Cercar en aquest blog

dimecres, 16 d’abril del 2014

125 aniversario del nacimiento de este genial artista. Charles Chaplin


Cuántas veces nos hemos reído y emocionado viendo a Charlot comiéndose las botas en ‘La quimera del oro’; trabajando en la cadena de montaje de Tiempos modernos (pelicula entera); comprando una flor a la chica ciega de ‘Luces de laciudad’; domando pulgas en ‘Candilejas’ o pronunciando el ardoroso discurso en contra de la guerra y la intolerancia de ‘El Gran dictador’. No importa las veces que las hayamos visto, siempre parecen nuevas, como si estuvieran recién filmadas. Es un cine inmortal, eterno, que nunca pasa de moda y que nunca envejecerá. 

 Charles Chaplin, acompañándole en sus aventuras y desdichas, viendo alguna de las grandes obras maestras que dirigió y protagonizó entre los años 20 y 50 del siglo XX. Títulos como ‘El chico’, ‘La quimera del oro’, ‘Tiempos modernos’, ‘Luces de la ciudad’, ‘El gran dictador’ y ‘Candilejas’, películas que nos acercan a uno de los más grandes creadores cinematográficos del siglo XX y nos muestran su evolución artística.
En ElChico, estrenada en 1921, nos encontramos con el Charlot más sentimental y tierno, mientras que ‘La Quimera del oro’, de 1925, nos muestra su faceta más divertida y disparatada. Ya a mediados de los años treinta, con ‘Tiempos modernos’, se torna más reflexivo y crítico, denunciando la explotación que sufre el hombre dentro de la sociedad capitalista.

 ‘Luces de la ciudad’ es su última película muda y también, en buena parte, la despedida definitiva de su entrañable vagabundo. ‘El gran dictador’ es un grito radical en contra del nazismo que arrasaba Europa a comienzos de la década de los cuarenta mientras que ‘Candilejas’, rodada en 1952, es una profunda meditación sobre el paso del tiempo, el éxito y el fracaso, y el final de su carrera como cómico.
Conmemora el 125 aniversario del nacimiento de este genial artista. Charles Chaplin vino al mundo el 16 de abril de 1889 en Londres. Era hijo de unos humildes actores de variedades y debutó en los escenarios con tan solo cinco años. Con poco más de veinte se trasladó a Estados Unidos. En el cine comenzó trabajando a las órdenes de Mac Sennett hasta que se independizó y creó su propia compañía. Él mismo, además de interpretar, escribía las historias, las dirigía, componía la música y supervisaba la fotografía.

 Su personaje del entrañable vagabundo no hacía solo reír, también denunciaba la desigualdad social; cuestionaba la autoridad; combatía las injusticias; se burlaba de los poderosos y protegía a los pobres y débiles, convirtiéndose en uno de los grandes símbolos, no solamente del cine, sino del Arte con mayúsculas de todo el siglo XX. Os dejo estas maravillas El gran dictador subyace su deseo por reducir a Hitler al más absoluto de los ridÌculos. Chaplin quiere llamar la atención  sobre el lenguaje polÌtico de Hitler, que no es sino palabrerÌa vacÌa y grosera. La muchedumbre se rinde al ritmo y la sonoridad de las palabras, no a su significado; la autoridad y la sumisión a esta autoridad dependen también de la forma y el estilo, no de los contenidos.
 Asi pues, Chaplin tiene la capacidad de retratar dos de los rasgos identificativos del fascismo en general y del nazismo en particular: represión y manipulación. A pesar, sin embargo, de su buena voluntad, sobre Chaplin planeaba una larga sombra. Desde las más elevadas instancias del poder, se empezó a ejercer contra su proyecto una frontal oposición cuando apenas si empezaba a germinar


ESCENA DEL GLOBO TERRÁQUEO


Discurso de Charles Chaplin en El Gran Dictador





10 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Sin duda, un genio.
salut

xavier pujol ha dit...

Curiosament sembla que als actuals programadors de televisió sembla que no els agradi gaire en Charlot. Potser perquè era anti-feixista i anti-capitalista?
Era un veritable heroi, al servei dels desvalguts i enfrontat als poderosos o als policies fatxendes.
Hi ha mainada actual que no coneix Charlot suficientment, o gens ni mica.
Fas bé de reivindicar-lo,

Fita

KRT ha dit...

L'any 1952, la política del sendaor McCarthy li va impedir tornar a entrar als Estats Units durant un temps: el consideraven perillós, sospitós de comunisme. No ho era, però sí un antifeixitsa declarat, i un simpatitzant de les causes de la gent humil, maltractada pels poderosos.

Jo, en els seus personatges hi veig més aviat un anarquista, un poeta anarquista, un innocent que actua amb el cor i amb l'instint, i fa pensar.

Totalment d'acord amb el Xavi: haurien de posar les seves pel·lícules a la tele, i a les escoles, i fer-ne cine-fòrums per comentar-les: els ,enuts hi aprendrien molt més civisme que no pas en tota aquesta porqueria televisiva amb què en ensulfaten avui dia. Gràcies, Josep, sempre amatent!

