Avui fa 20 anys que l’Ovidi se’n va anar de vacances

Tot ben senzill / i ben alegre. / Em creureu mort. / Jo no hauré mort. / Faré vacances! El color negre / que m'estime, / se'n vindrà amb mi. Jo sol de negre". D'aquesta manera arrancava una de les cançons més conegudes de l'artista Ovidi Montllor (Alcoi, 1942 - Barcelona, 1995), "Les meues vacances", amb el seu imbatible esperit sorneguer i desmitificador. Potser era la seva manera d'apaivagar el dolor de la pèrdua entre la gent que l'estimava, que era molta, no sols per la seua vàlua com a actor, recitador i cantant, sinó també pel seu compromís social i polític.

 Però si bé les ferides per la prematura mort de l'artista van cauteritzant-se, el que no s'ha esborrat és el seu record, l'impacte enorme que provocà en les generacions que el van conèixer i, en paral·lel, la fascinació entre la gent més jove que el va coneixent. I això no implica que no es puguen fer moltes més coses per reivindicar la seua figura i fer-la extensible als nouvinguts.

 L’Ovidi va dur a terme una ingent tasca de difusió de la poesia catalana. El seu esforç per a fer accessible al gran públic aquest patrimoni està estretament vinculat als seu compromís polític: fill de la classe treballadora, mai no va oblidar els seus orígens i des del camp cultural va denunciar la injustícia i va cantar a la lluita.

 https://www.youtube.com/watch?v=S-ZvbRSBCRA
 Entrevista a Ovidi Montllor al programa de TVE de Catalunya "Personatges", conduït per Montserrat Roig. Any 1978

Així mateix, des de la seua convicció que la poesia és una arma de transformació social, va dur a terme una ingent tasca de difusió popular d’autors com Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart, Joan Fuster, Blai Bonet o el seu amic Vicent Andrés Estellés.

  https://www.youtube.com/watch?v=jVw_fzl8utM 
Quan l'Ovidi va saber que Estellés s'havia mort 

 I avui he tornat a recordar la primera vegada que et vaig escoltar en directe ja fa una pila d'anys a la Faràndula. Hi erets tu i el Joan Manel Serrat. Doncs jo crec que tot i ser el "nano" tu el vas deixar petit.

 Quan el 10 de març de 1995, en el tombant de l’hivern, va endur-se’l un càncer d’esòfag, els seus discos de l’època d’Edigsa raïen polsosos, negligits, a les lleixes de les botigues. I els que publicà a Ariola —la colossal trilogia Bon vent i barca nova (1979), Coral romput (1979) i 4-04-42 (1980)— i a Discophon, encara corrien pitjor sort, per tal com eren fora de circulació. Tampoc no hi havia cap lluminària del rock català que l’esmentés, a l’Ovidi, i una mena d’oblit tàcit, vergonyant, compartit per molts companys de generació més aquiescents, el feia inoïble als mitjans del país. A tot estirar, potser Pi de la Serra us el posava cada tant al seu programa, en sentit homenatge contra els qui creien que l’oblit l’havia, a la fi, doblegat.

 l’Ovidi, si fos viu, encara avui podria entonar que, malgrat tot, i per segons quines coses, «han passat dies i anys, / i sempre és el mateix dia.»

Ovidi Montllor

Si t'arriba el matí,
penses: ja ha passat un dia.
Han passat dies i anys,
i sempre és el mateix dia.

Dia de morts i de dol,
dia que mai no es voldria.
Per això ningú no el vol,
encara que encara sia.

Temps tan llarg que hi ha qui es cansa
Temps batejat amb vermells,
de sang, de sol i d'esperança.

Saps que tens la veritat
perquè viure així és mentida.
Tens forces per a esperar,
perquè és més forta la vida.

Arribarà el matí
que el plor serà d'alegria.
Només per aquest fruit.
Jo donaria la vida.
Només per aquest fruit,
jo donaria la vida.

Cal recordar Ovidi.

Per sempre.

Us deixo, amb l'Ovidi i Teresa.