divendres, 1 de febrer de 2013

homenatge salvador espriu (II)





Les cançons d’Ariadna (1949

par Gabriella Gavagnin

Es fa inevitable pensar en Les cançons d’Ariadna com en el llibre que l’autor ha anat fent a poc a poc al llarg de la seva vida, a la manera d’un cançoner. Un llibre on hi anava arrenglerant poemes força diferents per tema, gènere, forma mètrica i estil, fins a arribar a la mesura, volgudament arrodonida, de les cent unitats. Un llibre que, segons afirma el mateix Espriu, «l’he estat fent des de l’any 34 i l’he acabat l’any 80, per tant són quaranta-sis anys».
 -Durant aquets any, cada mes, és la meva intenció és  fer un petit post  amb un petit resum  les seves obres i poesies-
Salvador Espriu i Arenys de Mar
 “I jo he estimat tothora Arenys, en la mida de les meves molt limitades forces. Ho proven més de cinquanta anys d´aprenentatge literari.
He pensat sempre en la nostra Vila i en la nostra gent. De dies i de nits he mirat sense treva la nostra terra, el nostre suau, serè, civilitzat, bellíssim paisatge.”
(Salvador Espriu, 1980)
L’ÓS  NICOLAU.
Ara tocarem un timbal més afinat,
Si us plau. Que difícil!

Per Placetes i carrers
Fan ballar l’ós Nicolau,
Orb i semiparalític.

-Parrunyó, mou el pinré
Buscaró, després el can.
Paripén, queleraló!

Les puces se l’han cruspit
Gairebé de viu en viu.
Ell, però,quiti de pena.

Perquè recorda camins,
llunyans rostres, nits de calma,
Resignat, seré filòsof.

De cadell, havia vist
L’esplendor de les mestrances,
Estudis d’antics pilots.

Època d’ametlles toves
Segons formules papals
Or i blanc  de tarongers.

I madame de Pantostière,
Vinguda de Vallgorguina
A parlar polit francès.
........................
I l’altiva sor Ephrem,
Que penjava els severs hàbits,
Ja ningú no sap perquè.

-Prou, et dic. L’ós ballador
Amb les urpes arreplega
Els vailets que no són bons.

Se’ls emporta lluny de casa ,
A la fosca del seu cau,
D’on no tornaries mai .

Menja nens amb safanòria.
Es veu la sang a galet,
Glo, glo, glo fera soturna.

No hi ha mel , ni gel, ni cel.
Xurriaques amb tambor,
Pols i vent de cantonada.

Els dits toquem amb compàs.
Comença de nou la dansa,
Que miren ulls divertits,

-No queris el trajatoi.
Si et repasso pajories,
Busmucaràs pasmuló.
Roda, roda, maleït,
Fins que caiguis sense forces.
Aleshores, a dormir.

Ha ballat l’ós Nicolau
On jo vull que se m’enterri:
A Sinera, prop del mar.







10 comentaris:

KRT ha dit...

Josep, has triat un poema magnífic. Complex, com molts d'Espriu, perquè el tema va dels gitanos que feien ballar l'ós a Sinera, i al poeta li agrada de posar-hi paraules en caló.

Des que el vaig veure escenificat a la Ronda de Mort a Sinera (el personatge que feia d'ós anava vestit amb la granota d'un obrer) sempre hi vaig veure personificada l'explotació dels febles per parts dels més poderosos: en aquest cas, el gitano que obliga a ballar l'ós "fins que caigui, net de forces".

La gràcia de l'ós Nicolau és que és molt molt vell, i "recorda": recorda la història passada de Sinera (Arenys, sí, però també Catalunya): el seu passat noble i lliure,que en el moment en què el poeta escriu (la postguerra) sembla que ha desaparegut per no tornar. És doncs una elegia a la Catalunya lliure, perduda en l'infern de la guerra civil.


Aquí hi ha un enllaç a un comentari sobre el poema, que ajuda a aprofundir-hi:

www.fundacionespriu.coop/src/downloadfile.php?MTU0ODY%3D

Gràcies, Josep, "per salvar-nos els mots"!

Miquel ha dit...

Una abraçada ¡ salut

Josep ha dit...