Josep ha dit...

Miquel, creo que era más que esto. Como él son de los pocos hombres que realmente saben vivir la libertad, y no tan solo pensarla como muchos solemos hacer. Para estos hombres la vida es una constante resistencia a lo habitual, a lo establecido, a lo que realmente no vale la pena, para estos hombres la vida no solo tiene sentido en lo hermoso y bello de la misma… Tiene sentido en la justicia y en la verdad.

Salut.

Josep ha dit...

Xavier, tant de bo fos com dius i els nens i els grans el coneguérem
Chaplin va ser un d'aquests homes decidits, un d'aquests pocs homes que són capaços de renegar de la seva realitat. Dels mateixos homes que es neguen a repetir el costum dolent que ens impulsen els instints. Un d'aquests homes que fan de la seva vida un homenatge pels altres mitjançant la lluita constant sense importar-li si són fortes les adversitats. La mateixa classe d'homes que volen ser un, però no un para si mateix, un per i pels altres.
Una abraçada.

Josep ha dit...

Penso, Ramon, que l'obra de Chaplin, incloent-hi la més coneguda, sempre bategava un tall subversiu, on la policia, els militars, les religions i el poder en general eren objecte d'escarni. Una vegada vaig llegir que Charlot va ser definit com un “anarquista líric”. Potser sigui aquesta una manera de qualificar una certa tendència propera a l'ideal anarquista, i que aconsegueix expressar-se mitjançant al·legories molt diverses, sobretot a través de l'humor, per exemple, satiritzant l'autoritarisme i l'egoisme propietari.
Chaplin no era comunista, però admirava i respectava profundament la lluita que el poble rus i el mateix d'Einstein, Bertrand Russell, i alguns altres, sabia que les grans fortunes i el militarisme eren els pitjors enemics que tenia la humanitat.
Una humanitat que el veia a través dels ulls dels últims, dels humiliats i ofesos que sobrevivien a les guerres, havien d'emigrar en condicions infrahumanes, i treballar fins a l'extenuació per garantir els beneficis dels quals tenen els diners i posseeixen els mitjans per corrompre.
Moltes gràcies.
Una abraçada.

Relatus ha dit...

He vist "Tiempos modernos" i "El gran dictador", les dues són molt bones. Sobre la seva biografia no en sé gaire res, però diria que va tenir una vida interessant

Núria Martínez (Bruixeta) ha dit...

La primera pel•lícula que vaig veure de Chaplin va ser Candeilejas. Es de les poques pel•lícules que m’he comprat en aquesta vida. Le vist un munt de vegades i cada cop trobo “allò” que fa que en torni a enamorar d’aquest film. A els meus fills que el cinema els hi agrada els he fet veure i llum de diner que era un vella, avorrida o qualsevol d’aquestes coses els hi ha agradat. Es més després d’això el meu fill va veure el Gran Dictador i el seu comentari va ser “ mama, com es passa, no? Deixa a Hitler com una merda, però diu la veritat i això m’agrada.
I es el que tenia l’entranyable Charlot, que sense dir res o deia tot.

Josep ha dit...

Una vegada ja vaig posar el post de "Tiempos Modernos" i ho vam compartir. Les primeres paraules de la pel·lícula diuen: “Indústria, iniciativa individual, la cruzada de la humanitat a la busqueda de la felicitat” mentre veiem a un ramat molt gran d'ovelles (blanques i una de negre) corrent desaforadament, ...

El discurs del "Gran dictador" ens el fa a nosaltres, però no fem cap cas...
Avui, Loreto, passa igual. Quina tristesa!

Tal com diu en KRT en Charlot era un home anarquista, no comunista com deien els americans. Totes les pel·lícules duen un missatge impressionant. Tal com diu en Xavier s'haurien de passa per les escoles.
Una abraçada.

Josep ha dit...

Bruixeta, “La felicidad… ¿existe? ¿donde? Cuando era niño me quejaba a mi padre porqué no tenía juguetes y él respondía señalándose la frente con el dedo índice: Este es el mejor juguete que se ha creado. Todo está aquí. Ahí está el secreto de nuestra felicidad” (Charles Chaplin en Candilejas)
Ho recordes?
Jo també tinc totes les pel·lícules d'ell. Com diem tots era un anarquista que els estats Units no el va voler per por. Una vegada vaig llegir que Charlot va ser definit com un “anarquista líric”. No m'estranya que a casa teva tots admirin a aquest home. No hi ha una sola de les seves pel·lícules que no estigui a favor dels pobres i en contra de les dictadures. Era un home meravellós.

“Sólo soy, sólo sigo siendo una sola cosa: un payaso. Eso me pone en un plano más alto que cualquier político”

“Los dictadores se liberan pero ellos esclavizan a la gente” (Charles Chaplin)

Una abraçada.

El llibre de la selva

                                                  Biblioteca de Balsareny A l’abril a la Biblioteca em van dir: Hem pensat amb tu perquè esc...