Cercar en aquest blog

dimecres, 9 de gener del 2013

masculino y femenino





De juerga con l*s amig*s, estrella nueva, doble vocal

Empezamos un año nuevo y, como es costumbre, el título de esta página cambia también.  Así empieza un artículo en el  Magazine de La Vanguardia | 03/01/2013 -
En él figura, como ves, un arterisco [*]. Le habría gustado a uno, tipógrafo aficionado, que ese arterisco estuviese encajado como otra letra más, más estrella que arterisco, pues al fin y al cabo de eso estamos hablando, de una vocal nueva, la doble vocal que engloba masculino y femenino, la a y la o juntas, lo que desde hace unos años se representa a veces con la @ (ciudadan@s, vecin@s, etc). Sin embargo la solución de la @ no era buena, y no sólo porque en la arroba la a es a, pero la o no es o. Ve uno más ventajas a la estrella. La primera vez que vimos una usada como doble vocal fue en una pancarta de los acampados del 15-M en la Puerta del Sol. Pensé: sólo por este hallazgo fabuloso ha valido la pena esta revuelta: Somos much*s”. 
En otros diarios también habían artículos hablando de este tema aunque no he leído ninguno, pero  se que mencionaban el uso del genérico en los discursos. Lo hacían a partir de un discurso de la Presidenta del Parlament de Catalunya. Se trataba de si Nuria de Gispert es la presidenta o la president del Parlament. Reconozco que es un dilema que con demasiada frecuencia me desconcierta.  Incluso diría que me llega a irritar porque muchas veces dudo a la hora de elegir la palabra.
 E inmediatamente me pone nervioso el mismo hecho de dudar.
Cuando escribo apuntes en el blog, o en  algún texto con cualquier fin, intento hacerlo siempre desde un estricto respeto a la igualdad de sexos. Quizás no siempre me salgo airoso y seguro que arrastro el peso de las costumbres y de todos los tics machistas que tiene el lenguaje. El idioma es como es, y el peso de muchos siglos de sociedad dominada por los hombres aparece en mil detalles. Tampoco facilita las cosas el extenuante abuso que hacen todos los políticos de especificar siempre el masculino y el femenino, sobre todo porque a menudo te quedas con la sensación de que sólo hacen un poco de maquillaje y Santas Pascuas.
Y aquí repaso y veo que hace un momento he escrito "los políticos". Quizás debería haber puesto "la clase política"? "Los políticos y las políticas"? Lo encuentro complicado,  la verdad, porque "una política" puede ser una idea y no necesariamente una mujer dedicada a la política... y me molesta  porque seguramente todo el mundo ha entendido que usaba la palabra como genérico y no específico del sexo masculino. Las lenguas latinas tienen esto desde sus orígenes pero acto seguido pienso que esto no debe ser una excusa para dejar las cosas tal como están y que los idiomas deben adaptarse a los nuevos tiempos. Pero tampoco es fácil y cuanto más piensas más te agobias. El President Tarradellas no estuvo correcto al decir "Ciutadans  de Catalunya, ja  soc aquí"? La frase es contundente, hizo historia y dudo que ninguna mujer se sintiera excluida por no hablar también de ciudadanas. Qué fórmula habría elegido alguien meticuloso al extremo en estos aspectos?
Total, que por una palabra al segundo párrafo llevo un buen rato dudando. Ciertamente hay fórmulas para evitarlo, pero en un texto largo y para leer de manera coloquial queda forzado o por lo menos yo lo veo así. Otra cosa sería un texto administrativo o otros modelos que pueden ir llenos de guiones para incluir señor / señora y similares. En todo caso, mejor lo dejo por los entendidos en temas de sociología y lingüística.
Todo este rollo es porque lo que me ha hecho realmente gracia es que en algunas ocasiones me han reprochado hablar de hombre y mujer como diferentes "sexos". Al parecer, debería usar géneros y no sexos. Probablemente es cierto en según qué contexto, pero eso me crea un nuevo problema ya que normalmente  el "sexo masculino o femenino" define con precisión lo que hablo.
Todavía es más sutil el problema porque en este contexto, si hago referencia al género habitualmente estaré refiriéndome a algo muy diferente del sexo. El género es uno de los niveles de clasificación de los seres vivos, al igual que la clase, la familia, la especie o el reino. De manera que una mariposa puede ser género Papilio.11  y de sexo masculino o femenino. Y si hablamos de plantas todavía se complica más. Prunus dulcis, el almendro,1 es un árbol caducifolio de la familia de las rosáceas. Esta especie pertenece al subgénero Amygdalus del género Prunus. Y en este caso no tiene sentido preguntar por su sexo sino que hay que especificar por el sexo de las flores ya que el árbol tiene flores masculinas y femeninas.





