dilluns, 7 de gener de 2013

petit resum de salvador espriu (I)


 Espriu es va mantenir fidel a la revindicació de la llibertat, fidel a la llengua, fidelitat a la lucidesa arriscada, fidelitat a una actitud ètica. De la mateixa manera, tots nosaltres també ens hem de mantenir fidels a la figura d'Espriu. I volem celebrar aquest centenari amb una voluntat de modernitat cultural, sense caure ni en nostàlgies inútils ni en el xovinisme que tant irritava el poeta. Espriu ha de ser patrimoni de tots aquells que estimem les paraules ben dites.'

Durant aquets any, cada mes, és la meva intenció és  fer un petit post  amb un petit resum  les seves obres i poesies.





A vegades és necessari i forçós, de Salvador Espriu.
El seu caràcter reservat es veurà accentuat per la mort d´un amic el 1938, la del seu pare l´any següent i la catàstrofe de la guerra.
La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966)
 va contribuir a la popularització d’aquest poeta reservat, que acabà aconseguint un gran prestigi literari, intel·lectual i cívic. Així, fou proposat per al Nobel de literatura i és Premi d´Honor de les Lletres Catalanes.
Les característiques més rellevants de la poesia d´aquest autor són:
-  anys 50 Poesia íntima, existencialista (Reflexiona sobre la vida, la mort)
Etapa vinculada al simbolisme i a la preocupació existencial.
En el seu primer llibre de poesia, Cementiri deSinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra que identificava amb la mítica Sinera (Arenys de Mar). Sinera simbolitza l’univers de la infantesa destruït per la guerra. Els quatre llibres següents  tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis íntimament lligats a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat.
-  anys 60 Poesia civil, realista
 Està determinada per l´experiència de la guerra i la preocupació pel país.
 L’obra més destacada d´aquesta tendència és: La pell de brau (1960). Són 54 poemes on moralitza sobre la tragèdia de Sepharad ( nom hebreu per designar la Península Ibèrica), per la guerra entre germans. Creu en l´enteniment entre els pobles hispànics, basat en el respecte a la diversitat, en la tolerància. En la necessitat de la reconciliació. L´obra fou llegida als anys 60 dins el corrent de realisme social del moment en clau patriòtica i de consciència mort

A l'arxiu del Municipi de l'Alguer podem trobar, acompanyant a una extensa documentació sobre aquesta aventura (especialment algunes fotos, de Pere Català-Roca i altres expedicionaris, que s'han convertit en un testimoni excepcional) alguns dels textos, manuscrits, que alguns escriptors van voler "regalar" a la ciutat d'Alguer. Entre ells, escrit amb la grafia d'unes majúscules contundents, aquest doble tribut de Salvador Espriu: al seu amic mai no oblidat i a la llengua que tant estima (i que, per les seves particularitats tan especials, queda simbolitzat en el català de l'Alguer: aquest nostre/parlar/ de l'Alguer).





El treball d´Espriu està marcat per un gran bagatge cultural, amb una rica herència del simbolisme i de la cultura bíblica, grega, egípcia, i de tradició jueva i un gran domini de la llengua i afany de perfecció, amb revisions constants de l´obra.

A veces es necesario y forzoso, de Salvador Espriu
Su carácter reservado se verá acentuado por la muerte de un amigo en 1938, la de su padre al año siguiente y la catástrofe de la guerra.
La gran resonancia que le proporcionó el hecho de que sus poemas fueran musicados y cantados por Raimon , Cançons de la roda del temps 1966) contribuyó a la popularización de este poeta reservado, que acabó consiguiendo un gran prestigio literario, intelectual,y cívico. Así, fue propuesto para el Nobel de Literatura y es Premio de Honor de las Letras Catalanas.
Las características más relevantes de la poesía de este autor son:
- Años 50 Poesía íntima, existencialista (Reflexiona sobre la vida, la muerte)
Etapa vinculada al simbolismo ya la preocupación existencial.
En su primer libro de poesía, Cementiri deSinera (1946), Espriu evocó el mundo destruido por la guerra que identificaba con la mítica Sinera (Arenys de Mar). Sinera simboliza el universo de la infancia destruido por la guerra. Los cuatro libros siguientes trazan un camino de interiorización que culmina con la experiencia mística de Final del laberinto, donde Espriu sigue los principios íntimamente ligados a la teología negativa, según la cual Dios se comporta como un ciego con respecto a la humanidad.
- Años 60 Poesía civil, realista
 Está determinada por la experiencia de la guerra y la preocupación por el país.
 La obra más destacada de esta tendencia es:
 La pell debrau  (1960). Son 54 poemas donde moraliza sobre la tragedia de Sepharad (nombre hebreo para designar la Península Ibérica), por la guerra entre hermanos. Cree en el entendimiento entre los pueblos hispánicos, basado en el respeto a la diversidad, en la tolerancia. En la necesidad de la reconciliación. La obra fue leída en los años 60 dentro de la corriente de realismo social del momento en clave patriótica y de conciencia moral.
El trabajo de Espriu está marcado por un gran bagaje cultural, con una rica herencia del simbolismo y de la cultura bíblica, griega, egipcia y de tradición judía y un gran dominio de la “…Las esperanzas
han muerto a tiempo. De nuevo, todo es perfecto
a lo largo del vacío: la lenta lluvia
no va a parte alguna.”




