Cercar en aquest blog

divendres, 18 de juliol del 2014

La fecha que nunca existió-

Aquella fecha, fatídica para todos los habitantes de la granja de entonces, nunca existió. Los que crecimos a la sombra de la bota de lo que aconteció en una fecha inexistente hemos estado equivocados. Quien más o quien menos percibió en su carne la onerosa presión de la canícula, extensa, ardiente, destructora. Muchos de modo directo, en pocos días, en tres largos años, en cuarenta más de secuelas sin fin. Pero todo aquello debió ser imaginado. Una mala, si bien larga, noche. Una pesadilla más que un sueño. Una deconstrucción total, más que una épica. ¿La sangre y el fuego? Anécdota. Pero eso sí, un antes y un después que no estoy seguro que se haya cerrado. Siempre se vive en un estado de transición. Es el estado natural de la naturaleza. ¿Cómo no iba a serlo de las sociedades? Cantidad ingente de testimonios escuché en mi infancia, más en mi juventud, muchos más en las últimas décadas. ¿Serían relatos imaginados? Pero a los que nos gusta pasearnos por la invención, es decir no inventar las cosas sino hacer como si no hubieran existido (ésa sí que es una verdadera invención) aún nos hieren las imágenes de lo que algunos se empeñan en decir que aconteció. Que no, que no pasó nada. Tranquilas, almas cándidas de la granja. Tranquilas, nuevas generaciones, que todo es susceptible de volver a inventarse. Nada de hacer caso a los viejos, que quedan pocos. Menos de los libros, que son un aburrimiento. Total, las mismas instituciones de aquella fecha inexistente y nuevas formas de ignorancia y entretenimiento se han adaptado a las circunstancias del presente. Objetivo: salvar, como siempre el negocio y la bicoca.  ¿Hubo alguna vez una historia anterior de la granja?  ¿Qué me cuentan, si apenas la hemos conocido?  El después hizo tal tabla rasa que la puerta a los errores sigue abierta. ¿O será solo la de lo imaginario?  (Resuena todavía el unamuniano venceréis pero no convenceréis...¿será porque sigue en vigor?)

Extraido del Post  
En caso de no estar permitido por el autor será retirado inmediatamente. Muchas gracias.

13 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Unamuno utiliza una terminología que no es aceptada en la facultad de Filosofía, quizá porque se le crea más escritor que filósofo. Yo, en contra, creo mas en su faceta de filósofo, o sea, de pensador, para poder entender un poco, solo un poco de su pensamiento.
La frase que le define es "el estado permanente de congoja". ese estado que le hace un imponderable el estar triste y sufriente por todo aquello que sucede a su alrededor.
La congoja es una palabra que ya no se utiliza, ha quedado relegada, pero así como otros hablan de la desesperanza (nihilismo), el estado permanente de congoja me es mas familiar.
Unamuno es uno de los grandes olvidados, no para mi, por cierto.
Gracias por traerlo este 18 de julio a colación
Salut

Fackel ha dit...

Gracias por hacerte eco. Ningún problema. Las palabras son como el viento: pertenecen a todos.

Un abrazo. Salud siempre.

KRT ha dit...

Si fins la Trinca se'n recordava...

"Tres días hay en el año
que relucen más que el sol:
Jueves Santo, Corpus Christi
i el divuit de juliol!"

La pega és que tornen... Ja ho deia Raimon:

"Quan creus que ja s'acaba,
torna a començar,
i torna el temps
dels monstres que no són morts,
i el silenci
fa niu en la vida,
fa niu en les coses..."

Ara hi ha franquistes que citen Miguel Hernández i, això sí, tots van de demòcrates per la vida, i donen lliçons de democràcia, i refreguen constitucions que no van voler votar en el seu dia. Parlen, però "pels fets els coneixerem".

Gràcies, Josep, i la Antorcha de Kraus. Molt adient.

Relatus ha dit...

I tant! No interessa recordar-ho, ni condemnar-ho, al cap hi ha la fi els d'avui dia no són tant diferents.

Josep ha dit...

Miquel, entonces siendo de esta manera, --que recuerdo haberlo leído en alguna ocasión--, tiene que ser muy difícil entenderlo, no?

Muchas gracias por la explicación. Ah! y las vacaciones para cuando??!!
Salut.

Josep ha dit...

Fackel, te lo agradezco mucho. Me gusta tu estilo, de verdad, no solo esta vez sino todas.
Un fuerte abrazo.

Josep ha dit...

Està clar, KRT, el que no ho recordava era jo. Sí que és veritat el que dius, He posat un parell de vegades el vídeo, i és molt divertit. Aquests de Canet eren força valents. També he escoltat la del "Manolo Fraga Iribarne" quan el van fer pujar a l'escenari!!
Està clar, KRT, el que no ho recordava era jo. Sí que és veritat el que dius, He posat un parell de vegades el vídeo, i és molt divertit. Aquests de Canet eren força valents. També he escoltat la del "Manolo Fraga Iribarne" quan el van fer pujar a l'escenari!!

A "La Antorcha de Kraus" el segueixo molt, i gairebé mai li contesto. Hi hauria de fer-ho més sovint. És molt bo!!

Moltes gràcies!!

Josep ha dit...


Per cert, KRT, Espero que aquest cop no calgui afegir la segona estrofa que diu "i tu i jo, impotents front a la nit, haurem d'obrir".
Bon vespre!!

Josep ha dit...

Diferents, Loreto?, però si són els fills i néts d'aquells mateixos senyors. És com una espècie d'herència!...

És com la peli “La historia interminable”

xavier pujol ha dit...

Els malànimes dels franquistes celebraven més el dia que van començar la guerra que el dia que es va acabar.
Encara que després Unamuno se'n va desdir, mai no he entès perquè al principi de la guerra va donar suport als feixistes.

Núria Martínez (Bruixeta) ha dit...

passen els anys, canvien els partits que ens governen, però res més, la resta segueix igual. Que més dona si son els uns o els altres ( només hi ha dos i sembla que siguin un )tot segueix igual. No evolucionem...
Dius que es com la Historia Interminable? a mi en recorda més "al día de la marmota"
Una abraçada

Josep ha dit...

Xavier.
Suposo que van donar suport als feixistes per diners, i la Iglésia per tradició. Ja saps que sempre en estat al costat de les dictadures. I ara hi tornen!

Josep ha dit...

Tens tota la raó, Bruixeta" Es "al dia de la marmota" I ara no és que s'assemblin, és directament un tot sol. No se pas com ho farem...
Una abraçada.

Trampa de foc (I) de Núria Martí Constans

     Els primers anys del segle XX van ser anys d’avenços, creixement i revolució.   En aquell món dinàmic, les dones hi van tenir un paper ...