Una forta abraçada, i un bon cap de setmana , Miquel.

Salut

KRT ha dit...

Una breu traducció de les paraules en caló que surten en aquest poema:

PARUNYÓ: avi
PINRÉ BUSTARÓ: peu dret
PINRÉ CAN: peu esquerre
PANIPEN: malament
QUELERALÓ: ballarí
NO QUERIS: no facis
TRAJATOI: ronso, mandrós
PAJORIES: costelles
BUSMUCARÀS: quedaràs
PASMULÓ: mig mort

Mª Trinidad ha dit...

Hola estimat Josep, aquests dies els he tingut molt ocupats i no he tingut molts moments al teu bloc i el recopilatori del poema i la meravellosa poesia d'aquest gran poeta, Espriu, suposo que saps que ell estava a La Caputxinada, i que guapo era aquest senyor, s'assemblava al meu pare, enporte i elegància, no és broma això em va transmetre la seva cara quan el vaig veure en foto i vaig conèixer la seva poesia, farà com 25 anys o més, i últimament no l'he tornat a rellegir i ho fer ja.
Una abraçada, cada dia me'n recordo de tu i ho faig amb molt afecte.
Una abraçada i tres petons, BCDS.

María ha dit...

Bonito homenaje, amigo Josep.

He visto en tu perfil que tienes más blogs, voy a ojearlos porque ando un poco perdida.

Un beso.

PD.- ¿No tienes ninguna entrada escrita en relación con lo último que está pasando en España?

Josep ha dit...

KRT, jo sabia que és discutit que hi hagi una variant pròpiament catalana del caló però el que és cert és que algunes paraules del caló parlat als Països Catalans han passat amb formes pròpies al vocabulari comú del català i no pas del castellà:
Halar (amb hac aspirada):menjar
Xaval: noi, originalment volia dir fill.
Guipar: mirar, veure.
Dinyar: morir.
Filar: veure.
Pispar, pispa: robar, lladre.
Llumí: misto.
Calé: diners, originalment es referia a les monedes blanques o platejades.
Cangueli: por.
Paio: persona no gitana, per extensió, individu desconegut.
Juli Vallmitjana és l'escriptor que reflectí més la vida gitana i el caló català en les seves obres. També utilitzà formes caló Salvador Espriu especialment en la seva obra Ronda de Mort a Sinera.
Els gitanos arrelats a Catalunya, tot i mantenir lèxic caló, acostumen a tenir el català com a llengua pròpia, especialment els de l'Empordà i el Rosselló i conserven la llengua catalana amb trets molt genuïns cosa especialment remarcable a la Catalunya Nord on és el grup humà de la zona que més i millor manté l'ús del català.

Moltes gràcies

Josep ha dit...

Hola Estimada M. Trini. Com estàs? Jo no m'atreveixo a trucar-te perquè se que arribes tard i estàs cansada, i et contesto quan tu m’escrius perquè veig que aquell és el moment. Mira, per contestar al blog i ho dic moltes vegades que tampoc t'has de preocupar. Encara que de vegades no puguis ni mirar el que he posat és igual, doncs jo sé que tu estàs allà, i ja està, d’acord?
De la Caputxinada me'n recordo de tot, de tot, i ja que dius la semblança que tenia el teu pare i Espriu, doncs és una alegria, i la veritat ara pensaré més amb al teu pare veient el reflex de Salvador.

M ª Trini, tantes esperances que havíem posat en aquells temps i quina decepció. Ara està pitjor tot, amb una dreta podrida, i una esquerra separada. No se per on tirar t'ho prometo. De vegades penso que ja no ens queda res. Bé no ens posem tristos i seguim veient-nos pels blocs, d'acord?. Que Barcelona ho val tot. I gràcies per anar posant fotos i textos de la Història per viure-la.



Un gran abraçada per al teu fill, i per a tu molts petons.

Josep ha dit...

Hola Maria. ultimamente no escribo nada de esto. La verdad es que no puede hacerlo ni un buen periodista. Está tan mal todo...

Un beso

Mª Trinidad ha dit...

Las gracias te las doy yo a tí amigo Josep, un petó y BCDS.