“A veces es necesario y forzoso”

A veces es necesario y forzoso
que un hombre muera por un pueblo,
pero jamás ha de morir todo un pueblo
por un hombre solo:
recuerda siempre esto, Sepharad.
Haz que sean seguros los puentes del diálogo
y trata de comprender y de estimar
las diversas razones y hablas de tus hijos.
Que la lluvia caiga poco a poco en los sembrados
y el aire pase como una mano extendida,
suave y muy benigna sobre los anchos campos.
Que Sepharad viva eternamente
en el orden y en la paz, en el trabajo,
en la difícil y merecida
libertad.

Traducción: José Agustín Goytisolo
Poema original en catalán

“De vegades és necessari i forçós”

De vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de compendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibretat.



Assaig de càntic en el temple
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que s’en va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".
(1965)

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913-Barcelona 1985) va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català.
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913-Barcelona 1985) fue un poeta, dramaturgo y novelista catalán.


fotos de internet. serán retiradas a petición.
Una parte del texto está  extraido de Internet.
Traducido en castellano por  tener amigos en Argentina, Méjico y  Chile. asiduos a este bloc.



18 comentaris:

Mª Trinidad ha dit...

Meravellosos poemes estimat amic josep, avui estàs molt poeta i m'encanta la manera com expliques la teva forma de veure Salvador Espriu i la traducció de Goitisolo, aquest poema no l'havia llegit, i és molt profund i cru.
"És necessari que un home mori per un poble, però mai ha de morir tot un poble per un home sol"
Dóna que pensar, ja Raimon ho veig molt sovint en els ferrocarrils Catalans, és molt amable quan senyores grans s'acosten i li diuen Tu ets Raimon, ell, mig somriu i els diu que sí ... Però jo no he parlat mai amb ell , no m'agrada molestar i la seva personalitat de ciutadà normal, així ho veig jo actualment.
Amb la de concerts de Raimon i serrat que vaig anar, a sabadell quan era jo joveneta, a la Faràndula, i diverses vegades.
I a Joan Manel Serrat, jo tenia 14 anys i va venir a Ràdio Sabadell, jo anava a l'Acadèmia Taulí un tros més amunt de la Via Massagué, i quan canto Paraules d'Amor, em vaig enamorar de les seves cançons per sempre.
Amb Raimon va ser diferent, ja estàvem més a protesta i era una altra història ...
Bé Josep, un plaer llegir-te i aprendre amb tu, aquestes arrels tan catalanes, algunes les conec, i altres no, però tu estimat amic, et demano em perdonis però el meu pensament és en castellà i després el meu caparró tradueix molt ràpid, però és així, és de major que m'he preocupat i em preocupo a saber més i més coses d'aquí i el perquè d'elles.
Un petó i gràcies josep.

Miquel ha dit...

Buena entrada ¡¡¡ salut

Josep ha dit...

Me gusta la poesía, aunque muchas veces según de quien sea no la entiendo, pero de los más conocidos, sí.. Salvador Espriu me encanta... y hoy tenía ganas de hacerlo todo junto. Lo que dices de Raimon, a mí también me gustaría conocerlo, pero molestarlo no. Debe ser muy molesto para el pobre hombre. Pero dicen que esto es el precio de ser famoso. De todas maneras creo que haces muy bien cómo lo haces. Es preferible ser educado. Serrat yo lo conocí en un lugar de Gracia, cerca del metro de Fontana que se llamaba "Las guitarras" Todavía no cantaba, pero ya es veía que tenía talento y que un@ se podía enamorar para siempre. Serrat siempre será Serrat!. Bien, bien, querida amiga. Ahora tendría que ser yo quien te riñera. Que significa que te perdone porque tu cabecita…no se qué. Pues que sepas que estás haciendo mucho más de lo que puedes, vale?
Y ya ves que por mi parte también pongo mi granito de arena en ir repartiendo una lengua con otra. Lo que pasa es que mi neurona ya no sabe traducir una poesía. Casi, casi las copio todas.
Bona nit, Mª Trini.
Una abraçada.

