diumenge, 29 de juny de 2014


En el meu bloc no poso massa poesia. És clar que una vegada més confesso que no en ser gaire, o gens, a pesar de què m'agrada molt.

I mira que tenim importants mostres de poesia social. Pensem immediatament a la gran poesia social de la postguerra espanyola, amb veus personalíssimes i amb alguns èxits notables (encara que també és cert, com va recordar cert crític, que no són el mateix les bones intencions que la bona poesia). Però abans d'arribar a aquestes veus (Celaya, Blas de Otero, Ángela Figuera, José Hierro o algun altre de les generacions posteriors) tenim, en llengua castellana, dos excelsos exemples: Rafael Alberti i Miguel Hernández. D'aquest últim vull parlar. No glossaré la seva significació. Em limitaré a portar un poema, "Andaluces de Jaén", que resulta exemplar per diversos motius. El va il·lustrar amb la versió musical de Paco Ibáñez, en una actuació al Palau de la Música de Barcelona fa uns anys que va resultar, com a mínim, molt emocionant.

Només persisteix una pregunta, segurament sense importància. Per quin motiu va eliminar el gran Paco Ibáñez els versos més radicals del poema de Miguel Hernández? Per què eliminar tota referència al terratinent que " os sepultó en la pobreza", "os pisoteó la frente" i "os redujo la cabeza" Va ser per una qüestió estilística o hi va haver algun altre motiu?

Sigui pel que sigui, gaudiu d'un poema i d'unes idees extraordinàries, d'una ràbia necessària, i d'una veu tan personal com la de Paco Ibáñez. És edificant aturar també en els crits que ens van precedir.




Andaluces de Jaén


Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.

Levántate, olivo cano,
dijeron al pie del viento.
Y el olivo alzó una mano
poderosa de cimiento.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién
amamantó los olivos?

Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor.

No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.

Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.

¡Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos!

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
pregunta mi alma: ¿de quién,
de quién son estos olivos?

Jaén, levántate brava
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.

Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad
la libertad de tus lomas.


 Andaluces de Jaén
Paco Ibañez


dijous, 26 de juny de 2014

Ana María Matute.


En memoria de Ana María Matute.
la propia ausencia

clic para ampliar


extraido de "El libro de los libros"
Editorial Lumen
Barcelona, 1998
ISBN: 9788426445568

será retirado a petición.

dimarts, 24 de juny de 2014

NO US DEIXEIU ENGANYAR...


Els fets es varen produir en aquest lleig i tronat edifici que té la policia nacional a la Gran via de Sabadell, un edifici encara més deteriorat pel temps que aquesta fotogradia retocada pel fotoshop, i que té tota l'estètica Ceaucescu dels temps de Franco, de fet, el personal que hi ha dins encara és en blanc i negre, com a molt estàn col·lorejats com els primers films animats.

Ho expliquen tot els de Vilaweb:

"Divendres passat, un noi de setze anys, Anthony C., i la seva mare van anar a la comissaria de la policia espanyola a Sabadell per a fer la renovació del passaport. El menor ha de viatjar sol a Estats Units aquest estiu i necessita tenir el document en vigor. Tot anava correctament fins que va fer la seva signatura habitual. El policia que l'atenia li va dir que no podia posar aquella signatura perquè 'contenia una senyera' i, segons l'agent, no es podien posar símbols polítics al passaport. El noi es va queixar i va explicar que aquella era la seva signatura habitual, que la tenia impresa al DNI [podeu veure la imatge a la fotografia] i que allò no era cap senyera. 

Però l'agent no va acceptar els precs del noi ni de la seva mare. "Ja es veu que un noi que es diu Anthony C. Sanchez és català de sóc arrel i d'Esquerra Republicana des que anava a pàrvuls."

La mare del noi, després d'insistir repetidament i explicar totes les raons per no canviar la signatura amb què signava tots els contractes i que figurava al seu document d'identitat espanyola, va demanar l'assistència d'un superior per demanar explicacions. El superior --un altre agent de la policia espanyola-- es va mostrar arrogant i tan sols es va limitar a dir a la mare i al noi si no havien entès bé les indicacions de l'altre agent. I va marxar.

