El dret a la història / El derecho a la historia

CATALÀ I CASTELLÀ

El dret a la història

Els mateixos que neguen a Catalunya el dret a commemorar els fets de 1714 fan d'historiadors quan el redueixen a un episodi menor d'un conflicte dinàstic. 

 EL PASSAT. És als historiadors a qui pertoca defensar la bondat del Tricentenari dels fets de 1714. Molts ja ho fan, i amb prou contundència per deixar en ridícul aquells que des de l'espanyolisme més furibund reclamen, de manera oportunista, que la política no es dediqui a parlar del passat, que es deixi la història en pau -volent dir, suposo, que es limiti el seu exercici i la seva difusió a l'àmbit acadèmic-. Però m'agradaria dir-hi la meva, com a ciutadà i com a consumidor d'història. El coneixement del nostre passat col·lectiu no és un caprici, sinó un dret. I, en el cas de Catalunya, és un dret que ha estat conculcat, com tants d'altres, durant la major part dels últims dos segles. Per cert: aquesta conculcació està a punt de tornar a entrar en vigor gràcies a la llei Wert. I són els defensors d'aquesta legislació perversa els mateixos que neguen a les institucions catalanes el dret de commemorar un dels fets més determinants de la nostra història moderna, exercint -ells sí- d'historiadors aficionats, reduint 1714 a un episodi menor d'un conflicte dinàstic, amagant les seves dramàtiques conseqüències per a la ciutat de Barcelona i per a l'estructura jurídico-política del país. Tot plegat, en nom de certa idea d'Espanya i de l'espanyolitat. La mateixa idea que va fer que els seus pares ideològics ens robessin el dret a saber qui som, d'on venim i per què aquesta ciutat va patir la pitjor desgràcia de la seva història.

L'ESTAT. Voldria recordar que el govern de l'Estat, també amb els nostres diners, va contribuir generosament a la celebració del bicentenari del Dos de Mayo a Madrid, el 2008; al bicentenari de les Corts de Cadis, el 2012, i enguany al mil·lenari del Regne de Granada. I si anéssim un xic més enrere podríem parlar del Quinto Centenario de 1992, presentat al món com " un encuentro entre dos mundos " en un exercici de maquillatge històric mai superat. Aquest mateix govern no només no ha invertit ni un euro -dels nostres diners- en el Tricentenari, sinó que utilitza els seus peons per atacar-ne les activitats sense ni tan sols tenir-ne un coneixement real. No ens hauria de sorprendre, perquè molts dels que ara s'exclamen no van moure un dit mentre diverses generacions de catalans passaven per l'escola i per la vida sense saber res del seu passat col·lectiu (res que no fos la batalla de Lepant i el repic del timbaler del Bruc). De la resta no en volen saber res, perquè el passat de Catalunya els molesta tant com el seu present. Però el passat és ben present a les ruïnes del Born, a la defensa tenaç de les constitucions catalanes, a la sagrada llei del pacte entre el rei i els seus súbdits, a la defensa "de la llibertat de la pàtria, i la de tot Espanya", que reivindicava Rafael Casanova. Catalunya és de tots, i el seu futur, si hi ha justícia, el decidirem entre tots. Però el que va ser aquest poble, i el que se li va intentar fer amb una contumàcia digna dels pitjors botxins, no es pot esborrar. Tenim dret a saber i a no haver de mirar el nostre passat amb ulls ignorants o indiferents. No ens incomoda res del que va passar fa tres-cents anys, ni tenim ganes d'enterrar-ne el record. I si no ho va aconseguir l'aparell franquista, tampoc no ho aconseguiran els seus epígons.

Toni Soler ( ARA, 29-12-2013 )

Respecte al 1714, els historiadors afins al PP i PSOE parlen sempre del motiu de la guerra sense dir res més, els historiadors catalans parlen, en canvi, de les conseqüències que aquesta guerra va tenir per al poble català (pèrdua del autogovern, del control dels impostos, del poder judicial i la imposició del castellà). En tota guerra sempre són més rellevants les conseqüències que els motius, cada historiador queda retratat al parlar del tema.

I a banda del tema purament històric, m'agrada l'argument, que haurem de brandar durant tot el 2014, que l'Estat (és a dir, tots) ha pagat commemoracions recents, i la d'aquí no l'hi volen donar ni un cèntim.

