Ahir la meva dona em va avisar que a la tele
sortiria El Pare Manel. En el canal del Cuní, em va recordar...
 |
| El Pare Manel
El Pare Manel és un home que fa anys crec que
està més a prop del cel que dels carrers del seu barri i la seva parròquia. Res
a veure amb l'església oficial.
|
Després d'escoltar-lo, a ell hi ha un altre
capellà:"el Pare Nino" (que té l'aspecte de ser un altre Pare Manel), En acabar-se i per no aixecar-me del sofà
vaig començar a canviar canals de televisió. Vaig tenir molta sort.
.jpg)
Començaven aquesta fantàstica pel·lícula de Sydney Pollack que és diu “Danzad, danzad,malditos”, que per fortuna es va creuar en el meu camí entre les muntanyes de porqueria que acostuma a oferir la graella televisiva. Una autèntica troballa. Crec que almenys val la pena aturar-se un moment en aquesta pel·lícula i dedicar-li unes línies per comentar-la, i crec que mereix molta més repercussió de la que penso que va tenir i té.
Començaven aquesta fantàstica pel·lícula de Sydney Pollack que és diu “Danzad, danzad,malditos”, que per fortuna es va creuar en el meu camí entre les muntanyes de porqueria que acostuma a oferir la graella televisiva. Una autèntica troballa. Crec que almenys val la pena aturar-se un moment en aquesta pel·lícula i dedicar-li unes línies per comentar-la, i crec que mereix molta més repercussió de la que penso que va tenir i té.
Després de visionar-la, a més de quedar-me al·lucinat
per la quantitat de petits detalls que ofereix, puc dir amb rotunditat que és
la pel·lícula en la que he vist més reflectit el monstre en què de vegades es
converteix la televisió o la mateixa societat. Detectar aquesta patologia
audiovisual a l'abast de debatre en l'actualitat dels anys seixanta i setanta,
em sembla tot un prodigi de la intel·ligència.
Durant dies i dies, ballen i ballen fins a caure
exhausts, malalts, desballestats, desfets per la fatiga. El que més temps
resisteixi ballant guanyarà una recompensa en metàl·lic. Els altres, res, que
és el mateix que tenen, res. Pobres de necessitat, ballen per la promesa d'una
vida millor, alguns pagant fins i tot el preu més alt: la seva pròpia vida.
I ho fan davant d'un públic -- una mica menys pobre que ells però no gaire
-- que aplaudeix extasiat i els anima perquè no decaiguin, perquè no decaigui
l'espectacle de degradació dels participants que, a cada pas, perden una mica
més la seva humanitat, la seva dignitat i el seny per culpa del cansament fins
que acaben convertits en ombres, fantasmes tristos, morts vivents i ullerosos.
Com diu l'organitzador, "vénen a veure-us patir".
Sembla l'argument d'un "reality" de la
tele: gent que li balla l'aigua a un públic assedegat de drama i unes gotes de
misèria. I de fet, es podria dir que aquests maratons de ball van ser un dels
primers "realities", després del circ romà. Es van celebrar als
Estats Units, en els anys de la Depressió, com a última esperança dels més
acabats i com a forma de treure partit i espectacle de la misèria aliena.
Potser per això, ara proliferen tant. "El Gran Hermano" i coses per
l'estil. Mirem aquesta peli, mirem-la bé perquè és molt fàcil que qualsevol dia i en qualsevol lloc és repeteixi aquí.
El cas és que en aquests maratons de ball es va
basar l'escriptor nord-americà Horace McCoy per escriure una novel·la que
Sydney Pollack va portar al cinema el 1969 amb Jane Fonda com a protagonista. A
Espanya es va titular "" Danzad, danzad, malditos”, un títol que
sempre m'ha sonat com una precisa descripció pessimista d'aquest món, el mandat
terrible a què estem condemnats: sembla que venim a aquest món a ballar
absurdament fins a caure morts.
El títol original de la pel·lícula i del llibre
en què està basat també és tràgic: "They shoot horses, Your say
they?", "Es dispara als cavalls, oi?" ... És una frase que diu
un dels personatges referint-se a com es mata als cavalls ferits perquè no
pateixin. El més aterridor és que el personatge es refereix a una persona.
Després de la pel·lícula, vénen les notícies i
semblen una prolongació de la ficció. Els bombardejos, els problemes de
Turquia, la gent que mata per matar. No sé vosaltres, però jo tinc sentiments contradictoris
amb aquesta intervenció. D'una banda, no volem que li passi res als civils de
cap país. Però d'altra, cada país ha de ser amo del seu destí, i així sembla
ser perquè tots miren cap a l'altre costat. A més recordem les conseqüències
d'una intervenció estrangera a l'Iraq, a l'Afganistan, en tants altres llocs, i
no està molt clar qui està darrere dels anomenats "rebels" Tant és
d'on siguin. Tampoc som tan ingenus com per pensar que la intervenció té raons
ètiques i humanitàries. Sabem que no s'intervé per salvar vides humanes, sinó
pous de petroli.
I mentre, la gent ha de seguir ballant per
esquivar les bales. Sembla com si el món i l'ordre mundial fossin un concurs de
resistència en què la gent ha de ballar fins a caure rendida, farta, humiliada.
Un mestre de cerimònies dirigeix el “cotarro” i diu quan cal ballar, quan
podem descansar, quan prémer el ritme, quan canvia la música i hem de canviar
de parella de ball ... Mentre la gent aplaudeix a casa seva ...
I quan un cavall guanyador, cau. Es treu les
pistoles i es dispara. Però es dispara a persones, no a cavalls.