L'agent que els atenia els va dir que si no accedien a canviar la signatura hauria de demanar autorització a Madrid per a poder imprimir aquella signatura i això tardaria uns quants dies. Mare i fill van tornar a casa sense haver pogut renovar el document i encara avui esperen una resposta que no arriba. La preocupació dels dos és gran perquè han de pagar el bitllet d'avió i no poden arriscar-se a què no pugui viatjar i perdre els diners.

Per a denunciar els fets, el noi ha escrit una carta, que us adjuntem a continuació:

«Sóc l'Anthony C. i tinc 16 anys. Us contaré el que em va passar fa uns dies a les dependències de la policia espanyola de Sabadell.

Era divendres 20 de juny, vam anar a primera hora del matí (la meva mare i jo) a renovar el meu passaport. Tot anava perfectament fins que vaig fer la meva signatura, en aquell moment el funcionari se la va mirar i ens va dir que no es podien fer símbols, que el que jo havia fet era la senyera (sempre segons ell) i que això no es podia fer. Nosaltres li vam dir i tornar a repetir que les línies integrades a la meva signatura no eren la senyera sinó que eren part de la meva signatura personal, i ell va respondre que em faria el passaport en l'instant que treiés les línies, que segons ell eren la senyera.


Jo lògicament em vaig negar a fer-ho perquè aquella era la meva signatura, amb la que ho signo tot (fins i tot les feines que vaig). A més, la signatura no me la van refusar al fer-me el DNI, així que si me la canviava ara no coincidiríen i això em podria portar algun problema en un futur (però inclús si aquests no fossin els problemes no me la canviaria perquè és la meva signatura i crec que tinc dret de fer-la i que no vinguin a dir-me com l’he de fer).

La meva mare li va demanar de parlar amb el seu superior. Quan aquest va arribar (clarament un policia espanyol) es va dirigir a la meva mare amb certa arrogància dient que si havia entès el que li havia dit el funcionari, repetint-ho uns quants cops, la meva mare va mostrar el seu desacord davant d'aquesta decisió ja que estaven interpretant políticament la meva signatura.

Però el superior li va tornar a dir de forma arrogant si havia entès al funcionari, la meva mare va contestar que sí, i va tornar a expressar el seu desacord. Però aquell senyor li va fer poc cas. Després d'això el superior se'n va anar.

Després de dir contínuament que d'aquí poc menys de dues setmanes havia d'anar als Estats Units, i que no em canviaria la signatura perquè no li veia sentit a tot plegat, el funcionari va continuar negant-s’hi. La meva mare li va demanar el seu nom, cosa que es va negar a donar, així que li va demanar el número d’identificació, cosa que també va negar —amb cert nerviosisme— i és aleshores quan ens va dir el seu nom.

Després de donar els números del document d’identitat espanyol de ma mare i meu, i el llibre de família... vam haver de tornar a casa sense que haver renovat el passaport.

Personalment, no entenc perquè he de canviar la meva signatura, jo signo així, perquè m'han de dir que he de modificar la meva signatura quan ells interpreten que hi ha un símbol on jo només he fet una signatura amb tots els elements essencials! Així que hauré d'esperar a que el funcionari rebi resposta de Madrid per si puc fer o no la meva pròpia signatura... Fins aquí hem arribat...

Moltes gràcies per la vostra atenció.»" 


Ja ho deia Groucho: Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota. Però no es deixienganyar. És realment un idiota. No sé si Groucho es referia a aquest trist i anodí funcionari que des de la seva ignorància se l'agafa amb paper de fumar i en no entendre res de res, actúa com actúa. És aixo: un idiota, un pobre idiota ignorant.

Extret del bloc: http://blocfpr.blogspot.com.es/2014/06/no-us-deixeiu-enganyar.html   [Francesc Puigcarbó]

dilluns, 23 de juny de 2014

per Sant Joan


BONA REVETLLA A TOTHOM!

A gaudir!! Que qui no lliga per Sant Joan no lliga en tot l'Any
!!
 Petons!!
SERRAT
Un vespre quan l'estiu obria els ulls
per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt un pam de sorra
s'alçava una foguera per Sant Joan.

Llavors un tros de fusta era un tresor
i amb una taula vella ja érem rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit
de Sant Joan.

Érem quatre trinxeraires.
No en sabíem gaire
de les llàgrimes que fan que volti el món.
Anàvem entrant a la vida.
Mai una mentida,
no ens calia i res no ens robava el son...

