El Escrache.

Hace muchos días que no leo ni escribo nada. Y cuando me decido resulta que todo se ha anticipadado y ya nada sirve para nada, ni siquiera la palabra mágica: Escrache.

Veo que los blogs que conozco todos han hablado de lo mismo. De la poca vergüenza de los políticos, banqueros y gente de mal vivir, pero con el bolsillo lleno gracias a las familias que ahora viven bajo un puente (suponiendo que queden puentes)

En el s. XIX, el biólogo Charles Darwin afirmó en su tratado sobre "La expresión de las emociones en el hombre y los animales" que la vergüenza se manifestaba mediante rubor facial, confusión mental, vista caída, una postura descolocada y cabeza baja, y observó síntomas similares en individuos de diferentes razas y culturas. El "sentido de la vergüenza" es la consciencia o la advertencia de la misma en una situación o contexto. Esta cognición puede darse como resultado de una conducta personal o, más generalmente, al ser objeto de un insulto al honor, víctima de una desgracia o una humillación.

Y por último, "tener vergüenza" significa mantener cierto comedimiento tras la ofensa realizada a otro, mientras que "no tener vergüenza" es proceder sin considerar el mal causado. En este segundo sentido es en el que comúnmente se entiende el término de ignominia. Y en este... “Y  en este "tener vergüenza" que escribo,  incluyo también a gente conocida de otros blogs, que muy amablemente dicen defender casi con uñas y dientes  esta Plataforma, y con ella a  Ada Colau (que incluso la adulan más de la cuenta), pero que les molesta que sus hijos se asustan si ven estos cartelitos pegados a la puerta de su casa, pero se callan cuando ven que a empujones sacan de “sus casas” a ancianos, mujeres y niños.  Esto me suena a un refrán castellano que dice: " mucho te quiero perrito, pero pan poquito”

delegada del gobierno

Y poca cosa más, solo el deseo de que de una vez no nos cuelen más “señoras” que aun siendo del departamento del Interior digan que esta forma de proceder es casi etarra y no pase nada, ni a ella ni a estos políticos que les jode que les molesten mientras desayunan pagando nosotros.

Disculpe el señor

si le interrumpo, pero en el recibidor,

hay un par de pobres que

preguntan insistentemente por usted

No piden limosnas, no

ni venden alfombras de lana,

tampoco elefantes de ébano

son pobres que no tienen nada de nada

No entendí muy bien

sin nada que vender o nada que perder,

pero por lo que parece

tiene usted alguna cosa que les pertenece

Quiere que les diga que el señor salió?

que vuelvan mañana, en horas de visita?

O mejor les digo como el señor dice:

"santa Rita, Rita, Rita,

lo que se da no se quita"

Disculpe el señor,

se nos lleno de pobres el recibidor

y no paran de llegar,

desde la retaguardia, por tierra y por mar

Y como el señor dice que salió

y tratandose de una urgencia,

me han pedido que les indique yo

por donde se va a la despensa

Y que Dios, se lo pagará

me da las llaves o los echó ? usted verá

que mientras estamos hablando

llegan más y más pobres y siguen llegando

Quiere usted que llame a un guardia y que revise

si tienen en regla sus papeles de pobre?

O mejor les digo como el señor dice:

"Bien me quieres, bien te quiero,

no me toques el dinero!"

Disculpe el señor

pero este asunto va de mal en peor,

vienen a millones y

curiosamente, vienen todos hacia aquí

Traté de contenerles pero ya ve,

han dado con su paradero,

estos son los pobres de los que le hablé,

le dejo con los caballeros

Si no manda otra cosa, me retiraré

Si me necesita, llame

que Dios le inspire o que Dios le ampare,

que esos no se han enterado

que Carlos Marx esta muerto y enterrado

Francesc Ferrer i Guàrdia

Francesc Ferrer i Guàrdia

(I)

Va creure que es podia canviar el mon. Sabia com fer-ho. Ho va intentar amb totes les seves forces creant una nova escola, la llibertària, una escola orientada a formar homes i dones lliures, persones solidàries, íntegres, justes, homes i dones compromesos amb el món, amb els ignorats,amb els que no eren res, amb la Natura, una educació laica i llibertària, on homes i dones, rics i pobres, blancs i negres són iguals...I ho va fer el 1901!

Però una educació així era massa perillosa per al sistema. Calia eliminar-la. El van acusar d'haver incitat la revolta popular durant la Setmana Tràgica de Barcelona. Es deia Francesc Ferrer i Guàrdia. El van jutjar en el que va ser una pantomima de judici, un linxament legal. El seu advocat només va tenir 24 hores per preparar la seva defensa. El sumari constava de més de 600 folis. El van condemnar a mort.

