Cercar en aquest blog

dijous, 22 de gener del 2015

un "follet" que canta / un duende que canta







Puc dir que el meu nom és Montse, que encara ara m’encanta seure sobre  l’arena i tocar-la. Escolto les cançons de taverna i la llibertat de viure la vida des del meu cor mariner.
Era petita quan el meu pare em va ensenyar el que era la mar, amb molta delicadesa m'apropava una petxina a la meva oïda, i em deia:
- Amor meu, escolta atentament.
-I Ho vaig fer.
-En aquest instant vaig comprendre que la mar era molt més del que veien els meus ulls.
M’agradava seure a l’arena i mirar allà lluny, a l'horitzó. Era l’època que veia els nàufrags de les pel·lícules que enviaven un s.o.s , en una ampolla de vidre que tiraven al mar. I jo estava allà esperant molta estona per veure si arribava alguna d'elles una mica tard. Creia que ella s'enfadaria si no ens veiem.

 Cada dia de les meves vacances, generalment al capvespre li dedicava aquesta estona, i em sentia la nena més feliç del món quan les ones no duien cap ampolla. Això volia dir que no hi havia ningú a qui hagués de salvar, que podia dormir tranquil·la.
Quan van acabar les vacances em vaig endur dues precioses petxines a casa i de tant en tant agafava una a cada mà me les acostava a les orelles i escoltava el so del mar. Eren instants meravellosos!
I així va ser com va començar el meu amor per elles.

                            
Un petó mariner.
Montse.



La seva veu sona a Mediterrani, a fado i flamenc. El jazz, sempre el jazz, corre per les seves venes. Tot en ella és autèntic, essencial. De la seva aparent fragilitat sorgeix, poderós, un crit de llibertat. En el seu rostre de nena habita el poble, tots els pobles, i en la seva mirada somiadora, reneixen Lorca, Alfonsina, Chicho i tots els poetes bojos que van canviar el món. El seu cor és d'havanera; la seva ànima, ànima gitana, i ella una dona humil i senzilla en la qual viuen tots els somnis. Aquesta és la grandesa d'aquesta catalana universal que és capaç de cantar des del més profund el lament de qualsevol poble oprimit, el dolor de qualsevol cor trencat o la sempiterna malenconia de tot el que mai va haver de deixar d'haver estat. El seu nom és Silvia. Silvia Pérez Cruz, va néixer a Palafrugell, (Girona, Catalunya), terra de vent i llum que ha enllumenat genis, i viu al cor de tots els que l'escolten. Aquesta vegada també ha estat la meva amiga Montse qui m'ha presentat la lletra duna havanera molt coneguda però que jo no coneixia tota la lletra. És, Vestida de nit.

Vestida de nit

“Pinto les notes d'una havanera
blava com l'aigua d'un mar antic.
Blanca d'escuma, dolça com l'aire,
gris de gavines, daurada d'imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m'abracen, sento com callen,
el vent s'emporta tot l'horitzó.

Si pogués fer-me escata
i amargar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol


Els vells em parlen plens de tendresa,
d'hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d'un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.

Si pogués fer-me escata
i amargar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol”

 

Després d'escoltar l'havanera, jo l'anomeno una ànima -o un "follet"- que canta.

Aquesta noia canta de ben endins encara amb el rubor de la innocència i la vergonya d'una nina, d'una al.loteta que sap que sap cantar bé i expressar la seva ànima generosa i sensual sens que li demanin explicacions d'on i per què. 
 Cal veure i escoltar la interpretació que fa aquesta noia de Palafrugell d'He mirat aquesta terra, el poema d'Espriu musicat per Raimon, per sospitar que no parlem d'una percepció de la realitat arran de terra sinó que pot ser ve de més enllà: des de les altures que miren la petitesa del nostre món o des de l'altra banda de l'espai tems. I és la innocència dels orígens en el seu El cant dels ocells. I és la melangia, o la Sauleda, o al quejio, en les seves versions de Compañerodel alma Miquel Hernandez/Enrique Morente o de pequeño vals vienès de Garcia Lorca / Leonard Cohen. 

O en les seves versions de Mercè de Mariadel Mar Bonet i Abril del 74 de Lluis Llach.O en les colpidores Corrandesd'exili de Pere Quart, amb tots els seus matisos de ràbia i melangia, d'ironia i d'enyorança...


"M'agrada la idea de fer una revolució emocional en aquest temps de desànim i tristesa que vivim"Gallo Rojo”, és aquesta:


Gallo Rojo/Gallo Negro

Cuando canta el gallo negro
Es que ya se acaba el dia
Si cantara el gallo rojo
Otro gallo cantaria

Ay! si es que yo miento
Qu'el cantar qué yo canto
Lo borre el viento
Ay! qué desencanto
Si me borrara el viento
Lo que yo canto.

Se encontraron en la arena
Los dos gallos frente a frente
El gallo negro era grande
Pero el rojo era valiente

Se miraron cara a cara
Y ataco el negro primero
El gallo rojo es valiente
Pero el negro es traicionero

Gallo negro, gallo negro
Gallo negro, te lo advierto
No se rinde un gallo rojo
Mas que cuando está ya muerto 

Aquí la tens cantant "Veinte años" al costat del seu pare


 
La seva participació en la banda sonora de la pel·lícula "Blancaneus" amb aquest punyent "quejio" va fer que molts la van descobrir.