Aquelles nits de Sant Joan...

Els anys m'han allunyat del meu carrer
i s'han perdut aquells companys de jocs.
El bo i el que fa nosa
com si qualsevol cosa.
Sembla que tot s'hagués cremat al foc
de Sant Joan.

I ara, aquesta vesprada
una altra vegada
veig els 'nanos' collint llenya per carrer.
Corren.
Com jo abans corria.
Els crido i em miren
com si fos un cuc estrany i passatger.

Aquesta nit de Sant Joan...

Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d'on pugui, com ahir,
com si no n'hi hagués d'altra
jo he sigut com vosaltres:
no vull sentir-me vell aquesta nit.

Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan.


SISA
La nit de Sant Joan, és nit d’alegria
Estrellat de Flors, l’estiu ens arriba
De mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mort, l’hiverm es retira.
Si arribes l’amor, mai mes moriría.

Les flames del foc la nit tornen día,
Si arribes l’amor, que dolç que sería.
La nit de Sant Joan, és una frontissa.
La porta de l’any, tan grinyoladissa.
Comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el día més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem al sol amb grans fogates.
Llevem - nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de verbena ocells i astres.
I augmenten les virtuts d’herbes i agües.

Com la terra que gira ai voltant dei sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.(Bis)

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria
Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
De mans d’un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l’enganyifa
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adorno els infants i faig que somiin
Enamoro als grans i faig que s’odiin.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances
Petons i vanjances, ensenyo encanteris
A les jovenetes els porta perfums
Dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
Il veureu les banyes, el barret i els guants. (Bis)

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l’ungla d’un dit.
No és home ni dona, ni ángel n infant.
Per passar l’estona potser un comediant
És jove i no ho es, geniut i inmoral.
Astut i qué més?
Sóc inmortal

Si mireu les flames del foc... (4 vegades)

dimecres, 18 de juny de 2014

La Patum



La Patum es la fiesta que se celebra durante la semana de Corpus en la ciudad de Berga, Cataluña [no dejeis de mirarlo] y que se ha convertido en un documento histórico y una festividad popular de mucha importancia.
Su origen se sitúa en el siglo XIV, documentada desde el año 1454 aunque a lo largo del tiempo ha ido evolucionando.
En ella se reúnen aspectos sacramentales, históricos y de cultura popular, mediante la representación de personajes simbólicos, la música y el fuego. Consiste en un drama mímico dividido en varios actos, que representan las porfiadas luchas de los cristianos contra los moros, del arcángel San Miguel que, ayudado por ángeles,lucha contra Lucifer y sus diablos, las burlas contra Abul-Afer o Bullafer, caudillo árabe que invadió este país. En cambio el acto del águila expresa la satisfacción de Berga por haber acabado con el dominio feudal y pasar a depender directa y exclusivamente del Rey.

 El origen de la Patum hay que buscarlo en los antiguos  entreactos, año 1316,  (Pieza teatral de caracter menor escrita en lenguaje coloquial i muchas veces  dialectal. Era una manera de diversión musical que se interpretava  en los entreactos de una ópera o de una pieza teatral) que desfilaban en las procesiones del Corpus Christi y que estaban destinados a educar, moralizar y aleccionar al pueblo para que profundice en el conocimiento de las Sagradas Escrituras. Con el paso del tiempo, sin embargo, estos entreactos fueron tomando entidad propia y se fueron popularizando, más por su vertiente lúdica que por su carácter aleccionador. Poco a poco, fueron perdiendo su sentido original y, de estas representaciones, quedaron sólo las partes más festivas. La juerga del cortejo procesional fue subiendo de tono, sobre todo antes de la salida de la Procesión y también una vez finalizada ésta. Esto acabó dando paso a unas muestras festivas que acabaron conformando la Bulla o bullicio del Santísimo Sacramento, nombre antiguo de la fiesta que fue sustituido, a finales del siglo XIX, por el de La Patum. Este fenómeno, que tuvo lugar en varias poblaciones y ciudades de Cataluña, se fue extinguiendo como consecuencia de las prohibiciones promulgadas por los poderes civil, eclesiástico y real, de manera que pocas manifestaciones sobrevivieron al Concilio de Trento (1563), y hasta todo los entreactos fueron tocados de muerte por las restrictivas disposiciones del siglo XVIII.
De entre todas las antiguas bullicio del Santísimo Sacramento que tenían lugar en Cataluña, únicamente la ciudad de Berga ha sido capaz de mantenerla y conservarla a través de los siglos. Es La Patum.
Que quiere decir “Patum”? Patum viene del sonido producido por un gran tambor, que al ser golpeado suena a pa-tummmm
La Patum de Berga fue declarada patrimonio mundial en el año 2005.

