dilluns, 4 de febrer de 2013

Va ser a Washington




 Joshua Bell
No us sembla que de vegades hem de tancar els ulls per poder veure. Són moltes, massa, les distraccions que ens aparten del que de debò importa, de tot això que som i que ens fa ser, de tot això que, oblidat, viu en nosaltres i que, agraït, com ara, et rep emocionat quan  t'atreveixes a visitar-lo, a sentir, a estimar-lo ... no és el violí qui et parla, aquesta veu que escoltes és la teva, aquest idioma que ara escoltes és la teva llengua, una llengua que no necessita paraules per parlar totes les llengües.

Tot està en tu, perquè la vida està en tu ... El violí no és més que una clau, una meravellosa eina que et permet obrir la porta de tu mateix. Aquest que t'esperava dins, aquest que t'abraça amb tota la força, que t'il·lumina amb el seu amor, que et fa sentir tan feliç i tan viu, no és altre que el teu veritable jo, un jo a qui has fet quan et morissin a els altres, quan comparties, quan ajudaves, quan somreies, quan estimaves ... Les presses, les nostres preocupacions, les nostres absurdes urgències són les que no ens deixen trobar-nos amb la bellesa que habita en el fons de nosaltres mateixos. 

Correm d’amunt i avall com pollastres sense cap per fer coses que no tenen la més mínima importància. Correm darrera els diners pensant que ells són l'amo de la nostra felicitat. Ens passem la vida corrent darrere seu. Renunciem al nostre present en nom d'un futur que mai arribarà i, el que és pitjor, aquesta sempiterna boja carrera sense sentit ens deixa tan esgotats que ni tan sols trobem cinc minuts al dia per estar amb nosaltres mateixos, amb aquest jo que t'acaba de donar-nos  tant plaer, que t'acaba de fer-nos tan feliços.


 Joshua Bell és un dels millors violinistes del món. Va ser un nen prodigi que va donar el seu primer concert com a solista als catorze anys amb l'Orquestra de Filadèlfia dirigida ni més ni menys que per Riccardo Muti. Està de gira permanent donant concerts per tot el món. Fa uns anys va complir un dels seus somnis en comprar l’ Stradivarius. amb el que toca, un Stradivarius conegut com el Gibson ex Huberman pel qual va pagar quatre milions de dòlars i que té una història plena de màgia i misteri. Va ser robat al seu anterior propietari, el violinista Bronislaw Huberman. Va desaparèixer durant dècades fins que un músic va reconèixer, poc abans de morir, que l'havia robat el 1936. S'havia guanyat la vida tocant en cafès durant cinquanta anys amb aquell violí sense dir mai a ningú que era un Stradivarius. Doncs bé, aquesta parella perfecta que formen Joshua Bell i la seva Gibson van fer un experiment fa uns anys: posar-se a tocar en una estació de metro. Va ser a Washington. Va tocar durant més d'una hora. Davant seu van passar milers de persones.


 Gairebé ningú es va parar a escoltar-lo. Va recollir poc més de 40 dòlars. Només una dona va reconèixer perquè li acabava de veure en un concert pel qual havia pagat una entrada de més de cent dòlars. Aquí tens les imatges del que va passar. Procura recordar cada vegada que passis al costat d'un músic de carrer. Segurament no serà Joshua Bell. No tocarà com ell. No ho farà amb un Stradivarius ... però tindrà la clau de la teva ànima, la que avui t'ha permès volar tan alt.


Aquesta història és real. El relat ha estat extret d'Internet.

Fotos i vídeos són d'Internet. Seran retirats a petició




5 comentaris:

Miquel ha dit...

Salut ¡

Francesc Puigcarbó ha dit...

hi ha massa sords musicals, Josep, si algun instrument sona bé o malament és el violì ben o mal tocat.
Vaig llegir-ho em sembla ho varen al metro de N.York.

salut

Josep ha dit...

Hola Miquel, esta historia como explico es cierta, lo que tendrás que perdonar porque me he equivocado de lugar. No fue en Washington, sino en N. York, tal como me corrige Francesc.

Salut.

Josep ha dit...

Francesc, tens tota la raó, hi ha massa persones que no tenim sentit per a la música. És una pena. Però també és veritat que el tràfec de la vida ens castiga. Efctivament no va ser a Washington, sinó en N. York. Gràcies per corregir-me.
salutacions

Hada Isol ♥ ha dit...

Que locura no? se corre por la vida sin vivirla creyendo que de ese modo se la vive bien,entonces pasan cosas como estás,que te pierdes,o la vida misma te dice basta,se pierde la salud y te das cuenta de todo lo que no viviste,a mi al menos hace tiempo que esto no me pasa,me detengo claro que puedo hacerlo,tengo tiempo,otros no pueden porque nos lo hacen dificil,más aun a las apuradas y en momentos duros,yo quiero y lo hago,disfruto el cielo y lo que me rodea,es el gusto más grande que me doy en la vida.Quizás lo unico que de verdad siento que hago bien,todo lo demás me lo cuiestiono a veces,pero a esto no,si la flor está ahi pequeña y fragil al costado de todos mis caminos,está para mi,para alegrar mi alma,dos segundos me toma verla,3 sacarle una foto para regalarsela a quienes no la verán,y lo hago,luego me vienen algunos a decirme que tienen poca tecnica mis fotos y yo les digo al diablo con la tecninca tenía dos segundos y no me perdí esa flor,la vivi y la regalé! es suficiente para mi! jejejejejejejejejeje! un abrazo y buien día!