Fins aviat!.
 
CASTELLANO

Puedo decir que mi nombre es Montse, que aún ahora me encanta sentarme sobre la arena y tocarla. Escucho las canciones de taberna y la libertad de vivir la vida desde mi corazón marinero.
Era pequeña cuando mi padre me enseñó lo que era el mar, con mucha delicadeza me acercaba una concha al oído, y me decía:
- Amor mío, escucha atentamente.
-Y Lo hice.
-En ese instante comprendí que el mar era mucho más de lo que veían mis ojos.
Me gustaba sentarme en la arena y mirar a lo lejos, en el horizonte. Era la época que veía los náufragos de las  películas que enviaban un sos, en una botella de vidrio que tiraban al mar. Y yo estaba allí esperando mucho tiempo para ver si llegaba alguna de ellas, aunque fuese un poco tarde. Creía que ella se enfadaría si no nos veiamos. Cada día de mis vacaciones, generalmente al atardecer le dedicaba este tiempo, y me sentía la niña más feliz del mundo cuando las olas no traian ninguna botella. Esto quería decir que no había nadie a quien tuviera que salvar, que podía dormir tranquila.
Cuando terminaron las vacaciones me llevé dos preciosas conchas a casa y de vez en cuando cogía una en cada mano, me las acercaba a los oídos y escuchaba el sonido del mar. Eran instantes maravillosos!
Y así fue como empezó mi amor por ellas.

Un beso marinero.
Montse.



Su voz suena a Mediterráneo, fado y flamenco. El jazz, siempre el jazz, corre por sus venas. Todo en ella es auténtico, esencial. De su aparente fragilidad surge, poderoso, un grito de libertad. En su rostro de niña habita el pueblo, todos los pueblos, y en su mirada soñadora, renacen Lorca, Alfonsina, Chicho y todos los poetas locos que cambiaron el mundo. Su corazón es de habanera; su alma, alma gitana, y ella una mujer humilde y sencilla en la que viven todos los sueños. Esta es la grandeza de esta catalana universal que es capaz de cantar desde lo más profundo el lamento de cualquier pueblo oprimido, el dolor de cualquier corazón roto o la sempiterna melancolía de todo lo que nunca debió dejar de haber sido. Su nombre es Silvia. Silvia Pérez Cruz, nació en Palafrugell, (Girona, Cataluña), tierra de viento y luz que ha alumbrado genios, y vive en el corazón de todos los que la escuchan.

Vestida de nit (Vestida de noche)
«Pinto las notas de una habanera
 azul como el agua de un mar antiguo.
Blanca de espuma, dulce como el aire,
gris de gaviotas, dorada de imágenes,
vestida de noche.
 Miro el paisaje, busco palabras,
que llenen los versos sin inquietud.
Los pinos me abrazan, siento como callan,
el viento se lleva todo el horizonte.
Si pudiera hacerme escama
y esconderme en la playa
para oír sonidos y tardes del pasado,
de aquel mundo de añoranza,
amor y calma, perfumado de luna, fuego y ron.
Si pudiera trepar a la ola más alta
y adornar de palmeras el recuerdo,
esparciendo con canela todas las calas
y con conchas hacerles cuna.
Los viejos me hablan llenos de ternura,
de horas vividas con emoción.
Jóvenes aún, fuertes y valientes,
 príncipes de red, héroes de tormenta,
amigos del buen tiempo.
 Los ojos inventan nuevas historias,
barcos que vuelven de un lugar de sol.
Llevan tonadas enamoradas.
 Mujeres y Patria, velas y flores.
Si pudiera hacerme escama
y esconderme en la playa
para oír sonidos y tardes del pasado,
de este mundo de añoranza,
amor y calma, perfumado de luna, fuego y ron.
Si pudiera trepar a la ola más alta
y adornar de palmeras el recuerdo,
esparciendo con canela todas las calas
y con conchas hacerles cuna».
 
Después de leer la habanera, yo lo llamo un alma, o un "duende" que canta.

"Me gusta la idea de hacer una revolución emocional en este tiempo de desánimo y tristeza que vivimos "Gallo Rojo/Gallo negro, es ésta:
Gallo Rojo/Gallo Negro

Cuando canta el gallo negro
Es que ya se acaba el dia
Si cantara el gallo rojo
Otro gallo cantaria

Ay! si es que yo miento
Qu'el cantar qué yo canto
Lo borre el viento
Ay! qué desencanto
Si me borrara el viento
Lo que yo canto.

