"Me ha ofrecido la capacidad de poder
expresarme con el resto del mundo sin utilizar la palabra"
El guitarrista
gaditano Paco de Lucía murió hoy a los 66 años de un ataque al corazón
mientras se encontraba en México con su familia.
Francisco
Sánchez Gómez, de nombre artístico Paco de Lucía, nació en Algeciras
(Cádiz) el 21 de diciembre de 1947. Fue un gran renovador del flamenco junto
con Camarón de la Isla, con el que publica varios discos. Se adentró en
el pop, el rock y el jazz, experimentado con el mestizaje de estilos e introduciendo el cajón afroperuano como
elemento percusivo.
.jpg)
Adios maestro.....
Fotos de Internet. serán retiradas a petición.
8 comentaris:
De lo mejor ¡¡¡
El seu “concierto de Aranjuez” del gran mestre Rodrigo fa posar la pell de gallina al mes insensible. Ens ha deixat el més gran de la guitarra espanyola.
Miquel, era un artista genial, Nos ofrecia una música de alto nivel.
Salut
Tens raó, Bruixeta, la que dius tu sí que fa posar la pell de gallina. I després m'agrada altre que he posat: "Entre dos aguas" però clar, en té moltes més de molt bones.
Una abraçada.
Hoy las cuerdas de la guitarra lloran su pérdida.
D.E.P.
Un beso.
Una pèrdua molt sensible per al món de l’art. Gràcies per evocar la seva figura i la seva música.
Jo voldria aprofitar per comentar la frase on diu que la música li ha permès comunicar-se arreu del món sense necessitat de parlar. Aquest és un lloc comú que es diu sovint de la música, i també de la dansa, i fins de la pintura. I és ben cert a nivell general; però jo ho voldria matisar.
En la comunicació intervenen diversos factors (funcions, en diuen els tècnics), i jo dubto que en aquelles arts aquestes funcions s’hi realitzin amb prou precisió com per poder parlar de “comunicació” sense comptar amb el paper predominant de la paraula.
Per a mi, tota comunicació necessita un llenguatge, com a mínim gestual, i encara. Una música pot transmetre alegria o tristesa, exaltació o quietud; però no ens pot comunicar missatges senzills, per l’estil de “tinc gana” o “s’està fent tard” o “fa fred” o “la meva tia odia els gats”. No parlem ja de missatges complexos, com frases amb una o més subordinades, o idees filosòfiques, matisos…
La dansa, mitjançant l’expressió corporal, gestual, que és acció, sí que ens pot comunicar que dos personatges s’estimen o s’odien, es barallen o es defugen, riuen o ploren, mengen, moren, tenen fred o calor… Però tot i així, amb gests sense paraules, difícilment podran expressar les raons dels seus actes, o qui són els personatges, d’on vénen o bé on van; els espectacles de ballet es valen del fet que moltes de les “històries” que escenifiquen ja són conegudes prèviament pel públic, i si no és així ja hi ha els programes de mà per aclarir els contextos; i tot i així, les accions que representen solen ser molt lineals i generals, sense comunicar profunditat.
Igualment, una pintura abstracta ens pot transmetre sensacions genèriques, però poques precisions.
Difícilment podríem, amb música o dansa o pintant, expressar el teorema de Pitàgores o les lleis de la termodinàmica; i tampoc no sabria jo expressar tot aquest rotllo amb una partitura, dansant o pintant-ho.
Perdona la digressió, que no té res a veure amb l’homenatge, merescudíssim, al gran Paco de Lucía.
KRT, t'agraeixo la magnífica explicació sobre aquesta frase. Hi havien diverses frases, i jo vaig triar aquesta, i vaig pensar el mateix que tu, però no vaig saber la manera de trobar-li l'entrellat. Ara sí que ho entenc.
Pel que fa a la seva qualitat d'artista era indiscutible, fins hi tot a mi que l'art del "flamenco" no m'agrada hi havien coses que les trobava fantàstiques.
Moltes gràcies.
Si, María, tendrán que pasar muchos años para que tengamos una guitarra como esta.
D.E.P.
Un beso.
Publica un comentari a l'entrada