dimecres, 21 d’agost de 2013

Bertold Brecht



"... Però la més bella de tots els dubtes
és quan els febles i descoratjats aixequen el cap
i deixen de creure en la força dels seus opressors ... "
 Bertold Brecht


Christian Jacq és un egiptòleg francès, doctorat a la Sorbona, que s’ha fet famós per les seves novel·les històriques sobre Egipte, la majoria situades a la dinastia XIX de l’Imperi Nou, la dels primers Ramsés i Seti.  Ara estic esperant que un amic quan pugui em deixi llegir la seva tetralogia “La pedra dellum”, basada en els artistes i picapedrers que se’n cuidaven de construir les tombes dels faraons a la Vall dels Reis, perquè m’ha sorprès comprovar que la majoria dels personatges que surten a les novel·les varen existir realment, com he anat comprovant a Internet a mesura que faig aquesta espera en la lectura.


“Aquest viatge literari per les terres d’Egipte” m’ha fet meditar sobre el fet que només solem conèixer els noms dels reis, o faraons, o emperadors… de l’antiguitat, però les obres d’art les varen fer uns artistes, o ferrers, o picapedrers o fusters… que gairebé ningú coneix, quan tot el mèrit és  seu. Hem sentit parlar de, Neb-jeperu-Ra Tut-anj-Amón, popularment conegut com Tutankamón, de Tutmosis III, de Ramsés II o d’Akenaton, però aquests faraons només entraren a les seves fabuloses tombes quan ja estaven acabades, per donar-hi el vist-i-plau i quan els hi enterraren, però no tenen cap mèrit sobre les extraordinàries pintures o escultures que decoren les seves tombes.
Tot això m’ha portat a la memòria un poema de Bertold Brecht titulat "Preguntes d'un obrer davant un llibre" Diu així:
Qui va construir Tebes, la ciutat de les set portes?
Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?
I Babilònia, tantes vegades destruïda…
Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases
De la daurada Lima vivien els constructors?
On anaven el vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,
Els paletes? La gran Roma
És plena d’arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui
Vam triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada  Bizanci
Només palaus per als qui l’habitaven? Fins i tot a la
llegendària Atlàntida,
La nit en què el mar la va engolir, aquells que s’ofegaven
Cridaven els seus esclaus.
El jove Alexandre va conquerir l’Índia.
Ell tot sol?
Cèsar va colpir els gals.
No tenia almenys un cuiner al costat seu?
Felip d’Espanya va plorar quan es va perdre
La seva flota. No va plorar ningú més?
Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.
Qui més la va vèncer?
Cada pàgina, una victòria.
Qui en va coure el festí?
Cada deu anys, un gran home.
Qui va pagar les despeses?
Tantes històries.
Tantes preguntes.
 Bertold Brecht

Eugen Berthold Friedrich Brechter va néixer a Augsburg, Alemanya, el 10 de febrer de 1898.
Va ser un dels dramaturgs i poetes més importants i influents del segle XX.
Al maig de 1933 tots els seus llibres van ser cremats pels nacionalsocialistes.
Després de 15 anys d'exili, va tornar a Alemanya el 1948, instal·lant-se a Berlín oriental.
En 1955, va rebre el Premi Stalin de la Pau.
Va morir a Berlín, el 14 d'agost de 1956.

Castellà.

“…Pero la más hermosa de todas las dudas
es cuando los débiles y desalentados levantan su cabeza
y dejan de creer
en la fuerza de sus opresores…”
Bertold Brecht