.jpg)
"Danzad, danzad, malditos"”
"Danzad, danzad, malditos"”
Aquí us deixo la pel·lícula sencera. M'agradaria
que si teniu temps la veieu. I en una altra ocasió em doneu la raó o me la
lleveu.
Fotos d'internet. seran retirades a petició
Fotos d'internet. seran retirades a petició
12 comentaris:
un gran hermano de la época ¡
salut
Gran película si señor.
Saludos ¡
Fa molts anys que la vaig veure, i fa poc temps la van tornar a reposar, i és una pel · lícula trista, o així m'ho sembla a mi.
Una abraçada josep i moltes gràcies.
Miquel, quizás sea un Gran Hermano de la época. Como no lo veo no podría juzgar. Yo veo que esta película no es de todas esas Glorias o esos Roberts, sino de él, de ti y de mí, de todos los que vivimos en esta sociedad aceptando unas reglas de juego injustas y criminales sin luchar por cambiarlas, sin negarnos a aceptarlas, sin revelarnos contra ese mundo en el que no nos dejan otro papel que el de simples marionetas movidas tras los hilos por manos invisibles que se autoesconden tras eufemismos como mercado, ese mundo tan familiar a nosotros en el que no hay trabajo, ni pan, ni casa, sino miseria, depresión y derrota.
Ufff! que paliza, no?
salut.
Si, José Manuel, es una película tremenda con esta desgarradora historia de concursantes en tan criminal show. Vuelvela a ver y haz un análisis de la película y la comparas con Gran hermano.
En la película, Gloria, como todos los participantes, son perdedores, algunos conscientes de su derrota, pero a diferencia de Gran Hermano, Gloria mantiene su dignidad. Los concursos actuales no los veo.
Un abrazo.
Si que és trista, trista i molt dura. La dignitat, aquest concepte tan en desús, és la gran diferència entre els dos “xous”.
A G.H. no van els perdedors, sinó aquells que volen ser reconeguts i triomfar immediatament i no precisament ballant durant 1000 hores sense descans!. però per desgràcia està més actual i és més necessària que mai. Si ho comparem amb els concursants de GH, què vols que et digui, al meu entendre també ells són perdedors, encara que creguin que no ho són, i són perdedors precisament perquè estan disposats a perdre la seva dignitat a canvi d'unes engrunes de "glòria" . Tot en aquest programa em sembla patètic i denigrant: el format, els concursants, la presentadora, el públic ... i per sobre de tot, els elevats nivells d'audiència que té. Mª Trini, això t'indica com està aquest país.
La meva abraçada també més esperançadora i reivindicativa, sempre reivindicativa.
Una abraçada al teu fill!!
La novel·la de McCoy és del 1935, i en català es va publicar el 1967, en traducció de Marta Martín, amb el títol ‘Oi que maten els cavalls?’ a Edicions 62, a la col·lecció ‘La cua de palla’, de novel·la negra. El llibre el tenien a l’antiga biblioteca de Balsareny quan jo era adolescent, i allà el vaig llegir. No sé si encara el deuen tenir a la biblioteca actual: suposo que deuen anar renovant fons i potser ja el van llençar fa temps... Ho preguntarem.
Gràcies per penjar el film sencer, així el podré reveure. Recordo que tant el llibre com la pel·lícula em van deixar força inquiet, perquè no era una història de terror sinó una amenaça molt més propera. A mi no em feien por els vampirs ni les mòmies ressuscitades ni els homes-llop ni el monstre de Frankestein, perquè sabia que no eren reals; en canvi, aquesta història la veia possible: era una història d’explotació de les persones per les persones, pagant per veure la humiliació dels altres, oferint sacrificis humans a l’ídol del diner. I com bé dius, els espectadors no eren pas gaire menys pobres que els concursants. Això passava als EUA l’any 1935, època de misèria i grans depressions econòmiques, però és una metàfora molt clara de situacions que ha passat després i que estan passant ara —temps de depressió també— i que continuaran passant si entre tots plegats no hi posem una mica de seny. Gràcies, Josep.
Jo, encara que sigui de puntetes ja cito no sols el maleït Gran germà sinó també i això és el realment important que és una metàfora molt clara de situacions que ha passat després i que estan passant ara . També anomeno, guerres pesades i que ara mateix passen per altres coses que no son la salvació de vides humanes, sinó el petroli—temps de depressió també— i que continuaran passant si entre tots plegats no hi posem una mica de seny. Molt ben fet KRT perquè tu tornes a posar les coses al seu lloc. Podríem dir que ho adreces, i així és com ha de ser. Una pel•lícula que només ens digué com la gent balla 1000 hores sense para i prou no tindria gaire sentit.
Moltes gràcies.
És una molt, molt bona pel·lícula! I fa pensar molt, sí.
Gràcies per penjar-la, a mi també em ve de gust tornar-la a veure!
Montse, només et demano que la vegis no com si fos un "Gran Hermano", sinó com tenim la situació actual.
Que la gaudeixis.
Una abraçada
Josep, fa molts anys que la vaig veure i sé que no té res a veure amb G.H. (programa del què només vaig seguir el primer, per curiositat, i em sembla que ja van pel 14 o 15)
Però si que té a veure amb fer, del sofriment humà, un espectacle.
I també té moltes, moltes altres lectures, molt subtils.
Tot això, a part del magnífic treball d'actors!!
La parte del baile es muy dura, es la parte que a mi mas dura me resultó, la desesperación es tal que casi mueren bailando, muy dura la peli y si que entiendo la pelicula claro que si y la podríamos adaptar perfectamente a un presente, por supuesto, es más ya se adapta por desgracia.
Un abrazo amigo mio.
Publica un comentari a l'entrada