dimarts, 13 de maig de 2014

un estat de carència.


Ha passat a més d'una ciutat d'els Estats Units d'Amèrica, però també pot ser la teva i la meva, molt aviat. Perquè no? Ara, el món està ple d'aquestes situacions. On visc encara no, però la vida del dia a dia estan plenes d'experiències marcades per la pobresa, de la gent sense sostre ni menjar. A molts llocs veig la indiferència. Sembla que no hagi motiu per prestar una mica d'atenció a la persona indigent, perquè és incòmode. Inclús hi ha empleats municipals a més d'una ciutat ben gran, com ara Madrid (però pot ser qualsevol) on el govern diu que els responsables de la brutícia en els carrers és d'ells, justificant d'aquesta manera les sancions imposades als qui es trobin en aquesta situació, dins d'un espai públic. 
Actuen d'aquesta manera davant d'un problema real, defensen el que es fa invisible, i deixa d'existir del paisatge urbà, considerant que el carrer és seu. Davant d'aquesta situació ha estat necessari que un actor famós s'identifiqués amb la imatge de la pobresa perquè passés desapercebut fins a quedar sumit en el món de la desatenció.

 Els mitjans han informat del cas concret de l'actor Richard Gere , representant el paper decaptaire als carrers de Nova York. Es trobava prop de l'estació Grand Central, un lloc bulliciós, trepidant, on res s'atura i gairebé ningú mira el que té al voltant. La trobada entre el " pobre" i la turista francesa convida sens dubte a la reflexió sobre les actituds que marquen les pautes d'acció dels éssers humans en aquest món de trobades infreqüents i manca de coincidència generalitzats.

El document presentat, als diaris, que figura a la xarxa i del que fins aquest moment no tenia jo notícia, resulta impactant, obliga a cridar. No n’hi ha prou en saber, també s’ha d’aplicar. No n’hi ha prou en voler, també s’ha de fer, per a continuació aixecar la veu, amb les idees ja més clares, per posar en evidència vivències del nostre món i de la nostra època que, com diria José Luis Sampedro, ens revelen " les limitacions que patim com a éssers humans "

[Incís: Hi ha vegades que la gent no es creu que molts d'ells siguin realment necessitats. Un dia baixant pel carrer Muntaner, hi havia un senyor que intentava buscar per dins el contenidor, alhora que aguantava la tapa. No podia fer-ho tot. Jo m'acosto i tracto d'aguantar la tapa...

Policia, policia, no!

Se'n va anar corrent]


12 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Un sociòleg, o sociòloga, ara no recordo exactament qui va ser, va demanar que si ens creuem amb un indigent o un captaire, encara que no li donguem res, almenys l'hem de mirar a la cara. Així ell sap que l'hem vist, i que existeix.

Fita

Josep ha dit...

Xavier, no sabia res del que dius d'aquest sociòleg. Jo si me'l trobo de cara o està assegut però mirant sí que ho faig, però normalment ells tampoc miren... Ho fan a terra.

Una abraçada.

Bruixeta ha dit...

Crec que si ells no miren es per dignitat, que es l’únic que els queda, a ningú l’hi agrada veure’s fent de captaira i ser un esser invisible a una societat abocada al consum (tot i la crisis) He vist, fa molts anys, una dona amb un nadó de dies demanant a la porta d’un supermercat de Barcelona, només volia menjar i llet per el seu nen. Molts l’ignoraven, la majoria, era millor fer veure que no hi era.

sa lluna ha dit...

És molt trist tot plegat.
Crec que hi ha tot tipus de persones, n'hi ha que no miren perquè no poden oferir "res", altres per no fer-los sentir malament, altres els ignoren directament ... Estem vivint un moment molt dur per a tots, el mínim que un pot fer és donar una mica d'atenció a les persones necessitades, encara que podríem parlar llargament de les necessitats.
D'altra banda, vivim massa de pressa, s'estan perdent els bons costums d'una salutació, de donar la mà, de posar-se en la pell dels altres ...