ChristianJacq es un egiptólogo francés, doctorado en la Sorbona, que se ha hecho famoso por sus novelas históricas sobre Egipto, la mayoría situadas en la dinastía XIX del Imperio Nuevo, la de los primeros Ramsés y Seti. Ahora estoy esperando que un amigo cuando pueda me deje leer su tetralogía "La piedra de luz", basada en los artistas y canteros que se cuidaban de construir las tumbas de los faraones en el Valle de los Reyes, porque me ha sorprendido comprobar que la mayoría de los personajes que aparecen en las novelas existieron realmente, como he ido comprobando en Internet a medida de esta espera en la lectura.
"Este viaje literario por las tierras de Egipto" me ha hecho meditar sobre el hecho de que sólo solemos conocer los nombres de los reyes, o faraones, o emperadores ... de la antigüedad, pero las obras de arte las hicieron unos artistas , o herreros, o canteros o carpinteros ... que casi nadie conoce, cuando todo el mérito es suyo. Hemos oído hablar de, Neb-Jeperu-RaTut-anj-Amón, popularmente conocido como Tutankamón, de Tutmosis III, de Ramsés II o de Akenatón, pero estos faraones sólo entraron en sus fabulosas tumbas cuando ya estaban terminadas, para dar allí el visto bueno y cuando les enterraron, pero no tienen ningún mérito sobre las extraordinarias pinturas o esculturas que decoran sus tumbas.


Todo esto me ha traído a la memoria un poema de Bertold Brecht titulado "Preguntas de un obrero ante un libro" Dice así:
Tebas, la de las Siete Puertas, ¿quién la construyó?
En los libros figuran los nombres de los reyes.
¿Arrastraron los reyes los grandes bloques de piedra?
Y Babilonia, destruida tantas veces,
¿quién la volvió a contruir otras tantas?
¿En qué casas de la dorada Lima vivían los obreros que la construyeron?
La noche en que fue terminada la Muralla china,
¿adónde fueron los albañiles?
 Roma la Grande
está llena de arcos de triunfo. ¿Quién los erigió?
¿Sobre quiénes triunfaron los Césares? Bizancio, tan cantada,
¿tenía sólo palacios para sus habitantes?
Hasta en la fabulosa Atlántida,
la noche en que el mar se la tragaba, los habitantes clamaban
pidiendo ayuda a sus esclavos.
El joven Alejandro conquistó la India.
¿El sólo?
César venció a los galos.
¿No llevaba consigo ni siquiera un cocinero?
Felipe II lloró al hundirse
su flota. ¿No lloró nadie más?
Federico II ganó la Guerra de los Siete Años.
¿Quién la ganó, además?
Una victoria en cada página.
¿Quién cocinaba los banquetes de la victoria?
Un gran hombre cada diez años.
¿Quién paga sus gastos?

Una pregunta para cada historia.
  Bertold Brecht



EugenBerthold Friedrich Brechter nació en Augsburgo, Alemania, el 10 de febrero de 1898.
Fue uno de los dramaturgos y poetas más importantes e influyentes del siglo XX.
En mayo de 1933 todos sus libros fueron quemados por los nacionalsocialistas.
Tras 15 años de exilio, volvió a Alemania en 1948, instalándose en Berlín oriental.
En 1955, recibió el Premio Stalin de la Paz.
Murió en Berlín, el 14 de agosto de 1956.


fotos de internet. Serán retiradas a petición.

12 comentaris:

Miquel ha dit...

Es cuanto menos curioso que le dieran un premio Stalin...de la paz.
El poema es bueno, muy bueno. No lo había leído.
Salut

Manuel Valero Ribes ha dit...

Hola Josep m'ha agradat molt l'article, són genis els que ens fan veure que per sota de la primera capa de la història hi ha altres i esta molt bé que separem el blat de la palla que també es fa servir i si no tinguéssim blat menjaríem palla i aprofito per ficar la cullera, esperant que no et molesti.

Frases de Buenaventura Durruti de professió mecànic.(1896-1936).

