Cercar en aquest blog

dimarts, 17 de setembre del 2013

La Trinca i Ovidi Montllor [2]


El meu col·legi

Ens posaven l'uniforme, bata de ratlles,
i ens penjaven la cartera a les espatlles.
I ens portaven a un col·legi ple de finestres,
on una banda de frares feien de mestres.

Aquells de quaderns de «deberes», aquells plumiers,
aquells pupitres de fusta amb dos tinters.
Aquella sotana negra amb una creu;
aquella bragueta immensa de cap a peus.

Ens feien entrar la llista dels reis gots
a base de plantofades i mastegots,
i ens deien quina és d'Austràlia la capital,
i ens formaven el espiritu nazional.

«Venid y vamos todos con flores a porfía...»
«¡Qué buenos son los padres escolapios!
¡Qué buenos son, que nos llevan de excursión!
¡Que viva España y su tradición,
y los padres escolapios que nos dan la educación!»
«De Isabel y Fernando el espíritu impera:
moriremos besando la sagrada bandera.»
Ells ens feien creure en Déu, mal que fos a cops de creu. 

Aquell maig, mes de Maria, aquells rosaris,
aquell fotimer d'estampes i escapularis.
Aquell tancar-se en el wàter tot el recreo,
i aquell confessor que et deia: «Quants cops, fill meu?»

«Las manos sobre el pupitre», l'hermano ens deia,
però ells de la butxaca mai se les treia.
Que fóssim «puros y castos» ens predicava,
mentre tot fent la mà morta ens grapejava.

Aquella olor de col·legi, rància ferum,
de llapis, de pell de taronja i de pixum.
Aquella paret davant, aquells dos quadres,
i aquell Sant Crist penjat entre els dos lladres.



Mi colegio

Esa bata de uniforme, deshilachada,/esa cartera de cuero desvencijada.
Ese lóbrego colegio con mil ventanas,/amasijo de mocosos y de sotanas.

Esos pupitres tatuados, esos plumieres,/esos libros de palotes, esos deberes.
Esa tétrica sotana de mal agüero/con esa bragueta inmensa, de cuerpo entero.

Su misión era enseñarnos declinaciones/y arrearnos bofetadas y coscorrones.
Y glosar todos los mártires del santoral/y formarnos el espíritu nazional.

«Venid y vamos todos con flores a porfía.»
«Qué buenos son los padres escolapios,
qué buenos son, que nos llevan de excursión.
Que viva España y su tradición,
y los padres escolapios, que nos dan la educación.»
«De Isabel y Fernando el espíritu impera:
moriremos besando la sagrada bandera.»
«Ave, Ave, Ave María, Ave, Ave, Ave María.»

Ese mayo, mes de María, esos rosarios,/ese mogollón de estampas y escapularios.
Esa colecta del Domund, esos millones/para bautizar infieles en las misiones.

«Las manos sobre el pupitre», nos repetían,
«esas cosas dejan ciego", nos advertían.
«Hay que ser puros y castos", nos predicaban,
mientras con la mano tonta nos magreaban.

Ese aroma de pizarras, confesionarios,/de lápiz, piel de naranja y de urinarios.
Presidia un crucifijo nuestras lecciones/y colgaban a sus lados los dos ladrones.




Ovidi Montllor (1942-1995)
L’escola de Ribera

La suma era dos més dos.
El resultat era quatre.
La pregunta era Qui és?
La resposta era Déu.
La consigna era Pàtria.
La resposta, aixecar el braç.
La classe era a les nou.
El mestre era a les deu.
El wàter era al fons.
La merda era a l’entrada.
Els amics érem tots,
els enemics érem tots.
Els diplomes eren grocs.
Els diplomats eren verds.
El Crist era de fusta.
Els cristians, de cartró.
Els pupitres eren bruts.
Els que sèiem érem pobres.
La regla era per la mà.
La mà era per tancar-la.
El càstig era sever.
El castigat era por.
La missa era molt sèria.
Els assistents no ho sabíem.
El capellà era vell.
Els nens tampoc no ho sabíem.
Els corredors eren llargs.
Els que corrien fugien.
El rellotge era bonic.
Les hores eren llargues.
L’ensenyança era com era.
Els ensenyats
, el que som.
L’ensenyança era com era.
Els ensenyats
, el que som;
ni més ni menys que el que som.
Mestres, Crist i capellà,
pupitres, companys i llibres.
Merda, infància, fe i tendresa,
el temps, la por i l'estima,
tot perdut per sempre.
El resultat era un.
La jugada era perfecta.

[De l’àlbum De manars i garrotades, 1977]




La escuela de Ribera
La suma era dos más dos./ El resultado era cuatro./ La pregunta era ¿Quién es?/ La respuesta era Dios./ La consigna era patria./ La respuesta era alzar el brazo./ La clase era a las nueve./ El maestro estaba a las diez./ El water estaba al fondo./ La mierda estaba a la entrada./ Los amigos éramos todos./ Los diplomas eran grises./ Los diplomados eran (¿estaban?) verdes./ El Cristo era de madera./ Los cristianos de cartón./ Los pupitres eran bastos./ Los que nos sentábamos éramos pobres./ La regla era para la mano./ La mano era para cerrarla./ El castigo era severo./ El castigo era miedo./ La misa era muy seria./ Los asistentes no lo sabíamos./ El capellán era viejo./ Los niños tampoco lo sabíamos./ Los corredores eran largos./ Los que corrían huían./ El reloj era bonito./ Las horas eran largas./ La enseñanza era como era./ Los enseñados lo que somos./ Los maestros./ El Cristo./ El capellán./ El pupitre./ Los compañeros./ Los libros./ La pizarra./ La infancia./ La ternura./ La fe./ El miedo./ El cariño./ Todo perdido para siempre.// El resultado era uno,/ la jugada era perfecta.

[Versió castellana de Gustavo Sierra Fernández, al blog La zamarra de Gustavo. http://albokari2.wordpress.com/2006/10/22/lescola-de-ribera/ ]

Post cedido por KRT 

Blog http://ramoncarrete.blogspot.com.es/




2 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

recuerdo los temas, algunos vividos ¡

KRT ha dit...

Josep, aquestes escoles són ben reals! Jo a Balsareny anava a l'escola "dels capellans" i mai vam cantar aquells himnes falangistes (sí els del Mes de Maria), però vèiem que a les escoles "nacionals" tenien un Sant Crist "entre dos lladres", i nosaltres, ben jovenets, ja la fèiem, aquesta brometa.

Després vaig anar als Claretians de Sallent, i tampoc cantàvem himnes patriòtics, però sí l'himne a sant Antoni Maria Claret (que havia nascut en aquella santa casa). Hi vaig tenir algun mestre molt bo, tot i que d'altres ho eren menys, pel que fa a coneixements i a mètodes pedagògics: molt memoritzar i poc aprofundir.

Altres coses que surten a la cançó jo no les vaig veure mai i per tant no en puc donar testimoni, que seria fals. Però penso que, si no a la meva escola en altres, com les meigas, "haberlas haylas". Una abraçada!

Anne Frank

  Annelies Marie Frank , més coneguda com Anne Frank (12 juny 1929  – març de 1945), fou una adolescent alemanya jueva nascuda a Frankfurt d...