ESPANYA. Veure joves
amb esvàstiques cremant una estelada, o policies espanyols atonyinant un jove
al crit de “Te vas a enterar, catalán de mierda ”, no és un espectacle que
m’apassioni, però té la virtut de la sinceritat descarnada. De vegades resulta
més irritant el continu joc retòric que practica l’espanyolisme polític per
maquillar la seva veritable cara i els seus objectius. Per amagar Espanya,
sobretot. Ben mirat, per què se n’amaguen, d’Espanya? Per què s’autoanomenen ciutadans,
o convivencia cívica catalana, o -més risible encara- societat civil
catalana? Per què un falangista de tota la vida com Josep Anglada va decidir
protegir-se sota l’equívoca denominació Plataforma per Catalunya? ¿Tan malament
està la marca Espanya? Potser caldrà que arribi un Mundial de futbol perquè els
espanyolistes disfressats de cosmopolites es treguin la careta, com ho fan els
aficionats que, amb tot el dret del món -el mateix dret que voldríem tenir
nosaltres-, surten a expressar la seva alegria quan la seva selecció té un
èxit. De fet, el 2010 Albert Rivera va tenir allò que se’n diu unarrebato i
va aparèixer al Parlament català brandant una samarreta de la roja. Des
d’aleshores, però, no fa altra cosa que intentar curar-nos dels mals del
nacionalisme. I si li pregunten si creu que Catalunya és una nació, ell respon
que no és “creient”. Ho fa des d’aquest país neutre sense himne ni bandera que
ell anomena “l’estat de dret”. El més curiós del cas és que l’elisió
sistemàtica del mot Espanya, fins no fa gaire, era un dels defectes del
cànon lingüístic catalanista, que ens ha portat a dir ridiculeses com ara
“L’escriptor X és un referent de la cultura estatal”. Assumim-ho, tots plegats:
es diu Espanya. Es-pa-nya. Tant costa de dir?
TRADUCCIÓ. Les
trampes semàntiques són a la base de tot l’argumentari utilitzat en els darrers
temps contra les aspiracions sobiranistes. Per això certs discursos cal
escoltar-los amb traducció simultània, perquè si no alguns ingenus es poden
confondre. Alguns exemples: quan diuen ciutadà, volen dir espanyol; quan diuen nacionalista, volen dir català; quan diuen dret, volen dir deure; quan diuen Constitució, volen dir coartada; quan diuen bilingüisme, volen dir monolingüisme; quan diuen trilingüisme, també volen dir monolingüisme. Quan diuen risc, volen
dir amenaça.
Quan diuen fractura,
volen dir fracturarem. Quan diuen
federalisme, volen dir apoyaré.
Quan diuen solidaritat, volen dir subsidi.
Quan diuen ajudes del FLA, volen dir -com Alfonso Guerra-“ que vengan a por alpiste ”; quan diuen corredor
mediterrani, volen dir corredor central;
quan diuen Catalunya, volen dir pro vincia ;
quan diuen pluralisme, volen dir Marhuenda;
quan diuen pont aeri, volen dir Barajas;
quan diuen seny, volen dir rendició;
quan diuen impossible, volen dir inacceptable;
quan diuen estabilitat, volen dir immobilisme.
Quan diuen diàleg, volen dir entregueu el
cap del president en una safata. I finalment, quan diuen que quedarem fora
de la UE i de l’ONU, volen dir que si marxem ens faran tot el mal que puguin, la qual cosa és una demostració d’amor
extremadament possessiu, evocat en més d’un bolero, i perfectament tipificat en
el Codi Penal.
Si algú s’entretingués a
fer un codi per desxifrar tots aquests paranys lingüístics, potser podríem
-finalment- establir una comunicació sincera, condició indispensable per
afrontar com cal un problema polític. I quan diem problema polític, volem dir
problema polític.
Artículo de Toni Soler en el Ara del
domingo 20-04-2014 .
