dijous, 8 d’agost de 2013

lluitar per les utopies//luchar por las utopías

Manuel de Pedrolo
Per l'únic que val la pena lluitar és per les utopies. Allò que avui dia és utopia, potser no ho serà el dia de demà. De tota manera, no tenim res més. Som catalans; som ciutadans dels Països Catalans. Si ens deixem perdre això, ho perdem tot com a comunitat. Som un poble colonitzat. No podem desfer-nos de la colonització sense la independència.'
Són paraules de l'admirat Manuel de Pedrolo en la intervenció l'any 1983 al magnífic programa d'entrevistes que conduïa en Joaquim Maria Puyal, anomenat 'Vostè pregunta'. Pedrolo era aquell intel·lectual molt compromès i obstinat que afirmava que calia protestar encara que no servís de res.

I passats els anys podem reconèixer quanta raó que tenia. Els anys vuitanta, just després del joc de mans de la transició, hom podia pensar que els grups massa petits que van continuar insistint en la necessitat de la independència no tenien res a fer. És a dir, que valia més deixar-ho córrer i abandonar la lluita perquè la realitat s'imposava i calia adaptar-s'hi. Però aquella petita minoria que tot sovint era ridiculitzada i menystinguda ara s'ha fet majoritària i la independència és defensada pels ridiculitzadors d'aleshores o els seus fills polítics. No ho dic pas per passar comptes, sinó al contrari. Ho dic per reconèixer la necessitat de protestar quan 'sembla que' –afegeixo jo– no serveix de res.
En aquestes paraules de Pedrolo que he volgut recollir al principi, l'escriptor ens convida a lluitar per les utopies. I diu que les utopies d'avui poden no ser-ho demà. Quin millor exemple d'això podem trobar que la independència? Ell mateix apunta a aquesta opció quan diu que no ens podem desfer de la colonització sense la independència. Qui es podia imaginar que la independència era una possibilitat real el 1983? Qui pot negar que, si no ho esgarrem, avui no tenim més remei que fer-nos independents si volem sobreviure? La utopia d'aleshores ho ha deixat de ser avui. I, com ja he dit en alguna altra ocasió, hem de reconèixer l'encert d'aquells que no van abandonar el somni, la utopia, i van decidir continuar protestant encara que semblés que no servia de res.


Però aquesta lliçó ens ha de servir no només per reconèixer l'encert dels pioners dels anys 70 i 80, sinó també per no jutjar el present amb condescendència i no ridiculitzar les lluites i les utopies d'avui. A algú li pot semblar utòpic un futur de llibertat per als Països Catalans. A un altre li pot semblar utòpica una Catalunya encapçalant els índexs de transparència i absència de corrupció. Ens poden semblar utòpiques moltes lluites i molts objectius nobles. Però l'independentisme ha de servir-nos també per aprendre a no ridiculitzar-ne cap i per saber apreciar l'esforç, molt sovint solitari, d'aquells que els defensen i aspiren a esdevenir majoritaris. L'independentista que no respecti una causa justa perquè la trobi utòpica serà un mesquí i un esquifit.



'La millor manera de predir el futur és creant-lo.' (Peter Drucker)



Manuel de Pedrolo a 'Vostè pregunta' (1983):


"La llibertat implica responsabilitat. Per això, la majoria dels homes la temen tant" (George Bernard Shaw).



Castellano

Es una mala traducción mia al castellano.

