la vergonya en nom d’Espanya.

Identitat nacional i nazisme. No hi ha pitjor lloc comú, tan demagògic. Tant de bo només fos lleugeresa, incompetència, però aquests símils constants que tant valen per als escraches com per a la defensa de l’ús del català aconsegueixen que tot empal·lideixi. Tot significa història i memòria. No cal repetir les conseqüències que va tenir el genocidi més gran de la humanitat –sis milions de jueus exterminats–. Ni que poc els va valer a molts ciutadans jueus de Frankfurt o Berlín la seva alemanyitat –ni tan sols el fet d’haver brandat el sabre pel seu país en la Gran Guerra– per evitar la cambra de gas, demostrant com de subjectiva pot ser la qüestió identitària segons la càrrega ideològica que la sostingui.

Però aquest no és el tema. El nus es podria explicar amb la llei de Godwin, la que s’ha utilitzat per identificar trolls als ciberfòrums i que ara surt d’internet per instal·lar-se a la vida, no tant la quotidiana –afortunadament– com la mediàtica. Godwin assenyala que a mesura que una discussió en línia s’allarga, la probabilitat que hi aparegui una comparació en què s’esmenti Hitler o els nazis augmenta exponencialment. Aquesta màxima, aplicada a Espanya, no té parangó ni en la quantitat ni en la rellevància dels personatges que s’hi afegeixen. Amb quina frivolitat hem sentit a alguns omplir-se la boca amb la paraula nazi, de forma gratuïta, buida de contingut. Des dels programes del cor fins als “arguments” polítics com el de Francisco Vázquez –que comparava els jueus amb l’estrella groga amb els nens a Catalunya castigats per parlar castellà al pati–, o el de Cospedal, que relaciona Ada Colau i els escraches amb el “nazisme pur”, s’evidencia diàriament l’escàs rigor històric i l’escassa consciència objectiva sobre l’holocaust en un país que ha tingut problemes seriosos amb la seva memòria històrica. Una Espanya entre melindrosa i temorosa de reobrir tombes i expedients, de reviure el passat, que es permet frivolitzar amb el terror aliè. I que a diferència de la resta d’Europa, va evitar qualsevol temptativa de reparació històrica.

Després de la II Guerra Mundial, als cinemes europeus projectaven imatges dels morts apilats a les fàbriques de mort nazis, pedagogia que, en canvi, no es va impartir mai en el franquisme fins a l’extrem que la primera lliçó sobre la xoà arriba amb la transició gràcies a la sèrie Holocaust, protagonitzada per Meryl Streep i James Wood, i bé que ho recordem, ja que aquell dia ens deixaven anar a dormir tard perquè era una “sèrie educativa” per a pares i fills. Per això resulten tan amorals aquests jocs de paraules aparentment innocents que, lluny de qüestionar una política lingüística, fins i tot de satanitzar-la, queden enterrats en la seva pròpia perversitat. És cert que aquí la banalització de l’holocaust no és delicte, però això no és excusa per creuar la línia entre la decència i la vergonya en nom d’Espanya.

artículo.joana bonet. la vanguardia