dimarts, 6 d’agost de 2013

Tenia 44 anys


Els entesos deien que tècnicament no tenia una veu extraordinària, que la seva tessitura es limitava a una octava, però la seva forma de cantar, aquesta forma tan seva de cantar amb tota l'ànima, la va fer passar a la història de la música com una de les solistes més grans de tots els temps. Aquesta forma de valorar la seva veu jo no l’entenc, és per a mi un complet desconeixement de com ha de ser tècnicament. Jo l'entec com em recorda Joan Manel Serrat en la Cançó per a en Joan Salvat -Papaseit, quan diu:

Jo no prometo res.   
Només camino
(mullant la ploma al cor,
que és on cal sucar l'eina...)

Jo no sé el que em proposo,
perquè el tenir un propòsit no és fer feina.


  Durant tota la seva vida va ser de desgràcia en desgràcia, de cop en cop, de dolor en dolor, com un vaixell abandonat. Abans de complir els deu anys havia estat violada. La seva mare tenia 13 anys quan ella va néixer i el seu pare, que les va abandonar, 15. No havia complert els divuit quan es va veure obligada a exercir la prostitució.
Fumava marihuana des dels dotze, però van ser l'heroïna i l'alcohol els que la van matar de cirrosi el 17 de juliol de 1959. Tenia 44 anys. El seu nom era Eleonora Fagan Gough, però tots la coneixem com Billie Holiday.
 Aquí la tens cantant "Strange fruit", un tema antiracista que la va convertir en una icona per a totes les persones que van lluitar per defensar els drets humans i acabar amb la segregació racial. L'empresa Columbia es va negar a gravar Strange fruit, i l'autor va haver de signar amb un altre nom.

Però quan Billie Holiday va cantar Strange fruit, van caure les barreres de la censura i la por. Ella va cantar amb els ulls tancats i la cançó va ser un himne religiós per obra i gràcia d'aquesta veu nascuda per cantar, i des de llavors cada negre linxat va passar a ser molt més que un estrany fruit penjat d'un arbre, podrint al sol.
La fruita estranya a la qual es refereix el títol són els cossos dels negres penjats en els arbres del Sud dels Estats Units.
Amb quinze anys, a Harlem, es va presentar a una prova com a ballarina al Pod s andGerry s, un petit club del carrer 133.

Va ser un autèntic desastre. Però el pianista li va preguntar si s'atrevia a cantar. Ella ho va fer. El públic va deixar de parlar i es va quedar fascinat amb aquella forma de cantar que mai havien escoltat. Això va ser al principi de tot. En la música va trobar un camí on bolcar les seves penas, on ofegar el seu dolor. Quina pena, fa anys m'encantava molt aquesta música. Amb el temps he anat oblidant-les, no se el motiu, però ha anat desapareixent, i ja gairebé ni l'escolto, tot i que un cop per setmana em conviden a reprendre de nou ... fins que aquets dies he trobat aquesta meravella, aquesta veu i aquesta trompeta veritablement antològica.
Amb ella torno a recordar que les seves cançons estan impregnades de les seves vivències, dels seus naufragis, dels somnis que mai va arribar a complir. Crec que si hi ha alguna persona que pugui ser considerada com a mestra a l'hora de transformar el dolor en bellesa, sens dubte, aquesta persona és Billie Holiday. Va passejar la seva esquinçada veu i les seves penes de llocs de mala fama, d'un a un altre d'aquell Harlem que la va acollir com un àngel. Les drogues la van portar 8 mesos a la presó i li van implicar la prohibició de cantar en clubs els últims dotze anys de la seva vida. La seva influència en el món de la música ha estat, i és, extraordinària. La seva versió del "Stormy Weather" és, possiblement, una de les cançons més sensuals de la història.



