mudes.

I tanmateix m'has emocionat profundament.

Una gran abraçada.

Montse Aloy / cantireta

Josep ha dit...

Hola, Montse. Jo no els coneixia amb profunditat, per això no m'atrevia a començar, per no fer cap mal. Després són ells amb la seva sensibilitat i un amor molt especial per a tots nosaltres que ho fan molt fàcil.

Una abraçada

Josep ha dit...

Jo no he fet res més que posar quatre paraules. De debò que tot el mèrit és d'ells. És veritat que jo em vaig limitar a explicar la vida de l'Anna (com a principi) però a poc a poc, i tots junts vam aprendre tot això. Llibertat. Humanitat. Felicitat. Valor. Generositat. Bondat i Amor. O millor dit, pot ser que fos jo qui ho va aprendre.

Gràcies Loreto.

Josep ha dit...

Em faig meves les teves paraules. Si tots nosaltres tractessin de conèixer a aquestes persones segurament el món seria d'una altra manera. Jo vaig passar de no atrevir-me a escriure aquesta història a desitjar que arribi el setembre per escriure'ls una altra, i comentar-la entre tots. El primer dia vaig pensar: Com podran entendre que una jove estigués amagada dos anys, escrivís el diari i tingués la mala sort de morir sota la intolerància. A continuació em vaig preguntar si jo podria entendre el que passa al món. A partir d'aquí, totes aquestes magnífiques persones em van ajudar a mi. Gràcies per vindre, Cantireta.
Una abraçada.

sa lluna ha dit...

Bona feina aquesta que resulta d'ensenyar als altres i sortir-ne aprenent.
Enhorabona!
Fem d'aquests fets una bona lectura perquè no passi més.

Aferradetes!

Josep ha dit...

Ja pots ben dir-ho, Sa lluna, creu-me que encara que és una història molt trista, tots junts hem fet un bon grup, i amb l’Anna Frank hem après a comunicar-nos. És una gent meravellosa. I tan de bo aquests fets no passin mai més enlloc.
Moltes gràcies.

Una abraçada.

Manuel Valero Ribes ha dit...

Hola Josep: Vaig llegir el teu post sobre l'Anna Frank com a introducció a la xerrada que dónes a la biblioteca a infants amb discapacitat intel·lectual; em va agradar tu generositat com tot el que portes a terme i la veritat que no et vaig comentar, hi ha vegades que em sento una mica saturat amb tanta informació que m'arriba i em falta temps i capacitat per contestar a tot el que m'agrada i de vegades a el que no.

Vas donar a conèixer el projecte abans de començar i jo et vaig dir que tu pots amb tot i m'alegro moltíssim que et trobis tan satisfet de la feina ben feta i tinguis una llarga comunicació i ensenyament amb els infants. Com bé dius nosaltres aprenem d'ells, tots són fantàstics, és una benedicció poder tractar i ensenyar-tantes coses importants com tu bé saps fer i fins que no tractes amb ells no pots imaginar fins on arriba la seva comprensió per les coses que els envolta i en molts casos no ho exterioritzen i només ells ho comprenen en el seu interior... !!! Salut amics Josep i una forta abraçada de l'Avi Manel #YOSOYAUTISTA