Les
persones que em coneixen saben molt bé el que m'ha costat de llegir aquest
llibre, i mireu que és molt senzill, en canvi se'm feia un món. Sigui el que
sigui estic molt content d'haver-ho aconseguit. A totes elles, moltes gràcies.
La novel·la és molt senzilla. Si busqueu molta acció, no la trobareu, però les
descripcions són molt riques i bones, tant dels personatges com tot el que
envolta, el poble i les rodalia. Té tot plegat l'aspecte de “Pa negre”. En
aquesta novel·la sembla que estem vivint una alguna cosa, un aire, com el que actualment està
passant amb la llengua catalana, amb fa l’impressió que fos avui mateix amb un
Govern no dictatorial però que sembla que vulgui adoctrinar, que de fet a
vegades ho diuen dels nens catalans.
Aquí, a la novel·la, l’adoctrinament és per part dels seguidors del règim guanyador a tota la població. Per una banda hi ha la família rica del poble que està organitzant les noces de la pubilla. En Maties, que és l’ hereu i cap de família, serà aviat el nou alcalde i no vol escatimar en res per organitzar un gran casori. Per un altre costat hi ha les persones que pateixen perquè són els perdedors de la guerra, i tot hi sent innocents estan en el punt de mira dels que han guanyat, a més a més la gent se les veuen i desitgen per no passar gana com passava en aquells tems tan fotuts, i que alguns van qualificar de conquesta, amb tot de convidats a repartir-se les runes del desastre.
I en el
bàndol republicà està el senyor Bover, el mestre nacional, la Maredeueta (és la trementinaire)
que és molt espavilada, molt viva i la Pepa Cadiraire, i també les nenes de
l’asil molt adoctrinades per les senyores de la "Sección Femenina
de la Falange Española" (Unes nenes a les que sempre recordaré com
les que van passar les mateixes calamitats que unes cosines meves en un lloc
molt sinistre que es deia "El Pinar" al peu del
Tibidabo, a prop del tramvia Blau)
Els presos que estan reconstruint el pont del riu…i altres personatges que poc a poc es fan estimar.
Sense deixar-me allò tan famós de "Los niños con los niños y las niñas con las niñas. Como Dios manda, verdad señor...?"
En general, és una novel·la que agraeixo haver-la llegit.
Els presos que estan reconstruint el pont del riu…i altres personatges que poc a poc es fan estimar.
Sense deixar-me allò tan famós de "Los niños con los niños y las niñas con las niñas. Como Dios manda, verdad señor...?"
En general, és una novel·la que agraeixo haver-la llegit.
“El dolent del feixisme són les idees, no la gent”
Autor Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933)
fotografia de Getyty Images / Columna Edicions.
trobada a internet.. serà retirada a petició.
trobada a internet.. serà retirada a petició.
13 comentaris:
M'alegra molt que ho hagis aconseguit. I també que ens facis partícips. No coneixia aquesta novel·la, i això que ja fa 4 anys que es va publicar; però seguiré el teu consell i la llegiré. A cada poble, a la postguerra, hi va haver les seves cosetes: els pobles eren un model en petit del que passava al país.
També de Balsareny, ja fa 30 anys, un senyor que es deia Marc Mas va escriure un llibre, de títol justament 'Postguerra', on explicava de forma novel·lada com van anar les coses per aquí. Va generar polèmica, és clar, perquè parlava de gent que encara vivia, o que tenien descendents, a qui no van agradar gens algunes coses que s'hi deien; fins al punt que encara avui d'aquest llibre no se'n parla gaire. És com una mica tabú (tot i que a la Biblioteca n'hi ha un exemplar disponible). En Mas va ser molt valent, de publicar la seva visió de la història local, sabent que aixecaria butllofes. Però com bé dius, el mal estava en el sistema més que en les persones concretes, que totes tenim llums i ombres. Gràcies, Josep.
M'alegra molt que ho hagis aconseguit. I també que ens facis partícips. No coneixia aquesta novel·la, i això que ja fa 4 anys que es va publicar; però seguiré el teu consell i la llegiré. A cada poble, a la postguerra, hi va haver les seves cosetes: els pobles eren un model en petit del que passava al país.
