Cercar en aquest blog

diumenge, 29 de juny del 2014


En el meu bloc no poso massa poesia. És clar que una vegada més confesso que no en ser gaire, o gens, a pesar de què m'agrada molt.

I mira que tenim importants mostres de poesia social. Pensem immediatament a la gran poesia social de la postguerra espanyola, amb veus personalíssimes i amb alguns èxits notables (encara que també és cert, com va recordar cert crític, que no són el mateix les bones intencions que la bona poesia). Però abans d'arribar a aquestes veus (Celaya, Blas de Otero, Ángela Figuera, José Hierro o algun altre de les generacions posteriors) tenim, en llengua castellana, dos excelsos exemples: Rafael Alberti i Miguel Hernández. D'aquest últim vull parlar. No glossaré la seva significació. Em limitaré a portar un poema, "Andaluces de Jaén", que resulta exemplar per diversos motius. El va il·lustrar amb la versió musical de Paco Ibáñez, en una actuació al Palau de la Música de Barcelona fa uns anys que va resultar, com a mínim, molt emocionant.

Només persisteix una pregunta, segurament sense importància. Per quin motiu va eliminar el gran Paco Ibáñez els versos més radicals del poema de Miguel Hernández? Per què eliminar tota referència al terratinent que " os sepultó en la pobreza", "os pisoteó la frente" i "os redujo la cabeza" Va ser per una qüestió estilística o hi va haver algun altre motiu?

Sigui pel que sigui, gaudiu d'un poema i d'unes idees extraordinàries, d'una ràbia necessària, i d'una veu tan personal com la de Paco Ibáñez. És edificant aturar també en els crits que ens van precedir.




Andaluces de Jaén


Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.

Levántate, olivo cano,
dijeron al pie del viento.
Y el olivo alzó una mano
poderosa de cimiento.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién
amamantó los olivos?

Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor.

No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.

Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.

¡Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos!

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
pregunta mi alma: ¿de quién,
de quién son estos olivos?

Jaén, levántate brava
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.

Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad
la libertad de tus lomas.


 Andaluces de Jaén
Paco Ibañez


15 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Una de las dudas que siempre me asaltó. Tienes razón en la entrada.
Con la duda nos quedaremos.
Otro poeta social es Blas de Otero, del que tampoco se habla.
Salut

xavier pujol ha dit...

Per a mi, en Miguel Hernández, a més d'un gran poeta social, va ser un heroi. Els feixites van deixar-lo morir miserablement, oferint-li millores si s'afegia als "Principios del Movimento".
Ell s'hi negà i va resistir fins la mort.

Mari-Pi-R ha dit...

Un buen poema siempre da placer leerlo o escucharlo, es cierto que hay mucha poesía de la que tan solo hay verdades y a la vez entristece.
Un abrazo.

Manuel Valero Ribes ha dit...

Hola Josep la poesia cantada m'agrada escoltar-la, però com tu dius s'ometen parts de la poesia, tot i que s'han fet més populars cantades (pels diferents canta-autors), que l'escrita pels mateixos poetes. Si agafes la poesia de León Felipe (un dels meus preferits) i cantat per Paco Ibáñez també omet parts de la poesia original ...! Salut i una abraçada

Núria Martínez (Bruixeta) ha dit...

Coneixent la trajectòria d'en Paco Ibañez, posaria la mà al foc que els motius que el van dur a treure aquest versos varen ser de caire polític, el que equival a dir Censura

Josep ha dit...

Es verdad, Miquel, creo que nunca lo sabremos. Igual que tampoco sabremos nada de Blas de Otero. Sol hay una diferencia, y es importante. En la canción 2Andaluces de Jaen" Paco Ibañez solo "se salta " una estroa, y esto es lo que no entiendo. Lo de Blas de Otero no es una estrofa, es mucha part de su Obra.
Salut.

Josep ha dit...

Mari-Pi-R,a mi Miquel Hernandez me entristece siempre. Será que sus canciones y su vida fueron en paralelo.Que grande era!
Un abrazo.

Josep ha dit...

Xavier, és per tot això que dius que m'entristeix sempre.
És el millor poeta social al meu ententre.
Una abraçada.

Josep ha dit...

Manel, és veritat, però ara ja no té gaire sentit tot això. Crec que en Paco Ibañez podria rectificar o treure una cançó nova com cal. Igual dic de León Felipe, que tens tota la raó. Igual que en Miquel.
Una abraçada.

Josep ha dit...

Bruixeta, si , va ser la censura, segur. Però no és pot rectificar?
Un petó.

KRT ha dit...

En aquest magnífic poema, Paco omet diverses estrofes, no pas aquesta sola. Suposo que devia ser per no allargar el poema; si al principi hi hagués hagut censura (que pot ser), més endavant hauria recuperat la peça íntegra si hagués volgut. Com fan tots els artistes, Paco adapta les lletres a les seves necessitats expressives; res a dir. Més gros va ser que, en el poema "La poesía es un arma cargada de futuro", de Celaya, a partir d'un moment donat va canviar-li un vers, i on abans deia "maldigo la poesía del que no toma partido hasta mancharse", va començar a cantar "maldigo la poesía de los que toman partido hasta mancharse". Això ho va fer expressament, responent a uns criteris ideològics seus ben respectables, però apartant-se significativament del que havia escrit el poeta. En tot cas, gran Hernández i gran Ibáñez. Dos gegants, dos models. Gràcies, Josep. Posa'n més, de tots dos.

KRT ha dit...

En aquest magnífic poema, Paco omet diverses estrofes, no pas aquesta sola. Suposo que devia ser per no allargar el poema; si al principi hi hagués hagut censura (que pot ser), més endavant hauria recuperat la peça íntegra si hagués volgut. Com fan tots els artistes, Paco adapta les lletres a les seves necessitats expressives; res a dir. Més gros va ser que, en el poema "La poesía es un arma cargada de futuro", de Celaya, a partir d'un moment donat va canviar-li un vers, i on abans deia "maldigo la poesía del que no toma partido hasta mancharse", va començar a cantar "maldigo la poesía de los que toman partido hasta mancharse". Això ho va fer expressament, responent a uns criteris ideològics seus ben respectables, però apartant-se significativament del que havia escrit el poeta. En tot cas, gran Hernández i gran Ibáñez. Dos gegants, dos models. Gràcies, Josep. Posa'n més, de tots dos.

Relatus ha dit...

Quina força té el poema!

Josep ha dit...

KRT, ja veig que n'hi ha moltes estrofes que passa al mateix. Jo tampoc crec en la censura, però sí que creia que haguera fet una versió nova. Tampoc és l'únic, en Blas de Otero també li passava el mateix. Moltes gràcies per tota l'explicació. Sempre aprenent amb tu.

Una abraçada des de la biblioteca.

Josep ha dit...

Sí, que ho és, Loreto. Normalment tot el que canta en Paco Ibañez és així. Pots escoltar un altre que és de Celaya, "La poesia es un arma cargada de futuro" En KRT també a cita, és senzillament magnífica.

El llibre de la selva

                                                  Biblioteca de Balsareny A l’abril a la Biblioteca em van dir: Hem pensat amb tu perquè esc...