Nascut el 1920 a Barcelona, Antoni Badia i Margarit es va formar a la Blanquerna, i malgrat la persecució lingüística de la dictadura de Primo de Ribera, sempre va lloar que les circumstàncies l'haguessin permès “poder fer la primària i el batxillerat durant la República”, explicava a aquest diari. Però “la guerra ho va espatllar tot”, continuava, i ell mateix va ser mobilitzat i ferit al front de l'Ebre. Posteriorment va estudiar filologia romànica a la Universitat de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans.
El 1943 es va llicenciar en filologia romànica, ja que en aquell temps no hi havia estudis de filologia catalana. A partir del 1948, va ser catedràtic de gramàtica històrica castellana a la UB, sota el guiatge de Dámaso Alonso, i quan les circumstàncies ho van permetre, el 1977, va ser catedràtic de gramàtica històrica catalana. Filòleg de llengües romàniques de prestigi internacional, va ser professor visitant en universitats com ara Munic, Heidelberg, Georgetown, Wisconsin i la Sorbona.
La seva aportació a la modernització de la filologia catalana situa el seu nom al costat del pare del català modern, Pompeu Fabra. En paral·lel a la seva tasca a la universitat, es va implicar en la defensa del català, motiu pel qual el 1966 va estar empresonat una setmana.
Ensenyar
la llengua catalana en aquells anys [franquisme] era molt difícil.
La llengua a la universitat hi entrava per retxilleres. El doctor
Badia cada quinze dies feia un seminari en què els alumnes
explicàvem un tema determinat de català. Més tard, quan ell
explicava gramàtica històrica catalana, l'explicava en castellà,
però aviat va reservar el darrer quart per explicar-la en català.
Això convé que se sàpiga, perquè realment hi ha hagut un procés
molt lent de recuperació de la nostra llengua. El català era
totalment prohibit.
Alguns
dels articles publicats per Antoni M. Badia i Margarit han estat
digitalitzats per l'Institut d'Estudis Catalans i es poden consultar
en aquesta
pàgina.
CASTELLANO
A partir de 1948, fue catedrático de gramática histórica castellana en la UB, de la mano de Dámaso Alonso, y cuando las circunstancias lo permitieron, en 1977, fue catedrático de gramática histórica catalana.
Esto
conviene que se sepa, porque realmente ha habido un proceso muy lento
de recuperación de nuestra lengua. El catalán era totalmente
prohibido.
Filólogo
de lenguas románicas de prestigio internacional, fue profesor
visitante en universidades como Munich, Heidelberg, Georgetown,
Wisconsin y la Sorbona.
Su aportación a la modernización de la filología catalana sitúa su nombre junto al padre del catalán moderno, Pompeu Fabra. En paralelo a su labor en la universidad, se implicó en la defensa del catalán, por lo que en 1966 estuvo encarcelado una semana.
Badia
i Margarit
fue rector de la UB entre 1978 y 1986, periodo de democratización de
la universidad, y un gran defensor de la renovación pedagógica en
las escuelas.Su aportación a la modernización de la filología catalana sitúa su nombre junto al padre del catalán moderno, Pompeu Fabra. En paralelo a su labor en la universidad, se implicó en la defensa del catalán, por lo que en 1966 estuvo encarcelado una semana.
Barcelonés,
nacido el 30 de mayo de 1920, en los últimos años residió en
Igualada (Barcelona),
Premio de Honor de las Letras Catalanas en 2003 y doctor honoris causa por diversas universidades como la Sorbona.
Premio de Honor de las Letras Catalanas en 2003 y doctor honoris causa por diversas universidades como la Sorbona.
FOTOS DE INTERNET. SERÁN RETIRADAS A PETICIÓN
5 comentaris:
las personas que se dedican a la cultura con mayúsculas no deberían de desaparecer nunca ¡¡¡
Quina sort hem tingut a Catalunya d'atresorar personatges tan il·lustres com el que descrius.
Ens resta el consol que va tenir una llarga vida. I Fructífera.
Vaig tenir el paler d'asistir a conferencies seves a la UCB.
Gran personalitat i millor persona.
Nadie debería morir, pero al menos ya que no hay más remedio, pidamos tener larga vida como este gran hombre de las letras, que ha aportado tanto a la cultura catalana...Por pedir...
Descanse en paz, Antoni M. Badia i Margarit.
Una abraçada, Josep.
Va ser el meu professor durant dos anys, en dos cursos inoblidables sobre la pervivència del substrat romà en la toponímia, i em va permetre de contribuir a l'anàlisi de les 'Regles d'esquivar vocables' que ell va publicar en una edició crítica magistral. La seva trajectòria científica i cívica és immensa, i la seva aportació a la filologia romànica, i en especial la catalana, és extensa, sòlida i admirable. Em vaig assabentar de la seva mort quan jo estava de viatge a l'estranger. Gràcies, Josep, per dedicar-li aquest record.
Publica un comentari a l'entrada