Va ser afusellat al castell de Montjuïc al matí del 13 d'octubre de 1909. Albert Camus va dir:” Ferrer i Guàrdia creia que ningú és dolent perquè vol ser-ho i que tot el mal és troba en la ignorància. Segurament per aquest motiu el van assassinar els ignorants, i la ignorància criminal encara avui es troba en altres tipus d'inquisicions. Però davant d'ells, moltes de les víctimes, com Ferrer i Guàrdia, seguiran vives per sempre”

Anatole France va escriure:“Va ser un crim, ell tan sols va ser un republicà, socialista, un lliurepensador català. El seu crim va ser crear la ensenyança laica a Barcelona. I instruir milers de nens en la llibertat i independència. Va ser crear escoles”.

Va néixer a Alella (Barcelona) a casa d'una família de camperols acomodats de tradició molt catòlica i monàrquica. Era el tercer de catorze germans. Als tretze anys, amb el seu germà Josep, va denunciar un capellà per intromissió en la vida familiar. El seu pare, indignat, el va enviar a treballar a Barcelona. Va començar a treballar d'aprenent en una fàbrica de farines. L'amo el va fer anar a una escola per rebre classes nocturnes, i el va acostar a les idees republicanes. Més tard va entrar a treballar com a revisor de tren, i ho va aprofitar per ser correu clandestí, com Ruiz Zorrilla, el líder del Partit Republicà Progressista en què Ferrer i Guàrdia militava.

Mas Germinal,en Alella, masía de Françesc Ferrer i Guardia.

La seva vocació per la educació es reflecteix en l'insòlit cas de ser l'únic revisor de la història del ferrocarril que va crear una biblioteca en el mateix tren perquè els viatgers poguessin llegir mentre viatjaven.

(II)

Va ingressar en la lògia maçònica La Verdad i va donar suport a l'aixecament militar del general Villacampa, que volia proclamar la República. El fracàs d'aquest aixecament l'obliga a exiliar-se a París amb la seva dona i els seus tres fills. L'any 1893 es van separar, i la baralla per la custòdia dels fills fa que la seva dona el vulgui assassinar. Ell mai la va denunciá. A París viu de donár classes d'espanyol i el seu pensament evoluciona cap a els ideals anarquistes.

títol de maçó

Es carteja amb Kropotkin i s'introdueix en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes. Apassionat de la vida, aviat no triga enamorar-se de Leopoldine Bonnard, una mestra lliurepensadora amb la qual es casa. En aquells dies ja té clar que l'única manera de canviar el món és a través de l'educació. En la seva ment es forja el que serà el seu gran somni: crear l'escola moderna, una escola laica, orientada a "educar la classe treballadora d'una manera racionalista, secular i no coercitiva". El destí va voler, per una vegada, ser generós amb ell, i una antiga alumna seva, Ernestina Meunier, li deixa en herència un milió de francs francesos.

Amb aquests diners decideix tornar a Barcelona per fer realitat el seu gran somni: crear l'Escola Moderna, que inaugura l'agost de 1901.

A l'Escola Moderna no hi haurà exàmens, ni premis, ni càstigs, s'educarà en i per a la llibertat. És una escola, laica i mixta; cosa que, el que en una època on l'educació està fèrriament controlada pels capellans i la seva mentalitat ultraconservadora, li crea molts problemes. 



Als capellans són moltes, massa, les coses de l'Escola Moderna que no els fan gràcia: des de la seva filosofia educacional, la seva ideologia llibertària i laica, el caràcter mixt de les classes, la seva avançada pedagogia que ja incloïa la formació extraescolar, les visites a fàbriques, parcs, etc. i la formació d'adults, les xerrades obertes, el teatre, etc. . Però hi ha dues coses que no poden suportar: que els diners que va heretar Ferrer havien estat anteriorment promesos a l'Església, tot i que la legatària va canviar d'opinió en conèixer Ferrer, i que l'Escola estigués al mateix carrer, el carrer Bailén de la mateixa ciutat, on havia un col·legi religiós.

Francesc Ferrer i Guàrdia amb la seva filla Trinitat.

