Tal dia com avui de 1940, Lluís Companys i Jover President de la Generalitat de Catalunya, va ser afusellat, a dos quarts de set de la matinada, a Barcelona, al Fossat de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc.
Lluís Companys i Jover és l'únic President elegit democràticament a Europa condemnat a mort. Un consell de guerra sense les més mínimes garanties de defensa, il·legal, en dictà la sentència.
Setanta-quatre anys després, l'Estat espanyol encara es nega a anul·lar aquell judici.
Josep Carner li dedicà aquest poema com a homenatge.
Fi de Lluís Companys
Era el moment de les tenebres
quan llum no veieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d'amargues menes de morir.
Els grans traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
–Véns i et perdem –deien en veure'l
la mar i l'aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
Va de la mort al negre avenc.
Amb posat d'ira "¡Viva España!"
escopí un noi escardalenc.
Del pobre clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era en la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes
de l'eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
Heus ací la mort, President.
"La mort m'espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sí.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m'heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir."
Tot peresós, el sol d'octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: –Foc!
que, eixit d'un rengle, donaria
l'oficial, rígid i groc.
I en encetar-se'n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: –Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d'ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d'ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.
Josep Carner
Era el moment de les tenebres
quan llum no veieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d'amargues menes de morir.
Els grans traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
–Véns i et perdem –deien en veure'l
la mar i l'aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
Va de la mort al negre avenc.
Amb posat d'ira "¡Viva España!"
escopí un noi escardalenc.
Del pobre clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era en la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes
de l'eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
Heus ací la mort, President.
"La mort m'espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sí.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m'heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir."
Tot peresós, el sol d'octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: –Foc!
que, eixit d'un rengle, donaria
l'oficial, rígid i groc.
I en encetar-se'n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: –Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d'ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d'ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.
Josep Carner
CASTELLANO
Lluís Companys i Jover, es el único Presidente elegido democraticamente en Europa condenado a muerte. Un consejo de guerra sin las más mínimas garantias de defensa, ilegal al dictar la sentencia.
11 comentaris:
Xavier, hauràs de perdonar-me però el teu comentari, igual que el post s'ha desconfigurat i ha desaparegut. No és la primera vegada que em passa i no se el motiu. Després surt un avís de Blogger dient que puc fer una reclamació als seus serveis, però no em dóna cap adreça
Sigui com sigui agraeixo un comentari.
Vull creure que penses com jo, hi dius que tant amb aquesta gent del PP i PSOE mai ho aconseguirem. Jo tampoc ho crec, però que sàpiguen que són Assassins de raons, de vides, i
que mai no tingueu repòs en cap dels seus dies.
Una abraçada.
Excel·lent post, Josep, i magnífic poema de Josep Carner. En aquest enllaç al blog de Josep Bargalló també hi surt, juntament amb tres altres poemes dedicats a Lluís Companys: de Ventura Gassol, de Pablo Neruda i de Joan Brossa:
http://josepbargallo.wordpress.com/2013/10/14/no-digueu-que-ell-es-mort-quatre-planys-per-al-president-companys-gassol-carner-neruda-i-brossa/
Amb tu i Xavier.
Salut
Josep, ha me n'he adonat que desapareixia el teu post original.
Tot el relacionat amb l'assassinat de Companys fa mal encara.
Malauradament encara hi ha qui no demana perdó per aquesta injustícia, i desprès s'estranyen que no vulguem compartir estat amb ells.
Fins que no demanin perdó no podran avançar ( ells, que sempre quedaran ancorats en el passat)Nosaltres poder perdonarem, clar que si, però no oblidarem.
Gràcies, Josep, por este post en homenaje a Lluís Companys, aún duele el alma ante semejantes crímenes de la dictadura.
Precioso el poema, aunque algunas palabras se me escapan.
Una abraçada.
KRT, les paraules de Miguel Angel Rodríguez, dient aquesta barbaritat: "... a Mas li falta un afusellament" són de jutjat de guàrdia
Això és més que donar arguments per fotre el camp.
Van assassinar el President Companys i ara "metafòricament" hi tornen. Votarem el 9N, votarem unes plebiscitàries amb llista conjunta. El que faci falta i marxarem. Quina sort veure arguments tan definitius com els de Miguel Angel Rodríguez! En bona part quants favors ens fan!
Moltes gràcies.
Miquel, seguramente si estas cosas se hubiesen hecho bien desde un principio, no estariamos hablando de aniversarios para volver a decir que aun es la hora de reconocer nada de lo sucedido.
Salut.
Gràcies, Xavier!!
Núria, desenganyem-nos, no ho faran mai!
Una abraçada.
Hola, Montse. No sufras porque se te escapen algunas palabras en catalán. Estoy seguro que al poeta no entendia muchas cosas de otros poetas, aunque entre ellos escribieran en catalán
Moltes gràcies.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada