dissabte, 2 de març de 2013

Salvador Espriu (III)

"Els mestres mai no han d'estar al servei d'ells mateixos, sinó al dels deixebles. Els han d'ensenyar a pensar amb risc i pel seu compte, els han de posar i acompanyar en el camí de la veritat, un camí que no s'acaba mai, que sembla amb freqüència que no mena enlloc. Si un home sent, però, l'aspra duresa d'aquest camí i veu amb eqüànime modèstia les seves petjades en aquest camí, ja està en la veritat i en l'engruna de veritat que l correspon"

ORACIÓ EN LA TEVA MORT
Quan roures enyorosos
de verds marins comencen
crepusculars missatges,
volent-te foc, demano
nova claror, que siguis,
davant altars on cremen
ardents silencis d'ales,
encès cristall, més flama,
llum de cançó senzilla.
 

7 comentaris:

Miquel ha dit...

Salut ¡

sentir1907 ha dit...

Grande el Sr. Espriu.
Yo creo que uno de los más grandes de las letras catalanas junto a Mercé Rodoreda no ?
De este dramaturgo no he tenido la suerte de conocer nada de sus obras , al estar escritas en catalán pero eso no quita que sea un gran poeta , el que más grande de Catalunya , de sus obras no se practicamente nada , pero lo que si sé y me consta es que ha recibido durante su vida varios galardones y premios y doctores honoris causas también ha recibido si no me equivoco .
Josep lo siento , hay textos o escritos o lo que sea que estando en catalán lo puedo deducir el contexto pero de este gran poeta , y en concreto de la poesía que has escrito no tengo ni idea .
Pero no te preocupes aunque no lo entienda desde aqui admiro tu blog y su contenido.
Un saludo desde Sevilla ¡¡

KRT ha dit...

Un poema molt expressiu. Diré que forma part del volum 'Les hores', publicat l'any 1952. Consta de tres parts: la primera, dedicada a recordar el seu amic i company d'estudis a la facultat de Dret de la UB, el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pórcel (1913-1938); una segona part dedicada a recordar la mort de la mare d'Espriu, que va morir el 1950; i una tercera, que porta aquesta dedicatòria críptica: "recordant alunyadament Salom (18-VII-1936)".

Salom, en l'obra d'Espriu, és un personatge recurrent que representa l'alter ego del poeta. Per tant, ni és un personatge real, ni estava mort, com els altres dos destinataris de les dues primeres parts del llibre. La clau està en la data de la suposada "defunció" de Salom: el 18 de juliol de 1936, dia que va començar la guerra civil. Jo crec que Espriu, amb això, vol fer esment del fet que a ell, com a tants altres joves catalans que somniaven en una Catalunya "culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", la guerra (i la postguerra) van suposar una desfeta irrecuperable, la "mort" dels somnis de joventut, la "mort" de l'esperança d'una pàtria, d'una cultura, d'una llengua que poguessin progressar en llibertat.

El poema que has escollit, Josep, pertany a la primera part. Fa referència, doncs, a Rosselló-Pórcel, un gran poeta malgrat que va morir en plena joventut,però no pas a la guerra, sinó de tuberculosi. La guerra li va estroncar els estudis de doctorat, i es va allistar a l'exèrcit republicà, però per la seva malaltia va ser internat al sanatori del Brull (Osona), on va morir, deixant llibres de poemes tan interessants com 'Imitació del foc'.

Una abraçada, i continua publicant poemes d'Espriu! Tothom en parla, perì és un gran desconegut!

Hada Isol ♥ ha dit...

Hola Josep! que tengas un buen día.

KRT ha dit...

Bueno, como el poema es muy corto, y sin que sirva de precedente, me he atrevido, esta vez sí, a traducirlo humildemente (con las consabidas licencias en aras de la métrica)para el amigo Sentir 1907:

Oración en tu muerte

Cuando robles que añoran
verdes algas comiencen
mensajes de crepúsculo,
te quiero fuego y pido
nuevo fulgor, que seas,
ante altares que abrasan
ardientes silencios de alas,
cristal ígneo, más llama,
luz de canción sencilla.

El poema está dedicado al poeta mallorquín Bartomeu Rosselló-Pórcel (1913-1938), que fue amigo y compañero de estudios de Espriu, y que falleció de tuberculosis a los 24 años en plena guerra civil.

Un abrazo!

Amelia ha dit...

fue el poeta del pueblo y eso resume mucho su obra, el sentir por los poros de la piel de todo aquello que le parecía injusto. Muy comprometido.
Muy buena entrada Josep, nunca podemos perder de vista gente tan valiosa y VALIENTE como Salvador Espriu.

Un beso y feliz semana. Amelia.

pd: andamos todos desganados eh! tu publicas poco y a mí me pasa igual ....

Tamara ha dit...

Holaaaaa, por aquí estoy de nuevo, y esta vez para dejarte un premio. Un besazo.

http://tamaravillanueva.blogspot.com.es/2013/03/premios-de-r.html