 |
| El Perdó - Obra de 1898 de Pieter (o Pierre) Braecke - Dipòsit del museu d'art modern. Representa una mare abraçada a un fill que demana perdó. |
Ja dic per endavant que segurament no
sabré fer-me entendre, i a dir la veritat m’agradaria força.
A arran del que ha passat amb el senyor Jordi Pujol i molt més enrere amb el rei Joan Carles, jo em faig aquesta pregunta.
Fins on arriba el valor reial el fet de perdonar si és que no hi ha una petició de perdó, és a dir, un veritable penediment en qui és perdonat?
Si ens sembla que només es pot perdonar allà on hi ha penediment, és a dir on l'ofensor sol·licita el perdó de l'ofès, estaríem molt a prop d’una posició que, a primera vista, es contempla com a raonable: el que ofèn ha rentat les seves culpes i es faria mereixedor del nostre perdó. No obstant això, aquí sorgiria el problema consistent en què ja res s'està perdonant a l'hora de perdonar pel fet que la falta va quedar reparada precisament amb el penediment.
En contrast, si sempre estiguéssim disposats a perdonar sense que ens fos implorat el perdó, és a dir sense penediment previ ni petició de qui és perdonat, crec que tota acció es tornaria perdonable per endavant i, per tant, el perdó no tindria sentit, ja que no implicaria cap esforç extraordinari en qui és perdonat.
Aquest és el problema, i això és el que passa; per exemple:
"Jo faig una gran malifeta, i al cap del temps sense que ningú em digui res, ni em demanin res, ni que ja ningú ho recordi surto per una porta, demano perdó al meu poble, entro per l'altre porta, i em quedo la mar de feliç. Ja he quedat bé. Ja he quedat lliure de culpes".
Així, i en conclusió, la condició estructurant del perdó expressaria una doble aporia: la d'un perdó buit, d'una banda, i la d'un perdó enclaustrat, de l'altra. Finalment el perdó, com ens dirà Derrida, descansaria en la dimensió del "potser" abans que a la del "és": potser existeixi, però no sabem sobre l'origen del seu ésser. I, d'aquesta manera, la gràcia del perdó radica que ens imposa sempre una cruïlla: la de no saber si perdonem el merament perdonable o si perdonem l'impossible de ser perdonable, l'imperdonable.
Perdoneu-me vosaltres, de debò, per les faltes, pels pocs o nuls coneixements, per les contínues repeticions, en general per a tot. Pot ser que parlant sigui més fàcil.
Moltes gràcies
.
foto From Wikimedia Commons serà retirada a petició
20 comentaris:
Estoy muy cabreado.
Que devuelva el dinero
que no le dejen entrar mas en política
que le quiten las prebendas
que le quiten las pagas
que le supriman el alquiler de su oficina en Paseo de Gracia
que le supriman los guardaespaldas, los chofers, las secretarias y el coche oficial
Y que se largue con su familia a Andorra....
Salut
Jo t'he entès perfectament. No es pot demanar perdó només per què és el políticament correcte, si es demana que sigui de cort.
Perdonar a vegades es fàcil (o deuria de sempre) però d'altres no es que sigui difícil, no, es impossible. Qui es va creure que el rei estava realment penedit? ningú i el mateix passa amb en Pujol.
A mi m'ha demanat perdó la persona que més mal m'ha fet en aquesta vida, però ho deia de veritat, ell no volia provocar l'accident i tot que no oblido, si vaig poder perdonar, per que era un perdó sincer no de pantomima com els d'aquesta gentussa.
Perdonam tu a mi, pel rotllo :)
Una abraçada
No intento fer demagògia: que deixin de retallar! Que de diners n'hi ha molts. Mal repartits!!
No és qüestió de perdonar, que és un assumpte moral, intern, dels ofesos. Amb perdó o no, el que és delicte s'ha de tractar com a tal, ni menys ni més: que l'infractor pagui el que hagi de pagar i que faci front a les responsabilitats jurídiques que corresponguin. Igual que tothom: que "en todas partes cuecen habas" (excepte algunes, que sembla que tenen butlla especial).