I si a això hi afegim el ferm compromís polític de Ferrer i Guàrdia amb la seva ideologia anarquista, que el porta a editar el diari “La vaga general”, no és d'estranyar que es guanyés nombrosos enemics. l'Església, l'Exèrcit i la Monarquia eren tres perillosos enemics per a una petita escola que pretenia canviar el món, tres perillosos enemics que estaven disposats a tot per tal d'eliminar aquella amenaça. Per això no dubten a acusar-lo d'haver participat, el 1906, en l'atemptat frustrat de Mateu Corral contra Alfons XIII. Mateu Corral, anarquista, treballava com a traductor i bibliotecari a l'Escola Moderna. L'Escola Moderna va ser clausurada i Ferrer i Guàrdia detingut acusat de complicitat amb Corral. Després de diversos mesos d'empresonament sense que hi hagués cap prova contra ell, no tenen més remei que posar-lo en llibertat.

(III)

 Intenta reobrir l'Escola Moderna, però veu que és inútil. Emprèn de nou el viatge a l'exili. Bèlgica i de nou França són els seus destins. A Bèlgica funda la Lliga L'Ecole Renovée, que posteriorment trasllada a París, des d'on segueix publicant el butlletí de l'Escola Moderna, iniciat quan va fundar l'escola a Barcelona. 
  Les dificultats per crear l'Escola Moderna van ser enormes. Cal pensar que estem el 1901 i que no hi ha col·legis mixtos ni, per descomptat, laics i oberts a una mentalitat progressista. Mestres i llibres van ser dues de les majors dificultats que Ferrer va haver de sortejar. Això dels mestres ho va solucionar impartint cursos de formació per a mestres a la mateixa escola, i el dels llibres demanant a diversos dels seus amics intel·lectuals lliurepensadors que els escrivissin expressa-ment per l'escola. Un d'aquells llibres, "Les aventures de Nono", l'anarquista francès Jean Greu, és totalment revolucionari pel que fa a plantejament i, per descomptat, és el favorit dels alumnes. Nono és un noi humil a qui li encanta llegir, però els seus pares no tenen diners per comprar tots els llibres que ell podria llegir. A l'escola pateix maltractaments, una disciplina criminal, i se sent ofegat. Una nit, però, somia que se li apareix una fada que el porta a "Autonomia", un món on tots tenen els mateixos drets, on no hi ha rics ni pobres, on la solidaritat, la generositat i l'altruisme són els valors acceptats per tots, on no hi ha diners ... Però un dia Nono és segrestat per un magnat que el porta a un altre món totalment oposat a aquest: Argirocracia.

Allà Nono aplica els remeis d'autonomia per lluitar contra els horrors d'Argirocracia ... Potser aquest llibre sigui molt utòpic i que Autonomia no existeixi, però del que no hi ha dubte és que Argirocracia sí existeix i que tots nosaltres en som esclaus. La situació política a Espanya és molt tensa. Un rei sàtrapa com Alfons XIII viu protegit per la força de l'exèrcit i de successius governs conservadors. La 1ª República havia caigut uns anys abans amb un cop d'estat que va reinstaurar els Borbons i la classe treballadora estava cada vegada més farta de la manca de llibertats i, sobretot, dels privilegis que tenien les classes altes, com el de lliurar-se del servei militar obligatori a canvi de diners, uns diners que ells no podien pagar. El domini absolutista que exercia l'Església també estava creant un brou de cultiu molt propici a la rebel·lió. L'esclat de la guerra a l'Àfrica va ser el detonant que va fer que tot explotés. Barcelona, ciutat on el moviment anarquista estava fermament arrelat, va ser l'espoleta. Allà, al port, embarcaven les tropes cap a Melilla. Tots sabien que molts no tornarien amb vida. Era terriblement absurd veure uns joves soldats dirigir-se a l'escorxador portant a les mans un fusell, amb el qual podien rebel·lar-se contra tanta injustícia, mentre els fills dels rics es lliuraven d'aquella carnisseria només perquè havien pogut pagar els 6.000 rals que costava l'exempció d'anar a files. El poble els va ajudar a rebel·lar-se. La Monarquia i el govern conservador d'Antoni Maura no van dubtar a enviar l'Exèrcit a reprimir la rebel·lió.

L'Església va donar suport amb entusiasme aquella repressió contra els que amenaçaven la seva posició de privilegi. Van ser dies durs, molt durs, dies de sang i sofriment, uns dies que la història ha batejat com la Setmana Tràgica de Barcelona

(IV)

 El destí aquest cop no va voler ser generós amb Ferrer i Guàrdia i va fer coincidir una visita que feia la seva cunyada i la seva neboda malaltes, amb la Setmana Tràgica.