També de Balsareny, ja fa 30 anys, un senyor que es deia Marc Mas va escriure un llibre, de títol justament 'Postguerra', on explicava de forma novel·lada com van anar les coses per aquí. Va generar polèmica, és clar, perquè parlava de gent que encara vivia, o que tenien descendents, a qui no van agradar gens algunes coses que s'hi deien; fins al punt que encara avui d'aquest llibre no se'n parla gaire. És com una mica tabú (tot i que a la Biblioteca n'hi ha un exemplar disponible). En Mas va ser molt valent, de publicar la seva visió de la història local, sabent que aixecaria butllofes. Però com bé dius, el mal estava en el sistema més que en les persones concretes, que totes tenim llums i ombres. Gràcies, Josep.
Gracies per el comentari. El tindré em compte.
Salut
Moltes gràcies, Ramon. En quan el llegeixis ja veuràs que és molt senzill i pot passà a qualsevol lloc, o millor dit, segur que passava fins i tot al més petit poblet d'Espanya. Als barris de les ciutats també, però suposo que és diferent. Allà hi havia molt control per part dels que van guanyar, encara que estava ple de delators. A tot arreu és parlava en veu baixa, o no es parlava. Quants anys hem perdut.
Gràcies a tu,Ramon.
Miquel, ya puedes suponer que el comentario es del autor. Lo digo porque ha quedado una línea (que yo no he puesto) y queda separado. Si, creo que no se equivoca, el facismo en cuanto a idea no es buena, lo malo es que no desaparece. ya quisiera yo que hubiese incluso una mejor que la que tenemos ahora.
Salut.
le tingut un parell de vegades a les mans i sempre una cosa u altre m'ha frenat a llegir-lo. Crec que a la tercera serà la oportunitat de llegir-lo.
Hi ha llibres que mereix la pena acabar-los i crec que aquest és un d'ells.
Una abraçada!
Hola Bruixeta.
Tu agafes la novel·la cap al tard, còmodament a la fresca, i abans de sopar ja vas per la meitat. L'endemà si ho tornes a fer ja el tens llegit. No et vull descobrir res. És molt senzill, el títol de la novel·la com la resta del llibre es presta aleshores a diferents interpretacions: la primera és la més evident, estem parlant dels convidats al famós casament (ja veus la foto de la portada). La segona és el convit que el poder li fa al Narcís, una convidada que el personatge accepta de manera clara. (ho diu a la primera pàgina) La tercera és la que es refereix als convidats com a tots els vencedors que es conviden a un poble, a una societat, a un món i hi entren i el canvien i l’anul·len sense cap contemplació. “Hostes vingueren que de casa ens tragueren”. Aquesta tercera la dic jo, i també la diràs tu...
Per mi és molt agradable de llegir, ja ho veuràs.
Que passis unes bones vacances!!
Una abraçada.
Una buena reseña, echaré un vistazo por ahí, a ver si lo localizo antes de vacaciones.
En el se menciona a uno de los colectivos olvidados de perdedores de la guerra : los batallones de trabajos forzados. Creo que se merecen su sitio en nuestra historia, y algún homenaje.
Los puentes son el símbolo de la paz, son los primeras edificaciones que saltan por los aires en una guerra.
Saludos.
Doncs me l'apunto. No fa gaire que m'he llegit Pa Negre i, pel que expliques, segurament m'agradarà.
No he llegit la novel·la, però tenia un amic, que ja és mort, que va estar castigat a un batalló de treballs forçats, pel sol fet d'haver estat un soldat de la República. Les condicions eren d'esclavatge.
Alguna cosa semblant li va passar al pare d'un amic meu fent carreteres des de Madrid en direcció cap a Galícia. I el que no sabem encara, Xavier.
Una abraçada
Rodericus, de esta novela -que está muy bien- tampoco esperes algo que no sepas. Estos hechos ocurrieron aquí, pero segurisimo que también ocurrieron en cualquier lugar donde hubiera un pueblo pequeño y republicano y un facha.
Buscala en la biblioteca. Es una buena opción.
Un abrazo.
Loreto, ja que veig que has llegit, Pa Negre, doncs fes-te la idea que "Els convidats" és com si fos la segona part.
Desitjo que t'agradi.
Publica un comentari a l'entrada