El que en el cas Pujol ha decebut a molta gent (i n'ha alegrat a molta altra) no és el fet en si, sinó el que té d'engany ètic, per part d'algú que semblava estar per damunt d'aquestes febleses i ara sabem que no. Però Pujol NO és Catalunya: ni ho era abans, encara que en els temps de l'oasi alguns ens ho volguessin vendre així, ni ho és ara, que tothom es veu amb cor de fer llenya de l'arbre caigut.
El procés sobiranista es fa TAMBÉ per eradicar això. Que la nova Catalunya-Estat tingui els mecanismes per evitar que això passi, o per detectar-ho i impedir-ho ràpidament si mai torna a passar. No la volem per eternitzar en el poder els espavilats. La volem culta, rica, lliure... i blindada contra trilers. Gràcies, Josep.
Hi ha perdons com a dies. Hi ha perdons que se sol·liciten de fets irreparables. La del nen que s'ha menjat la xocolata que guardava la seva mare. Però altres vegades no passa això, es poden reparar: tornant diners, denunciant corrupteles, informant d'activitats delictives, establint mecanismes perquè no es repeteixi ... En aquests casos si es demana únicament el perdó, em sembla que és de "boquilla".
Una abraçada Josep
Te has explicat amb prou claretat.
Penso que lo de Pujol es imperdonable. Mes que res, perque el seu comportament ha anat en contra de tot el que ell predicaba cuan era el Molt Honorable President de la Generalitat.
No hi ha perdó possible. Pot ser que s´en surti pagan una sanció a la Agencia Tributaria, però el mal que ha fet a la imatge de Catalaunyano es pot esborrar. Tenim a las tertulias de Madrid en plena ebullició en contra de cualsevol cosa relacionada amb Catalunya.
Per no parlar de la confiança traïda que una bona part dels catalans habia possat amb la seva figura.
Salutacions
Crec que de tota la qüestió el que és més fàcil és perdonar, vull dir que les persones de bon cor així ho fem. Però perdonar no vol dir que el que hagi fet la malifeta hagi de sortir com si res. Legalment, fins i tot moralment, tot té una condemna, i hauria de ser igual per a tots i si a més hi ha penediment, doncs és una forma de "garantia" afegida que no tornarà a repetir-se, parlant d'un mateix subjecte i fins i tot com a exemple per a uns altres .
En aquest país no és vàlid allò de "qui la fa la paga", no per a tots malauradament, potser per això el que demana perdó és poc creïble.
Aferradetes, Josep!! :)
Bruixeta, perdonem tu per al meu, de rotllo. Si, ja veig que estem d'acord en quan el que significa el perdó, que precisament és el cas que tristament expliques. Això sí que és demanar perdó i perdonar, tal com jo ho veig.
Però clar, ara, igual que quan el cas del Rei són maneres de demanar que foten riure, i a sobre no té ningú que li pugui contestar. I precisament tant un com l'altre ho demanen així jo no accepto el joc.
El primer que vull que torni- hi ha continuació la resta- és el títol de Molt Honorable, que és de Catalunya, no d'ell. I després com diu en KRT, el que és delicte s'ha de tractar com a tal, ni menys ni més: que l'infractor pagui el que hagi de pagar i que faci front a les responsabilitats jurídiques que corresponguin.
Però repeteixo, demanar perdó és un altra cosa.
Moltes gràcies.
Un petó.
Clar que hi ha diners, no hi ha cap dubte, el que passa, Xavier, que fins que no pugem desfent-se de tota aquesta gent no farem ni un pam de net.
Una abraçada.
Exactament, KRT, no és qüestió de demanar perdó i perdonar, però és la por que a mi em fa. Que sigui tan fàcil sortir del mal que ha fet a través d'això.
Jo et dono tota la raó, que pagui el que hagi de pagar i que faci front a les responsabilitats jurídiques que corresponguin. Igual que tothom. I jo afegiria que nosaltres, els catalans fóssim qui més pressa tinguem per a fer el que dius, no com altres llocs que les coses s'eternitzen.
Això en el que correspon a la Justícia, però també voldria que tornes immediatament qualsevol títol o medalla, que tingui. No és digne de tindre l'honor.
