Tot ben senzill / i ben alegre. /
Em creureu mort. / Jo no hauré mort. / Faré vacances! El color negre / que
m'estime, / se'n vindrà amb mi. Jo sol de negre". D'aquesta manera
arrancava una de les cançons més conegudes de l'artista Ovidi Montllor (Alcoi,
1942 - Barcelona, 1995), "Les meues vacances", amb el seu imbatible
esperit sorneguer i desmitificador. Potser era la seva manera d'apaivagar el dolor
de la pèrdua entre la gent que l'estimava, que era molta, no sols per la seua
vàlua com a actor, recitador i cantant, sinó també pel seu compromís social i
polític.
Però si bé les ferides per
la prematura mort de l'artista van cauteritzant-se, el que no s'ha esborrat és
el seu record, l'impacte enorme que provocà en les generacions que el van
conèixer i, en paral·lel, la fascinació entre la gent més jove que el va
coneixent. I això no implica que no es puguen fer moltes més coses per
reivindicar la seua figura i fer-la extensible als nouvinguts.
L’Ovidi va dur a terme una
ingent tasca de difusió de la poesia catalana. El seu esforç per a fer
accessible al gran públic aquest patrimoni està estretament vinculat als seu compromís
polític: fill de la classe treballadora, mai no va oblidar els seus orígens i
des del camp cultural va denunciar la injustícia i va cantar a la lluita.
https://www.youtube.com/watch?v=S-ZvbRSBCRA
Entrevista a Ovidi Montllor al programa de TVE de Catalunya "Personatges", conduït per Montserrat Roig. Any 1978
https://www.youtube.com/watch?v=S-ZvbRSBCRA
Entrevista a Ovidi Montllor al programa de TVE de Catalunya "Personatges", conduït per Montserrat Roig. Any 1978
Així mateix, des de la seua
convicció que la poesia és una arma de transformació social, va dur a terme una
ingent tasca de difusió popular d’autors com Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart,
Joan Fuster, Blai Bonet o el seu amic Vicent Andrés Estellés.
https://www.youtube.com/watch?v=jVw_fzl8utM
Quan l'Ovidi va saber que Estellés s'havia mort
https://www.youtube.com/watch?v=jVw_fzl8utM
Quan l'Ovidi va saber que Estellés s'havia mort
I avui he tornat a recordar
la primera vegada que et vaig escoltar en directe ja fa una pila d'anys a la Faràndula. Hi erets tu i el Joan Manel Serrat. Doncs jo crec que tot i ser el
"nano" tu el vas deixar petit.
Quan el 10 de març de 1995,
en el tombant de l’hivern, va endur-se’l un càncer d’esòfag, els seus discos de
l’època d’Edigsa raïen polsosos, negligits, a les lleixes de les botigues. I
els que publicà a Ariola —la colossal trilogia Bon vent i barca nova (1979),
Coral romput (1979) i 4-04-42 (1980)— i a Discophon, encara corrien pitjor
sort, per tal com eren fora de circulació. Tampoc no hi havia cap lluminària
del rock català que l’esmentés, a l’Ovidi, i una mena d’oblit tàcit,
vergonyant, compartit per molts companys de generació més aquiescents, el feia
inoïble als mitjans del país. A tot estirar, potser Pi de la Serra us el posava
cada tant al seu programa, en sentit homenatge contra els qui creien que
l’oblit l’havia, a la fi, doblegat.
l’Ovidi, si fos viu, encara avui podria entonar
que, malgrat tot, i per segons quines coses, «han passat dies i anys, / i
sempre és el mateix dia.»
Si t'arriba el matí,
penses: ja ha passat un dia.
Han passat dies i anys,
i sempre és el mateix dia.
Dia de morts i de dol,
dia que mai no es voldria.
Per això ningú no el vol,
encara que encara sia.
Temps tan llarg que hi ha qui es cansa
Temps batejat amb vermells,
de sang, de sol i d'esperança.
Saps que tens la veritat
perquè viure així és mentida.
Tens forces per a esperar,
perquè és més forta la vida.
Arribarà el matí
que el plor serà d'alegria.
Només per aquest fruit.
Jo donaria la vida.
Només per aquest fruit,
jo donaria la vida.
Cal recordar Ovidi.
Per sempre.
Us deixo, amb l'Ovidi i
Teresa.
10 comentaris:
Les paraules de l'Ovidi cada dia son més presents.
Oblidat per aquí es millor no recordar a qui va lluitar pel que creia i estimava.
Recordat per tots els que el varem admirar
No fue de mis preferidos, pero si de mis oidos.
Salut
Pues va siendo hora de que vuelva !!. Necesitamos esa ironía suya cargada de mala leche.
Un abrazo
"Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d'una cortina vella
una samarreta en feren. Vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta."
OVIDI Montllor
Ja tens raó, ja, Bruixeta. Va arribar a un punt que poca gent el recordava, inclús diria que ni tan sols el seus companys de professió. L'únic Pi de la Serra. Quina pena que per qüestions polítiques passes el que va passar. Moltes gràcies. Una abraçada.
Miquel
A Ovidi lo dejaron morir por no comulgar con ciertos sectores importantes. Casi diria que murió de pena a partir del dia que devolvió una medalla que según decia no le correspondia.
Salut
Rodericus
Gente como él ya no hay, y si hubiera alguno le pasaria lo mismo. Se moriria de pena.
Un abrazo.
Xavier
N'Ovidi va fer molta difusió popular d’autors com Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart, Joan Fuster, Blai Bonet o el seu amic Vicent Estellés. No va ser gaire reconegut per aquest fet.
Per a mi, Josep, Ovidi és un dels millors amb diferència. Com a cantant, poeta, actor... I trobo que no té el reconeixement que hauria de tenir. El seu disc sobre Papasseit és un monument.
Al contrari que Serrat, Llach, Raimon, La Trinca... quan era amb nosaltres no el vaig conèixer. Vaig començar a sentir-ne parlar de gran, però les seves lletres no caduquen
Publica un comentari a l'entrada