Aquestes reflexions les he fetes a partir de la
lectura del llibre Les croades vistes pels àrabs d’Amin Maalouf. És sorprenent
el desconeixement que tenim d’un poble que viu tan a prop i del qual, en molts
casos, en som deutors. Per exemple, la Catalunya nova, el territori que va des
del Llobregat fins al Montsià, és el que ara és per l’empremta de la cultura
àrab.
Vivim d’esquena al sud del Mediterrani quan segurament
per la nostra història hi tenim molta més relació que amb molts altres
universos culturals que ens són imposats. Sense anar més lluny assistim a
l’arribada de molts magribins als nostres pobles i ciutats i resulta que no
sabem res de la seva cultura ni de la seva mentalitat.
Maalouf ens explica l’altre pol de la història que ens
han ensenyat. D’una forma desapassionada i equilibrada va relatant punt per
punt el primer encontre entre la cultura occidental catòlica i la seva realitat
cultural. Ens situem a principis del segon mil·lenni quan un grup de croats
arriben als territoris de l’est del mediterrani. Els musulmans se sorprenen del
fanatisme dels catòlics:
Mireu els franj! Vegeu amb quin acarnissament lluiten
per la seva religió,
mentre que nosaltres, els musulmans, no mostrem cap
afany de fer la guerra santa.
Saladí
Els relats sobre les atrocitats que cometen els croats són incomptables. Els àrabs parlen de milers de persones passades per l’espasa, dones violades, caps tallats i milers de presoners convertits en esclaus i fins i tot casos d’antropofàgia. El canibalisme dels catòlics sembla que està força documentat.
Quan per fi els croats arriben a Jerusalem expulsen de
l’església del Sant Sepulcre tots els sacerdots de ritus orientals: grecs,
georgians, armenis, coptes i siris. Fins aleshores oficiaven junts, una
tradició que tots els conqueridors havien respectat. Pot semblar una història
que ens queda lluny. No és cert. Sabem de molts catalans que van anar a les
croades, segurament i per aquesta raó ens apareix com un fantasma un tal “al
Cerdani”, el comte de Cerdanya. O Don Pelayo que apareix davant d’ells com un
titella patètic.
Maaluf, però, no estalvia arguments i evidències dels propis errors. Per
exemple ens explica que al segle XI es funda una secta anomenada dels
“assassins”. És un grup de fonamentalistes com en diríem ara que lluiten
sota els efectes del haixix, d’on els ve el nom de “haixixiun o “haixaixín”,
per deformació “assassins”. Lluiten fins a la mort ja que creuen que morir en
la guerra santa els condueix directament al paradís. No és gens estrany que
necessitin drogar-se!
Els àrabs veuen els occidentals amb curiositat i
sorpresa. Els consideren com a “bàrbars”, fanàtics i bruts. A més els desconcerta l’atreviment
d’un món endarrerit des del punt de vista científic, tècnic o de la medicina.
De fet el coneixement de la civilització grega es transmet a l’Europa
Occidental a través dels traductors àrabs.
Recull de
Tractats de Medicina d'Al-Razi, traduït per Gerard de Cremona,
segona meitat del segle 13. EXTRET DE VIQUIPÈDIA
|
La creació de l’Estat d’Israel és assumit com
l’establiment d’un estat croat. Els diferents conflictes que s’han succeït son
copsats com la continuació de les croades. El llibre acaba així: “I no podem
dubtar que la ruptura entre aquests dos móns data de les croades, sentides pels
àrabs, encara avui, com una violació”.
Totes les cultures separen i uneixen alhora. El
moviment laic i progressista podria adoptar com a pròpia la següent joia del
pensament il·lustrat àrab del segle XI. És d’un poeta cec i lliurepensador, una
de les més grans figures de la literatura àrab, Ala al Maari, mort l’any 1057.
Els habitants de la terra es divideixen en dos, els
que tenen cervell, i no religió,
i els que tenen religió, però gens de cervell.
CASTELLANO
una de sus portadas |
Las cruzadas vistas por los árabes no es una ninguna novedad literaria. Se editó hace ya
treinta años, concretamente en el año 1983. Pero aún así es un libro
tremendamente actual y seguramente siga siéndolo a través de las décadas porque
uno ya empieza a pensar que quizá los conflictos en Oriente Medio sean
inherentes al ser humano y leer este libro, una buena manera de intentar
desentrañarlos.