Ja sabeu què heu de dir cada vegada que algú digui que per què gastem diners en això.

josep

CASTELLANO

El derecho a la historia

Los mismos que niegan a Cataluña el derecho a conmemorar los hechos de 1714 hacen de historiadores cuando lo reducen a un episodio menor de un conflicto dinástico 
 EL PASADO . Es a los historiadores a quien corresponde defender la bondad del Tricentenario de los hechos de 1714 . Muchos ya lo hacen , y con suficiente contundencia para dejar en ridículo a aquellos que desde el españolismo más furibundo reclaman , de manera oportunista , que la política no se dedique a hablar del pasado , que se deje la historia en paz - queriendo decir , supongo , que se limite su ejercicio y su difusión en el ámbito académico- . Pero me gustaría decir la mía, como ciudadano y como consumidor de historia . El conocimiento de nuestro pasado colectivo no es un capricho , sino un derecho . Y , en el caso de Cataluña, es un derecho que ha sido conculcado , como tantos otros , durante la mayor parte de los últimos dos siglos . Por cierto : esta conculcación está a punto de volver a entrar en vigor gracias a la ley Wert . Y son los defensores de esta legislación perversa los mismos que niegan a las instituciones catalanas el derecho de conmemorar uno de los hechos más determinantes de nuestra historia moderna , desempeñándose ellos sí - de historiadores aficionados , reduciendo 1714 en un episodio menor de un conflicto dinástico , escondiendo sus dramáticas consecuencias para la ciudad de Barcelona y para la estructura jurídico- política del país . Todo ello , en nombre de cierta idea de España y de la españolidad . La misma idea que hizo que sus padres ideológicos nos roben el derecho a saber quiénes somos , de dónde venimos y por qué esta ciudad sufrió la peor desgracia de su historia .

EL ESTADO . Quisiera recordar que el gobierno del Estado , también con nuestro dinero , contribuyó generosamente a la celebración del bicentenario del Dos de Mayo en Madrid , en 2008 ; al bicentenario de las Cortes de Cádiz , en 2012 , y este año al milenario del Reino de Granada . Y si fuéramos un poco más atrás podríamos hablar del Quinto Centenario de 1992 , presentado al mundo como "un encuentro entre dos mundos" en un ejercicio de maquillaje histórico nunca superado . Este mismo gobierno no sólo no ha invertido ni un euro - de nuestro dinero -en el Tricentenario , sino que utiliza sus peones para atacar las actividades sin ni siquiera tener un conocimiento real . No debería sorprendernos , porque muchos de los que ahora exclaman no movieron un dedo mientras varias generaciones de catalanes pasaban por la escuela y por la vida sin saber nada de su pasado colectivo ( nada que no fuera la batalla de Lepanto y el repique del tambor del Bruc ) . Del resto no quieren saber nada , porque el pasado de Cataluña les molesta tanto como su presente . Pero el pasado está muy presente en las ruinas del Born , en la defensa tenaz de las constituciones catalanas , a la sagrada ley del pacto entre el rey y sus súbditos , a la defensa " de la libertad de la patria , y la de todo España ", que reivindicaba Rafael Casanova . Cataluña es de todos , y su futuro , si hay justicia , lo decidiremos entre todos . Pero lo que fue este pueblo , y lo que se le intentó hacer con una contumacia digna de los peores verdugos , no se puede borrar . Tenemos derecho a saber y a no tener que mirar nuestro pasado con ojos ignorantes o indiferentes . No nos incomoda nada de lo que pasó hace trescientos años , ni tenemos ganas de enterrar el recuerdo . Y si no lo consiguió el aparato franquista , tampoco lo lograrán sus epígonos .

Toni Soler (ARA, 29-12-2013)

Respecto al 1714, los historiadores afines al PP y PSOE hablan siempre del motivo de la guerra sin decir nada más, los historiadores catalanes hablan, en cambio, de las consecuencias que esta guerra tuvo para el pueblo catalán (pérdida del autogobierno, del control  de los impuestos, del poder judicial y la imposición del castellano). En toda guerra siempre son más relevantes las consecuencias que los motivos, cada historiador queda retratado al hablar del tema.

Y aparte del tema puramente histórico, me gusta el argumento, que tendremos que agitar durante todo el 2014, que el Estado (es decir, todos) se han  pagado conmemoraciones recientes, y a la de aquí no le quieren dar ni un céntimo.

Que habrá que decir  cuando alguien diga que porqué gastamos dinero en ello?.

josep


fotos de internet. serán retiradas a petición
extraido del artículo de opinión de Toni Soler ( ARA, 29-12-2013 )