Josep ha dit...

Miquel muchas gracias. Hace un rato me he reido a costa de una frase que has escrito hoy, o ayer, no recuerdo.
Por el Canal 8, el del Cuní, ha salido uno de aquellos mensajes a pie de pantalla donde decia: El Andreu Mas-Colell y el resto son unos trileros. De que me sonará a mi todo esto?. Jeje!

Salut.

FG ha dit...

Meravellosos els seus poemes i també una meravella com Raimón va fer-los música. La veritat que hi ha persones que seràn sempre en el cor de qui els conéix a través de les seves paraules.

Hada Isol ♥ ha dit...

La poesía a veces es como ninguneada,menospreciada por algunos,pero es el poeta ,debido a que escribe sobre sentimientos el primero en expresar y plasmar lo que está en el corazón de la gente ,la historia que rodea lo rodea,más aun cuando este escribe con compromiso,incluso en muchos casos debido a que el mundo siempre recae en sus desgracias pues no pierden vigenciasus letras.
Yo tambien creo como Espriu que la convivencia es posible si hay tolerancia,y respeto a la diversidad cultural y lingúistica.
Disfruté tu post! te dejo un gran abrazo querido Josep!

Josep ha dit...

M'agrada molt el que contestas.Tu si que contínues dolçament la poesia d'Espriu o Raimon.
Un petó.

Josep ha dit...

Estoy de acuerdo contigo. Cuanta razón tienes y sin embargo lo poco que nos vale. El mundo ha girado hacia otros lugares amiga mia. Pues claro que la convivencia es posible si hay tolerancia y respeto a la diversidad cultural y lingúistica. Solo hay el inconveniente que a veces esta diversidad cultural y lingúistica no se quiera reconocer.

Yo también te dejo un gran abrazo.

Hada Isol ♥ ha dit...

Una lengua debería de cuidarse más que el oro,es patrimonio de toda la humanidad,el camino recorrido por su historia tiene altos y bajos,más mientras la sigan transmitiendo a sus descendientes seguirá viva,en temporadas ocultas en temporadas a la luz pero viva ,mientras la historia se acomoda y las aguas todas regresan a su cauce hay que mantenerla viva,pasarla de generación en generación como una llama que no se apaga.Pese a todo lo que pueda suceder alrededor.

CCB-Sarment ha dit...

Molt encertat, Josep, en aquest any que commemorem el centenari d'Espriu. Jo sempre l'associo a una anècdota meva de joventut. Jo devia tenir 15 o 16 anys i vaig participar en una festa popular a Balsareny, a l'aire lliure, un 16 d'agost (que aleshores era festa major d'estiu), i vaig recitar uns poemes d'Espriu, a qui coneixia i admirava gràcies a Raimon. Espriu encara era viu (parlo de 1966-67), i jo vaig dir "són poemes d'un poeta català, ja vell, molt bo, que es diu Salvador Espriu". Després, un home del públic, l'advocat balsarenyenc Francesc Sabala em va comentar: "Escolta, tan vell tan vell no és, que té la meva mateixa edat, i vam estudiar junts a la facultat de Dret". És clar, aleshores, Espriu i l'advocat tenien tot just 53-54 anys, però per a mi eren molt vells!
Aleshores, ja era el meu poeta de capçalera i amb els anys no he canviat d'opinió. I també la seva prosa i el seu teatre són dignes de llegir. Celebrem-ne el centenari llegint-lo!

Eastriver ha dit...

Josep, he llegit poca cosa de l'Espriu, i he de dir que el poc que he llegit m'ha agradat molt. L'Espriu va ser una mica maltractat durant força temps pels estudis catalans, per les seves apostes que segurament no van ser ben enteses ni es va tenir en compte el contexte de les mateixes...