El
autor, Amin Maalouf, tan cristiano como musulmán y tan musulmán como cristiano
(y en 2010 Premio Príncipe de Asturias de las Letras) es un escritor
mundialmente conocido por sus novelas, como por ejemplo León, El Africano (1986) o La
roca de Tanios (1993), pero también es un ensayista ampliamente reconocido.
A este género pertenece el libro que nos ocupa.
Ya entrando en materia decir que
pocas veces un libro describe tan bien y con tanta sencillez su propio
contenido a través del título, porque lo que nos ocupará durante cerca de trescientas
páginas será la visión del mundo árabe sobre aquella época en que unos
cristianos locos enjaulados en sus armaduras atravesaron medio mundo conocido
para recuperar unas tierras que, paradójicamente, nunca habían sido suyas.
Descubriremos
que en el intento los pretendidamente civilizados (cristianos) se comportaron,
en su mayor parte, como salvajes (está probado el canibalismo después de más de
una batalla), mientras que los árabes, aun siendo más cultos e inteligentes
(habían sido los depositarios de la cultura griega y romana) eran absolutamente
incapaces de crear entre todos los reyes y reyezuelos que habitaban la zona un
mínimo frente unido que consiguiera echar al invasor cristiano.
Veremos
cómo un sultán siempre prefería matar antes al sultán vecino que a esos
extranjeros obsesionados con la cruz mientras que al contrario, a estos últimos
les costaba mucho menos organizarse y aceptar el mando de un solo rey.
La historia nos cuenta que al final de las cruzadas ganaron los árabes porque expulsaron a los cristianos (aunque Saladino fuera kurdo y al final el árabe no fuera el idioma de la victoria), pero a qué precio. La cristiandad perdió una guerra, pero ganó en arte, literatura, ciencia, agricultura, etc. Supo coger aquello del mundo árabe que le podía ser útil (casi todo), copiarlo y llevárselo a casa.
Las cruzadas vistas por los árabes es un libro
de lectura agradecida. Es ameno, didáctico y nos permitirá conocer más de cerca
una época vital para entender la actual estructura geopolítica de la zona.
Además de todo esto leeremos acerca de grandes personajes históricos y batallas
terribles. Y en el centro de todo, Jerusalén. Como mil años antes, como mil
años después.
Siempre procuro dar la referencia editorial, y espero que se entenderá que lo hago desde la admiración y con ánimo de recomendarles -no con ningún ánimo de lucro, obviamente, ni con intención de perjudicar los derechos de nadie, todo lo contrario-.
Si en algún caso se detecta en este post conflicto de copyright o de cualquier otro tipo, agradeceré que me lo hagan saber y lo suprimiría inmediatamente. Muchas gracias.
Fotos de internet. serán retiradas a petición.
Foto de Viquipèdia Tractats de Medicina
http://blog.ferrerguardia.org/
Siempre procuro dar la referencia editorial, y espero que se entenderá que lo hago desde la admiración y con ánimo de recomendarles -no con ningún ánimo de lucro, obviamente, ni con intención de perjudicar los derechos de nadie, todo lo contrario-.
Si en algún caso se detecta en este post conflicto de copyright o de cualquier otro tipo, agradeceré que me lo hagan saber y lo suprimiría inmediatamente. Muchas gracias.
Fotos de internet. serán retiradas a petición.
Foto de Viquipèdia Tractats de Medicina
http://blog.ferrerguardia.org/
12 comentaris:
Siempre está bien que alguien nos hable de la realidad huyendo de los mitos y de las leyendas.
Las cruzadas, un tema interesante y últimamente deformado y tergiversado por la "templariomania" que impera en el mundillo editorial.
El asalto a Jerusalén por los cruzados es uno de los episodios mas negros de la historia.
Un abrazo
A tener en cuenta.
Gracias.
Muy interesante, ameno y educativo el post. Dan ganas de ponerse a leer el libro, de inmediato. Sobre todo, si nos puede ayudar a entender un poco el conflicto de Oriente Medio. Porque yo por más que lo intento no consigo entender tanto horror en esa zona.
Moltes gràcies, Josep.
Una abraçada.
Creo que si la lees no te arrepentirás. Durante todas las Cruzadas, reflexiona Maalouf, los árabes se negaron a abrirse a las ideas llegadas de Occidente.