En escoltar com  canta un no pot deixar de preguntar-se com és possible que una ànima com Billie  Holiday  sigui capaç de cantar així, una ànima tan bella, tingués tan males cartes a la partida de la vida  Suposo que les va jugar com va poder, però estaven marcades. Mai va poder guanyar la partida. La cançó va ser l'única carta que va guanyar en la seva vida, una malenconiosa i solitària carta que valia tota una vida. Què devia sentir quan cantava? Quines sensacions va viure en trepitjar un escenari i deixar que el seu cor prengués la seva veu per explicar la seva història? Segurament aquests van ser els seus únics moments de felicitat. I potser per això els va viure tan a fons, tan entregada, tan autèntica. 
Perquè si alguna cosa caracteritza la manera de cantar de Billie Holiday és l'entrega total, com es treia qualsevol escut, qualsevol protecció, per mostrar-se tal i com era. La seva veu sap a derrota.  i alcohol, i el seu swing, aquest swing únic que tenia, és capaç de transportar-nos a móns impossibles, a universos inexplorats on la bellesa, sempre la bellesa, regeix els destins de tots els éssers que hi habiten. Escoltar Billie Holiday és endinsar-se en aquest món de passions i desenganys que és la vida. Per apreciar tot el que la seva música és capaç de transmetre dues són les millors formes d'escoltar-la: sol, a altes hores de la matinada, en el silenci i la foscor de qualsevol ciutat ja adormida, o fent l'amor amb la persona estimada, lliurant per complet, donant fins l'ànima en cada carícia, en cada petó, en cada batec ... Hi ha músiques, hi ha veus, que es poden escoltar de moltes maneres, però la de Billie Holiday no. Aquestes són les dues úniques formes que ens poden permetre intuir el que va haver de ser escoltar-la en directe, veure-la en directe. La seva música no és música, és vida, és palpitació, és batec i gemec, crit i silenci, és passió i és ànima, la passió dels que estimen i l'ànima dels que es lliuren, però dels que ho fan de veritat , vencent totes les pors, els tabús i els frens, perquè estimar i donar-se de veritat és fer-ho sense límit i amb bogeria, amb tota la bogeria que és estar viu.



Eleanora Fagan Gough (Filadèlfia7 d'abril de1915 - Nova York17 de juliol de 1959), coneguda com a Billie Holiday









La informació es treta de viquipèdia
Fotografía de internet. Serà retirada a petició.

Ho sento molt. Els vídeos no són de bona qualitat







12 comentaris:

Miquel ha dit...

De lo milloret del mercat.
Aquesta veu és incomparable i la seva vida molt, molt trist.
Salut

Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Una veu vellutada, molt bona, tinc dos discs de vinil d'ella, i són aquestes veus que quan l'escoltes se't posen els pels de punta.
Fa temps vaig veure una pel · lícula sobre ella i va ser molt dura i trista, però així a vegades és la vida amb algunes persones i l'heroïna va fer la resta.
Una abraçada i bon post estimat Josep.

KRT ha dit...

Va morir quan jo era molt jovenet encara, i per això no la vaig conèixer (a través de discos que em deixaven) fins força més endavant. Jo sóc de l’època d’Ella Fitzgerald i de Mahalia Jackson i, després, d'Aretha Franklin.

Com bé dius, Billie va tenir la mala sort de néixer amb les cartes més dolentes; no és, per desgràcia, l’únic(a) artista a qui li ha passat. Però almenys ens queda la seva obra: ens ha deixat la seva veu i per això la podem recordar i així, d’alguna manera, continua vivint entre nosaltres. Gràcies per la selecció de cançons que ens ofereixes.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Doncs jo no la coneixia, però té una veu molt especial

gianna ha dit...

Fue la voz de las injusticias hacia los negros, su canción emblemática fue Strange Fruit que narra los ahorcamientos en los árboles"Árboles sureños cargan extraños frutos,
Sangre en las hojas, y sangre en la raíz,
Cuerpos negros se balancean a la brisa sureña
Extraños frutos penden de los tuliperos."
saludos....

Enric H. March ha dit...

Una d'aquelles veus que quan la sents t'acompanyen tota la vida. És agradable recuperar els sons de la banda sonora de la nostra vida.

Josep ha dit...

Miquel, crec que vaig a recuperar el temps perdut.

Salut

Josep ha dit...

Quanta raó tens, Mª Trini, i quantes persones han acabat igual sense arribar a ser famoses. Aquesta pelicula jo nomès vaig poder veure la meitat. Se'm va escapar per culpa de l'horari.

Un petó

Josep ha dit...

De fet jo només la vaig conèixer per les seves cançons, només tenia 14 anys quan va morir. Jo també estava més a prop d'Ella Fitzgerald i d'Aretha Franklin. Recordo que una de les primeres cançons que vaig escoltar d'ella era Blue moon.
És curiós. Ara l'escolto d'una altra manera.

Josep ha dit...

Loreto, deien d'ella que els èxits van ser espatllats per la creixent dependència a les drogues i l'alcohol i les relacions abusives. Això va afectar a la seva veu com també els seus posteriors enregistraments: el seu esperit jove va ser reemplaçat per un matís de remordiment però malgrat tot, el seu impacte en altres artistes és indubtable.

Josep ha dit...

Si, Gianna, tienes razón. Tu comentario me recuerda a una cantante de flamenco(1) que decia que cuando cantaba por seguirillas (2) la boca le sabia a sangre...
(1)El flamenco es un estilo de música y danza que se originó en Andalucía.
(2)La seguiriya es uno de los palos flamencos más antiguos de los que se tiene noticia. Conforma, junto a la soleá, la columna vertebral del cante flamenco.
Un beso.

Josep ha dit...

Tens raó Enric, però jo sense saber per què, (segurament haurà estat per circumstàncies de la vida) vaig deixar de escoltar. Afortunadament l'he recuperat.