CASTELLANO
ESPAÑA . Ver jóvenes con esvásticas quemando una bandera, o
policías españoles zurrar un joven al grito de "Te vas a enterar, catalán de mierda”, no es un espectáculo
que me apasione, pero tiene la virtud de la sinceridad descarnada. A veces
resulta más irritante el continuo juego retórico que practica el españolismo
político para maquillar su verdadera cara y sus objetivos. Para ocultar España,
sobre todo. Bien mirado, ¿por qué se esconden, de España? ¿Por qué se
autodenominan ciudadanos, o convivencia cívica catalana, o - más risible aún-
sociedad civil catalana? ¿Por qué un falangista de toda la vida como Josep
Anglada decidió protegerse bajo la equívoca denominación Plataforma por Cataluña?
¿Tan mal está la marca España? También puede ser necesario que llegue un
Mundial de fútbol para que los españolistas disfrazados de cosmopolitas se
quiten la careta , como lo hacen los aficionados que , con todo el derecho del
mundo- el mismo derecho que quisiéramos tener nosotros - , salen a expresar su
alegría cuando la su selección tiene un éxito . De hecho, en 2010 Albert Rivera
tuvo lo que se dice un arrebato y apareció en el Parlamento catalán agitando
una camiseta de la roja. Desde entonces, sin embargo, no hace otra cosa que
intentar curarnos de los males del nacionalismo. Y si le preguntan si cree que
Cataluña es una nación, él responde que no es "creyente”. Lo hace desde
este país neutro sin himno ni bandera que él llama "el estado de derecho”.
Lo más curioso del caso es que la elisión sistemática de la palabra España,
hasta hace poco, era uno de los defectos del canon lingüístico catalanista, que
nos ha llevado a decir ridiculeces como "El escritor X es un referente de
la cultura nacional”. Asumimos esto, todos juntos: se llama España. Es-pa- ña .
Tanto cuesta decir?
TRADUCCIÓN. Las trampas semánticas son la base de todo el
argumentario utilizado en los últimos tiempos contra las aspiraciones soberanistas.
Por eso ciertos discursos hay que escucharlos con traducción simultánea, porque
si no algunos ingenuos se pueden confundir. Algunos ejemplos : cuando dicen
ciudadano , quieren decir español;
cuando dicen nacionalista , quieren decir catalán
; cuando dicen derecho , quieren decir deber;
cuando dicen Constitución , quieren decir coartada
; cuando dicen bilingüismo , quieren decir monolingüismo
; cuando dicen trilingüismo , también quieren decir monolingüismo . Cuando dicen riesgo, quieren decir amenaza. Cuando dicen fractura, quieren
decir fracturaremos. Cuando dicen federalismo,
quieren decir apoyaré. Cuando dicen solidaridad,
quieren decir subsidio. Cuando dicen
ayudas del FLA , quieren decir -como Alfonso Guerra- "que vengan a por alpiste " ; cuando
dicen corredor mediterráneo , quieren decir pasillo
central ; cuando dicen Cataluña , quieren decir pro vincia ; cuando dicen pluralismo , quieren decir Marhuenda ; cuando dicen puente aéreo ,
quieren decir Barajas ; cuando dicen
cordura , quieren decir rendición ;
cuando dicen imposible , quieren decir inaceptable
; cuando dicen estabilidad , quieren decir inmovilismo
.
Cuando dicen diálogo, quieren decir entregar
la cabeza del presidente en una bandeja. Y finalmente, cuando dicen que
quedar fuera de la UE y de la ONU, quieren decir que si nos vamos nos harán todo el daño que puedan, lo
que es una demostración de amor extremadamente posesivo, evocado en más de un bolero,
y perfectamente tipificado en el Código Penal.
Si alguien se entretuviera en hacer un código para descifrar todas
estas trampas lingüísticas, quizás podríamos -finalmente- establecer una
comunicación sincera, condición indispensable para afrontar como es un problema
político. Y cuando decimos problema político, queremos decir problema político.