En todos los terrenos, los cruzados aprendieron de los musulmanes: la herencia de la civilización griega fue trasmitida a los europeos a través de los traductores
Casi dos meses de asedio por orden del Papa. No te cuento más, Rodericus, no porque no descubrir el final sino para que veas que sigue siendo actual.
Si, Miquel, ya se que estás muy "liado" pero haz un pequeño espacio en tu tiempo, vale la pena.
Salut.
Así, mientras para Europa Occidental la época de las Cruzadas significó el comienzo de una verdadera revolución, a la vez económica y cultural, en Oriente estas Guerras Santas van a desembocar en largos siglos de decadencia y oscurantismo: el mundo musulmán se encierra en sí mismo, se vuelve intolerante, se sitúa siempre a la defensiva; a partir de entonces, el progreso será algo ajeno, igual que la modernidad.
Montse, yo creo que vale la pena. Hace mucho tiempo que la leí y veo que se puede leer ahora y no habrá pasado de moda.
Verás que para el invasor occidental aprender la lengua del pueblo conquistado constituye una habilidad; para el árabe conquistado, aprender la lengua del occidental suponía una traición. “¿Han necesitado los musulmanes rechazar la modernidad como símbolo de Occidente, y de esa manera afianzar su propia identidad cultural y religiosa?”
Quien lo lea seguro que se hace la misma pregunta.
Lástima que se encerrasen en si mismos. Su cultura era inmensa.
Una abraçada, Montse.
Durant les Croades, el fanatisme va obcecar els dos bàndols. A part que eren unes guerres pel poder, pel domini i control d'un vast territori estratègic (o sigui, per diners). Crec que no es pot extrapolar un estudi d'aquell conflicte per aplicar-lo al conflicte d'avui, que és una mica bastant diferent (tot i que el rerefons continua sent el domini, el control, el poder, els diners).
Ja ho va dir L.M. Xirinachs:
Lluitem contra els forts mentre siguem febles, i contra nosaltres mateixos quan siguem forts.
Veritablement qui té la força, moltes vegades (gairebé sempre) l'utilitza com a força bruta.
Molt interessant, el buscaré. Jo també penso que ens assemblem molt més als àrabs que als nòrdics.
Jo penso que aquesta història es refereix més als coneixements aportats més pels àrabs que pels cristians. Com dius tu no crec que només fossin uns els que feien malifetes i els altres no. És veritat que eren unes guerres pel poder, pel domini i control d'un vast territori estratègic, per diners. Tot és així, perquè en aquesta història parlen de canibalisme i altres salvatjades increïbles i no tant dels àrabs
L’Occident va guanya coneixements i tècniques que després utilitzaria per dominar. El món àrab va aconseguir rebutjar a l'invasor, però va quedar atrapat en un pèndol, i ell va quedar en la part més obstinada Al final de tot sembla haver marcat la seva identitat des de llavors, almenys pel que fa a la seva relació amb Occident. La reflexió final de l'autor és que, més enllà del fet individual, és clar que l'Orient àrab segueix veient a Occident com l'enemic natural. I no hi ha dubte que la fallida entre aquests dos mons ve de l'època de les Croades, que encara avui els àrabs consideren una violació.
Vols creure, Xavier, que feia molta falta que algú em recordés al nostre filòsof, polític i escriptor Lluís Maria Xirinacs.
I penso en l’escrit que va deixar al seu despatx, on també recordava haver viscut 75 anys en uns Països Catalans ocupats i recriminava la "covardia" dels líders polítics catalans en matèria de nacionalisme.
I tens tota la raó quan dius això. Qui té la força, moltes vegades (gairebé sempre) l'utilitza com a força bruta. Molt actual…
Jo si que el vaig trobar interessant, Loreto. És veritat que el fanatisme va obcecar els dos bàndols. A part que eren unes guerres pel poder. Tal com molt bé diu en KRT. Però també és cert que ells eren molt més intel·ligents i amb molta més cultura.
Jo si que el vaig trobar interessant, Loreto. És veritat que el fanatisme va obcecar els dos bàndols. A part que eren unes guerres pel poder. Tal com molt bé diu en KRT. Però també és cert que ells eren molt més intel·ligents i amb molta més cultura.
No se si l'hauràs de buscar a la biblioteca, perquè és molt antic i no se si encara el venen.
Publica un comentari a l'entrada