Recordo que quan els pares fan fer 25 anys de casat vaig començar a buscar un poema que parlés del tema, i no el trobava. I un dia vaig comprar un poemari de l'Espriu, el vaig obrir i allà hi havia un poema per unes noces d'argent. El vaig fer copiar en una placa, el llegeixo sovint, i em sembla un poema tan bonic...

Em sembla un poeta amb força, i amb una sutil sensibilitat, que m0arriba molt, i que no obstant conec poc. I sí, vaig pensar l'altre dia que ara pot ser un bon moment per conèixer-lo més, per llegir-lo.

Josep ha dit...

Claro que tienes razón, lo que ocurre es que hay países, que no lenguas que son más posesivos, como por ejemplo España. Jamás se enterará de la gran riqueza que tiene. Para muchos de ellos otra lengua que no sea la suya es una “Jerga”. Te aseguro que los poetas catalanes que nosotros ponemos en el blog para ellos son prácticamente desconocidos, a no ser que tenga algún vínculo con otro castellano. Este es el año Salvador Espriu. Muchas veces pondré su poesía sin importarme si los demás se interesan o no. Cada uno es libre de elegir su propia ignorancia.

Un petó.

Josep ha dit...


CCB-Sarment. És una anècdota per recordar. Suposo que en aquells anys no era gens fàcil recitar poemes de Salvador Espriu. És curiós això de l'edat, sempre ens semblen molt grans les persones de 50 anys quan tenim 15 anys. Si que penso celebrar-ho, i tant!. Tenia la intenció de fer-ho cada principi de mes, i dedicar-li unes poesies i alguna cosa relacionada amb la seva vida. I una altra cosa que es podria fer és el mateix a través de la Biblioteca, si fos possible.
Moltíssimes gràcies.

Josep ha dit...

Ramon, un cop més coincidim en desconèixer una mica l'obra d'un poeta. Jo almenys, encara que l'etapa de la seva vida on va ser maltractat si que la conec, i no a fons, hi ha moltes coses que no se res o poca cosa. També és veritat que hi ha coses d’ell molt complicades, i també a través de Raimon.. Conec les coses més representatives. Buscaré amb silenci aquesta poesia que li vas regalar als teus pares, que estic segur ha de ser preciosa. No t'enganyo, m'agraden les plaques que contenen poesies. Com aquest és l'any de Salvador Espriu aprofitaré per llegir-lo més i posar un post cada mes.
Una abraçada.

KRT ha dit...

Ramon Eastriver, suposo que el poema a què et refereixes pot ser aquest (perquè el Josep no l'hagi de buscar):

EL PASSAT
(Bodes de plata d'A.F. i E.M.)

Sí, se'n va el temps, però deixa,
dintre dels ulls, amplíssims
camins de llum. Retornen
d'enllà tot l'or intacte
d'un vell agost, el fràgil
cristall de les paraules,
lentes naus. I són nostres,
ben guanyats, en mirar-nos,
el foc, la llar, la flama,
la clara pau del somni,
les hores recordades
d'amor feliç, per sempre.

(B., agost de 1953)

Espriu és immens. I cada dia que passa, crec jo, se li reconeix allò que en vida se li va negar, i que en mort li va suposar una "travessia del desert" de l'oblit.

Josep, per error vaig entrar l'altre comentari sota una identitat diferent, ja que en aquell moment estava connectat al mail del Cercle Cultural de Balsareny (CCB-Sarment, en lloc de KRT). És clar que em vas conèixer igualment. Estaria bé que a la biblioteca local es fes alguna lectura d'Espriu. Ja fa uns anys hi vam fer una lectura de poemes seus, ara potser tocaria una proposta de Club de Lectura sobre la Primera Història d'Esther, o una audició de CDs de Raimon, no sé.

Josep ha dit...

És una poesia preciosa, jo no la coneixia, i clar que si, és el millor regal que podia fer. Moltes felicitats Ramon EASTRIVER. Tant de bo arribi el dia que se li reconegui plenament, i ja no només entre nosaltres sinó a tot arreu. Ramon, li comentaré a la Susi per buscar un dia ideal per als poemes.
Moltes gràcies.

Francesc Puigcarbó ha dit...

una bona i detallada entrada com es mereix Espriu.

salut

Josep ha dit...

Moltes Gràcies, Francesc, crec que llegint l'obra de Salvador Espriu haurem no només de fixar-nos en la bellesa del llenguatge, sinó també del significat ocult que aquest tindrà, buscant entre les paraules, deixant-nos portar per la història, embolcallant-nos de la passió del poble català.