Moltes gràcies, Ramon.
Miquel, me olvidava de ti, menos mal que lo he repasado. Yo más que cabreado, lo que estoy es decepcionado. Ahora parece que todos se apuntan al carro de que esto ya lo sabiamos y que todos callabamos porque Catalunya era Jordi Pujol. esto no es cierto, por lo menos para los que aun pensamos que Catalunya no es de ningún presidente, y aun tenemos la esperanza de una Catalunya mejor. Por lo demás pues claro que coincidimos. Este señor es como todo "quisqui". Si fuera el empleado de una tienda tendría que devolver las llaves y camino a la comisaría...pues lo mismo.
Salut.
Exactament, Alfons, arriba un punt, el perdó, que no es de tot cor, i llavors passa a ser “de boquilla” i això es fer més trampes a un poble que està molt decebut em el que ha fet en Jordi Pujol, que era per a molts, el votessin o no, era com, dic un referent. No, no té perdó, i la única solució és la que apunta en Ramon. És un ciutadà com tothom.
Moltes gràcies.
Una abraçada.
Rodericus Dons tenia por de no haver fet un embolic em les paraules, moltes gràcies.
No,no ho he escoltat res, però ja m’imagino a la COPE y segurament també a LA SER qui es freguen les mans i volen, i de fet ja estan fent sang,i es riuen quant la majoria tenen la casa tan o més desendreçada que ell, que aquí de fariseus n’anem sobrats i, malgrat el mal que ha fet Jordi Pujol, el bagatge de la seva gestió durant els gairebé més de 30 anys que ha estat en política és el que és i tampoc seria just centrar-lo només en aquest lamentable 'oblit' de regularitzar uns diners. No, no hi ha perdó possible, però jo ho dic amb aquests post perquè tampoc seria de estranyar. No pesarà res, ell a la presó no pot anar, dons em regularitzar la seva situació i ja està. El mal que ha fet repercutirà amb nosaltres, ja ho veuràs.
Una abraçada.
Sa lluna, no t’enfadis ni t’espantis si dic que aquesta tarda pensava amb tu. Es que feia molts dies que no sabia res de Sa lluna.
Bé, ho és explicat molt bé, de debò. A més el penediment, doncs, és una forma de "garantia", però tal com ho veiem per exemple l’Alfons o jo mateix es pot convertir ràpidament en una manera senzilla de demanar perdó “de boquilla”. Però ho tinc clar. No hi ha perdó possible. No se si aquests home és conscient del mal que ha fet a Catalunya, perquè amb la seva manera de ser ensenyava a ser d’una manera que ara veiem que el professor era el primer en incomplir les seves classes de “moral” I la manera de demana perdó el Rei és poc creïble, o nul·la, oi què si?
Deia JOAN FUSTER que durant més d'un mil·lenari, la cultura occidental ha estat elaborada per frares i per alumnes de frares. No podem desempallegar-nos-en de la nit al matí.
No se si això serveix pels polítics que tenim, uns a la presó i uns altres esperant un judici que es fa etern.
Aferradetes, Sa lluna.
M'agrada aquesta paraula...
No n'hi ha perdó possible, aquest "senyor", ens ha dit mil mentides, amb "nocturnidad y alebosía". Ell ha estat enganyant a tots els que confiaven en ell, inclús ha arribat a dir, el que ja estem farts d'escoltar, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats... Paraules textuals d'una entrevista "España entera ha vivido por encima de sus posibilidades" Ha traït al seu poble i a tota la gent que confiava plenament en ell... Quina vergonya!
Venus. No, clar que n'hi ha perdó possible, ell ha d'entregar tot el que ja no li correspon, el que cobra i tota la resta. Política i ètica han d'anar de la mà, i això no estat així. Aquí els únics que en viscut per sobre de les nostres possibilitats en sigut tots aquests. El que vull del perdó és precisament perquè no es converteixi en alguna cosa habitual, i que els hi surti bé.
Moltes gràcies.
