De
qui és el carrer?
El
secretari general del PSOE ha interpel·lat al president del Govern,
Mariano Rajoy, a la sessió de control d'aquest dimecres: "Només
li falta recuperar aquella frase franquista de 'la calle es mia'.
Aquesta frase va ser pronunciada el 1976 pel llavors vicepresident i
ministre de Governació, Manuel Fraga Iribarne. [El secretari general
del PSOE és massa jove i apunta a pipiolo, no és gran cosa més que
una agradable i fotogènic somriure i darrere hi ha el buit absolut i
encefalograma pla, i sinó al temps].
Quan Fraga va pronunciar aquesta frase, Franco ja havia mort i el cap de l'Estat era el rei Joan Carles. El president del seu Govern, Carlos Arias Navarro, i el seu vicepresident i ministre de Governació, Manuel Fraga Iribarne, qui en una etapa anterior havia estat ministre d'Informació i Turisme, aleshores, sí, sota el jou del General Franco. Fraga, qui mai va simpatitzar amb les posicions sindicals ni esquerranes, va prohibir tot tipus de manifestació, i va encunyar la frase "la calle es mia", davant les queixes per la repressió policial. Segons creia i deia Fraga, els carrers no pertanyien al poble, sinó a ell, com a ministre de Governació que representava l'Estat.
La frase potser l'havia d'haver atribuït Sánchez a mossèn Fernandez Diaz que gràcies a la llei mordassa, serà seu el carrer, el nostre ordinador, el mòbil i el que faci falta, podrà espiar-nos impunement, aturar-nos i trencar-nos la careta si li abelleix, tot això en nom de la llei l'ordre, Déu i la seva democràcia.
De qui és el carrer?, dels ciutadans?, no ho tinc tan clar, diria que ara en comptes de Fraga, el carrer és del Sr. Fernández Diaz. Per cert que al març de 1976, quan Fraga va dir això de què el carrer era seu, es van produir els lamentables successos de Vitòria en què la Policia Armada va matar a trets a cinc obrers en sortir de l'Església de Sant Francesc d'Assís i va ferir a més de 100 persones, o els de Montejurra, amb dos morts i diversos ferits tirotejats per militants de l'extrema dreta internacional, davant la passivitat de l'amo del carrer, que era, va ser i ho va seguir sent fins a la seva mort, franquista i feixista, i criminal de guerra per afegit, i fins i tot criminal de pau. Res!, coses de la 'modèlica' transició espanyola.
Lluís Llach: Campanades a Morts (Directe a Gasteiz, 3 de Març de 2006) from jordi castalla on Vimeo.
Quan Fraga va pronunciar aquesta frase, Franco ja havia mort i el cap de l'Estat era el rei Joan Carles. El president del seu Govern, Carlos Arias Navarro, i el seu vicepresident i ministre de Governació, Manuel Fraga Iribarne, qui en una etapa anterior havia estat ministre d'Informació i Turisme, aleshores, sí, sota el jou del General Franco. Fraga, qui mai va simpatitzar amb les posicions sindicals ni esquerranes, va prohibir tot tipus de manifestació, i va encunyar la frase "la calle es mia", davant les queixes per la repressió policial. Segons creia i deia Fraga, els carrers no pertanyien al poble, sinó a ell, com a ministre de Governació que representava l'Estat.
La frase potser l'havia d'haver atribuït Sánchez a mossèn Fernandez Diaz que gràcies a la llei mordassa, serà seu el carrer, el nostre ordinador, el mòbil i el que faci falta, podrà espiar-nos impunement, aturar-nos i trencar-nos la careta si li abelleix, tot això en nom de la llei l'ordre, Déu i la seva democràcia.
De qui és el carrer?, dels ciutadans?, no ho tinc tan clar, diria que ara en comptes de Fraga, el carrer és del Sr. Fernández Diaz. Per cert que al març de 1976, quan Fraga va dir això de què el carrer era seu, es van produir els lamentables successos de Vitòria en què la Policia Armada va matar a trets a cinc obrers en sortir de l'Església de Sant Francesc d'Assís i va ferir a més de 100 persones, o els de Montejurra, amb dos morts i diversos ferits tirotejats per militants de l'extrema dreta internacional, davant la passivitat de l'amo del carrer, que era, va ser i ho va seguir sent fins a la seva mort, franquista i feixista, i criminal de guerra per afegit, i fins i tot criminal de pau. Res!, coses de la 'modèlica' transició espanyola.
