dilluns, 6 de maig de 2013

Any Espriu, 2013 (V)



“Que els homes guardin tothora, com a virtut suprema, la lliure serenor de l’esperit”

Salvador Espriu (1913-1985), poeta i narrador, fou un dels escriptors més significatius de la postguerra a Catalunya i sens dubte un dels poetes catalans més importants de tots els tems.

PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA
El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.

Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.

És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.

He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.

Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.

I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.

Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.

Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.

Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.

Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.

El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.

Ha cessat el ball
de l'altiva monja
i de l'embriac.

La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.

Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre
del Predicador.

Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.

Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.

D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.

En un estany buit,
manen el silenci
i la solitud.

Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.

Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.

La mar, el vell pi,
pressentida barca.
La por de morir.

  

 DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ
Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-,
i de mirar com passa l'emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l'excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d'artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l'última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.

Salvador Espriu. El caminant i el mur (1954)

De tan senzill, m'encanta aquest poema de Salvador Espriu!

M'encanta perquè sí, hi ha tants versos que no fan companyia!
I també per l'excés de mi, que a voltes també em cansa...
I perquè des que va morir, els dos darrers versos em recorden no la vida, sinó la mort de  mort de Lluís Maria Xirinacs



8 comentaris:

Miquel ha dit...

Si que má agrada, i molt.
Salut

sentir1907 ha dit...

Como siempre que escribes en catalán , lo que puedo deducir me ha gustado mucho , veo que eres un fan incondicional de salvador ¡ eso está bien ¡
Saludos fenómeno ¡¡

Josep ha dit...

Miquel lo que no sabía era el alcance que se han hecho o se harán estas celebraciones fuera de Catalunya. Hay incluso en Institutos Europeos de Esperanto. Esto si que no lo esperaba. A mi también me gusta mucho.

Salut.

Josep ha dit...

José Manuel. Este año, 2013, se celebra el centenario del nacimiento de Salvador Espriu, un escritor catalán muy importante. Aunque para mi hay muchos más aparte de él que me gustan; y en este blog están sus poesías. No hace mucho, creo que en el mes de marzo publiqué a Ausiàs March, y otras veces a Martí i Pol. Cito estos dos porqué Raimon y Lluís Llach serán para ti los más conocidos y son los que más han cantado a estos poetas. Durante todo el año se realizan diferentes actos para conmemorar a Espriu. Este es el motivo por el cual más o menos a principio de mes pongo alguna poesía de Él. Para hacerte una idea de esta celebración te dejo este enlace. La celebración alcanza no solo a Cataluña sino a muchos lugares de España y Europa.

http://romanicas.ugr.es/pages/tablon/*/actos-y-eventos/2013/04/25/celebracion-del-any-espriu

Lo que lamento es no saber traducir ninguna poesía, para mi sería muy, muy complicado. Y claro, lo único que podemos hacer es ponerlo en un traductor, pero sería una verdadera chapuza.
Un abrazo.

administrador ha dit...

Me ha gustado tanto,el Salvado Espriu, tiene tanto sentimiento en lo que dice. La Marina Rossell, que decir de ella, me encanta.
Un beso Josep.
Y con tu permiso me lo llevo

Josep ha dit...

Muchísimas gracias por ponerlo en vuestro blog. Cada principio de mes publico alguna poesia de Espriu. Marina Rosell es única, a mi también me encanta. Ella y la canción.
Un beso.

KRT ha dit...

Dos poemes magnífics, Josep, com tots els d'Espriu. En el primer, una evocació del passat feliç de Sinera (metàfora alhora de la infantesa del poeta i de la Catalunya republicana en una placidesa més mítica que real). Quan el poeta escriu (1946)es veu abocat al silenci, a desar els seus "ninots" (la seva literatura), ja que no té "prou força contra tant de mal" i esperar temps millors, amb l'única esperança de la força de les coses reals: la terra, els arbres, les cases, i sobretot els mots, gràcies als quals algun dia la cançó (metàfora de la llibertat) podrà tornar a Sinera.

En el segon poema, de 1954,l'autor se sent cansat i creu que el seu esforç ha estat inútil, els veross no li fan companyia i se sent buit, sense missatge; per això es voldria ajeure a esperar la mort. Però no ho va fer: va continuar escrivint i avui el recordem en el seu centenari, amb reptes nous i nous maldecaps, però no ens hem de rendir, com no va fer ell.

Vaig conèixer personalment en Xirinacs: va estar a Balsareny quan jo tenia 14-15 anys i fins tinc una foto amb ell. Recordo quan va morir que a la biblioteca vam llegir un poema en record seu. Gràcies per fer-me'l present.

KRT ha dit...

El primer poema ha estat musicat per Ramon Muntaner, per Túrnez & Sesé. Aquí es pot escoltar:

http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=86&titol=616