 Els seus antecedents anarquistes, l'odi que sentien per ell els militars i els seus acèrrims enemics eclesiàstics i, sobretot, una justícia putrefacta assedegada de sang i d'escarmentar a la població civil perquè no tornés a intentar rebel·lar-se, van ser suficients perquè l'acusessin de ser un dels instigadors, sinó el director i inductor de la Setmana Tràgica. L'acusació es va basar, precisament, en una carta enviada pels prelats de Barcelona. En el judici el van acusar d'haver cremat una església a Premià, quan a Premià no es va cremar ni una església ni un convent. Ni un sol dels testimonis de l'acusació ho havia vist, només algú els havia explicat que ho van veure. Ni un sol dels testimonis de la defensa va ser admès. Ni tan sols el van deixar declarar a ell. Durant tota la instrucció del sumari, Ferrer i Guàrdia no va poder tenir advocat. Quan per fi en va tenir, només li van donar 24 hores per preparar la defensa. Perquè aquell assassinat legal no provoqués un altre aixecament popular, ja que les classes treballadores d'Espanya i de diversos països europeus estaven indignades pel que estaven fent amb Ferrer i Guàrdia, 
les parts del sumari més 
desfavorables a Ferrer van ser filtrades a la premsa més conservadora, que va orquestrar una campanya de desprestigi i infàmies devastadora. Malgrat tots els intents que hi va haver per evitar aquell assassinat legal, Francesc Ferrer i Guàrdia va ser afusellat a les nou del matí del 13 de octubre de 1909. Tenia 50 anys. La nit abans de ser afusellat va escriure el seu testament: estudiants i professors de la Universitat Lliure li reten homenatge.” Desitjo que en cap ocasió ni pròxima ni llunyana, ni per un o altre motiu, es facin manifestacions de caràcter religiós o polític davant de les meves despulles, perquè considero que el temps que s'ocupa amb els morts seria millor destinar-lo a millorar la condició en què vuen els vius; tenim la gran necessitat d'això gairebé tots els homes. (...) Desitjo també que els meus amics parlin poc o gens de mi, perquè es creen ídols quan s'exalça els homes, i això és un mal per  al futur de la humanitat.

Solament els fets, siguin de qui siguin, s'han d'estudiar, lloant-los perquè s'imitin quan semblen redundar en el  bé comú, o criticant-los perquè no es repeteixin si es consideren nocius al benestar general» En arribar a la paredassa on l'anaven a afusellar, va demanar que li afusellessin dempeus i sense tapar-li els ulls. Abans de morir va cridar als soldats que li apuntaven: «Soldats, vosaltres no en teniu la culpa. Apunteu bé. Visca l'Escola Moderna! Moro innocent i feliç de…» No va poder acabar aquelles paraules. Les bales no li van deixar fer-ho. Mai es va demostrar que fos culpable dels delictes pels quals el van assassinar. El govern conservador de Maura, que havia estat el causant dels successos de la Setmana Tràgica en aprovar el decret que enviava els reservistes a la guerra al Marroc, va caure poc després. La pressió popular nacional i internacional, en la qual van intervenir personalitats com a H. G. Wells, Arthur Conan Doyle, Georges Bernard Shaw o P. Kropotkin, va fer que Alfons XIII, preocupat per l'amenaça que allò podia suposar per al seu tron, el cessés una setmana després. La indignació popular era enorme i el nou govern no va tenir més remei que accedir a l'exigència d'amnistia per als presos que omplien les presons. Poc després van ser milers els presos que van sortir al carrer. L'assassinat de Ferrer i Guàrdia no va ser en va.

Trenta anys després, durant la guerra civil, el teatre Borràs de Barcelona va passar a dir-se Teatre Ferrer i Guàrdia. Avui existeix un monòlit i una estàtua en el seu record al cementiri de Montjuïc, rèplica del que hi ha a Brussel·les, enfront del qual, cada any, estudiants i professors de la Universitat Lliure li reten homenatge.

teatre Borràs. Barcelona

(V)
Com cada any, el 13 d’octubre, al complir-se l’aniversari de l’afusellament el 1909 a Montjuïc del pedagog català Francesc Ferrer i Guàrdia, es dipositen rams i corones de flors davant l’estàtua erigida a Brussel·les en homenatge al màrtir de la llibertat de pensament per part de l’escola universitària que porta el seu nom, dels alumnes de la veïna Universitat Lliure de Brussel·les (ULB) i dels cercles de lliure pensament de la capital belga.