Que es La Patum?

- un tesoro etnológico...

- undocumento histórico...

- una expresión artística...

- un valor sociológico...

- la esencia del teatro...

-En  Berga, los años no se cuentan de Enero a Diciembre, sino de Patum en Patum...

-La Patum no se mira, se vive...

     ... es La Patum!


La Patum es quizas uno de los pocas tradiciones europeas que no han podido ser prohibidas a lo largo de los años. Y se mantiene, la protegemos y la mantenemos
 Asi como en Catalunya hemos tenido la desgracia que totas las dictaduras españolas nos han prohibido siempre nuestra cultura y nuestra lengua , la Patum se ha mantenido.

 Esta imagen que ganó el concurso de carteles de la Patum de 2002, se convirtió en el logo oficial de la fiesta en 2008. Dos años más tarde, en 2010, una escultura de grandes dimensiones con la forma del logo se encuentra en el entrada de Berga, convirtiéndose en el monumento de La Patum.
http://monumentdelapatum.wordpress.com/2012/03/06/106/#respond [Fue posible gracias a la participación desinteresada de 4086 personas. Alguna de ellas lo hicieron de manera anónima. En la foto de la construción podeis ver como fondo el nombre de ellas]
 Estos videos que os dejo solo están hablados en Catalán, y no se pueden descargar porque están protegidos.




Hay algunos que están en castellano y catalán, como este que os conducirá hasta el museo[clic en la parte inferior de la página]. Yo os dejo sus enlace: http://museu.lapatum.cat/es/node/585.


 En este video podeis ver uno de los muchos bailes que hay en esta tradición. Es: l’Làliga” en catalán “ “El Aguila” en castellano A mi modo de ver su música es sencillamente majestuosa , señorial...


Ahora escuchad La Patum, por favor. que es la más pura expresión de los mitos y rituales de fuego antiguos.
 http://www.miuet.com/patum/videos.htm Todos los videos de La patum
La fotografía más antigua que se conoce de La Patum


fotos y información de Wikimedia Commons. Serán retiradas a petición





dilluns, 16 de juny de 2014

Ahora ya sabemos lo que les fastidia!!


No hay cosa más sana que cada uno pueda  expresarse como crea conveniente.
Me podeis decir que habeis leido a gente radial que quiere que solo se hable en catalán, incluso que se hable en la intimidad (esto también lo he leido yo), al revés también y mucho.
Pero como este no creo. Es una joya!! No tiene desperdicio. Si se inventase alguna especie de premio no dudo de que este ganaria sin discusión. Queda claro, pues, que a los niños catalanes no hace falta españolizarlos. Lo que estaria bien por parte del señor Wert es que en su ministerio ponga un departamento dedicado a los del casco conquistador.
Que peso me has sacado de encima COLONOS C'S, ahora ya se que es lo que te fastidia. 
  1. No hay ningún niño catalán que no sepa hablar español. Lo que nos fastidia es que también sepan hablar catalán.
    Retweeted by Marcel Padrós #SiSi

divendres, 13 de juny de 2014

Bosque - Lo meu idioma



Tomàs Bosque (1948)
Lo meu idioma

Lluït i blanc és lo meu idioma,
fet de música i combats,
en centúries passades de paraules.
De lluny mos ve la veu a gola
i anomenem les plantes i animals
en encertades lletres heretades.
Escriure, no escrivim encara prou:
mos van furtar les plomes fa vuit segles.

Diuen los que no ho saben tot,
i els que en saben ben poc,
que esta llengua és basta.
Oh! Per favor, savis de cagalló,
opineu si voleu, arremangueu-vos
i descobrirem les vostres misàries.