Por lo único que vale la pena luchar es por las utopías. Lo que hoy en día es utopía, quizá no lo será el día de mañana. De todos modos, no tenemos nada más. Somos catalanes, somos ciudadanos de los Países Catalanes. Si nos dejamos perder eso, lo perdemos todo como comunidad. Somos un pueblo colonizado. No podemos deshacernos de la colonización sin la independencia. '
Son palabras del admirado Manuel de Pedrolo en la intervención en 1983 en el magnífico programa de entrevistas que conducía en Puyal, llamado 'Vostè pregunta' ('Usted pregunta'). Pedrolo era aquel intelectual muy comprometido y empeñado en que afirmaba que había protestar aunque no sirviera de nada. Y pasados ​​los años podemos reconocer cuánta razón tenía. Los años ochenta, justo después del juego de manos de la transición, se podía pensar que los grupos demasiado pequeños que continuaron insistiendo en la necesidad de la independencia no tenían nada que hacer. Es decir, que valía más dejarlo correr y abandonar la lucha porque la realidad se imponía y había que adaptarse. Pero esa pequeña minoría que a menudo era ridiculizada y menospreciada ahora se ha hecho mayoritaria y la independencia es defendida por los ridiculizadores de  entonces o sus hijos políticos. No lo digo para ajustar cuentas, sino al contrario. Lo digo para reconocer la necesidad de protestar cuando 'parece que'-añado yo-no sirve de nada.
En estas palabras de Pedrolo que he querido recoger al principio, el escritor nos invita a luchar por las utopías. Y dice que las utopías de hoy pueden no serlo mañana. Qué mejor ejemplo de esto podemos encontrar que la independencia? Él mismo apunta a esta opción cuando dice que no nos podemos deshacer de la colonización sin la independencia. ¿Quién podía imaginar que la independencia era una posibilidad real en 1983? ¿Quién puede negar que, si no lo estropeamos hoy no tenemos más remedio que hacernos independientes si queremos sobrevivir? La utopía de entonces ha dejado de serlo hoy. Y, como ya he dicho en alguna otra ocasión, debemos reconocer el acierto de aquellos que no abandonaron el sueño, la utopía, y decidieron continuar protestando aunque pareciera que no servía de nada.



Pero esta lección nos debe servir no sólo para reconocer el acierto de los pioneros de los años 70 y 80, sino también para no juzgar el presente con condescendencia y no ridiculizar las luchas y las utopías de hoy. A alguien le puede parecer utópico un futuro de libertad para los Países Catalanes. A otro le puede parecer utópica una Cataluña encabezando los índices de transparencia y ausencia de corrupción. Nos pueden parecer utópicas muchas luchas y muchos objetivos nobles. Pero el independentismo debe servirnos también para aprender a no ridiculizar a ninguno y para saber apreciar el esfuerzo, muy a menudo solitario, de aquellos que los defienden y aspiran a convertirse en mayoritarios. El independentista que no respete una causa justa para que la encuentre utópica será un mezquino y un raquítico.



"La libertad implica responsabilidad. Por ello, la mayoría de los hombres la temen tanto" (George Bernard Shaw).

"La mejor manera de predecir el futuro es creándolo." '(Peter Drucker)

Artículo :perecardus@mesvilaweb.cat
Fotos de internet. Serán retirados a petición

18 comentaris:

gianna ha dit...

ojalá que esta utopía se cumpla, que el pueblo catalán tenga su independencia.
un beso

Miquel ha dit...

Es un escritor que me gusta. Me lo recomendaron hace muchos años, y aún sigue vigente.
Salut

Helena Bonals ha dit...

A la carrera de filologia anglesa ens van dir que, en la independència dels EUA, al final els més moderats esdevenien radicals. Sempre sembla ser així com funciona.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Llàstima que, a vegades, per complir les utopies cal que ens posin al límit. Gran Pedrolo.

sentir1907 ha dit...

No he leído nada de él , pero sí como ha dicho Miquel , que me lo recomendaron hace años...
saludos ¡

Josep ha dit...

Nos pueden parecer utópicas muchas luchas y muchos objetivos nobles. Que os tengo que contar a vosotros, queridos argentinos, que si no fuera por esto me parece que los desaparecidos, desaparecidos quedarian.
Mucha suerte.
Un beso.

Josep ha dit...

Miquel, Este hombre tiene obras geniales. Es muy conocido entre nosotros, es verdad, pero temo que fuera de nuestro ambito solo conocen " Mecanoscrit del segon origen". Y mira que no será por no escribir y ganar premios.

Salut.

Josep ha dit...

Jo també ho penso, Helena. En els últims temps qui és el que no coneix alguna persona moderada que ara no sigui independentista, tot i que suposo que tots no són radicals, però més d'un si.