Ferrer i Guàrdia també rep un altre homenatge anual per part dels alumnes de la ULB, coincidint amb la celebració de l’aniversari de la fundació de la universitat laica de Brussel·les, el 20 de novembre. Un homenatge que ja es produïa quan l’estàtua es trobava al centre de la ciutat i no, com ara, prop dels edificis universitaris.

La veneració i el respecte belga per la figura de l’insigne pedagog racionalista, víctima de la repressió i d’un judici sumaríssim del Govern autoritari d’Antonio Maura, contrasta amb l’oblit general entre la població que pateix a Espanya i amb la viva hostilitat contra ell que encara mostren avui dia les forces conservadores espanyoles i catalanes.

El simbolisme de la figura del fundador de l’Escola Moderna i el seu laïcisme és tan rellevant i incòmode per a les forces polítiques conservadores que un segle després del seu afusellament encara intenten denigrar la seva tasca i la seva persona a Espanya, com va passar amb la sèrie d’articles i llibres publicats coincidint amb la celebració del centenari de la sublevació popular de Barcelona que es va produir el juliol del 1909 contra les lleves forçoses de l’exèrcit entre la classe treballadora per obtenir carn de canó en la guerra colonial del Marroc i que ha passat a la història com la Setmana Tràgica.

La seva detenció, judici i afusellament per les autoritats, acusant-lo falsament de ser l’instigador de la revolta, va despertar una onada general d’indignació per tot Europa, amb innombrables denúncies d’intel·lectuals, protestes, manifestacions, vagues i fins i tot atacs a alguna seu diplomàtica.

Malgrat l’activa oposició de les autoritats espanyoles, la capital belga va erigir immediatament per subscripció popular un monument en la seva memòria, mentre que les forces polítiques conservadores catalanes van aconseguir endarrerir fins al 1990 que Barcelona recordés el pedagog amb un monument amagat a Montjuïc, que és una rèplica del que existeix  a Brussel·les el 1911.

L’estàtua de Ferrer i Guàrdia es troba des del 1984 a l’avinguda Franklin Roosevelt, mirant a l’edifici històric de la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB), on es va traslladar coincidint amb el 75 aniversari del seu afusellament. El monument és una figura humana aixecant una torxa cap al cel, que simbolitza la flama de la llibertat de pensament i la llum que aporta el coneixement racional.

En el pedestal, una inscripció recorda el seu afusellament com a ”màrtir de la llibertat de consciència”. Més avall es reprodueix un paràgraf d’una de les seves cartes: “L’ensenyament racionalista pot i ho ha de discutir tot, col·locant els nens en la via simple i directa de la investigació personal”.

En la part posterior es reprodueixen unes frases de l’advocat militar defensor de Ferrer i Guàrdia, el capità Galceran, en què va denunciar el 9 d’octubre del 1909 durant el seu al·legat que el judici “en cap moment havia buscat la veritat”.

Fins a principis dels anys 60, els estudiants de la ULB desfilaven el dia de l’aniversari de la fundació de la universitat, davant l’estàtua de Ferrer i Guàrdia als seus anteriors emplaçaments a la ciutat, com a homenatge a qui simbolitza “la defensa de la llibertat intel·lectual”. Les cerimònies han canviat des d’aleshores, però sempre finalitzen amb la col·locació de flors al peu del monument.

L’estàtua va ser retirada del seu emplaçament original darrere de la plaça Sainte-Catherine el 1915 per l’exèrcit ocupant alemany, en un gest cap al Govern espanyol i al rei Alfons XIII, que el 1912 va rebutjar visitar Bèlgica pels homenatges al pedagog.

Després de la Primera Guerra Mundial i malgrat les noves maniobres d’Espanya contra el monument, l’estàtua va ser recol·locada el 1919. No obstant, com a concessió a les autoritats espanyoles, es va suprimir el nom Francesc Ferrer i Guàrdia i la placa denunciant el fals judici que el va condemnar, transformant-se en un homenatge a la llibertat de consciència.

L’estàtua no va recuperar el nom del pedagog fins després de la caiguda de la monarquia espanyola el 1931. En la impressionant cerimònia de trasllat de l’estàtua davant la ULB el 1984, el rector va lamentar que no hi assistís cap representant de l’Espanya democràtica, malgrat que en aquella època el PSOE governava amb majoria absoluta. La tragèdia de Ferrer i Guàrdia és que la dreta i l’obscurantisme el mantenen com un personatge maleït al seu propi país, mentre és venerat a Europa, per exemple, amb carrers al seu nom en unes 60 ciutats franceses.