"Siempre hemos vivido en la miseria, y nos acomodaremos a ella por algún tiempo. Pero no olvide que los obreros son los únicos productores de riqueza. Somos nosotros, los obreros, los que hacemos marchar las máquinas en las industrias, los que extraemos el carbón y los minerales de las minas, los que construimos ciudades…¿Por qué no vamos, pues, a construir y aún en mejores condiciones para reemplazar lo destruido? Las ruinas no nos dan miedo. Sabemos que no vamos a heredar nada más que ruinas, porque la burguesía tratará de arruinar el mundo en la última fase de su historia. Pero -le repito- a nosotros no nos dan miedo las ruinas, porque llevamos un mundo nuevo en nuestros corazones. Ese mundo está creciendo en este instante"

"¿Habéis organizado ya vuestra colectividad? No esperéis más. ¡Ocupad las tierras! Organizaos de manera que no haya jefes ni parásitos entre vosotros. Si no realizáis eso, es inútil que continuemos hacia adelante. Tenemos que crear un mundo nuevo, diferente al que estamos destruyendo."

"Ningún gobierno lucha en contra del fascismo para destruirlo. Cuando la burguesía ve que el poder se les escapa de sus manos, alzan el fascismo para mantener sus privilegios."

Salud Josep

Helena Bonals ha dit...

Crec que la muralla xinesa fou feta amb moltes baixes dels treballadors que tenien unes condicions laborals molt dures.

Josep ha dit...

Miquel supongo que te refieres al poema "Preguntas de un obrero ante un libro", si es este es muy bueno, y además tiene más razón que un santo. Esta poesia se podría aplicar a todas las cosas que pasan.
Si te refieres a esta:..."Pero la más hermosa de todas las dudas
es cuando los débiles y desalentados levantan su cabeza
y dejan de creer
en la fuerza de sus opresores…”
Esta es fantástica, pero como es muy larga no la he puesto toda.
En cuanto al premio Nobel (El Premio Lenin de la Paz fue un premio equivalente al Premio Nobel de la Paz, entregado anualmente por la Unión Soviética a individuos que hubieran contribuido a la causa de la paz entre los pueblos) Sería cuestión de buscar un poco a fondo, verdad?

Salut

Josep ha dit...

Precisament l'altre dia vaig veure un reportatge de l'empresa "Apple", i vaig recordà la Muralla xinesa, per l'explotació a milers de treballadors en les seves fàbriques.
Helena, he llegit moltes vegades aquesta mateixa pregunta que et fas tu. Quants morts van haver? Cada historiador posa una xifra, i on els enterraven. No hi ha unanimitat en res, però estan entre 400.000 i un milió de morts. I uns diuen que els enterraven en el mateix mur com "farciment" i altres diuen que a les rodalies.
Entre les víctimes van estar molts intel•lectuals xinesos que eren considerats perillosos a l'estabilitat política de l'imperi. Helena en això fins i tot jo coincideixo em qui sigui. Això passa en tots els llocs i en totes les èpoques.
Des de Balsareny (que fa molta calor) una abraçada.

Josep ha dit...

Manuel, és clar que no em molestes, al contrari. Sempre s'aprèn alguna cosa de tu, tingues per ben segur. I ara que dic això, aquest matí m'ha contestat Miquel, i si et dones compte, igual que jo teníem la curiositat que li donés Stalin un premi ... de la pau.
Totes les preguntes que es fa l'obrer són molt bones i massa certes. Esperem, Manuel, que els nostres néts algun dia no facin les mateixes preguntes, però amb escriptors, músics o pintors actuals. Ja és trist només pensar que pot passar.
L'altre dia vaig veure un reportatge de les fàbriques que Apple té a la Xina.--ara ho comentava l’Helena-- Són esclaus, sense res més a afegir. El discurs de Durruti, jo ho havia llegit en alguna ocasió, però crec que no era tan llarg.
Ara qui ha d'escriure al bloc ets tu, si tens temps.

Una abraçada.

genetticca ha dit...

HolaJosep

Anónimos personajes que, habiendo colaborado a que en el mundo la sabiduría humana se erigiese en piedra como testimonio histórico y artístico de la humanid,murieron, sin saber ellos, que en cada historia pasaron desapercibidos.
Ellos, que fueron la mano de obra de lo posible, la materialización de lo imaginado, que pagaron, muchos, con su vida, anónima, el esfuerzo desgastado. Gracias a ellos la belleza persiste.