Josep ha dit...

Loreto, crec que per aconseguir una utopia, qualsevol, sempre hem d'estar al límit. Aconseguir-la no és gens fàcil per desgràcia.

Josep ha dit...

José Manuel, te podría recomendar muchas, pero creo que una buena propuesta de lectura es la que antes citaba, pero traducida al castellano "Mecanoscrito del segundo origen". Ha sido traducida a diversos idiomas y reeditada en numerosas ocasiones. Fue llevada a la televisión en una serie de éxito producida y emitida por TV3 en 1985.

Un abrazo.

KRT ha dit...

Pedrolo, un gran autor que hoy está pasando (como tantos otros) la inevitable travesía del desierto tras su muerte. Y algunas travesías duran lo que duran… (él falleció en 1990, y si no fuera por el ‘Mecanoscrit’, que se va leyendo, diría que yace en el olvido.

De él me gustan mucho sus novelas policíacas (como Joc brut) y sus grandes clásicos: ‘Balanç fins a la matinada’, ‘Cendra per Martina’, ‘M’enterro en els fonaments’ y ‘Totes les bèsties de càrrega’, además de ‘Un amor fora ciutat’, un valiente alegato, en aquella época, contra la homofobia. Y de su teatro me quedo con ‘Homes i no’.

Su estilo realista, combativo y sin medias tintas no gusta a los críticos. Pero, aunque por fortuna en catalán tenemos grandes narradores y prosistas (Pla, Vilallonga, Rodoreda, Pàmies (Teresa y Sergi), Perucho, Simó, Roig, Cabré, Porcel, Sánchez Piñol, Espinás, Monzó y un larguísimo etcétera), no hay excusa para que la obra de Pedrolo sea hoy demasiado injustamente olvidada.

Somos una sociedad muy injusta con nuestros ídolos caídos. Gracias por reivindicar hoy a Pedrolo, cuya lucidez y anticipación a los tiempos es patente en esta entrevista que citas. Lástima que no viviera lo bastante para poder estar hoy al pie del cañón, ayundado a hacer realidad sus utopías, mientras otros se esfuerzan por mitigarlas. "No abaratim el somni!"

Josep ha dit...

M'empipa tanta amnèsia a casa nostra, KRT, no estic molt al corrent, però se que estan preparant, o ja està feta la realització d'un documental sobre la vida d'ell. L'autor més prolífic de la literatura catalana del segle XX i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes del 1979. L'any que ve, el 2014, farà quaranta anys que es va publicar una de les obres més llegides de la literatura catalana: "El mecanoscrit del segon origen" La Fundació Manuel de Pedrolo vol homenatjar l'escriptor rescatant de l'oblit la seva memòria amb una peça audiovisual, Manuel de Pedrolo, "Trencant l'oblit". El projecte ja porta recaptats, crec, més de 6.000 euros dels 12.000 que demana.
És veritat, és un autor menyspreat,crec que al costat de Candel ha estat un dels autors menys estudiats, menyspreats i silenciats.
La premsa va ser on Pedrolo va poder expressar més directament les seves idees polítiques i socials. A l'autor li interessava el marxisme per la seva anàlisi econòmica, per la seva afirmació d'ateisme i pel seu mètode dialecte. Respecte al fet nacional, "tenia una consciència clara de pertànyer a una comunitat nacional i mai va acceptar la situació de submissió d'aquesta nació".
Moltes gràcies.

Manuel Valero Ribes ha dit...

Hola Jusep m'agrada l'article i no vull portar la contrària a Pedrolo però crec que la lluita per la utopia en una altra cosa ...!

Utopía
El concepto utopía se refiere a la representación de un mundo idealizado que se presenta como alternativo al mundo realmente existente, mediante una crítica de este. Wikipedia

Josep ha dit...

Hola Manuel, He acabat de llegir "Un cel de Plom" explicada per la Neus Català i novel•lada por Carme Martí. Llibre que et recomano. Conèixer la història de Neus Català crec que ens hauria de fer créixer a tots i, malgrat tot, penso que ens farà veure que la utopia sempre és possible... creure-hi, com ella...
Quina diferencia hi ha, entre el que tu dius i el que diu en Pedrolo?