Fotos y videos propiedad del bloc de  Mª Trinidad Vilchez. Muchas gracias por tu amabilidad
tres fotos de Eliseo Oliveras. Muchas gracias.
El resto de Internet.
Serán retiradas en caso de petición. 

tener un bloc

Un post se traduce en español como ‘artículo’, aunque se suele utilizar con la terminología inglesa o el nombre de ‘entradas’ en la publicaciones hechas en los blogs.

Los posts están archivados por categorías, aunque os voy a confesar que yo no tengo ni orden ni concierto a la hora de archivar, la verdad es que es difícil que yo ponga una etiqueta.

Este pequeño artículo que estás leyendo es un post. Un post que me indican los señores de  Blogger  que es el numero 999. Nunca he ido diciendo ni cuantas personas me han hecho comentarios, ni he ido mirando constantemente cuantas entradas había hecho o de donde miraban el bloc, ni he aceptado dinero, ni he copiado sin pedir permiso.

Cuando me di cuenta si que me dije que es un número que ni de lejos esperaba, creía que no podría llegar, que me pasaría cualquier cosa o que Blogger me lo haría desaparecer.

Este número 1000 la entrada será el resumen un poco largo de un hombre que merecía algo mucho mejor que su asesinato, y nosotros, la sociedad, merecíamos que nadie, ni la Iglesia, ni la Monarquía lo hubiese hecho. Con un poco de suerte nuestros hijos tendrían una escuela como muchos hemos soñado: La Escuela Moderna. Este hombre fue Francesc Ferrer i Guàrdia. No pretendo que lo leáis todo, ya digo que es largo, pero si que lo guardéis, para hacerlo cuando tengáis tiempo. Si lo hacéis y no sois de aquí podéis traducirlo con este traductor que esta a vuestra derecha, arriba de todo. Para traducirlo yo mismo, saldría demasiado largo.

Y ahora os quiero dar las gracias por la paciencia que habéis tenido en venir hasta este bloc cuando seguramente estaríais mejor en otro sitio. Las gracias son como un pastel. Un trozo grande a cada uno, desde el primero hasta el último de vosotros que habeis pasado por aquí, desde aquel entonces que a medianos del  2007 una persona muy querida me dijo: Josep, quieres hacer un blog?...

- Un blog?...Vale!

Ah!, y por propia experiencia os recomiendo que por poco que podáis intentad conoceros cualquier día, sin mirar si habéis llegado al 200 o al 3000. Os aseguro que no os arrepentiréis. La persona que escribe y os gusta como lo hace, personalmente será la misma, os lo aseguro.

Bien, no me voy, no creáis que esto es una despedida. Es solo que por ser un bloc modesto, no de éxito, ha llegado más lejos de lo que cabía esperar, y estoy contento. O así me lo parece.

antidemócratas disfrazados

Siempre acostumbro a leer las revistas o bien ojear suplementos de diarios. -ya lo he dicho en más de una ocasión-  Esta mañana encuentro un artículo sin firma o una firma ilegible que hablaba  de Witold Gombrowicz, un autor que las pocas veces que lo he visto me gusta mucho. Las obras de Gombrowicz se caracterizan por un profundo análisis psicológico, un cierto sentido de paradoja, y el absurdo.
Relata un concierto de piano de Brahms que había escuchado en su exilio argentino, un concierto difícil, "la perfección del pianista no permitía concentrar la atención en Brahms, y la perfección de Brahms no permitía concentrar la atención en el pianista", dice. Al final, sin embargo, el pianista y Brahms habían llegado al final y el escritor polaco describe así la reacción de la audiencia: "Aplausos. Aplausos los conocedores. Aplausos de los aficionados. Aplausos los ignorantes. Aplausos gregarios. Aplausos provocados por los aplausos. Aplausos que se alimentaban de aplausos, que se apiñaban sobre los aplausos, que se excitan, que evoca mutuamente - y ya nadie podía estarse de aplaudir, porque todo el mundo aplaudía. "  

Los "aplausos gregarios", dice Gombrowicz; lo encuentro un concepto genial, ya sea si vemos lo que puede, o suele suceder en las artes escénicas, o en los conciertos de música, ya sea si lo aplicamos a la vida social, o al comportamiento ciudadano ante la política.