Josep 30 años han trascurrido del tema de Banca Catalana con la imputación del Molt Honorable President, el pueblo quiere cerrar los ojos y prefiere no creer y confiar en el político que han votado, perdonando al poder, lo que el poder, por su condición ya les perdona y el pueblo como ciegos que no desean ver la realidad en "conciencia".
Y este es el resultado 30 años después.
En portada del diario ABC Jordi Pujol como "EL ESPAÑOL DEL AÑO" (1985). Este es el resultado del poder mientras les interesa y se valen de él.
Hemos llegado tarde compañero, la mala hierba hay que arrancarla cuando sale y hoy no estaríamos en esta situación...!!!
La instrucción del sumario del caso Banca Catalana –intervenida por el Banco de España en noviembre de 1982- se dio por concluida en mayo de 1986, con cerca de 65.000 folios de documentación. Un mes después, los fiscales Mena y Villarejo pidieron el procesamiento de los 18 exconsejeros del banco, entre ellos Pujol, por presuntos delitos de apropiación indebida, falsedad en documento público y mercantil y maquinación para alterar el precio de las cosas.
Sin embargo, en noviembre de 1986, el pleno de la Audiencia de Barcelona rechazó el procesamiento al estimar que no había indicios racionales de criminalidad en la actuación del que ya desde mayo de 1980 era presidente de la Generalitat de Cataluña: 33 magistrados votaron en contra de procesar a Pujol, mientras 8 se pronunciaron a favor. La instrucción del caso continuó para el resto de acusados, pero en marzo de 1990 la misma Audiencia decretó el sobreseimiento definitivo, no obstante considerar que “se pudo llevar a cabo una gestión imprudente e incluso desastrosa”.
Manuel, ya conocia el tema de Banca Catalana, solo que no recordava el nombre de los jueces, y tu lo has hecho. Efectivamente, ya por aquel entonces se hubiera tenido que tomar medidas y poner los mecanismos para que estas cosas no pudieran ocurrir nunca más, pero no se hizo, y a partir de aquí todo a sido igual.
o si me refiero al perdón no es para que sea perdonado, todo al contrario, lo que digo es que el que hace una barbaridad y pide perdón, caso Juan Carlos o ´él mismo su forma de pedirlo es de pura coña. aunque se pida de corazón no me importa. La politica y la ética han de ir de la mano, si no es así que devuelva lo robado y a la cárcel. El pueblo en este caso (y tu sabes que yo no lo voto) no se hasta donde llega su culpa, porque aunque se le votaba quien iba a suponer que el señor Pujol, que parecia el padre de todos con sus moralinas incluidas podria hacer esta barbaridad. Tampoco me explico como con cuatro veces que han hecho admistias fiscales y él nunca en todos estos años a dicho ni "pio" Otra cosa, Manel, y esto no lo digo ahora, lo acostumbro a decir hasta la pesadez. Los politicos no son otra cosa que el reflejo de la sociedad, y la sociedad española no es precisamente muy digna para esto. no de hoy, creo que es una herencia que pasa de padres a hijos desde siempre.
Ojalá este sea el último.
Un abrazo.
Hola Josep, per més que aquest " Molt Honorable" ( que ja no) senyor, torni el que ha robat i s'em penedeixi públicament (que no m'ho crec), no hi ha perdó... tothom té dret el perdó, però quan el que has fet és un delicte de tal magnitud, una estafa tan gran, materialment i moralment, el perdó se l'ha de guanyar, i no tinc ni idea de com, ja que no més tornant els diners, no seria prou per rentar la seva imatge, i la indignació i vergonya de tots els catalans i catalanes.
Bona tarda!
Ja ho veus, es paguen els endarreriments i apa, a gaudir de la mansió a la Cerdanya ... Francesa. Després de tot, els rics pacten entre ells i més si hi ha connivències. Però i l'altre desaforament? El delicte o pecat o immoralitat o com s'hagi de dir d'haver governat Catalunya durant tants anys sent ja un presumpte delinqüent o un pecador o immoral o com se li vulgui anomenar. Em sembla més greu la seva traïció política, principalment per als que van confiar en ell i en el seu partit, que les pessetes.
Moltes gràcies, Venus.
Publica un comentari a l'entrada