—Vols dir, amic cantautor,
que el vostre chapurreau de l'Aragó
és clara llengua, és català del bo?
—Així mateix, respectable senyor,
veniu només al Guadalop,
i els camperols d'allí,
sens cap esforç,
vos donaran una lliçó.

(1978, revisat 2009). De Melodia provençal. Poesia, música i prosa. Associació Cultural del Matarranya, Institut del Baix Cinca i Centre d’Estudis Ribagorçans, membres d’Iniciativa Cultural de la Franja, 2010. Aquest poema va ser  publicat abans a Memòria de la set (1993), Joglars de frontera (1997) iRoda la mola (2009).





Tomàs Bosque Peñarroya, nascut a la Codonyera (Matarranya, Baix Aragó), és un poeta, prosista i cantautor en castellà i català: aquest idioma que avui alguns, perquè no sigui dit que és «català del bo», pretenen que es digui Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental, o LAPAO. El seu llibreMelodia provençal és molt interessant: el recomano.




Crec que és un poema adient per a aquesta setmana en què reivindiquem l’Escola Catalana.







http://www.racalacarta.com/audio/audios_elmon/140613_Muriel_Casals.mp3Descarrega-te'lCasals respon al Papa que la unió de Catalunya i Espanya és “forçosa”13/06/2014

140613_Muriel_Casals
La presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, replica al papa Francesc que la unió de Catalunya amb Espanya va ser “forçosa per unitat militar”. Avui, el pontífex defensa en una entrevista a La Vanguardia que “la secessió d’una nació sense un antecedent d’unitat forçosa s’ha d’agafar amb pinces”. D’altra banda, Casals assegura que el mastegot del Consell d’Estat a la Llei Wert “dóna força” a Som Escola perquè la manifestació de demà sigui “massiva” i fa una crida a desacatar la LOMCE: “S’ha d’obeir el que diu la llei d’aquí”.
Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, també ha dit que:
- [Respon al papa] “És el nostre cas, [el d'unitat forçosa]. Justament, estem celebrant els 300 anys d’aquesta unitat forçosa per derrota militar. Té raó, s’han de mirar un a un.”
- “Sí, [el mastegot del Consell d'Estat a la Llei Wert] és una victòria i és una derrota a l’altre costat.”
- “Això dóna força a totes aquestes entitats que ens manifestem per consolidar el model català que funciona, no a les intervencions foranes que volen fer malbé aquest model.”
- “És inconcebible el que fa Wert amb l’educació. Però no li surt bé.”
- “Esperem que [la manifestació] sigui molt massiva. Però no preveiem una manifestació grossíssima com les que comencem a estar acostumats en aquest país.”
- “El que volem demostrar és que la societat catalana està al costat dels professionals de l’ensenyament, que passen per moments difícils, que estan fent sacrificis.”
- “Aquests professionals necessiten saber que tenen tota la societat al costat.”
- “El que demanem és que s’apliqui la llei aprovada per amplíssima majoria al Parlament de Catalunya, hi ha un consens molt gran i aquesta és la llei que s’ha de complir. Si aquesta llei entra en contradicció amb unes normes que venen de les institucions espanyoles, s’ha d’obeir el que diu la llei d’aquí.”
- “El que em molesta és que el Sr. Wert digui als pedagogs en quina proporció s’han d’utilitzar les dues llengües.”
- “És responsabilitat dels directors de cada centre veure en quina proporció s’ha de reforçar el castellà.”
Jaume Sastre, activista, també ha dit que:
- “Ahir va ser un dia molt dur. Avui estic una mica millor, però bé. Continuo tenint mal de cap. Resistint.”
- “Fins quan? Veurem si el president Bauzá fa cap moviment.”
- “Avui tinc una reunió amb l’equip mèdic que em segueix.”
- “A partir dels 45 dies hi ha risc de conseqüències irreversibles.”
- “No, [ningú del Govern balear s'ha posat en contacte amb mi].”
- “No em puc queixar. Hi ha hagut molt de suport, cobertura mediàtica a les Illes i aquests dies també cobertura internacional.”
- “Jo no vull humiliar el president de la meva terra. Però Bauzá fa el mateix que Rajoy: no escolta. Tenen un dèficit de cultura democràtica. Entenen que dialogar és un acte de debilitat. Quan per mi aquesta manca de diàleg és un acte de feblesa. No tenen arguments. Un acte de manca de democràcia.”