Aferradetes i molt bona nit!

Josep ha dit...

Hola Bruixeta. Amb això que dius de la senyora i la nena petita, a mi el que em sap greu és que la gent s'ho prengui de conya. Sembla una llegenda urbana: la romanesa amb la nena, la magrebina que l'ajuntament li dóna tot i amb una d'aquí res. Les màfies que distribueixen als captaires per les portes del "metro". Sap que passa que jo crec que el que no vol donar res té una fantàstica excusa por no fer-ho. Hi ha molta misèria, i nosaltres en els pobles encara no ho veiem del tot, però a Barcelona està ple. Mira, Bruixeta. Nosaltres baixem des del Clínic a la Plaça Universitat per agafar l'autobús per pujar cap a Berga, ja que en aquest recorregut si no ens trobem de 10 a 12 persones rebuscant on sigui no ens trobem cap. És curiós el cas de Richard Gere, no et sembla?.

Una abraçada

Josep ha dit...

Crec, Salluna que ho has dit tot i mol bé. Poques coses puc afeixi. Al final dius que correm molt i que s'estan perdent els bons costums d'una salutació, de donar la mà...

No se si és un bon post per contestar-te en el teu final, però ho faré. Tenia un amic que tots dos teniem una petita empresa de reparació de robòtica, cadascú per al seu compte, i moltes vegades ens trobàvem a SEAT Martorell per fer alguna reparació.

Un dia, on vivíem es va fer una reunió general per parlar de la reparació i canvi de finestres exteriors. Doncs ens vam veure allà. No sabíem on vivíem!!
Una abraçada.

Alfonso Robles Motos ha dit...


Josep als pobles, encara no veiem aquestes situacions i de alguna manera, entre els veïns hi ha més solidaritat. Es veritat que a les grans ciutats cada vegada es veu més a aquestes persones que no tenen res, tan sol el carrer i, tal com hi esta el panorama molta gent mira amb por de que demà no siguin els el que estan en la mateixa situació.
Mentre els governants giren la testa, cap a altre lloc. A més tenen la barra de intentar aprovar una llei per multar-les per captar al carrer, com si el carrer fossi també dels politics. Quina vergonya!
Una abraçada

Josep ha dit...

Alfons, tens tota la raó. Les autoritats no tenen cap vergonya. S'ha de se molt mala persona per fer pagar una multa a un senyor per dormir en un banc (aquest és un dels molts cassos) si aquest mateix home no és pot pagar una habitació en una mala pensió, com ho farà per pagar la multa?. Ells han provocat la situació i ara és lamenten si hi ha pobres. Maleïts siguin!

Quant a confondre a una persona com al Richard Gere crec que és una anècdota, res més, igual que al pianista. És molt fàcil passar desapercebut en el "metro" amb les presses del dia.

Aquí al poble sí que hi ha més solidaritat, i no sols de donar menjar a una persona que ho necessiti. Jo mateix moltes vegades recullo signatures per casos de beneficència i la gent no em fallen. A la ciutat, sí.
Una abraçada.

Loreto Giralt Turón ha dit...

És impactant que els captaires tinguin por de la policia. Jo també he vist escenes d'aquest tipus amb gent que demana al carrer, que no fan res dolent. És un tema per pensar-hi.

Miquel ha dit...

Amb SA LLUNA.

El sistema ha triunfado, así de simple, así de sencillo.

Josep ha dit...

Si, Loreto, els hi tenen por, perquè o sels en duien detinguts, o una multa (quin fart de riure) tenen gana, no tenen diners i els multen. Quin contrasentit!! Un dia vaig llegir que no es pot tocar res d'un contenidor perquè els beneficis d'ell, el contenidor, són per a tots. Quin món més estreny, no et sembla?

Josep ha dit...

Miquel, si que han ganado ellos, no me parece sencillo, pero nos han ganado. Pero la educación, como dice Sa lluna es otra cosa. El saludo, el dar la mano, los buenos dias..esto pasa sin ser un mendigo.
Salut.