Y, claro, cuando hablo de humanos no puedo pasar por alto el contexto, que al final diría que es la clave para no romperse demasiado la cabeza. Porque si no tenemos en cuenta el contexto, tiene su gracia y permitiría chistes fáciles el hecho de que desde el punto de vista biológico estricto, los humanos (Homo sapiens) tenemos dos sexos (masculino y femenino) y un único género, ya que todos somos ... "Homo"...

fotos de internet. serán retiradas a petición
ayuda técnica Wikipedia
ayuda técnica Portal Ciencia



7 comentaris:

Anònim ha dit...

Lo cierto es que a menudo yo también a la hora de diferenciar el género al escribir, dudo en si ponerlo o no distinto, y claro, unas palabras ya se dan por hechas y supuestas que están correctamente aceptadas, otras no tanto pero ya he visto en ocasiones (y lo confieso, yo también la he utilizado para ello) la @ que en caso de apuro pues ya servía, pero de eso al punto de colocar un * pues no sé qué decirte....

Petonets... o petonet*s

jajajaja es broma!!!!

Tot Barcelona ha dit...

De acuerdo....Salut

Josep ha dit...

FG. Esto pasa mucho, y como mínimo se ve forzado. Por una parte repiten siempre lo de "ciudadanas y ciudadanos", "trabajadoras y trabajadores" y luego aquello de no saber donde poner el masculino y el femenino. Todo esto cuando se trata de hablar, pero si escribes, tu misma dices que pones la @ para dar a entender que se trata de los dos. Mal hecho porque solo consigues tener la A [@]
Este arterisco no hace otra cosa que intentar ser una letra más, solo esto.

un petó.

Josep ha dit...

Miquel, a ti no te molesta que continuamente la gente que hace un discurso tenga que repetir el femenino y el masculino para que nadie se moleste? y en cuanto a escribir lo mismo. Habrá que buscar la manera.

salut.

KRT ha dit...

Josep, sempre l'encertes!

Un dels millors mestres que vaig tenir, Javier Tusón, deia que “la llengua (qualsevol llengua occidental que distingeixi gèneres, si més no) és cristiana, masclista i de dretes”. Ho justificava amb expressions populars com “adéu, Déu vos guard, si Déu vol, valga’m Déu...” (llengua cristiana); i mots de caràcter positiu, com “destre, destresa, tirar pel dret” o el mateix concepte de “Dret”, enfront de connotacions negatives “sinistre, sinistralitat” (llengua de dretes). I per demostrar que la llengua és masclista, hi havia el fet evident que un adjectiu masculí engloba substantius masculins i femenins alhora, i un nom masculí engloba continguts mascles i femelles alhora. Així, la normativa ens fa dir “vull que els mitjons, calçotets, samarretes i camises estiguin ben nets i planxats” (tot i que, per concordança de proximitat, se’ns perdona si diem “netes i planxades”, però aleshores no queda clar si l’adjectiu es refereix també als mitjons i als calçotets, o bé aquests no cal rentar-los i planxar-los, ecs!). Per altra banda, jo puc tenir tres filles i diré “les meves filles”, però si tinc catorze nenes i un sol nen, ja he de dir “els meus fills”. I en un col•lectiu de nens i nenes, dient “nens” els encabim tots; i “ciutadans” engloba les ciutadanes, i “actors” inclou les actrius. És així.

Un cop establert que és així, que la gramàtica disposa que el gènere masculí es fa servir per referir-se a conjunts de coses masculines i femenines, és absurda la moda “feminista” de fer servir un llenguatge no sexista, i obligar-nos a dir a cada moment “els ciutadans i les ciutadanes”, “els barcelonins i les barcelonines”, etc. O dir “l’alumnat” per no dir “els alumnes” ni tampoc “els/les alumnes”, o dir “el professorat” per no dir “els mestres” i tampoc “els/les mestres”, quan fem servir substantius que no distingeixen el gènere, però sí que ho fa l’article que els acompanya! És absurd i, abusant-ne fa lleig, com també fa lleig l’ús excessiu de la barra inclinada: “benvolguts/des amics/gues” que el llenguatge comercial imposa. La llengua és com és, i ja ens entenem, i les noies no s’haurien d’ofendre per això.