Lluís Llach: Campanades a Morts (Directe a Gasteiz, 3 de Març de 2006) from jordi castalla on Vimeo.
Campanades
a Morts és un disc
publicat per Lluís
Llach el 1977La
cançó que té una durada de vint minuts i que dóna nom al disc, i
recorda la massacre que va succeir el 3 de març de 1976.
Castellano
De
quien es la calle
El
secretario general del PSOE ha interpelado al presidente del
Gobierno, Mariano Rajoy, en la sesión de control de este miércoles:
"Sólo le falta recuperar aquella frase franquista de 'la calle
es mía'. Esta frase fue pronunciada en 1976 por el entonces
vicepresidente y ministro de Gobernación, Manuel Fraga Iribarne. (El
secretario general del PSOE es demasiado joven y apunta a pipiolo, no
es gran cosa más que una agradable y fotogénico sonrisa y detrás
está el vacío absoluto y encefalograma plano, y sino al
tiempo).
Cuando Fraga pronunció esta frase, Franco ya había muerto y el jefe del Estado era el rey Juan Carlos. El presidente de su Gobierno, Carlos Arias Navarro, y su vicepresidente y ministro de Gobernación, Manuel Fraga Iribarne, quien en una etapa anterior había sido ministro de Información y Turismo, entonces, sí, bajo el yugo del General Franco. Fraga, quien nunca simpatizó con las posiciones sindicales ni izquierdistas, prohibió todo tipo de manifestación, y acuñó la frase "la calle es mía", ante las quejas por la represión policial. Según creía y decía Fraga, las calles no pertenecían al pueblo, sino a él, como ministro de Gobernación que representaba el Estado.
La frase quizá debía haber atribuido Sánchez al “cura” Fernandez Diaz que gracias a la ley mordaza, será sede la calle, nuestro ordenador, el móvil y lo que haga falta, podrá espiarnos impunemente, parar y rompernos la cara si le apetece, todo ello en nombre de la ley y el orden, Dios y su democracia.
De quién es la calle ?, los ciudadanos ?, no lo tengo tan claro, diría que ahora en lugar de Fraga, la calle es del Sr. Fernández Diaz. Por cierto que en marzo de 1976, cuando Fraga dijo eso de que la calle era suya, se produjeron los lamentables sucesos de Vitoria en el que la Policía Armada mató a tiros a cinco obreros al salir de la Iglesia de San Francisco de Asís e hirió a más de 100 personas, o los de Montejurra, con dos muertos y varios heridos tiroteados por militantes de la extrema derecha internacional, ante la pasividad del dueño de la calle, que era, fue y lo seguió siendo hasta su muerte, franquista y fascista, y criminal de guerra por añadido, e incluso criminal de paz. Nada!, cosas de la 'modélica' transición española.
Cuando Fraga pronunció esta frase, Franco ya había muerto y el jefe del Estado era el rey Juan Carlos. El presidente de su Gobierno, Carlos Arias Navarro, y su vicepresidente y ministro de Gobernación, Manuel Fraga Iribarne, quien en una etapa anterior había sido ministro de Información y Turismo, entonces, sí, bajo el yugo del General Franco. Fraga, quien nunca simpatizó con las posiciones sindicales ni izquierdistas, prohibió todo tipo de manifestación, y acuñó la frase "la calle es mía", ante las quejas por la represión policial. Según creía y decía Fraga, las calles no pertenecían al pueblo, sino a él, como ministro de Gobernación que representaba el Estado.
La frase quizá debía haber atribuido Sánchez al “cura” Fernandez Diaz que gracias a la ley mordaza, será sede la calle, nuestro ordenador, el móvil y lo que haga falta, podrá espiarnos impunemente, parar y rompernos la cara si le apetece, todo ello en nombre de la ley y el orden, Dios y su democracia.
De quién es la calle ?, los ciudadanos ?, no lo tengo tan claro, diría que ahora en lugar de Fraga, la calle es del Sr. Fernández Diaz. Por cierto que en marzo de 1976, cuando Fraga dijo eso de que la calle era suya, se produjeron los lamentables sucesos de Vitoria en el que la Policía Armada mató a tiros a cinco obreros al salir de la Iglesia de San Francisco de Asís e hirió a más de 100 personas, o los de Montejurra, con dos muertos y varios heridos tiroteados por militantes de la extrema derecha internacional, ante la pasividad del dueño de la calle, que era, fue y lo seguió siendo hasta su muerte, franquista y fascista, y criminal de guerra por añadido, e incluso criminal de paz. Nada!, cosas de la 'modélica' transición española.