Se encontraron en la arena
Los dos gallos frente a frente
El gallo negro era grande
Pero el rojo era valiente

Se miraron cara a cara
Y ataco el negro primero
El gallo rojo es valiente
Pero el negro es traicionero

Gallo negro, gallo negro
Gallo negro, te lo advierto
No se rinde un gallo rojo
Mas que cuando está ya muerto 



Hay que ver y escuchar la interpretación que hace esta joven de Palafrugell de He mirat aquesta terra, el poema de Espriu musicado por Raimon, para sospechar que no hablamos de una percepción de la realidad a ras de suelo sino que puede ser viene de más allá: desde las alturas que miran la pequeñez de nuestro mundo o desde el otro lado del espacio temes. Y es la inocencia de los orígenes en su El cant dels ocells . Y es la melancolía, o la Sauleda, o al quejío, en sus versiones de Compañero del alma Miguel Hernandez / Enrique Morente o de pequeño vals vienés de García Lorca /Leonard Cohen.


O en sus versiones de Mercé de Maria del Mar Bonet y Abril del 74 de Lluis Llach. O en las sobrecogedoras Corrandes d'exili de Pere Quart, con todos sus matices de rabia y melancolía, de ironía y de añoranza ...
Y aquí la tienes cantando "Veinte años" junto a su padre


Su participación en la banda sonora de la película "Blancanieves" hizo que muchos la descubrieron. 


Hasta pronto! 

Fotos de internet. Serán retiradas a petición

10 comentaris:

xavier pujol ha dit...

A casa tenim el CD que va dedicar al seu pare, i confirmo que és tot un luxe gaudir de la sensibilitat musical de la veu de la Sílvia Pérez Cruz.

Tot Barcelona ha dit...

Me gusta como suenan ¡
Salut.

Josep ha dit...

Felicitats, Xavier. Et deus referir al CD de Vestida de Nit. Ella sempre diu que està fet per al papa i la mama.
Només algú com Sílvia Pérez Cruz és capaç de fer un disc influït per les havaneres, el flamenc, els boleros, els fados o la bossa nova sense que el resultat grinyoli.

Josep ha dit...

De ella puedes elegir cualquier ritmo. Seguro que te gustará.

Salut.

Montse.G. ha dit...

Hola, Josep. Jo, no fa tant que la vaig descobrir. Va ser amb "Vestida de nit", i em vaig quedar admirada, i pensant, com no té més popularitat de la que ja té. Després una de les meves filles, em va enviar el tema de "Gallo rojo, gallo negro", i em vaig emocionar molt. Pot ser, aquesta lletra del "gallo rojo, gallo negro", em diu moltes més coses de les que a primera vista sembla.
Qualsevol cosa que canti, aquesta dona, la transforma en veritable art, amb la sensibilitat que impregna tots els temas que interpreta.

Moltes gràcies per aquest post, Josep.
Un petó.

Josep ha dit...

Hola, Montse
La varietat de les cançons, compostes i arranjades per ella, evidencien les moltes influències que la cantant ha incorporat en el seu pas per diverses formacions.

Bolero, flamenc, jazz, fado o havanera es combinen al disc, com ho fan el català, castellà, gallec i flamenc amb què canta.
Moltes gràcies per tot.
Un petó.

Franziska ha dit...

Tengo que aceptar que es la primera noticia que tengo sobre esta artista. Tiene una voz magnífica, es cierto y transmsite emoción.

Es una pena pero no tengo capacidad para estar al tanto de todo lo que se mueve en este país y mira, como tú has demostrado, me había perdido algo muy importante. La tendré en cuenta a partir de ahora.

Un abrazo. Franziska

Josep ha dit...

Franziska, no debes preocuparte por ello. Yo creo que nadie sabe del todo lo que a música se refiere. Yo soy uno!!
La gracia de esta mujer es que canta de todo y a quien sea, y de donde sea. Hace tiempo (y ahora no encuentro en video)la escuché cantando un poama de Rosalia de Castro (negra sombra) en gallego, que no es dificil,solo lo digo porque canta a los poetas de todas partes. Fado, flamenco,jazz, canciones francesas, havaneras (su padre ya componia)y siempre con un sentimiento muy suyo.

Muchas gracias.
Un abrazo.

KRT ha dit...

Vaig voler fer un comentari a aquest post i se'm devia perdre per algun forat negre del ciberespai. Estic molt d'acord que la Sílvia és una gran artista, que canta de tot i tot ho fa bé. M'agrada molt en tot el que toca. Gràcies per la selecció de cançons que has posat, totes molt bones. Especialment pel "Gallo rojo", que m'ha fet evocar records agradables de quan era jove.

Josep ha dit...

M'encanta la seva elegant i sensible veu! Tota la seva interpretació m'entusiasma. M'encanta com interpreta l'ARA MATEIX i corrandes L'EXILI. El meu Pare ho broda i Alfonsina i el mar sense paraules ....
Coincidim plenament en la cançó GALLO ROJO, pels mateixos motius

Probablement, la veu més dotada i personal de l'actual panorama (encara que aquestes valoracions sempre siguin discutibles). Aconsegueix transmetre tots els matisos de l'alegria, inclosos els més tristos.
Moltes gràcies, KRT.

Trampa de foc (IV) de Núria Martí Constans (Massa taüts i tan pocs anys)!

  Trampa de foc (IV) de Núria Martí Constans (Massa taüts i tan pocs anys)! 7 07+00:00 JUNY 07+00:00 2016 1 COMENTARI foto d’internet El dis...