dimarts, 10 de juny de 2014

el uso de la información

Vivimos en un mundo  con una cantidad tremenda de información que, simplemente, no puedo asimilarla como  es debido. Esto hace que me limite a los titulares, y si mucho me interesa la noticia la leo entera, pero sin la seguridad de que realmente sea cierta. Como por ejemplo que  "Leonor, hija del  Príncipe Don Felipe recibirá la dotación asignada hasta ahora a su padre 102.464 euros al año". 
Que puede ser un bulo, no lo se! Ojalá lo sea, porque ver en la siguiente página que hay muchos niños en este país que pasan hambre, sería mucho más que inmoral.
[Bien, no voy por este tema, hasta que no sea una noticia cierta] sino por otro que al verlo en Tv me ha sorprendido, no el problema porque ya era de lógica, sino quien  protesta. Los ecologistas con un titular muy llamativo.
Por supuesto, con un simple titular no hay manera. Por eso, cuando una idea se impone, nos sorprende descubrir que quizá no es exactamente como parecía.

Cuando se empezaron a instalar parques eólicos, todo parecía genial, y los que conocíamos los temas de generadores, - prácticamente los mismos que existen- nos dio una gran alegría. Una energía limpia y no contaminante, que permitía disminuir la dependencia de otras fuentes más problemáticas. Enseguida, sin embargo, salieron algunos problemas. Los aerogeneradores eran feos y nadie los quería cerca de su casa. Pasaba igual que  cualquier cosa que sea buena para todos. Recuerdo que en Barcelona se hacían manifestaciones cada viernes porque los vecinos no querían un Centro de prevención e intervención en drogodependencias en su barrio.

Pero otro factor generó cierta inquietud. El gran número de aves que morían al chocar contra las aspas de aquellos molinos.
Donde pensábamos que había una fuente de energía limpia,  también apareció lo que pensábamos que ocurriría: “un peligro para la fauna de la zona”. Y veíamos a menudo imágenes de pájaros muertos al pie de los molinos de viento y de datos impactantes: cada año mueren en Estados Unidos cerca de un cuarto de millón de pájaros por culpa de las turbinas eólicas! [si el traductor no me engaña]
En todo el mundo son unos cuantos millones de pájaros. Este es el motivo de la protesta.
Entonces que hacemos? Sistemas anti-pájaros? Prohibimos los parques eólicos?


En esto  veo que mi problema es que estas cifras tan grandes me hacen perder la perspectiva. Tantos pájaros muertos por turbinas me parece una barbaridad, pero quiero comparar con otras causas de muerte de pájaros. No las naturales sino las causadas por los humanos.  Y decido buscar en sitios donde se ha contrastado la noticia varias veces.

Por ejemplo, por impactos con los parabrisas de los coches mueren cada año unos sesenta millones de pájaros. Por choques contra los cables eléctricos mueren entre cinco y cincuenta millones (aquí depende de las fuentes). Los gatos domésticos liquidan cientos de millones de aves (aunque esto  creo que es una causa "natural"). Y finalmente, el gran peligro son los edificios y particularmente las ventanas. Nunca se me hubiese ocurrido  lo de las ventanas.  Esto mata entre cien y novecientos millones de aves anuales en Estados Unidos.


En comparación, los parques eólicos representan una simple anécdota.
Por supuesto, esto no quiere decir que yo pase de todo.  Si hay algún sistema para evitar que los pájaros no  mueran por impactos con las aspas de los generadores, pues vale la pena ponerlos. Quizás algunas soluciones sean relativamente sencillas.


Esto me enseña que es buena cosa tratar de evitar que un titular llamativo nos condicione la manera de pensar. Un hecho que, por otra parte, ocurre en todos los ámbitos de la vida.
Si decimos que todas las cosas tienen dos caras, en el caso de las fuentes de energía, siempre hay que hacer un balance entre beneficios e inconvenientes. También hay  que compararlo con los balances de otros sistemas. Y siempre hay que recordar que la perfección no existe. Si queremos energía siempre tendremos que pagar un precio por ella.

Un día me mandaron por  correo electrónico un dicho que decía:"No existe eso de una comida gratis". De alguna manera deberás de  pagarla.
imagenes de internet. serán retiradas a petición