Witold Gombrowicz (1904-1969)

Mucho me temo que uno de los grandes problemas que arrastramos en estos momentos en nuestra sociedad es el de los aplausos gregarios, la consecuencia de aquellos que, no sólo aceptaron la perversión, sino que la aplaudieron, ya fuera de manera explícita y airada ya fuera a través de los votos que otorgaron los perversos. Estoy tan indignado como el que más con la injusticia del sistema, la avalancha de las últimas semanas no puede ocultar la evidencia: la corrupción de casi todos (y ese "casi" adquiere, ahora, un valor absoluto para los que no haya caído), que el Parlamento mire antes hacia los bancos que hacia los ciudadanos muchos de los cuales, indefensos, se quitan la vida; el anclaje de los partidos políticos en su prevalencia porque no se pueda producir un acto democrático (el derecho a decidir que todo individuo y toda comunidad debería tener), este acto final de espionaje que, si no hiciera vomitar, sería una mala comedia ...

Estoy muy indignado, sí, porque la evidencia de la perversión ya estaba antes, no había que esperar a que la mierda empezara a flotar y nos embadurnara a todos, incluso a aquellos que nunca aplaudimos a los corruptos, los crápulas, los ignorantes, los mediocres, los antidemócratas disfrazados, los espías de astracanada , los perversos de toda condición ...

Habrá un día en que, cuando acabe un concierto, sólo aplaudirán los convencidos, los entusiasmados, pero el resto de espectadores se mantendrá impávidos, no se dejará contagiar y se resistirá al aplauso fácil, al aplauso gregario. Y, entonces, los corruptos, los antidemócratas disfrazados, los mediocres, los perversos de toda condición se hundirán en la miseria. Y podremos olvidarlos para siempre.

Gas metano en Japón

Japón ha anunciado que ha logrado obtener, por primera vez gas metano a partir de los hidratos de metano que hay bajo el mar, en su zona costera. El anuncio era previsible ya que hace bastante tiempo que el hidrato de metano se consideraba una fuente potencial de energía y los países que tienen una cierta cantidad la tenian que explotar antes o después. Japón era uno de los más interesados ​​ya que sin petróleo ni carbón y con una política de restringir las centrales nucleares, necesitaban desesperadamente nuevas fuentes de energía. El hidrato de metano era una opción evidente.

Hace tiempo leí en una revista científica que esto ya lo habían probado varios países, sobretodo Rusia y Méjico, pero parece ser que dejaron de hacerlo por el peligro que ocasionaba y sobretodo el gasto, ya que no estaban preparados técnicamente.

Como me gustó el tema apunté varias cosas que no sabia acerca de este tema, y en aquel tiempo traté de informarme más sobre ello.

La verdad es que resulta muy interesante. Y en este caso a Japón estoy seguro que mucho más.

 El metano es el componente principal del gas natural de siempre, pero en este caso no habría impurezas u otros hidrocarburos. Se llama hidrato de metano porque cada molécula de metano está rodeada por varias moléculas de agua que la mantienen inmovilizada.

 Esto sólo puede ocurrir a bajas temperaturas y altas presiones. El resultado final es una especie de bloque de hielo que tiene atrapado dentro una buena cantidad de metano. No explicaré nada que sea técnico porque seguramente no sabría hacerlo, pero algo tendré que decir para que entendamos todos aquello tan antiguo como “El Triangulo de las Bermudas” os acordáis?

El fondo del mar es donde se dan estas condiciones y es donde está la mayor parte de hidrato de metano del planeta, aunque el permafrost congelado en Siberia y Canadá también hay. Y una de las ventajas que presenta es que al estar a presión, cada metro cúbico de hidrato de metano equivale a unos ciento sesenta metros cúbicos de gas metano. De modo que el rendimiento es importante. demasiado importante como para ignorarlo. Sobre todo porque se calcula que allí bajo el mar hay cantidades enormes de estos compuestos. Hay bastantes sistemas para extraer el metano del fondo del mar pero técnicamente es muy complicado y peligroso, porque no es como el petroleo o el gas que suben por la presión. Nos podemos preguntar:“Y donde se puede encontrar el hidrato de metano?” Pues a las profundidades oceánicas. Allí se dan las condiciones de baja temperatura y alta presión que permiten que se mantenga estable. Y parece que hay mucho. Muchísimo. Mucho más que todas las reservas de carbón, petróleo y gas reunidas

De modo que si se pudiera explotar industrialmente, tendríamos resuelto el problema energético durante varios siglos.

Pero (siempre hay un pero) la tecnología para obtenerlo aún no está muy desarrollada y hay que tener en cuenta un pequeño detalle. El metano es un potente gas invernadero. Es decir que si se escapara una cantidad relativamente importante de metano en la atmósfera, el efecto invernadero aumentaría mucho y, en consecuencia, el calentamiento global se dispararía.