Artículo de Toni Soler en el Ara del
domingo 20-04-2014 .
11 comentaris:
Des dels primers sofistes a Grècia fins al publicistes actuals, passant per Goebbels, la retòrica sempre ha servit per "persuadir", que ja era, justament, un exemple d'aquest pervers joc semàntic, ja que en realitat quan deien "persuadir" volien dir "manipular l'opinió pública". A base de repetir una mentida ens l'acabem creient.
I avui, amb això de les xarxes socials semblaria que manipular l'opinió els hauria de ser més difícil, perquè hi ha més llibertat d'accés i d'expressió, però en realitat els és igual de fàcil, o més; perquè hi ha tanta oferta que els arbres no ens deixen veure el bosc, i al capdavall s'acaba imposant l'opinió "autoritzada" dels que disposen de mitjans per expandir-la a tort i a dret "por tierra, mar y aire": per televisió, ràdio, premsa escrita, facebooks i twitters. I els blogs lúcids i carregats de raó, com el teu, Josep, són com illots perduts en un mar de retòriques manipuladores, de "las voces de su amo". Gràcies, de tota manera, per intentar aportar llum i seny enmig de tanta tinta de calamar. Bon sant Jordi!
Amb KRT.
Salut
Hola Josep: A mí no me gustaria que
Cataluña fuera indeoendiente. Pero veo que hay muchos catalanes que no se sienten Españoles y no puedes obligar a nadie a vivir en contra de lo que sienten. Deberia haber una formula que contentara a todos.
Asumiré lo que decidan los catalanes. Llevo más viviendo en esta hermosa tierra que en mi tierra natal. Por eso deseo que se pongan de acuerdo los politicos para que convivamos todos en paz.
Respetandonos unos a otros.
Sobre este aspecto nunca ha habido problemas ni mi familia ni en mí.
Feliz día de San Jordi.
Un abrazo.
"A nadie se le impuso"... etc.
Fem una República Catalana, ben justa socialment i parlarem sense embuts del que resti del Reino de Espanya.
Fita
Des que van dir que volien espanyolitzar els nens que no me'ls escolto gaire, la veritat
KRT, tan sols posar un granet de sorra, només un granet encara que no serveixi per res. Ja se que ens guanyaran, no faran cas de ningú ni menys de aquest bloc que no arriba ni a Manresa però dir-ho, almenys dir-ho...
Moltes gràcies
Ya lo se, Miquel, la manipulación es tan antigua...
Y tu lo sabes mejor que yo, pero por lo menos decirlo. Que alguien lea que imbéciles del todo tampoco somos.
Salut.
Josefa, tu lo has dicho,"Deberia haber una formula que contentara a todos". También sabes de sobra que los politicos (supongo que no todos) miran más por su bolsillo que por el pueblo.No temas nada, para llegar a una posible independencia primero hay que votar, y entonces se sabra el resultado. De todas formas hay de todo. Gente catalana que no la quiere y personas que llegaron aquí en unos años muy dificiles en su tierra y ahora estando aquí sus hijos votarán por una Cataluña independiente. Dices de :"Sobre este aspecto nunca ha habido problemas ni mi familia ni en mí"
Claro que no, que problemas puede haber. Uno de los cuentos de miedo que nos cuentan desde Madrid es que las familias se destruyen por culpa de la independencia. No hagas caso amiga Josefa. Mentiras., de verdad, mentiras. Tu ves que la gente se pelee, verdad que no...
Un beso.
"A nadie se le impuso" ja-ja.
No crec que ens deixin fer això tan collonut Xavier. Tant de bo!!
Una abraçada.
Val més que ens escoltem nosaltres mateixos, oi, Loreto, i deixar-nos d'històries.
Una abraçada.
Quina mandra en fa aquesta gent.... millor ignorar-los i lluitar per el que volem
Publica un comentari a l'entrada