“Y
no solo la calle. También la ley y la justicia eran de él y de los
que fueron y son como él, simples ostentadores y detentadores del
poder.
Otro que se escapa impune, [Fraga Iribarne] pese a que desde Argentina se está intentando que sea juzgado. Igual que el slogan acuñado en la época en que Fraga era ministro de Información y Turismo bajo el franquismo: Spain is different.”
Otro que se escapa impune, [Fraga Iribarne] pese a que desde Argentina se está intentando que sea juzgado. Igual que el slogan acuñado en la época en que Fraga era ministro de Información y Turismo bajo el franquismo: Spain is different.”
[En castellano solo he encontrado la mitad, pero creo que ya es suficiente si desde el principio teneis la amabilidad de escucharla y leerla]
Texto en catalán del "bloc d'en Francesc Puigcarbó" Moltes gràcies!
fotos de internet. serán retiradas a petición
8 comentaris:
Mala memòria per en Fraga, per en Franco i pel personatge que es veu entre tots dos a la primera fotografia: en Samaranch.
Una frase per a la memòria, que no la va dir ell, sinó el poble que es va fer amo del carrer:
Samaranch fot el camp!!
I se'n va anar ben lluny: a a Rússia a fer d'embaixador.
Encara queda molta gent que es creu, i diu, que "la calle es mía", però també l'Educació, la Recerca, l'Habitatge, l'Energia, el Treball, la Sanitat, el Benestar, el rescat dels bancs, el de la Plataforma Castor... Es resumeix en "el poder és meu, el negoci és meu!" i la resta "Que se jodan!". Josep, marxem, que se'ns escapa l'últim tren. Bones festes a tu i als teus lectors!
Ens obliguen a viure en un país que camina enrere com els crancs... On l'oposició està més centrada en sortir bé a la foto i dir la frase del dia que en exercir del que li toca i on el partit al poder se'n miralla en els fets, poc gloriosos, dels seus avantpassats. Quina pena!
Te felicito, te creces en cada post. Llach con la letra y su magnífica interpretación, nos remueve todo el dolor y nos pone en la piel, Consigue conmover hasta el infinito. Y los crímenes continúan. Si el pueblo no toma conciencia y hacemos cambiar el rumbo, esto tiene toda la pinta de "dicta-dura"
De acuerdo contigo en que Sánchez no da la talla, ni ante Rajoy ni ante nadie. Al tiempo!!
Una abraçada.
Xavier, pot ser que no hagi sabut explicar-ho bé. Les paraules de "La Calle es mia" són de Fraga Iribarne, per això en Llach va treure Campanades a Morts. Aquests dies passats el Pere sanchez del PSOE li va treure en cara que el seu ministre de l'Interior ho semblava per la llei que ha tret de la policia. La foto on surt en Samaranch no té res a veure. Això no tu asseguro però no si aquest home que canviava tan de camisa fins a entrada de la Democràcia.
Ell deia que havia estat demòcrata de tota la vida, i el Ajuntament de Barcelona per donar-li no-se-quina-medalla. A Rússia no se quan hi va anar, però si, va ser-hi.
KRT. Doncs pensant en això de "la calle es mia" tens raó que és de tothom menys nostra. Molt bona, de debò. Mai sabrà en Fraga que aquesta frase l'ha hagut de compartir.
I també Bones festes a tu i als teus lectors!
Quanta raó tens, Bruixeta. Només cal veure que en Rajoy cada dos per tres quant parla del Rubalcaba diu que el troba a faltar!!
Una abraçada.
Montse, muchas gracias pero no me felicites. Felicitemonos todos si llega el dia que nadie vote por esta gente y no los vemos más. Entonces quizás sea el momento para que la policia se quede en su casa y que solo salga cuando tenga que defender al pueblo. A los ricos ya los ha defendido muchos años seguidos...demasiados años seguidos.
El Llach si, te hace poner los bellos de punta, y su música, en general es buenísima.
Una abraçada molt gran.
Publica un comentari a l'entrada