El gas metano asciende desde el fondo del mar en forma de burbujas que atraviesan el agua y se liberan en la atmósfera (Getty Images

Esto es lo que se piensa que ocurrió hace 250 millones de años. Entonces desapareció el 90% de las especies vivas de la Tierra. La del Triásico-Pérmico fue la extinción en masa más importante que ha habido. Mucho peor que la de los dinosaurios. Y la causa parece que fue un cambio climático brutal debido a la liberación del hidrato de metano retenido en el fondo del mar.

El permafrost que se descongela hace que grandes bloques de tundra caigan en el océano Ártico. USGS

De modo que poca broma con este compuesto.

Ahora bien, lo más inquietante es que no resulta imposible que esto vuelva a pasar pronto. Con el calentamiento global causado por el efecto de la actividad humana, están sucediendo cambios en las corrientes marinas. Esto puede hacer que en algunos lugares, el agua del mar fría deje de fluir. Y esto puede permitir que el hidrato de metano retenido en el fondo se desestabilice y el metano se libere en forma de burbujas gigantes. De hecho, basta con un aumento de unos pocos grados para que esto ocurriera.

Entonces sí que tendríamos un buen caso de efecto invernadero y cambio climático.

Y finalmente, que tiene que ver todo esto con el Triángulo de las Bermudas? Ya sabéis, la zona donde dicen que se producen misteriosas desapariciones de barcos y aviones. Pues quizás el hidrato de metano sea la causa.

Si una burbuja de metano de cientos de metros de diámetro sube repentinamente a la superficie del mar pasa una cosa muy curiosa: la densidad del agua baja de golpe. Y esto hace que un barco que se encuentre allí, deja de flotar! Simplemente se hunde en un santiamén. Como si fuera una piedra. Algo parecido ocurre con los aviones. Pueden volar bien en el aire (nitrógeno y oxígeno) pero no aguantan en una atmósfera rica en metano, que es demasiado ligera. Si una burbuja de metano aparece de golpe, se puede formar momentáneamente una zona en la que los aviones que pasen por allí caerían como piedras y sin previo aviso.

Quizás esto es más probable que no que sea una zona de veraneo de extraterrestres con ganas de abducir turistas

NO!!

Lo inquietante en todo esta historia es el peligro que representa debido a la inestabilidad del material. Si la presión disminuye demasiado deprisa, si hay un aumento de temperatura por algún motivo o si algo va mal puede desestabilizar una buena zona del yacimiento y soltar de golpe una cantidad tremenda de metano. Esto sería un peligro para los barcos que haya en la superficie ya que la densidad del agua disminuiría y simplemente se hundirían.

Pero además, el metano es un gas que genera un gran efecto invernadero. Mucho más que el CO2. Y por mucho que juren que el sistema será seguro, lo que no hay duda es que tendrá pérdidas, habrá accidentes y de una manera u otra, empezaremos a liberar metano a la atmósfera. Si el calentamiento global ya es inquietante por culpa del CO2, cuando empezamos a jugar con el metano las cosas pueden empeorar muy rápido. Fácilmente se entra en un espiral que hace que el calentamiento aumenta la temperatura del agua del mar, esto hace que más hidrato de metano se libere, de manera que el efecto invernadero aumenta, y sube de nuevo la temperatura, liberándose más metano ...

El aumento de la temperatura conocido como efecto invernadero es debido a la acumulación de gases en la atmósfera terrestre. Estos gases absorben la radiación infrarroja que emite la tierra, evita que esta radiación se escape al espacio y la represa; la energía entonces se manifiesta con el aumento de la temperatura del planeta.
Entre estos gases causantes del efecto invernadero se encuentran el dióxido de carbono, metano y oxido nitroso. "La mayoría de estos gases se han acumulado en la atmósfera en los últimos cien años, fundamentalmente a causa de la quema de combustibles fósiles y actividades industriales de diferente tipo"

Pero si un país tiene un déficit energético y en la costa hay esta enorme fuente de energía, es ilusorio pensar que no lo explotará. Todo indica que los humanos seguiremos quemando combustibles fósiles y liberando gases invernadero durante bastante tiempo.

 Els humans ens ocupem de fer malbé els recursos que es dona la natura. Jo també voldria que m'enterresin entre la platja i el firmament

Los humanos nos ocupamos de dañar los recursos que nos da la naturaleza. Yo también quisiera que me enterraran entre la playa y el firmamento.