Una altra cosa són els noms dels oficis. Hi ha “mestre” i “mestra”, director general” i “directora general”, “president” i “presidenta”. Cap problema! “Metge” i “metgessa” també; però avui les dones poetes prefereixen dir-se “poetes” i no pas “poetesses”. Conec una notària que, en castellà, a les seves escriptures s’hi posava “Doña Mercedes Benz [el nom és fictici], notario”; jo li deia que no, que ella és “notària”, en castellà “notaria”, i ella s’hi oposava rotundament: li semblava que “feia pagès”, aquesta feminització de l’ofici. Avui, però, les jutgesses en castellà es diuen “juezas” i em sembla molt bé. És clar que hi ha casos particulars: una dona que pilota un avió és una “pilot”, no pas “una pilota”...

El tema de la presidenta del Parlament no és que s’hagi de dir “president”, de cap manera: ella és la “presidenta” del Parlament i prou! El tema és que, en el seu discurs, va dir que era un honor ser “la primera 'dona presidenta' del Parlament”! I això va fer gràcia perquè lògicament, abans que ella no hi havia hagut mai un “home presidenta”. Si hagués dit senzillament “sóc la primera dona que presideix el Parlament” ja estava arreglat! Però tampoc hem de primfilar tant.

I és clar, tens raó, també és una tonteria fer servir la paraula “gènere” per no dir “sexe” (que sembla, encara, un mot tabú!). “Gènere” té les aplicacions taxonòmiques i classificatòries que tu indiques, i és un terme gramatical, etc. Però ens fa por dir “sexe” (caca, nen!) i ara ens han acostumat a dir “violència de gènere” o “discriminació de gènere” i acabem demanant el “gènere” de les persones en els qüestionaris. Amb tantes manies, de tant que ens el toquen, al final no ens agradarà ni practicar el gènere!

Una abraçada.
KRT

Josep ha dit...

Ramon, jo crec que no he sabut fer-ho bé. M’he embolicat amb moltes coses i penso que no ho entendrà ningú.
Per referir-se a conjunts de coses masculines i femenines, és absurda la moda “feminista” de fer servir un llenguatge no sexista, i obligar-nos a dir a cada moment “els ciutadans i les ciutadanes”, “els barcelonins i les barcelonines”, etc.
O dir “l’alumnat” per no dir “els alumnes” ni tampoc “els/les alumnes”, o dir “el professorat” per no dir “els mestres” i tampoc “els/les mestres”

En regla general és això el que jo pretenia dir, però no he sabut fer-ho. La idea va partir d'una frase que va descobrir La Vanguardia l'altre dia referint justament a tot això. el que passa és que jo ho he fet molt complicat, molt embolicat, i gairebé, gairebé barrejant les coses i resulta que tant sols ho entenen nosaltres. Serà qüestió de llegir molt bé les teves explicacions que són les úniques que valen perquè ja entenc que llegir en tan poc text el masculí i femení, gènere i sexe, hi ha més família de ... no és fàcil de comprendre si no s'explica bé.
De totes maneres és cert que és absurda la moda “feminista” de fer servir un llenguatge no sexista, i obligar-nos a dir a cada moment “els ciutadans i les ciutadanes”, “els barcelonins i les barcelonines”, etc. O dir “l’alumnat” per no dir “els alumnes” ni tampoc “els/les alumnes”, o dir “el professorat” per no dir “els mestres” i tampoc “els/les mestres”

És qüestió de parlar-lo punt a punt.

Moltes gràcies.

KRT ha dit...

Josep, no calen excuses, la culpa és meva per enrotllar-me tant. En realitat, tu i jo dèiem el mateix. Que hem de parlar tal com raja, i deixar-nos de collonades, que diria Josep Pla. Si alguna dona no es va sentir implicada en el "Ciutadans de Catalunya", o no s'hi sent quan el nostre himne nacional apel·la als "defensors de la terra" (i no als "defensors/es"), que s'ho faci mirar. A Anglaterra es veu que ja circulava --seriosament, no en pla irònic, sinó de debò-- una versió del Pare Nostre que començava dient "Pare i mare nostra que esteu al cel..." ("Our father and mother who art in heaven..."), i la jerarquia anglicana ho va tallar perquè a l'Evangeli Jesús no va dir això, sinó tan sols "Pare nostre".

Trampa de foc (I) de Núria Martí Constans

     Els primers anys del segle XX van ser anys d’avenços, creixement i revolució.   En aquell món dinàmic, les dones hi van tenir un paper ...