Al poeta Bertold no le hicieron falta ni piedras ni operarios para describirn la historia en su realidad más cruda.


Un abrazo

Josep ha dit...

Es verdad, amiga mia, no fueron ni los reyes ni os emperadores quienes arrastraban las enormes piedras. Tampoco los descubridores quien hacian aquellas inmensas fiestas. Fueron estas gentes las que han pasado desapercevidas siempre. Pero querida, Cuánto esfuerzo hasta alcanzar el principio!.Cuántas víctimas costó!.Qué difícil fue ver
Que aquello era así y no de otra forma!

Una abraçada molt gran.

Manuel Valero Ribes ha dit...

Hola Josep: La meva opinió escrivint algunes de les frases de Durruti tan sols han estat per il · lustrar la teva entrada de Bertold Brecht "... Però la Més bella de Tots els Dubtes
És quan a els febles i descoratjats aixequen el cap
i deixen de creure en la Força dels Seus opressors ... "
Què és el que va passar al juliol de 1936 amb els treballadors del nostre país al segle XX.

Els egipcis van escriure amb els seus signes en la parets de les piràmides, temples i palaus, les històries sense “cap opció” de les conquestes dels seus amos els faraons, en ser els artesans i treballadors els que van realitzar l'obra de construir, esculpir i dibuixar, sense poder deixar constància de la seva pròpia història, així com a l'antiga Grècia o la Roma Imperial amb els seus gravats, construccions i escultures i també tenim escrits dels antics filòsofs (Sòcrates, Aristòtil, Plató, etc.) que també escrivien, ensenyaven i ho feien com homes amb privilegis, protegits dels que manaven, com els filòsofs, escriptors i periodistes en el nostre temps, no canvia res.

I he d'admetre un error en nomenar B. D. amb les cites, l'important en si són les frases al no ser rellevants per a mi qui les digui, no crec en el "culte a la personalitat" i considero a tots els éssers humans iguals en drets i deures, i l'important i desconcertant és que totes les cites i frases del poble, estan escrites pel poble, a l'abast de tots i no ens serveixen de res, "segueixen dominant els de sempre", en ser tapades pels escriptors oficials que expliquen les aventures i desventures, no d'històries i conquestes (com els antics), sinó de mentides i més mentides i és el que preval.
Possiblement els artesans dels faraons no tenien coneixement de la seva escriptura o parets amagades on plasmar les seves inquietuds i només donen el testimoni a través dels redactors dirigits pels seus amos ...!

Més o menys com ara ...!.

Pel que fa als premis tant el "Nobel" com el de "Stalin" i tots els premis del món per a mi, "pura escombraries", dotats amb diners i vanitat personal i tot dóna voltes als interessos dels amos, la meva opinió (ni premis ni càstigs), premien els que volen, mai he vist que premiïn al millor escombriaire del barri i castiguen els innocents, (als lladres no..., estan en els bancs, la Moncloa i els Parlaments) i així mantenen les diferències de dirigents i dirigits.

Dies enrere en una conversa en defensa d'un malalt de la família i per les retallades a l'hospital, en voler donar-li l'alta el metge d'urologia, “en la conversa”, intentant no deixar-me entabanar, una de les coses que li vaig dir al creure superior a mi i trobar-se en el seu terreny va ser ... Tu ets metge i pots ser molt bo, i jo no tinc ni idea de medicina, i jo i estat un bon impressor durant 48 anys i tu no tens ni idea del que és la impressió ... ! Sembla que la meva conversa va sorgir efecte i van canviar totalment en els seus plantejaments.

Les diferències socials no han d'existir, cada individu té una tasca determinada en una societat en "llibertat" i no hi ha ningú per sobre dels altres ... I cal seguir caminant per poder assolir ...! La Utopia ...!

Salut i una forta abraçada.