Una abraçada.

Manuel Valero Ribes ha dit...

Hola Josep. Només vull donar la meva opinió sense voler entrar en debat i vull tenir sempre el respecte per l'opinió dels altres, la història de Neus Català no la conec, però si en persona d'alguns supervivents dels camps nazis i algunes memòries en llibres.

L'anarquia com a grup social avançat, sempre va lluitar per canviar a un món nou, sistema no conegut al món en èpoques modernes, si en en pobles i tribus sense contaminar des del principi dels temps i mira per on els altres sempre ens han tractat d'utòpics "com una cosa impossible".

Eduardo Galeano periodista i escriptor uruguaià deia d'un amic seu, professor d'universitat, que un alumne li va preguntar ... Què era la utopia? i li va contestar ... La utopia és l'horitzó i si caminem 10 passos cap a ell, s'allunyarà 10 passos, si són 20 s'allunyarà 20, però l'important és seguir caminant per intentar aconseguir aquest horitzó.

Si volem utilitzar la paraula utopia com tantes altres paraules de la llengua i tradició del poble com himnes, banderes, ideologies, solidaritat, companys, etc. etc. i disvirtuar seus origens, "imposat pels de sempre" inventem altres ja que les llengües les fan els pobles i per a mi és molt lamentable escoltar l'Himne dels Segadors, un himne revolucionari en boca de tots els nostres governants.

I si volen fer amb les paraules els seus interessos, etc. etc .... endavant només és la meva modesta opinió i dedueixo que les paraules de Manuel de Pedrolo es dediquen al fet Català com a cultura i poble colonitzat ... Pel que avui no puc entendre anomenar "utòpic" a un estat independent Català, capitalista, democràtic i amb uns polítics corruptes fins a la medul · la i que mai miren ni miraran pel poble ...!
Una forta abraçada Josep.

FG ha dit...

Vaig tenir la sort de conéixe'l en els meus temps d'institut (fa molts anys ja d'aixó) i realment era una person que tal com reflexa el teu post, tenia molt clar que un ha de lluitar per aconseguir alló que vol o al menys no quedar-se rumiant si ho hagués fet ....

Petons i bon estiu!!!

Josep ha dit...


Hola Manuel, En gairebé tot el que dius et dono la raó, i no et preocupis que no entrarem en cap debat, encara que si és positiu doncs si que m'agradaria. Això que dius de Galeano, se que el posen d'exemple en algun tema de Universitat, suposo que deu ser justament per aquest tema. I és veritat, però llavors en quin moment podem avançar més que l'horitzó? Crec, i m'agradaria que fos així, millor dit, a mig món li agradaria, però és gairebé impossible, o això penso.... Amb el pas del temps, degut a les contradiccions de fer una "societat perfecta", Jo entenc en el sentit estricte, que una utopia és la concepció imaginària d'una societat ideal. Penso que una utopia designa un "ideal irrealitzable";en aquest sentit, ho l'entenc com a sinònim de "somni", "il•lusió" o "quimera. I més ara que no sé si ha estat per deixadesa nostra o no "pero los inmorales nos han igualo" com diria Diescépolo amb el seu Cambalache, o ens han atropellat, Manuel, i ara som més esclaus del sistema que ja érem.
Quant als himnes és una altra cosa que ha vegades he pensat en això. Crec que no hi país que el seu himne no estigui basat en guanyar una guerra, i el nostre és perdre-la.
Què fem?...

Una abraçada.

Josep ha dit...

És veritat, FG, qui anava a pensar que en els anys 80, que és igual, podem parlar d'altres anys, tenir clar per que lluitar quan en aquest cas aquí a Catalunya eren molt poca gent que creien fermament en la independència, quan gairebé tots ja estaven cansats després de tants anys ...
Llàstima que ens va deixar tan jove. A mi també m'hagués agradat conèixer-lo. Vas ser una afortunada, amiga meva.
Un petó.