Salvador Espriu ( IV )

   

Salvador Espriu (1913-1985)
Setmana Santa (fragments)
   XXIV

Què és la veritat?
La solitud de l’home
i el seu secret esglai:
només, potser, aquest home,
el teu amagatall.
El poder sentencia
un reu lligat de mans.
Lluny, a la nit de fora,
sentim com canten galls.
S’estén remor de fasos,
els llums són apagats.
      XXV

Què és la veritat?
Vidre llançat, esmicolat,
als quatre vents de la ciutat,
trossos de fang molt trepitjat,
un últim xiscle de negat,
cruels vestigis de raspall,
sang a pells fines de cavall,
netes agulles de cristall
a dits llardosos de brivall,
subtils reflexos de mirall
al gruix del ferro del magall
que cava clots en dolents horts
on són colgats els daus dels morts,
paranys de naips, guanys de parracs,
itinerant aguait dels llacs,
dolor, buidor, pecat, espant:
l'home que tinc al meu davant. 
      XXVI

Què és la veritat?
Qui sap si tu, tal volta tu
o també tu. Potser ningú.
Mentre vents llops baixen del ras
on regna dreta damunt glaç
la negra torre, mida, dit
il·limitat del que és finit,
la ratlla es torna just un punt,
i dins, colgat, el temps difunt.
No hi ha començ, repòs, ni qui
venci l’esglai nu del camí.
Arc fosc, alçat ull de la nit:
al clos del buit, mai cap sentit.
                         * * *

Quan, l’any 1968, Edicions 62 publicava el volum Obres Completes. 1. Poesia, de Salvador Espriu, hi recollia cap al final una «suite » de nou poemes amb el títol de «Setmana Santa», que havien estat publicats el 1962 per Lluís Bonet i Punsoda a l’anuari de la Confraria de Sant Magí de Tarragona. El 1970, el poeta Tomàs Garcés, bon amic d’Espriu, li va demanar un recull de poemes per a la col·lecció «Quaderns de Poesia» d’Edicions Polígrafa, que Garcés dirigia. Així, Espriu va decidir ampliar aquella primera «suite», molt lleugerament revisada, amb 31 poemes més, i va donar a llum Setmana Santa (Edicions Polígrafa, Barcelona 1971), un conjunt de quaranta poemes encadenats i numerats amb xifres romanes.

En un pròleg que n’hi hauria per sucar-hi pa, Espriu hi explica que ha «procurat que el llenguatge sigui força planer», tot i no assegurar que sigui un llibre «fàcil». Hi ha donat «molt relleu a l’al·literació i, en una accepció més estricta, a la paronomàsia». El contingut del poema es basa, molt de lluny, en la Passió segons sant Marc, i afegeix que «hi ha moltes al·lusions a la mística jueva: cap a la cristiana. N’hi ha també a molts altres camins del pensament aliens a tota especulació transcendental».

Espriu evoca la figura de la seva tieta Francesca, monja de la Presentació, que va morir jove, l’any 1918, de «grip espanyola». Aleshores, Salvador tenia tan sols cinc anys, però se’n recorda molt bé; com també recorda que li va deixar una monumental «tovallola de Comunió» brodada amb un anagrama («m’és impossible de precisar quin, tal volta el de Crist») rodejat amb «els símbols tradicionals de la Passió: la santa faç, la corona d’espines, la columna dels assots, el martell i els claus, l’esponja, la llança, el gall, l’escala del davallament i potser altres emblemes que ara no puc determinar».

El poeta subratlla que Setmana Santa «enllaça de manera directa amb el Llibre de Sinera, el poema que clou el qual transcric a continuació: 
      Però en la sequedat arrela el pi
      crescut des d’ella cap al lliure vent
      que ordeno i dic amb unes poques lletres
      d’una breu i molt noble i eterna paraula:     
      m’alço vell tronc damunt la vella mar,
      ombrejo i guardo el pas del meu camí,
      reposa en mi la llum i calmo ja la nit,
      torno la dura veu en nu roquer del cant.
»Els quatre últims versos són acròstics, i el singular lector hi confegirà el vocable “Mort”.  Entorn d’ella —eix, com sempre, de tota la meva obra— gira aquesta Setmana Santa, que no s’esbalça, m’afiguro, en l’acreditat gènere de l’estampeta ni sofreix tampoc que ningú s’alleri a discórrer, alegrant-se’n o lamentant-ho, sobre el fantasma de la meva “conversió”. Però crec que ens pertany el lliure, fonamental i imprescriptible dret d’interrogar i indagar, sense rendir-nos mai a la coacció de cap pretesa autoritat, del color que sigui, sobre tota mena de problemes i qüestions. I estic alhora convençut que ni és superior en claredat o agudesa mental l’individu mancat del concepte metafísic de la vida, o que l’ha rebutjat o renunciat a ell, ni és més bo l’adherit a una o altra ortodòxia o credo, pietós o no. És contra aquesta doble fal·làcia, tan primària com estesa i freqüent entre nosaltres, que em revolto sense vacil·lacions, jo, vacil·lant i insegur de soca-rel. D’altra banda, jo sóc un simple home, però tanmateix un home, no pas una miserable larva o cuca de forat disposada a gemeguejar i autoacusar-se de seguida  que els uns o els altres cínics i cruels senyors del poder de torn manin als seus botxins de rentar-li, amb qualsevol marca de repugnant o ignominiós fregallot, el cervell.»

Aquestes paraules d’Espriu expliquen, molt més bé que no pas ho podria fer algú altre, de què va aquest llibre. Un llibre que, sempre en paraules seves, és «tan improvisat com, per exemple, la Primera història d’Esther», i que, per tant, considera que «fóra massa neci o absurd d’esperar que complagui gaire. Cada vegada més malfiat de mi i més dubtós de la validesa i de la utilitat del meu esforç, m’acontentaria d’imaginar que Setmana Santa potser acompanyarà algú en algun moment.» 
Doncs, per això en proposo una lectura: per si ens pot acompanyar una mica.

Podeu trobar un interessant comentari de Jordi Cerdà sobre aquest llibre a la revista digital del PEN català, Visat, que us recomano: 

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/articles/83/151/0/4/teatre/salvador-espriu.html

Cedit amablement per kRT del bloc http://ramoncarrete.blogspot.com.es/

Moltes gràcies.