Josep ha dit...

Manuel, ets una persona molt intel•ligent, i no em diguis que no perquè no m'ho crec. La majoria de coses si que estic d'acord amb tu, i crec que una gran majoria també ho està, Les mentides, d’alguns historiadors, els premis Nobel de la pau abans de demostrar-ho.[ Obama sense anar més lluny]. No obstant això altres si que hi crec que s'ho mereixen encara que passin desapareguts.
Aquí a Balsareny en tenim un d’ells, en Pere Casaldàliga, que no se encara que fot que no surt de la Església del Vaticà, però segeix amb “la Teología de la Liberación” cossa que m’agrada molt. I està proposat per el premi Nobel de la Pau. Et deixo una frase d’ell “"Llegará un día en que los pobres asaltarán los bancos . La riqueza es de todos o es de nadie ".
Manuel, jo no crec que tots siguem iguals. L'exemple que has posat personal està clar que el metge el millor que va poder fer és callar, perquè gairebé segur que sàvies més tu, en la teva feina que ell en el seva i és va donar compte.... Però a igualtat d'oficis, sigui Medicina, Literatura o Física, o si, fins i tot a un senyor que sigui ebenista, si que crec que ha d'existir un premi. Qualsevol d'ells és més intel·ligent que jo, s'ha esforçat més, i podem buscar molts adjectius entre ell i jo. I al millor ciutadà perquè no?,. L'altre dia parlava amb el Miquel, És un senyor amb els teus mateixos pensaments encara que ell diu que no exerceix, i no és veritat, si tu veus el seu bloc és una dedicació a Barcelona diària, gairebé sempre és per alguna denúncia contra "a qui correspongui" Si en Miquel sap mil vegades més que jo, perque no pot tindre un premi?
I sobre la poesia dels obrers, jo no sabia que els egipcis podien escriure tot en els murs, però si que sabia tot el que dius de l'antiga Grècia o la Roma Imperial amb els seus gravats, construccions i escultures i també tenim escrits dels antics filòsofs (Sòcrates, Aristòtil, Plató, etc.) que també escrivien, ensenyaven i ho feien com homes amb privilegis, protegits dels que manaven, com els filòsofs, escriptors i periodistes en el nostre temps, no canvia res. Però això es un errada de Bertold Brecht.
Moltes gràcies per a tot.
Una abraçada.

KRT ha dit...

Jo tenia 16 anys l'any 1967, quan, amb quatre amics més, vaig recitar a l'antiga biblioteca de Balsareny, i també a Sallent, el poema "Tebes, la de les set portes, qui la va construir?", juntament amb altres poemes molt bons també, de Brecht i d'altres autors alemanys. Era un muntatge de Feliu Formosa, "Poetes alemanys contra la guerra", que el mateix poeta i traductor de Sabadell ens va dirigir i va dirigir després un col·loqui molt interessant. Va ser un acte que va tenir un cert impacte a nivell local, tenint en compte l'època de quès estic parlant. Després, als anys 70, amb el grup de teatre La Lluerna vam posar en escena "El procés de Lucul·le", de Brecht, i vam arribar a assajar "La bona persona de Sezuan", que tanmateix vam haver d'abandonar perquè era massa complexa per a un grup d'afeccionats com nosaltres. Sempre he estat brechtià, i he gaudit veient obres com "Mahagonny", "L'òpera de tres rals", "Mare Coratge" i, fa cinc anys, "El cercle de guix caucasià" amb la gran i malaguanyada Anna Lizaran. Gràcies per reivindicar l'obra d'aquest gran dramaturg i poeta.

Josep ha dit...

KRT, no sabia que t’agradés tan, en qualsevol moment si vols ja en parlarem, a mi també m’agrada força, però clar no es podem compara ni de bon tros. Seria al dia i la nit. Devia tindre una vida molt complicada aquets home, hi ha poesies que son dignes de memoritzant-les per sempre, perquè sempre són actuals.
Moltes gràcies.